A favor d?una estratègia win-win-win

(Aquest és un extracte d’un llibre que just acabo d’entregar i que actualment es troba en fase d’edició. Està previst que aparegui el proper setembre, gràcies a l’editorial “Rosa dels Vents”. L’avanço aquí amb l’única voluntat d’intervenir en el debat obert recentment sobre la validesa del concepte win-win)

 

Si bé és possible que, per a alguns interlocutors, l’argument de l’eventual eficiència econòmica d’una Catalunya independent pugui ser un factor que permeti recollir certes simpaties, la meva experiència personal és que aquest tipus d’argument més aviat genera recels.

El risc més important consisteix a reduir el procés a una mena de temptació ‘egoista’ que s’aprofita d’una situació de crisi econòmica i que, en conseqüència, instrumentalitza els sentiment col·lectiu en benefici d’un interès minoritari.

Aquest raonament, prou freqüent en la premsa internacional, acostuma a vincular el cas català amb, per exemple, el de la Padània italiana, i genera, per tant, un cert distanciament.

Si bé és evident que existeixen greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversió cap a Catalunya, aquest és un argument que s’ha de saber exposar en la dosi justa i complementar molt bé amb altres aspectes, ja que, si se serveix sol, és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra, especialment quan parlem amb determinats interl·locutors pels quals la solidaritat interterritorial i la redistribució de la renda són pilars ideològics bàsics i indefugibles, com és el cas dels entorns sociopolítics en els quals personalment m’ubico, és a dir, el de les famílies d’esquerres i ecologistes.

Precisament perquè considero que no hi ha cap argument que pugui qüestionar la, fins ara, evident dimensió solidària de Catalunya respecte la resta de l’Estat, crec que hem ser especialment prudents a l’hora de fer servir arguments econòmics o de greuge fiscal.

Per altra banda, tal i com desenvolupo més endavant, defenso sense matisos el fet que una Catalunya eventualment independent hauria de ser exemplar en la participació solidària amb la defensa de l’Estat del benestar col·lectiu, igual com ho hauria de ser en relació a les polítiques de cooperació i solidaritat.

Així mateix, tampoc sóc gens partidari de posar més llenya al foc de la ja de per sí tensa contraposició Catalunya-Espanya, i això tant per motius emocionals, com pràctics.

En quant als motius emocionals, primer, crec que és fonamental ser conscients que tenim prou arguments de pes per defensar la legitimitat de dur a terme un procés d’autodeterminació sense necessitat de carregar les tintes en les relacions personals.

És evident que en un procés d’aquestes característiques hi ha moltes susceptibilitats, però, almenys pel que fa a mi, no tinc res personal en contra d’Espanya, ni de la gent que se sent espanyola ni, fins i tot, d’aquella que s’oposa visceralment, dins i fora de Catalunya, al procés. Hi tenen tot el dret. Només faltaria. A més, el meu anhel és que sigui quin sigui el resultat del procés, en el projecte de país que construïm hi ha de cabre absolutament tothom. Si perdem de vista aquest principi, per a mi determinant, cometrien un greu error.

En segon lloc, però, hi ha també un motiu eminentment pràctic per a no fer-ho. Assumint de manera incontornable el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera corresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (diga-li deute), constato, per exemple, que més que estar preocupada per la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, a molta gent arreu d’Europa (fins i tot entre les veus més d’esquerres i ecologistes) els inquieta sobretot saber com quedaria la resta Espanya sense Catalunya (li traiem el 19% del PIB, que no és poca cosa), i sobretot qui se n’hauria de fer càrrec. Col·legues alemanys m’han arribat a dir, i no una ni dues, sinó diverses vegades, que Alemanya no acceptaria de cap manera que Catalunya se n’anés d’Espanya, si això comportés que haurà de ser la resta de la UE (i en essència Alemanya) qui s’hagi de fer càrrec del ‘problema’ econòmic espanyol. En altres paraules:

–Espanya és el vostre problema. Feu-vos-en càrrec –em diuen.– No ens passeu el mort a nosaltres.

Vagi per endavant que, davant d’aquest raonament, responc que personalment no tinc cap dubte que Espanya, fins i tot sense Catalunya, és un país perfectament capaç de sortir-se’n. El problema, en tot cas, no és de país, sinó de polítiques econòmiques i d’elits governants. I aquest no és un problema que afecti, només, a Espanya, sinó que també toca a Catalunya, on també tenim els nostres problemes de mala/pèssima gestió administrativa, així com de decisions territorials de dubtosa racionalitat econòmica, social i ambiental. I, és clar, si fem esment de la corrupció, malauradament hem de concloure que aquesta és un problema a Espanya, cert, però també a Catalunya, i fins i tot a Alemanya.

Dit això, constato també que existeix una evident preocupació en relació, per exemple, a què passaria amb el deute públic en cas de secessió. Val a dir, però, que els principals alimentadors d’aquesta preocupació han estat els mateixos dirigents espanyols, com el ministre Ruiz Gallardón, quan davant del Cercle d’Economia va afirmar davant dels empresaris que, si Catalunya sortia d’Espanya, Espanya (no Catalunya) hauria de sortir de l’euro. Un cop més, reitero que aquesta mena de preocupacions, per bé que legítimes, reclamen d’un debat i una aproximació serena i racional, ben documentada i, sobretot, sensible amb les necessitats de la població més necessitada.

Des d’un altra perspectiva, convé tenir ben present, a més, que a curt i mig termini, el principal aliat de Catalunya en el si de la UE, i a escala internacional, hauria d’acabar essent, per lògica, l’Estat espanyol. I a la inversa. I això tan per raons geoestratègiques i econòmiques, com de trajectòria política però, sobretot, pels enormes vincles personals establerts. No dic que aquesta aliança sigui immediata ni fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen una tendències ‘naturals’ a confiar en els més afins i propers. Això, lògicament, exigirà d’un temps de maduració i, per descomptat, estarà totalment condicionat a com es desenvolupin els fets. Allò que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per manca de voluntat nostra que això no pugui ser.

Per últim, també tinc la tesi que a la Unió Europea sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejants de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, i en els nombrosos, incòmodes i sovint desagradables debats que aquestes disputes han comportat).

En suma: tant per motius emocionals com estratègics crec que ens convé una aproximació triplement positiva, que podríem anomenar win-win-win. Hi guanyaria Catalunya, per descomptat, però també hi podria guanyar l’Estat espanyol (que comptaria amb un soci i aliat privilegiat en el si de les institucions europees) i fins i tot hi guanyaria la UE, ja que una Catalunya que no hagués d’estar pendent de les seves eternes disputes polítiques i competencials amb l’Estat espanyol hauria de poder ser (almenys així ho defenso) molt més proactiva en la defensa del projecte europeu.

 

Foto: Clàssica imatge usada sovint en ‘Educació per la pau’ per posar en valor la cooperació com a oposició al conflicte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *