Raül Romeva i Rueda

Adjunto l’entrevista que m’ha fet Mireia Giné, de Singular.cat

Europa

Raül Romeva: “No repetiré com a candidat a les eleccions europees”

L’eurodiputat d’ICV anuncia al Singular la seva decisió de retirar-se pròximament de la primera línia política

per: Mireia Giné

A ICV entenen la voluntat transversal seva?
Hi ha de tot. Crec que en general, sí. A Iniciativa hi ha gent que té una visió molt crítica amb qualsevol cosa que tingui a veure amb la construcció de nacions diferents a les que hi ha. Té a veure amb històries personals i ho respecto molt. I apàticament puc arribar a entendre el seu plantejament, encara que no el comparteixi. Ara bé, per altra banda, també hi ha gent que ha fet un canvi de xip perquè ha vist aquesta opció no dóna per més. I és que el dret a decidir és democràtic i legítim. Aquí no hi ha debat. No hi ha ni una sola persona, que no hi estigui d’acord. Ara bé, una altra cosa és a l’hora de decidir, què decideixo.

Repetirà com a candidat a les eleccions europees?
No. He defensat moltes vegades les rotacions, les limitacions de mandats i crec que deu anys al Parlament són suficients. Hi ha mesos que no passo per casa i això té un cost, malgrat que ho assumeixo com a part de la feina.

Què farà després?
No ho sé, encara queda un any. Et puc dir que m’agradaria poder dedicar-me a escriure i pensar. La política és una activitat que per la seva dinàmica és molt acció-reacció. Hi ha poc espai per pensar sobre què estàs fent. Per tant, tinc ganes d’apartar-me d’aquesta agitació diària, per poder dedicar-me a reflexionar sobre els perquès.

Europa ha vetat l’exposició sobre les fosses comunes del franquisme al Parlament Europeu que vostè impulsava. Què ha passat?
Els diputats tenim la possibilitat de fer, un cop per mandat, una exposició al Parlament Europeu. L’exposició que volia portar ja s’ha exposat a altres llocs: al Govern basc, universitats… i simplement explica el procés d’obertura de les fosses comunes. Les exposicions al Parlament europeu les gestiona un equip de diputats que tenen la responsabilitat d’autoritzar-les, i això normalment és sols un tràmit. Però la meva sorpresa ha sigut rebre, després d’un any, una carta d’un diputat que em diu que no puc fer l’exposició perquè les imatges són impactants i es pot generar polèmica política. Al Parlament, s’han fet exposicions sobre l’Holocaust, sobre els turcs… No hi ha res en aquesta exposició, que no haguem vist en altres llocs del món. Però si el que volia aquest senyor, és que no hi hagués soroll, ara en tindrà el doble.

Espanya ha fet algun tipus de pressió?
Qui gestiona aquests permisos és del Partit Popular Europeu, concretament és irlandès. No li he posat cap micro, perquè no és la meva manera de fer, i no sé si aquesta persona ha consultat els seus col·legues espanyols sobre l’exposició, però especulo que sí. I segur que d’alguna manera li han fet arribar que no procedeix. Sigui com sigui, d’això se’n diu censura i no ho podem permetre.

I ara què?
He fet una queixa formal al president del Parlament, que en aquest temes em consta que és sensible, i confio que es produeixi una rectificació. Si no, penso muntar un sarau espectacular, perquè ens passem el dia fent homenatges a les víctimes de l’holocaust, a les dels règims totalitaris… però quan es parla del franquisme, silenci. A Espanya tenim centenars de persones mortes que no sabem on són, però mai ha passat res. Davant això apel·lo a la consciència dels meus companys. I si em diuen que no, que ho facin públicament.

Parlant de pressions. Ha notat la pressió del govern espanyol a la UE contra el procés sobiranista català? Com?
Sí, de moltes maneres. Molts dels ministres actuals han sigut abans companys d’escó a nivell europeu. Per exemple, el ministre Garcia Margallo, amb qui hem tingut conflictes dialèctics importants, bàsicament sobre temes econòmics. Va ser una relativa sorpresa que el fessin ministre d’Afers Exteriors, perquè ideològicament és del sector més espanyolista que pot tenir el PP. El seu paper, en obert i en privat, sempre ha sigut directament intentar mobilitzar contra Catalunya tots els efectius possibles dins de la institució i dins de les administracions, del que s’anomena el Comitè de Representants Europeus. Diu que això és un tema intern i que ningú en pot opinar. Però aquí jo també faig autocrítica.

