Hora de posar fil a l?agulla

Dimecres no vaig veure, ni de bon tros, desafecció en la política. Ans al contrari, vaig veure-hi gana, molta gana, de política. No necessàriament contra els partits, però sí clarament al marge, davant, darrere, per sobre, per sota. En definitiva, superant-los per totes bandes, transcendint-los.

Si avaluem la història, almenys la més recent, les grans revoltes/revolucions no les han liderades els partits polítics. Des de l’àmbit global fins al local, han estat mobilitzacions que, assumint el rol que antigament sí jugaven aquells, han concentrat i canalitzat les inquietuds i els anhels de milers, milions, de persones en pro d’un objectiu concret. És un signe dels nostres temps, un exemple més de com els partits, essent actors per a mi claus i indispensables en democràcia, ja no són suficients per garantir que tingui lloc una transformació social.

No obstant això, no em sembla pas que sigui un fet que els hagi de preocupar, sempre i quan el sàpiguen llegir. Simplement es tracta d’una evidència.

I és que els partits -diga-li partits, diga-li formacions polítiques, tant és- són imprescindibles. El cas és que, una vegada les mobilitzacions, cíviques i ciutadanes, han aconseguit situar un tema en l’agenda política, els partits, almenys aquells que aspiren a ser part activa en la transformació social i col·lectiva, no se’n poden inhibir.

Ens ho mirem com ens ho mirem, 1,6 milions de persones dient de manera alta, clara i pacífica, que volen que el país es pugui expressar, i, més encara, que pugui encaminar-se cap a un esdevenidor en forma d’Estat (els crits d’Independència eren clarament majoritaris, sinó unànimes, tot al llarg de la cadena humana), és un missatge que no es pot obviar, negar ni menystenir. (Nota personal: sóc dels qui m’hi vaig sumar per reclamar poder votar, i per poder votar ‘sí’. No me n’amago. Però també perquè qui vulgui votar ‘no’, ho pugui fer. Què hi ha, de més democràtic que això?)

És legítim pensar que hi ha uns temes més urgents, o fins i tot més importants, que d’altres, però al cap i a la fi un partit està cridat a canalitzar, via les institucions (sigui al govern o a l’oposició) les demandes socials. El preu per no fer-ho, en democràcia, és l’ostracisme.

Esclar que a molta gent ens agradaria que aquesta capacitat de mobilització es produís, també, cap a d’altres causes que entenem igualment nobles i necessàries (i fins i tot prioritàries): en el meu cas, per exemple, l’ecologia i la lluita per la igualtat social, els drets i les llibertats. Però això no ens ha d’impedir adonar-nos de l’enorme rellevància que té actualment centrar-nos en el fet nacional. Sense abandonar-ne cap d’altre, d’acord, però entenent que el protagonisme que el fet nacional ha adquirit en els darrers temps ens obliga a posar la qüestió en el cim més alt de la nostra pila de prioritats.

En els darrers vint anys he viscut dues experiències que, de manera indubtable, condicionen molt aquesta visió que tinc de la gestió dels temps polítics. Una és haver treballat durant anys sobre el conflicte als Balcans, i especialment a Bòsnia i Herzegovina (vivint-hi, estudiant-lo, fent-ne objecte, fins i tot, de la meva tesi doctoral). L’altra són els gairebé deu anys que fa que em moc en el si de les institucions europees.

De les dues vivències n’he extret una conclusió: hi ha moments en què, simplement, toca posar fil a l’agulla, i que no fer-ho pot suposar que les tensions existents, polítiques i socials, derivin envers una escalada de conseqüències del tot imprevisibles, i per descomptat indesitjables. Saber llegir la realitat és el primer pas per encarar-ho de manera correcta.

Ahir, un col·lega del Parlament Europeu, del PSOE, em reconeixia que malgrat haver estat sempre contrari a que Catalunya exercís el seu dret a decidir, entenia que la mobilització de dimecres exigia, almenys, afrontar la qüestió políticament, i amb un diàleg que, almenys fins ara no s’havia donat, i fins i tot s’havia negat. Hem passat, doncs, del ‘mai de la vida’, al ‘parlem-ne’. D’això es tractava.

I segurament en vindran molts més, de pronunciaments en aquesta línia: potser no hem estat prou justos amb Catalunya,… potser hauríem hagut de prendre’ns més seriosament la plurinacionalitat de l’Estat,… potser, al cap i a la fi, tot plegat no és una deriva il·luminada d’en Mas, sinó que aquest s’hi ha vist arrossegat…, potser hem menystingut el sentiment col·lectiu de tanta gent…

Benvinguts siguin els matisos, i les rebaixes de to i d’agressivitat. Els hem d’agrair, i fins i tot aplaudir –quan es donin, esclar, si és que de debò es donen-. Tot i així, la resposta, si volem ser honestos i no defraudar les expectatives de tanta gent, ha de ser, tan educada i empàtica com calgui, però a la vegada ferma i inamovible: ha arribat l’hora de votar. I, més encara, d’assumir les conseqüències del resultat d’aquesta votació.

