#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a https://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a https://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a https://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a https://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

2 pensaments a “#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

  1. Sense voler donar la raó al FMI, la troika o la Merkel (“Déu m’en guard!”, que diria aquell), caldrià preguntar “a Grècia” (a l’actual i anteriors governs, i als habitants) quina responsabilitat tenen en aquesta situació que estan visquent. És veritat o no que els governants van”manipular” les dades econòmiques? És veritat o no que els governs grecs van estirar més el braç que la maniga, amb diners prestats i -que per tant- no eren seus i sabien que tard o d’hora es tindrien de tornar [si hom no vol sentir-se dir el nom de lladre])? Això sense eliminar la probabilitat que les institucions europees fessin els ulls closos davant les mentides gregues…
    I el per què de tot plegat.

    I no s’hi val a parlar d'”austeritat” en països que no saben el significat d’aquest mot:
    Quins impostos té l’Església ortodoxa a Grecia? Cap ni un.
    Quins impostos té l’Església catòlica romana a Espanya? Cap ni un (i a sobre l’Estat li dóna mensualment més de 13 milions d’euros “a fons perdut”, via Presupuestos Generales del Estado).
    Es pot parlar d”austeritat” mentre expresidents de governs (autonòmics i no) i de parlaments (id.), exsenadors i altres alts càrrecs estatals tenen sous vitalicis i altres privilegis?

  2. els dos articles manlyevats de la premsa de la metròpoli -la qual expolia el nostre mercat d’edició i coneixement- no aurien de ver-se transcrit en xarnec. S’aurien de ver reproduit ja traduïts al pla català o gascó, o ignorar-los per respecte i no aver-los editat com ho fa l’autor en aplicació de la presumpció supremacista de coneixement de la lyengua de la metròpoli. Presumpció xarnega que ja es fa notar en ver manlyevat de la premsa directament xarnega i pas de tota altra -com ara la grega, que tot sembla que és la que deu saber escriure’n amb més coneixement de causa, no fa?

    Cal aprofitar el peu d’article per denunciar el mateix xarneguisme en el videu independentista Ara és l’ora 27-S que ha codirigit aquest mateix autor amb l’ateneu xarneguista Òmnium Cultural, quan hi an inclòs dos personatges xarnecs, amb un gest desacomplexat de donar valor de comunicació a la lyengua de la metròpoli, considerada directament i efectivament superior a la de sengla província.
    i que ha precedit el xarneguisme del videu promocional Via lyiure per la nova república catalana, de la convocatòria de l’organització xarneguista ANC per la Diada, cosí-germà d’aqueix seu, que inclou expressament, i per les mateixes raons desvergonyides de supremacisme etno-lingüístic d’adés, ara i sempre, una part de la cançoneta d’en Pep Sala(?) en xarnec. i que, molt arterosament inclou la cueta ‘de tots’ per significar que ‘planenc’ (“català”), sotmès a la presumpció xarnega que n’inabilita la lyengua com a lyengua que aculýi cap espai de comunicació, no és pas concepte que abraci totom. És el xarnec que ho fa: és la lyengua de totom, en un món jerarquitzat per un idioma comunicativament superior a sengles inferiors, successivament en piràmide, és la direcció ascendent que abraça totom car és la presumpció xarnega que hi fa present la comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *