365 (raons per les quals no repetiré com a candidat)

Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).

Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.

Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.

El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.

Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.

Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.

Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.

No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.

Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.

Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.

En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:

El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:

Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”

En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”

En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”

Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.

Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.

Font foto: desconeguda

6 pensaments a “365 (raons per les quals no repetiré com a candidat)

  1. Segur que t’anirà bé….el proper any i després!. Comparteixo el teu anàlisi sobre la importància de no deixar que la política – i els polítics- sigui caricaturitzada i fins i tot denigrada. Ànims i ja ens anirem veient :), personalment -i fins on arribo- penso que estàs fent molt bona feina.
  2. Raül, en la meva admiració i respecte per la tasca que has desenvolupat al llarg d’aquests anys només hi he estalviat una cosa, i és en fer-t’ho saber i donar-te les gràcies. Sovint som gasius en això, en el reconeixement a la feina feta. No ho vull ser més amb tu. Tingues per cert que tots sabem que ho has fet molt bé, i que ningú no dubta que has fet tot el que has pogut. les tries que has fet, com dius, eren la teva responsabilitat, i en això mateix confiàvem. Tens tot el meu reconeixement.
  3. Et necessitem més a prop Raül, saps prou bé que ets necessari perquè el teu partit acabi de fer el pas que ens farà lliures. Sereu necessaris perquè el nou país sigui més just.
    Gràcies, i a seguir!

    Toni

  4. Som molts i moltes, Raül, que reconeixent i sentint-nos orgullosos per la tasca que dia a dia has portat durant nou anys a Brussel·les, fent sentir a la UE la veu del nostre país i de la nostra gent -la nostra veu, goso dir- i comprenent molt bé els motius, sobretot els personals, que tens per donar per closa aquesta fase a la fi d’aquest mandat, tenim molt clar que a la vida pública, a la política catalana, hi segueixes essent necessari. A on i quan és cosa que hauràs de decidir tu, però som molts i moltes que som on som, malgrat molts malgrats, perquè hi ets tu i perquè hi ha molts companys i companyes que sintonitzen amb la teva sintonia i que aposten com tu -i ho volen i ho volem fer amb tu- per la transformació de la nostra societat: per l’alliberament nacional, social i ecològic, per un país i per un món lliures, solidaris i sostenibles. 
  5. Després de llegir aquesta entrada m’he sentit obligat a deixar-te un comentari. Fa temps, gairebé des del primer dia, que seguisc amb atenció les teves intervencions al PE, les entrades a aquest bloc i les teves aparicions públiques. M’agrada molt la política, i m’agrada per persones com tu. Jo estic també fermament convençut que la política és la millor eina per transformar la societat (treballant en xarxa amb els moviments socials), malgrat els entrebancs i les incomprensions que arriben sovint.
    Ara fa poc més de quatre anys, vaig proposar a uns amics alemanys que es fixaren en la teva activitat al PE. En poc temps vas aconseguir que es sentiren representats per tu, tot i no haver-te votat ni poder fer-ho. Crec que ben pocs parlamentris europeus han estat capaços d’aconseguir ser els representants dels ciutadans del seu país i al mateix temps ser-ho del gent d’altres països d’Europa. Has contribuit com pocs a l’objectiu de la institució de que formes part. Estic segur que si molta més gent haguera estat capaç de generar aquestes complicitats i consens entre la ciutadania europea, l’Europa que ara patim seria molt més justa. 
    Amb el teu treball i dedicació has dignificat la política.
    Moltes gràcies Raül!
  6. Que vagi molt bé.
    Crec que tot i potser ser un bon polític, el teu problema és el partit en si… ICV és un partit que intenta ser populista i a més no és realista en molt aspectes… a ICV sobren molts “xaxi-pirulis-cools”, doncs no és sensat ni realista ofegar la classe mitjana i els petits empresaris en pro de qui no aporta res a la societat o en pro de les “suposades religions” que excusant-se en la “llibertat d’expressió (pel que els interessa!!)” degraden a la dona a un ser inferior…
    ICV és un partit que juga massa a la “puta i la Ramoneta” sense concretar i és excessiu l’atac als petits empresaris (justament els empresaris i els autònoms són els únics capaços de crear llocs de treball). Massa vividors a ICV, vividors que creuen que els diners cauen del cel… a Catalunya actualment fa falta ma dura contra el frau, ma dura contra els delinqüents, ma dura i expulsió inmediata contra els delinqüents sense papers, i fora Pirmi pels que no han cotitzat mai…
    Una pena el món “rosa i de cotons chachi-piruli” en el que viuen els d’ICV…
    Nomès fa falta veure als actuals portaveus o a l’Herrera mateix… gent que es creu tenir la veritat absoluta, quan realment no tenen ni idea del que és quedar-se sense feina, no tenir per tirar endavant i una de les excuses és per “ser d’aquí” i tenir l’opció de ajuda familiar… i si els meus familiars no poden ajudar-me? Massa incongruències envers els d’ICV, els nois del xaxi-piruli-cultures-que-ignoren-a-la-dona són guais…
    ICV hauria d’acabar com el PSC està anant… esfonsar-se per realment fer una re-estructuració REAL, no com ara, patètics ignorants de la realitat del país…
    Una mare indignada!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *