Raül Romeva i Rueda

Un vaixell plagat de vies d’aigua

Al mes de març, el nombre de persones que estaven a l’atur, a l’eurozona, era de 19 milions, segons Eurostat. Grècia va ser el país que va patir un major augment en la desocupació (la taxa d’atur va créixer fins al 27.2%). Espanya, en segon lloc, assolia la xifra rècord dels 6 milions de persones aturades (recordeu quan se’ns  que era una quimera arribar fins els 4 milions?), amb una taxa del 27.16%. Tant Grècia com Espanya, a més, compten amb taxes d’atur juvenil al voltant del 60%. Per la seva banda, Irlanda i Portugal també pateixen alts nivells d’atur, situant-se a la part superior de les xifres de la UE.

Per altra banda, tenint en compte que una economia en depressió, com les que tenim al sud d’Europa, no genera suficients ingressos públics per reduir el dèficit, aquesta situació comporta que es creï una espiral de deute públic, de manera que creix també la dependència del sector públic respecte dels mercats financers. Per tant, l’austeritat no només no ajuda als governs a recuperar l’anomenada “confiança dels mercats” sinó que, a més, els debilita (entregant-los la sobirania i sotscavant la capacitat dels ciutadans per prendre decisions sobre la seva economia).

Rumb: naveguem directes al cor de la tempesta, enlloc de sortir-ne

Hi ha un fet que és innegable: als països on s’apliquen els programes d’ajust macroeconòmic impulsats per la Troika, la crisi, lluny de desaparèixer, s’ha agreujat.

Els habitants d’aquests països no només s’enfronten a un fort deteriorament de les seves condicions de vida (altes taxes d’atur), sinó molts ja han traspassat el llindar de la pobresa. Les desigualtats són cada vegada més insostenibles, mentre la degradació del sistema de protecció social i el desmantellament de l’estat de benestar són el denominador comú actual a la UE.

La por a la crisi de deute és utilitzada per la UE per fer acceptar el desplegament de les polítiques neoliberals de la dreta. La UE no ha dubtat en recomanar als Estats Membre endarrerir l’edat legal de jubilació, flexibilitzar el mercat de treball i destruir llocs de treball de l’administració pública, reduir salaris de manera generalitzada, destruir béns i serveis públics com l’educació i la salut, privatitzar els serveis d’aigua i sectors estratègics de l’economia nacional i frenar les polítiques ambientals.

L’austeritat, a Europa, va molt més enllà d’un simple equilibri en els finances públiques. Aquest concepte és l’excusa perfecta per encobrir el que, de fet, no és sinó una dictadura: la dictadura del deute o “Debtocracy”.

No sabem exactament qui és qui mana, en el pont de comandament, però sí que els que hi ha ja no compten amb la confiança de la tripulació

El gran drama europeu (si més no el més urgent i estructural), no és l’econòmic, ni el financer, ni tan sols l’ecològic (essent tots ells claus i dramàtics), el gran drama és el dèficit democràtic, o més ben dit, la manca de credibilitat democràtica dels qui comanden el procés.

Tan clar, tan simple i, tanmateix, tan difícil que alguns/es ho entenguin.

A les portes de les eleccions al Parlament Europeu (25 de maig de 2014) hem de tenir presents que els dos factors que més poden movilitzar la ciutadania no són la bandera blava estelada, ni els himnes, ni la història compartida, ni la mitologia, ni res de tot això, allò que determinarà si la gent té prou incentius per anar a votar serà, fonamentalment, els índexs de generació d’ocupació i les reformes democràtiques estructurals.

Els crits de la tripulació en aquest sentit són cada vegada més eixordidors, i tot i així no sembla que des del pont de comandament, els actuals governs europeus (la majoria clarament neoliberals o conservadors), les institucions financeres (Banc Mundial o Fons Monetari Internacional) i la tecnocràcia europea (Comissió Europea) ni els escolten, ni semblen tenir intenció de fer-ho.

De vegades sembla que algú, allà dins, té algun moment de lucidesa i pren alguna mesura que fa pensar que el vaixell redreça (impuls de la taxa sobre transaccions financeres, mesures promoció ocupació juvenil, Garantía juvenil europea, o reducció dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu (un quart de punt) en un intent de posar en marxa l’economia de l’eurozona afectada per la recessió. Totes elles mesures necessàries, però malauradament poc agosarades i que arriben tard.

Cal motí: per ocupar el pont de comandament, fer les reparacions d’emergència necessàries, canviar el rumb i encarar un port segur on poguem fer les reparacions estructurals que la nau precisa

El passat 1 maig, Dia Internacional del Treball, els partits d’esquerres i ecologistes van sumar les seves veus a les de sindicats i els moviments socials en unad emanda cada vegada més urgent: posar fi als programes d’austeritat. A països com Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia i França, desenes de milers de persones van prendre els carrers per exigir llocs de treball i posar fi a anys d’estrènyer el cinturó. És un exemple més de com quest motí está passant de la teoria a la pràctica.

El port anomenat estabilitat dèficit zero o lluita contra el deute macroeconòmic, ja no aporta les garanties necessàries per poder fer les reparacions que calen al buc. El canvi de rumb que reclama la tripulació, en canvi, estableix com a port de destí el benestar de les persones i el medi ambient, la justícia i la cohesió social i la generació d’ocupació.

Els indicadors d’ocupació de qualitat, la pobresa, la igualtat i progressivitat del sistema fiscal són un risc major per a l’estabilitat de la societat que el deute públic, el dèficit o la prima de risc.

Cal un pla de xoc per reduir la desocupació amb mesures que prioritzin acabar amb la destrucció d’ocupació en les administracions públiques, una garantia europea de la joventut (ben dotada i amb els instruments necessaris par a ser implementada), reduir la pobresa i assegurar que tota la infància pugui menjar tres àpats al dia, evitar els desallotjaments, garantir un habitatge social, no recapitalitzar els bancs que posseeixen cases buides…

Tot plegat comporta necessàriament que ens posicionem en contra del Memoràndum d’Entesa de la Troika i posem fi a la socialització del deute privat i la “Debtocracy”. L’auditoria del deute públic és un primer pas per aconseguir la transparència i la democràcia, igual com l’apertura de processos judicials als responsables, i la negativa de pagar l’anomenat ‘deute il.legitim’.

Cal preparar l’assalt final (democràtic) al pont de comandament, abans no acabem al fons del mar. Sí, ja sé que hi ha molta gent que ja no creu que sigui possible recuperar el comandament de la nau, i que ja s’ha enfilat als bots salvavides (gent eurodecebuda, eurofrustrada o directament euroindignada) disposada a arriar-los i provar sort pel seu compte (de fet, alguna d’aquesta gent hi és des que es va construir el vaixell, com els euroescèptics i els euròfobs), i no ho podem menystenir.

Tanmateix, jo, ara com ara, m’apunto a l’amotinament (Europa sí, però no així). Crec que a aquestes alçades tindrem més opcions de sobreviure a la tempesta a bord del vaixell (si conseguim que no l’acabin d’enfonsar) que no pas en 27 bots. A més, no tinc clar que hi hagi espai, en els bots salvavides, per a tothom. I quan passa això, sovint, qui es queda sense plaça és la gent que viatja apilada en la bodega.

Tenim clar on són les vies d’aigua i tenim clar el rumb, allò que falta és el control democràtic de les institucions. I per això pren força, cada cop més, el motí, i més que en tindrà, el proper 1 de juny, en la manifestació unitària dels pobles units en contra de la malanomenada austeritat!