Raül Romeva i Rueda

Un cop ha baixat el soufflé que es forma habitualment al voltant d’un partit de la màxima rivalitat, crec que és oportú reflexionar, en fred, sobre el debat que va generar una simple pregunta relacionada amb la violència al futbol. En primer lloc vull recordar que no he posat cap denúncia ni he instat cap actuació concreta contra ningú. Tot el que he fet ha estat usar un cas concret, prou conegut i per tant fàcilment reconeixible, per posar novament sobre la taula un debat obert de fa molt de temps, i que és evident que estem lluny d’haver tancat.

Malgrat els insults gratuïts i fins i tot les amenaces de mort que aquesta, insisteixo simple pregunta, han suscitat, constato com la gran majoria de gent que va llegir la meva reflexió, i no només alguns titulars o comentaris de tercers, en va entendre els motius.

El Parlament Europeu és una arena de reflexió sobre temes que afecten les nostres societats, i la Comissió Europea disposa de nombrosos documents (inclòs un llibre Blanc) sobre violència a l’esport. I personalment em sembla ben normal que sigui aquest un dels temes, entre milers d’altres, que es tracten a les institucions, també a les europees.

Des que vaig arribar al PE, el 2004, he presentat 915 preguntes (413 durant el primer mandat, 2004-2009, i 502 a partir de juny de 2009). D’aquestes només 3 tenen a veure amb futbol (una relacionada amb homofòbia, l’altra amb criteris d’esponsorització, i la d’ahir sobre violència i impunitat), a banda d’algunes reflexions sobre qüestions com els límits salarials. És més que evident, per tant, que aquesta no és ni de bon tros la meva principal àrea de treball, i només m’hi he referit quan ha tingut a veure amb el que sí considero molt més propi del meu àmbit de coneixement, com és la violència, els drets humans, el racisme o l’homofòbia. (Nota: aprofito per recordar que per a tota aquella gent interessada en la meva feina existeixen dues magnífiques pàgines web on aquesta es pot fiscalitzar sense problema: www.votewatch.eu i www.mepranking.eu, apart d’aquest bloc, esclar.)

No obstant, tot i que la desmesurada reacció que aquestes tres preguntes que acabo d’esmentar han provocat, tan mediàticament com social, m’ha sorprès relativament (és a dir, no massa), sí que m’han preocupat, i molt. I és precisament el sobredimensionament que es dóna a aquesta mena d’assumptes (en comparació amb d’altres de més importants) el motiu que em porta a pensar que sí, que són temes que mereixen que com a mínim en parlem i hi reflexionem una mica, serenament.

Reitero un cop més que no he posat cap denúncia sinó que simplement he fet en veu alta (i institucional) una pregunta que es fa molta gent en relació a l’impacte que pot tenir que una acció manifestament violenta no fos considerada greu per cap institució, i sobre si en el marc de la regulació sobre la violència a l’esport (i especialment pensant en l’impacte d’aquesta impunitat podria tenir en la formació de nous esportistes) comptem amb prou instruments per gestionar aquesta mena de casos amb els criteris adequats.

Podia haver escollit algun altre exemple, cert, però el que vaig escollir era, simplement, un de prou clar per obrir la reflexió, i en un moment en què aquest era si més no un tema que suscitava un cert interès, més enllà del partidisme d’uns o altres.

Com hem d’afrontar, institucionalment, aquesta mena de casos? Convé establir marcs de regulació que, davant de fets flagrants, actuïn amb voluntat de desincentivar determinades escalades de violència dins i fora dels terrenys de joc? Aquestes són preguntes que contínuament es fan, ens fem, moltes persones que tenim responsabilitats en l’àmbit legislatiu, i crec que són prou importants com per dedicar-hi alguns minuts de tant en tant, indiferentment de si un és més o menys aficionat als esports, o seguidor d’un o altre equip. No hi veig motius per inhibir-nos-en

Ho vulguem o no molta gent s’hi emmiralla, en l’esport, i crec que és bo tenir cura de quines coses acceptem, com a societat, i de quines hem de condemnar per tal que determinats patrons no es reprodueixin. I crec que cal fer-ho en fred, com he mirat de fer, amb tot el meu respecte i amb la ferma voluntat que arribem a situar algun dia aquest afer, l’esportiu, en la dimensió social, política i econòmica que li pertoca.

Respecto la discrepància sobre el com, l’on o el quan, però em sembla normal que els representants que tenim a les institucions pensin, reflexionin i posin de tant en tant sobre la taula qüestions que, incomprensiblement per a mi, mouen milions de diners, i omplen milers de pàgines i d’hores radiofòniques i televisives.