Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Corrupció i bé comú (i 3): la resposta ciceroniana

Cicero addressing the Roman Senate

(NOTA: Ve de Corrupció i bé comú (1 de 3): el sistema zombi i Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació )

Ja Aristòtil, i sobretot Ciceró, apunten les arrels de la corrupció, i les respostes que cal donar-hi. En el cas de Ciceró, per exemple, tal i com relata Salvador Giner en un article a El Periódico (La corrupció i Ciceró, 31/03/05), aquest va fer un arriscat i extraordinàriament valent atac parlamentari contra la corrupció de Verres a Sicília, segons la qual a qualsevol administrador que actués en nom del Senat i del poble romà li convenia robar amb mesura -i no parlava d’un mer 3%! -.

Segons Ciceró, diu Giner, el problema no era robar, sinó la magnitud del robatori. En altres paraules: robar massa, espoliar. En el fons, insisteix el sociòleg, el més trist no és que s’enriqueixin els polítics de París, Milà, Moscou, Chicago i Barcelona (per no parlar de Mèxic o Indonèsia, on la cosa va desbocada), sinó que la ciutadania caigui en l’escepticisme, privatitzi encara més la seva pròpia vida i li importi un rave la causa pública.

Davant d’això hi ha diverses respostes possibles. La neoconservadora, en primer lloc, parteix de la base que la corrupció és inherent en la persona (i per tant en el sistema) i que aquesta no impedeix el progrés. De fet, de vegades fins i tot l’esperona. Les regles del mercat, diuen els ideòlegs d’aquesta tesi, inclouen untar tantes mans com calgui si això dinamitza l’economia.

La segona resposta, encara segons Giner, és la posició puritana, la que pretén eradicar la corrupció per complet. Tanta rectitud moral, diu, commou, “però un es pregunta com és que tots els règims polítics puritans que al món hi ha hagut han acabat en el més atroç abisme de la corrupció, i en l’avenc insondable del totalitarisme.”

En termes similars s’expressa Byung-Chul Han a ‘La Sociedad de la transparencia’, on estableix que “qui refereix la transparència només a la corrupció i la llibertat d’informació, desconeix la seva real envergadura (…). La coacció de la transparència anivella l’home mateix fins a convertir-lo en un element funcional d’un sistema. Aquí rau la violència de la transparència. (…) l’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre”.

Tal i com ho veig, però, tot plegat rau en un problema estructural: la manca de confiança en el sistema (ho he explicat més amunt, en l’apunt Corrupció i bé comú (2 de 3): competència (por, avarícia) versus cooperació), en una democràcia que fa aigües per tot arreu i que ha perdut les essències del què significa la gestió d’un demos actiu que legitimi les estructures. En paraules de Ponç Pons, aquest cop: “les dictadures torturen, les democràcies anestesien” (‘El rastre blau de les formigues’).

El problema, però, és la democràcia? O és ‘aquesta’ democràcia?

El pensament neoliberal i conservador, en la seva habitual pràctica de pervertir el sentit d’alguns conceptes, tendeix a dir “democràcia” quan en realitat vol dir “capitalisme”.

Davant d’aquest dilema, doncs, què s’hi pot fer?. Giner proposa una tercera via, la ciceroniana, que potser no complaurà, diu, ni als tiris del cinisme conservador ni als troians de la puresa imposada amb guillotina o masmorra, però que, tanmateix, sí convenci a “demòcrates i ciutadans que comprenen que la lluita per la decència és lenta, poc espectacular, pacient i amb una fe residual, però essencial, en institucions com pugui ser-ho una premsa lliure i responsable. Aquests no són només desitjos pietosos. Prova d’això és que hi ha associacions, com Transparència Internacional, que publiquen any rere any els seus informes sobre la corrupció igual que altres, com Amnistia Internacional que, tot i bolcades a altres menesters -la lluita contra la tortura- denuncien règims cleptocràtics i parasítics amb relativa encara que singular eficàcia”.

Segons Giner, no hi ha cura absoluta. Així doncs, la salvació no es troba ni en l’acceptació fatalista de la corrupció ni en la proclamació d’un règim angèlic, que acabarà sent infernal. Està en el mateix combat, en la recerca tossuda i responsable de la decència pública.

Nou de cada deu persones volen un canvi de sistema, i més concretament, de sistema econòmic. La meva aposta, reitero, passa per avançar en la direcció que apunta l’economia del bé comú. Per fer-ho, però, cal que el marc d’incentius legals i institucionals abandonin les falses guies ètiques que han alimentat fins al moment actual (afany de benefici i competència) i les substitueixin per guies que serveixin els interessos de la majoria (confiança, cooperació, solidaritat i voluntat de compartir).

En paraules del mateix Felber: l’economia del bé comú agafa el nucli bo del capitalisme, que és la llibertat de l’individu i de l’empresa privada, i la singularitat de l’individu sense caure en l’extrem de l’egoisme. I també agafa la societat coherent, sòlida i justa del comunisme, sense caure en el socialisme a costa de la llibertat de l’individu. És una dialèctica que hem après de les dues experiències històriques extremes, que han sigut necessàries per saber comprovar que la llibertat no s’aconsegueix en cap extrem.

Tal i com ho veig, la lluita contra la corrupció forma part d’aquest canvi de paradigma. La revolució fa temps que ha començat.

Foto: Cicero dirigint-se al Senat Romà. Fotografia de: Baldwin Ward/Corbis, publicada al The Guardian.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.