Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (per a la revista Valors)

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (publicat a la Revista Valors, octubre de 2012, número 97)

Per Raül Romeva i Rueda, dels Gausacs de Sant Cugat
 

Era la Festa Major de Mirasol de l’any 2010. L’acotxadora, menuda ella, s’enfilava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d’arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l’enxaneta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l’acotxadora, es va besar la mà i va fer l’aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exultant. «Papa, ja també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que desconeixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisades que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava.

Un any després era l’Elda qui s’enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d’aquell pilar de cinc, somreia i feia l’aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d’emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç.

Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol construcció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la família ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.

Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exemple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la condició física o el país d’origen.

200 anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activitat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional; i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles.

Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa, la que surt a la fotografia. I així ho havia viscut sempre, en tant que aficionat a veure castells. Però va ser quan vaig començar a viure’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i, per tant, el gran i exigent entrenament que demana aquesta part de l’estructura. I és que, essent com és la seva principal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota precaució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de superació, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom i hagin de baixar al pis de quints, o quarts, o fins i tot més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals a l’hora de fer un castell, també ho són, i segurament encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla.

Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fonaments. Travar una bona pinya, per tant, és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encaixar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situació. Probablement no sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agulles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc, quan descarrega, és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.

 

Setembre de 2012

Foto: Pinya del 2d8f que Gausacs va descarregar al Concurs 2012 de Tarragona. Font: Antoni Coll.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Miscel·lània personal per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent