Per on anava?

Publicat el 31 d'octubre de 2014

Si diu A, perquè no diu B. Si diu A i B, perquè no diu C. Si diu A, B i C, perquè molt abraça i poc estreny (hauria estat millor que se centrés en una sola cosa). El silenci està mal vist, perquè qui calla hi consent. Prendre distància (i guanyar perspectiva) és perdre el temps. Castiguem el matís i premiem l’exabrupte amb molts retuits, m’agrades o lectures. Ven més (o compta amb més descàrregues, que és una altra manera de posar-hi preu) un atac personal que una reflexió ponderada. El gris molesta i el dubte desconcerta. Ens sentim més còmodes amb el blanc i negre, amb l’asseveració constant. Maquiavel.

La política, com els encenalls, encén i crema a gran velocitat. La notícia, també. Critiquem la política (notícia) espectacle, però al mateix temps ens en nodrim, la busquem, la incitem, la provoquem, i quan no n’hi ha, ens la inventem. Els espais de reflexió, de debat, d’anàlisi i de contrast ponderat d’idees pateixen per mantenir-se en les graelles, enfront de l’espectacle, efímer, de la discrepància exaltada i fugaç, fugissera. Panem et circenses. Circ romà al segle XXI, però sense sang (segur?).

El rastre a Internet és perenne, i en canvi la memòria és curta. Contradicció. Demanem responsabilitat, precisió, mirada llarga i encert permanent, al mateix temps que exigim immediatesa, transparència constant i èpica. Ens molesten molt els arbres i oblidem que darrere hi ha un bosc. Mirem el dit, però: i la lluna? Que ho facin, enlloc de fem-ho. Ells tenen la culpa. Tu. Tu més. Ets dels meus, o no ho ets, jo ho decideixo. Nosaltres, vosaltres. No em toquis.

Vivim en l’era de la velocitat, del fast food, del fast thought i del fast tot. Molta pressa per reaccionar, poc temps per meditar. Molta necessitat per intervenir de seguida, i a qualsevol cost (tot té un preu, la diferència és qui el paga). Pocs incentius per contenir impulsos, per pensar i repensar, per preveure, i prevenir.

Stop! Prou! Basta!