Per descomptat que aquest camí ens toca fer-lo al costat d’estranyes, i fins i tot incòmodes, companyies. Evidentment altres pensaran el mateix respecte de nosaltres. I hi tenen tot el dret. Però això tampoc no hauria de ser un problema, ja que el camí té un recorregut molt determinat i un destí molt concret. Un cop hi arribem, cadascú prendrà la direcció que consideri més pertinent, i s’entendrà amb qui més li convingui.

I és que, en determinats moments de confusió, sovint preludi de la clarividència, ens pot ser útil recordar el següent:

Hi ha qui ho vol, i ho vol així. I qui, volent-ho també, ho vol aixà.
Hi ha qui no ho vol, perquè hi és aquell, o aquella. I qui ho vol, però no amb tu, o amb mi. Jo sóc on sóc, igual com tu, igual com ell, o ella. I vull ser-hi tal i com sóc.
Perquè no per ser-hi, jo sóc ella, ni ell. Però és que tu, no per no ser-hi, deixes de ser com jo, ni com ell, ni com ella.  

Font foto: freepick.com

16 pensaments a “Hora de posar fil a l?agulla

  1. Per aquells que tenen grans inquietuds per l’ecologia, millorar la participació en la politica dels ciutadàns i d’altres causes nobles, la possibilitat de construïr un nou Estat obren la porta a poder influïr politicament en com es dibuixen les linies d’aquest nou Estat,  lluny d’haver de moure estructures ja trabades pels interessos i gens disposades als canvis. Al posar-se tot en questió i tenint en compte que l’opinió popular té multiples visións i molt més flexibles que la dels programes dels partits politics, dependrà de l’habilitat d’aquells interessats en fer partícep al poble i posar el debat sobre la taula abans de donar per tancat tot el procés constituent.
  2. Benvolgut Raül,
    Sempre que puc llegeixo articles teus. La suma de les lectures més les notícies que m’arriben de la feina que feu els europarlamentaris catalans en aquests moments històrics s’hi afegeixen a la lectura d’aquest darrer article.
    Et vull felicitar pel teu discurs pausat, argumentat, clar i inclusiu. Sinèrgies com la teva n’haurem de cultivar més. És molt maco el resultat.
    Felicitats per tot,
    Jaume Viladric 
  3. Salutacions, Raül, i gràcies per la feina.

    Evidentment, posar-se a mesurar la noblesa, o la prioritat, de les causes és absurd: què és més noble, o prioritari, la fi de la discriminació de les persones homosexuals o la fi de l’explotació laboral de tanta gent, infants inclosos, per exemple? Si per una banda ets lliure i per l’altra no, no ets lliure del tot.

    I també hi ha les circumstàncies concretes: en determinats països del món la prioritat absoluta és la lluita contra la fam. O pels drets de les dones, que hi són absolutament trepitjats. En d’altres llocs, algú pot anar a la presó per defensar una llengua o una nació (per exemple, al Kurdistan administrat per Turquia), i allà la prioritat serà, doncs, la justícia nacional.

    D’altra banda, que no hem de pensar globalment però actuar localment? Fer aquí i ara un estat de cap i de nou no és la millor manera, si ens esforcem a fer-lo just i equitatiu, de fer avançar la humanitat, per l’exemple que donarà, perquè no s’alinearà amb cap guerra absurda, etc.?

    I fer que les catalanes i els catalans deixem de patir aquest constant “mobbing” nacional, cultural i lingüístic no és una causa noble, encara que alguns “revolucionaris” dissimulin el seu espanyolisme supremacista rere la defensa de causes nobles?

    En fi, que tens tota la raó: ara toca lluitar per això i resoldre això en benefici de la llibertat de les persones.

  4. Potser aquest procés obrirà la via a altres.  Si ara fracasa la gent quedarà desanimada i deixarà de lluitar perquè s’ha lluitat per moltes de les coses que anomenes prioritàries amb el mateix resultat negatiu.  Un de positiu pot donar a noves ganes de lluitar per altres finalitats.  No obstant, no estic d’acord en donar prioritats.  Crec que s’han de cobrir diferents fronts al mateix temps.
  5. Apreciat Raul.

    Si tinc ciutadania Europea es just que Europa en correpongui ja que aporto i rebo com qualsevol altre europeu, si la CEE es en els principis fundacional l’ Europa dels pobles, i si som part del poble, perque no requereixes en una mocio o una resolucio que s’ atengui a uns ciutadans Europeus que tenen dret a ser escoltats. Si Europa es justa per la pau, la sol.lidaritat, es un contasentit que digui que es una questio d’ Estat, quant son els mateixos ciutadans d’ Europa que es manifesten, per tant cal demanar al Parlament Europeo que prengui la questio Catalana com un tema de ciutadans Europeus i que actuin per defensar els drets democratics dels ciutadans i no fent una questio d’ estat una diferencia de drets ·aixo es injusticia social-, i no es l’ europa dels Pobles carta fundacional de la CEE.

               Climent
              -Sallent-

  6. Molt d’acord amb les teves paraules, Raül, però tinc dues objeccions. No puc parlar per l’1,6 milions de persones de la riuada groga de dimecres, però als tres trams de la zona on era el clam no era pas pel dret a decidir sinó obertament pel “Sí, a l’Estat propi” o a la independència, o diguem-li com vulguem. Crec que ja és hora de parlar sense embuts. Darrera l’organització de la via catalana, hi tenim l’ANC i de tots és sabut quin és el camí defensa aquesta agrupació.

    La segona objecció va pel teu anhel de què “aquesta capacitat de mobilització es produís, també, cap a d’altres causes […] nobles i necessàries”. Sens dubte. Jo també ho desitjo. Però per què tot sovint es desvincula aquesta causa d’altres? Qui ho ha dit que el desig de decidir sobre el nostre model d’Estat no té a veure amb la voluntat de millores socials. Potser en aquesta mobilització no ha estat tan evident, però a la Diada d’ara fa un any no hi faltaven proclames per una educació pública de qualitat i per conservar la sanitat pública que tan bé hem sabut edificar. 

  7. Pla és curiós que de la frase dita per Interior, departament a càrrec d’un dependentista, “un mínim d’un milió sis-cents mil òmens a la Via Catalana” ja passés TVE3 el mateix onze de setembre a dir-ne ‘un milió sis-cents mil’, i d’aquí a ‘un màxim de sis-cents mil òmens’ l’endemà. Per acabar regatejant salomònicament entre aquest màxim i comptes que encar apunten més avaly.
    El cas és que ens em passat quaranta anys sentint alyò del milió d’òmens de la mani per la Diada del setanta-set, sense que ningú en volgués escarbotar el nombre. Això, mentre que les tres darreres manifestacions independentistes Som una nació-nosaltres decidim, del deu de juliol del dos-mil onze, Catalunya-nou estat d’Europa, de l’onze de setembre del dos-mil dotze i la Via catalana cap a la independència, de l’onze de setembre del dos-mil tretze, si bé n’an superat amb escreix l’èxit de convocatòria, si no doblat, de més en més, els mateixos dissenyadors d’opinió pública consideren que a les dues darreres diades sols hi via un terç més del milió mític del setanta-set, vés per on.
    Perquè, ultra això, la milionada del setanta-set l’han feta anar, per mor de la proporció de població que designava lyavors de la part innominada de Catalunya, com a força de fet que va justificar l’Estatut malanomenat d’Autonomia i l’assumpció de país ocupat que en resultava -pas debades el grup secessionista i sediciós de l’Assemblea de Parlamentaris va desactivar pràcticament l’Assemblea de Catalunya, com si fos per un plat de lyenties que gues calgut fer re. Enguany, en una proporció encar més grossa, dins una demografia més alta que la de lyavors, es veu que dos milions d’òmens no són cap força de fet que determini cap estat de dret per als mateixos confeccionadors d’opinió pública que durant quaranta anys ens an mitificat el milió d’òmens dels setanta i n’an feta l’excusa de més de quaranta anys més d’ocupació inútil i cruel, que ens auríem pogut ben estalviar almenys en aquesta part innominada de Catalunya. i sap si aumon més del país, començant nogensmenys per Andorra.
    Ni la mani per l’Estatut del setanta-set, ni tampoc Luther King o Gandhi, no van arribar mai a botjar tal proporció de gent convocada i directament implicada: dos milions dels set i mig que vivim a la part innominada de Catalunya. Luther King en va arreplegar tot al més un u per cent; Gandhi encara molt menys. Sap si l’únic precedent conegut que poguéssim trobar fóra precisament Baltijos Kelias, a Lituània, Balti Kett, a Estònia, o Baltijas Ceļš, a Letònia, les trenes umanes simultànies i correlatives que, per la independència de sengles països de l’estat d’ocupació rus, an inspirat catorze anys després la que potser és ara mateix la manifestació no governamental ni para-governamental proporcionalment més nombrosa de la istòria umana: la Via Catalana per la Independència.
    És ora de tornar posar l’agulýa als nostres mites, filýs de les nostres accions més envejables, ara que som a les vigílies de la independència de la part innominada de Catalunya.
  8. Dius: “Ens ho mirem com ens ho mirem, 1,6 milions de persones dient de manera alta, clara i pacífica, que volen poder decidir cap a on ha de caminar el país”.

    No, Raül. Ens ho mirem com ens ho mirem, 1,6 milions volen la independència! Espero que la teva frase no hagi estàt premeditada, perquè sona no només a una interpretació estil Duran i Lleida, sino també a una tergiversació dels fets.

  9. Felicitats Raül pel post. Hi estic molt d’acord.

    Només dues puntualitzacions:

    1) Llegeixo el que dius:

    “Esclar que a molta gent ens agradaria que aquesta capacitat de mobilització es produís, també, cap a d’altres causes (…) Però això no ens ha d’impedir adonar-nos de l’enorme rellevància que té actualment centrar-nos en el fet nacional.”

    I penso que és un enfocament molt encarcarat. M’explico. Crec que el plantejament d’una persona d’esquerres ha de ser: “Vull impulsar valors d’esquerra!” i llavors fer-ho en la realitat que es doni socialment i desitgi la societat en cada moment: Abans ho feiem dins Espanya, i ara sembla que ho volem fer en un nou estat. Per tant l’objectiu d’ICV no crec que hagi de ser tant decidir si sí o no a la independència. Això ja ho decidirà la societat. Si no estar parlant, debatent, il·lusionant a la gent amb el que podríem fer des de l’esquerra en aquest nou estat on ens porta la societat catalana, ja que un procés constituent serà una oportunitat d’or per incloure-hi molts valors que defensem. És a dir, ICV no s’hauria de situar en el dubte, en la por, i anar frenat en el procés, arribant tard… sinó tot el contrari, situar-se en la i·lusió que caracteritza l’esquerra, parlar del futur, avançar-se per començar a preparar el terreny. La nostra mateixa condició d’esquerres ens hauria de fer estar més ben preparats que la dreta.
    La CUP està situada aquí i mira lo bé que li va la retroalimentació de l’alliberament social i nacional…

    2) “Per descomptat que aquest camí ens toca fer-lo al costat d’estranyes, i fins i tot incòmodes, companyies.”

    Aquesta veig que és una por recurrent d’ICV. No hi ha de ser. En un procés nacional, el tunel s’ha de passar tota la societat junta. A mi hi ha gent que no em cau ve, enemics, gent que políticament està a les antípodes, però prentendré que el procés nacional només el porti endavant les opcions més afins, ho faria impossible. S’han de saber separar les coses, i anar-hi de la mà amb Mas, Junqueres i Fernàndez en aquest tema i amb d’altres temes recolzar-se en altres. Crec que barrejar-ho tot és signe d’immaduresa política.

    De totes maneres, Raül, se que tot el que escriu vol interpel·lar a ICV i parles des dels referents del partit actuals. Ben fet. Et felicito.

    Pots llegir la meva opinió més extensament en un article en 1a persona i fent l’esforç de tendir ponts a: jordioriola . blog spot . com

  10. Gràcies, Raül, per dir des d’una tribuna el que tanta gent pensem des de l’esquerra, a baix al carrer. Ens en sortirem, esclar que sí. Josep M Armengou
  11. Raül, en línies generals estic d’acord amb el que expresses.  

    No estic gens d’acord però en que a la via s’escoltessin “majoritàriament” crits d’independència.  La via catalana era, 100%, per la independència de Catalunya.  Això, que és una evidència, és incòmode per ICV (ho entenc…) però un partit que es diu es basa en la justícia social, la regeneració democràtica, etc… no hauria de caure en la demagògia i en la manipulació de la realitat per fins polítics, ans el contrari, hauria d’actuar pel be social majoritari, i en aquests moments, la societat reclamem, necessitem, mereixem la independència i un estat propi.  El dia que ICV abraceu aquesta realitat, li doneu suport explícit i deixeu altres consideracions per més endavant haureu fet un gran favor al vostre poble.

    Al marge d’això agraeixo molt la feina impecable que fas a les institucions europees en favor dels drets socials dels catalans. 

  12. No crec gens amb la democràcia espanyola. En aquest pais ni s’ha investigat els crims del franquisme ni, en plena democràcia, els crims de la extrema dreta. Tot al contrari, els han deixat una mica dorments, com aquells gossos de “Rebelió a la granja” de Orwell. Tindriem que recordar com va actuar l’estat en la batalla de València i també recordar com va anar la batalla d’Anzio, exemple de qua un es massa prudent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *