Guti lluitador, fins el final
El cor de l’Antoni Gutiérrez Díaz, en Guti, ha dit prou. Finalment no ha pogut seguir el ritme que el cap i l?ànima gutista marcaven. Tot i que a hores d?ara encara no està confirmat el decés, el diagnòstic de coma irreversible l’aventuren proper. Sembla com si aquest esperit indòmit i lluitador propi d?en Guti volgués encara plantar cara al destí, un cop més, ni que sigui el darrer. Certament els qui el coneixíem de prop hem pogut constatar que de cap manera el seu era un ritme fàcil de seguir. I malgrat tot no estava previst que s’aturés ara. Simplement no tocava. És cert, tenia 77 anys, però conservava una vitalitat, una energia i un cap clar envejables i admirables. Encara recordo l?anècdota (segueix…)
d?un company proposant-li que escrivís les seves memòries i ell responent: ‘de cap manera, això es per a la gent gran’.
Vaig començar a tractar-lo de prop quan vaig formar part de la candidatura a les eleccions europees de l?any 94. Des de llavors no he fet sinó aprendre amb ell, i d?ell. Al llarg d?aquests anys hem tingut algunes diferències d?opinió, però per sobre de tot em quedo amb el somni europeista compartit. Podem haver discrepat en alguna ocasió puntual sobre estratègies, però mai sobre el fons de la qüestió. Raonava com pocs. Era convincent i podia capgirar amb arguments les postures aparentment més sòlides. Poca gent he conegut amb aquest do. Es feia escoltar i respectar. I no em cansaré mai de repetir l?enorme respecte que em mereix la seva figura, la seva feina i la seva aportació a la història de Catalunya, d?Espanya i d?Europa. Totes i tots en som en certa manera hereus col·lectius. Però alguns li devem, a més a més, alguna cosa més, de caire més personal.
Els propers díes se succeiran els actes d’homenatge, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, com al Parlament Europeu. Tindrem ocasió de reconèixer-li la seva tasca. Tanmateix no puc amagar que em queda un cert regust amarg pel fet que, malgrat que sé que ell n’era reticent, som moltes i molts els qui trobarem a faltar que aquest reconeixement/homenatge no se l?hi hagi fet en vida.
Amb aquestes primeres reflexions, i a l?espera encara del fatal desenllaç final, no puc sinó expressar com em sento d?honrat d’haver pogut viure i treballar amb ell almenys una part de la seva vida política, en la coincidència i en la discrepància.
Potser algun dia algun historiador, amic o familiar escriurà les seves memòries. Tant de bo perquè, malgrat les moltes herències escrites que el mateix Guti ens ha deixat, encara hi ha moltes coses per aprendre?n, i per reconèixer-li. Guti, lluitador fins el final, per sempre, lluitador.
Font foto: Vilaweb
Jo no soc ni del PSUC ni de ICV però el Guti és un personatge històric del nostre país que té tots els meus respectes i tota la meva admiració perquè ha fet molt per el nostre país i es mereix el millor. Em sabrà greu la seva mort.
A.M.
Vaig veure de prop el Guti per primera vegada cap al 1968, en una reunió superclandestina (tu diràs!) del Partit (llavors, amb això n’hi havia prou per saber de què es parlava). Després vam coincidir, per política algun cop més. I més tard encara, jo vaig deixar la política militant per raons personals.
El Guti fou un dels dirigents més apreciats d’aleshores dins el P., entre altres coses, perquè ja en aquells moments mantenia una actitud molt més oberta que la majoria dels altres i perquè raonava les posicions, argumentava amb raons d’altura, i no de la manera repetitiva i rutinària usual a l’època (i encara avui!).
El Guti forma part per mèrits propis i sobrats de la història d’aquest país, més que no pas d’altres que hi tindran més ressó, del P., d’ICV o d’altres grups. En certa manera, només en certa manera, podríem dir que estarà entre el gros "paquet" d’herois (mai més ben dit), de dirigents majors i menors d’agudíssimes intel·ligència i intuïció, que de forma anònima marcaren, configuraren, una etapa importantíssima de la nostra història. I la major part dels quals, després, desaparegueren. Un gran capital.
I estic segur que ell se’n sentiria orgulllós de veure que l’hi inclouen.
Se’n va, però, en el record, perdura.
Adéu, Guti.