En quin sentit?
Històricament un dels grans dèficits de Catalunya ha sigut no intentar tenir representació en els òrgans internacionals més importants. Japó després de la II Guerra Mundial va començar a entrar als organismes internacionals perquè sabia que per via diplomàtica formal ho tindria difícil, i aquesta estratègia li ha funcionat molt bé. En canvi, Catalunya no ha tingut la valentia, la visió o la capacitat de fer-ho. I ara que necessitem aquesta massa crítica dins de les institucions, doncs tenim el que tenim. És un defecte històric, no de l’actual govern.

I per què no s’ha tingut aquesta visió?
Aquí sempre hem estat molt obsessionats amb Espanya. El tema era Madrid. Quan hauríem d’haver tingut gent a Brussel·les, Nova York, Washington, París… És a les capitals europees on hem de tenir representació. El problema que tenim com a país, a Europa, és la incomprensió.

Els seus companys no entenen el que està passant a Catalunya?
En el millor dels casos, diuen: “Teniu dret a votar, però no entenc per què voleu votar”.

I en el pitjor…?
En el pitjor et diuen: “Esteu sonats! amb la situació crítica que teniu… ara voleu fer això? Sí que sou egoistes els catalans; ara voleu deixar penjats Espanya”. Aquesta és la visió que alguns tenen del procés català.

L’opinió va en funció dels grups parlamentaris o depèn dels països?
Hi ha un eix nacional molt marcat. Molta gent interpreta les coses en funció de la seva pròpia historia, i, això, fins a cert punt, és comprensible. Els alemanys no entenen el procés, perquè ells consideren que van fer un esforç molt gran per incorporar l’Alemanya Oriental, i que d’alguna manera és això el que ens toca fer als catalans amb Espanya.

Està malament la cosa…
Bé, en el millor dels casos, entenen que Catalunya és una nació, que tenim una llengua, veuen una mica més enllà. Però hi ha un corpus ideològic que relaciona nacionalisme amb un dret burgès, encara que en el cas català, això fa temps que s’ha trencat. Una persona demòcrata pot ser avui independentista, sense necessitat de ser nacionalista. Jo no em sento nacionalista, jo sóc favorable a que Catalunya sigui un Estat; per tant, una nació, que tingui el corpus institucional i democràtic que té qualsevol Estat. Això em converteix en nacionalista? No en el terme clàssic. Són més nacionalistes alguns plantejaments espanyols o alemanys que no els meus, que demano aquest dret. I això és precisament el que costa d’entendre en el marc europeu.

Però Europa donarà suport a Catalunya si el procés d’independència és democràtic?
Europa s’adapta a les realitats, als moments històrics, perquè al final és d’interès comú. Fem la pregunta al revés. A Europa li interessa prescindir d’una part del seu territori que és socialment, culturalment i econòmicament ric? Les grans multinacionals que han invertit a Catalunya acceptarien que marxés d’Europa? Jo crec que no, ans al contrari.

Parlem dels pressupostos europeus. Els que s’han presentat serviran per rellançar l’economia?
Els pressupostos s’aproven quan el Consell i el Parlament els donen el vist i plau. Confio que el Parlament no els aprovi. Per primera vegada, aquests pressupostos que vénen dels governs, redueixen la partida pressupostaria a 90 milions d’euros, cosa inassolible des del punt de vista de les necessitats. I, a més, la distribució entre despeses i ingressos estan pensats bàsicament en els interessos d’alguns Estats i no en clau de les necessitats europees. Són uns mals pressupostos.

I si no s’aproven, què?
Doncs, aleshores, voldrà dir que no tenim marc financer. Però com que es necessiten uns pressupostos pel 2014 per continuar funcionant, aleshores es sol·licitaria una prorroga dels actuals. De fet, alguns confiem, demanem i volem que el debat pressupostari sigui part del debat de la campanya electoral del 2014. És a dir, que tothom pugui saber quan vota i a qui vota. En realitat, és una manera de democratitzar els pressupostos. No podem permetre que vint-i-set persones s’asseguin en una sala i decideixin. Fins i tot hi ha alguns grups que demanen poder votar en secret… Però només faltaria que la votació més important del Parlament l’haguéssim de fer en secret!

Brussel•les dóna 700 milions d’euros per subvencionar els toros. Des d’Europa no veuen que hi ha altres prioritats?
El tema dels toros és una de les batalles que portem des que sóc europarlamentari. Des del 2004, cada any, fem una esmena en la qual demanem que la UE veti qualsevol cessió de diners que vagi a parar a qualsevol part del procés que té a veure amb la “fiesta nacional”, la corrida i la tortura, en definitiva. Alguna vegada l’hem guanyat, però sempre ens l’han tombat en el pressupost final. El debat és pertinent i per això vull que sigui públic.