L’auditoria del deute a la legislació europea, gràcies a Verds/ALE
Avui, el Parlament Europeu ha adoptat dos informes (Ferreira i Gauzès) altament rellevants per a la construcció del marc regulatori macroeconòmic europeu. Els països de la zona euro estableixen, com a mesures de resposta a la crisi, un major control dels seus pressupostos per part de la Comissió Europea. Les dues resolucions aprovades introdueixen regles clares sobre emissió de deute públic dels estats membre, sancions en cas d’incomplir els compromisos de deute i dèficit públic i la introducció a la legislacció europea del tractat intergovernamental conegut com a fiscal compact.
El sentit del meu vot en els dos informes ha estat el següent: en contra de l’informe Ferreira i abstenció en l’informe Gauzès.
Per què? Doncs bàsicament perquè malgrat que el 2-pack introdueix aspectes menys dolents que l’actual 6-pack, des d’ICV creiem que el Parlament ha perdut l’oportunitat de posar límits a les tan nefastes polítiques d’austeritat. Era necessari obrir la porta, almenys, a que els estats poguessin aplicar polítiques contra-cícliques per sortir de la crisi, i no ho hem fet.
En relació a l’informe Gauzès, per exemple, m’he abstingut pel fet que els negociadors de Verds/ALE han aconseguit modificar la regulació incloent mesures com l’auditoria del deute públic. Aquest és, sens dubte, un aspecte clau i esdevé un fet diferencial respecte les mesures dutes a terme fins ara. Així doncs, els Verds han introduit transparència i democràcia, també en els comptes públics. Ara cal que tots els països subjectes a un programa d’ajust macroeconòmic ho facin. L’Estat espanyol en quedaria al marge, tot i que evidenment espero que Rajoy faci un excercici de transparència, entengui el sentiment del Parlament Europeu i sotmeti també el deute públic espanyol a una auditoria.
En relació a l’informe Ferreira, hi he votat en contra, sobretot, perquè la proposta de mutualització del deute que hi havia en la primera lectura ha estat fortament aigualida per part dels governs i la pròpia Comissió Europea, que s’escuden en arguments legalistes i de canvi de Tractats per no avançar en un element indispensable per acabar amb la crisi de l’euro, com és l’emissió de deute públic europeu.