FSM-2007: dones que canvien el món
Constato que un dels aspectes més destacats de l’actual Fòrum és la gran quantitat d’organitzacions de dones o d’organitzacions dirigides per dones que copen els diferents escenaris. Un dels actes més destacats és el que ha tingut lloc aquest matí al poliesportiu de Kasarany. Sota el títol Women building a better world s’ha presentat la iniciativa de les dones guardonades amb el Premi Nobel. Entre les ponents que han assistit avui a l’acte n’hi havia tres de Premis Nobel: Jody Williams (Campanya Mines Antipersona) (foto), Wangari Maathai (Green Belt Movement) i Shirin Ebadi (defensora DDHH Iran). Les tres han posat de manifest la gran responsabilitat que comparteixen pel fet de ser dones i guardonades amb el Nobel de la Pau, ja que això (segueix…)
les permet sovint esdevenir la veu de milions de sense veu d’arreu del món.
Ha començat na Jody Williams, coneguda activista pacifista que va rebre l’any 1997 el Nobel conjuntament amb la Campanya Internacional contra les Mines Antipersona. El seu discurs ha estat simple, en el sentit de clar. ‘Sovint em veuen com un exemple individual de canviar el món’ deia. ‘Doncs bé, no és cert’. ‘Sóc simplement una entre milers, milions, de persones que, juntes, aconseguim canviar el món’. Així mateix ha reclamat la llibertat d’una altra premi nobel que es troba en arrest domiciliari, la birmanesa Aung San Suu Kyi, i ha lamentat que entre els països que es van oposar a signar una resolució del Consell de Seguretat de NNUU condemnant el règim d’apartheid d’aquell país hi hagi Sudàfrica. ‘Un país que ha patit l’apartheid és intolerable que es negui a condemnar-lo quan són d’altres qui el pateixen’.
L’iraniana Shibin Ebadi, ha abordat les dues lluites que es veuen obligats a fer els defensors i defensores de drets humans del seu país: primer lluitar contra un govern totalitari i gens respectuós amb els drets humans, i segon lluitar contra els intents dels Estats Units de dur el pais a la guerra. Així mateix denunciava la hipocresia del govern Bush quan amenaça l’Iran d’anar a la guerra per impedir-li tenir armament nuclear mentre, al mateix temps, està col.laborant en el rearmament nuclear d’altres països com, per exemple, l’Índia. Així mateix ens animava a fer campanyes per reduir els pressupostos militars dels nostres països i substituir-los per despesa en educació.
Wangari Maathai, finalment, ha recordat un cop més la importància de vincular medi ambient, democràcia i pau. I ha insistit sobre el paper fonamental que desenvolupen les dones en aquesta equació. Sobre el canvi climàtic s’ha lamentat que l’acció humana hagi estat, i sigui encara, tant devastadora en la transformació del clima i apel.lava a considerar la lluita contra el fenòmen una prioritat mundial. Així mateix, ha denunciat com els governs del nord, els principals responsables d’emetre gasos efecte hivernacle, es neguen a ajudar els països de l’Amazònia o de la regió del Congo per tal que aquests puguin mantenir els ecosistemes boscosos que són, de fet, els grans pulmons mundials actuals. Gran hipocresia aquesta: els rics contaminem, però que siguin els pobres els qui protegeixin no només la natura, sinó els principals motors de l’el.liminació del tan perjudicial CO2.
Tres veus, per tant, que parlen en nom de milers, milions de veus. Tres discursos que potser no han estat il.luminadors pel què fa al contingut, però sí prou reveladors dels aspectes que algunes de les persones més influents de l’actualitat consideren els greus problemes que cal afrontar.
Tres veus però una sola crida: transformar el món exigeix unitat d’acció, suma d’esforços, objectius estratègics, i molta, molta convicció.
Foto: Jody Williams. Font: Nobelprize.org.