Raül Romeva i Rueda

De fa un temps ençà que constato amb preocupació com diversa gent que cultiva l’art de l’escriptura i que legítimament intenta o aspira a viure’n es lamenta de la situació actual que no és, diguem-ho clar, la millor per a l’ofici.És un fet que, almenys aparentment, llegim poc, que no es valora prou l’esforç creatiu dels autors i autores, que encara costa trobar espais en els mitjans en què es parli de literatura (que no és el mateix que parlar de llibres), tot i que per sort i gràcies a la tenacitat d’alguns encara n’hi ha i força bons.M’agrada molt llegir i m’agrada molt escriure. Una cosa porta a l’altra, almenys en el meu cas. Però si una cosa m’ha ajudat a veure clar el fet d’escriure és a adonar-me de com n’és d’important valorar com pertoca ‘l’ofici de’.

Els autors i autores són gent que s’esforça, crea, inventa, dubta, especula, pateix, s’il·lusiona, s’indigna, protesta, calla, s’inspira, inspira,… però sobretot són gent que ens provoca emocions als qui llegim. Els i les necessitem per viure, com l’aire per respirar o l’aigua per beure.

Deia Montserrat Roig: “L’ofici d’escriure ni s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l’ofici d’escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan has estat contaminat. (…) Perquè quan triem l’ofici d’escriure triem la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà”. Això, per a mi, mereix un total i absolut respecte.

Venint com vinc del món de l’assaig, quan vaig decidir llançar-me a la piscina que suposa la ficció (Sayonara Sushi apareixerà al març) vaig demanar consell i assessorament a gent de l’ofici. Tenia molt clar que, si feia el pas, calia fer-ho bé i que no s’hi valia escatimar esforços. No em preocupava tant el què (la història la tenia clara de feia temps), sinó el com. Sóc persona de mètode. M’hi vaig acostumar quan feia esport, de més jove, hi vaig aprofundir a la universitat (sobretot quan feia la tesi doctoral), i ho he cultivat al llarg de les diferents facetes de la meva vida. En l’escriptura, per tant, no podia (de fet no hauria sabut) fer-ho d’una altra manera.

I he de dir que em considero afortunat. En tot moment he tingut la sort de tenir al meu voltant gent que m’ha sabut dir «no, això no va», quan tocava, o també «això ja va millor, continua així», o fins i tot «si això ho fas així, o aixà, el personatge serà més creïble, o la situació s’entendrà millor».

Estic molt agraït, per tant, a totes i tots els qui heu fet que aquest procés hagi estat molt més que només escriure un llibre, ja que de fet ha estat un veritable curs d’escriptura, sobre com escriure, sí, però també sobre ‘el fet’ d’escriure.

Recordo haver llegit un text fa poc que va generar un debat prou interessant a la xarxa. Era una ‘Carta a un jove escriptor’, i el signava Arturo Pérez-Reverte. (XLSemanal – 27/7/2010  http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/549/carta-a-un-joven-escritor-i). El text acabava amb un paràgraf que vaig trobar força suggerent, en què citava Harold Acton: “Decía Harold Acton que el verdadero escritor se distingue del aficionado en que aquél está siempre dispuesto a aceptar cuanto mejore su obra, sacrificando el ego a su oficio, mientras que el aficionado se considera perfecto. Y la palabra oficio no es casual. Aunque pueda haber arte en ello, escribir es sobre todo una dura artesanía. Territorio hostil, agotador, donde la musa, la inspiración, el momento de gloria o como quieras llamarlo, no sirve de nada cuando llega, si es que lo hace, y no te encuentra trabajando.”

Sí, ja sé que no és res nou i que molta altra gent ho ha dit en contextos ben diferents, d’una manera o una altra. Però no per això deixa de ser important recordar (recordar-nos) com n’és d’important aquesta dimensió artesanal, que implica tenacitat, rigor, constància, saber mirar i escoltar, però també esforçar-se per comunicar, més que no pas per només dir. I que sobretot demana humilitat per ser conscients que tot allò que fem és perfectible, millorable. Això és el que fa, entenc, que un aficionat a l’escriptura esdevingui escriptor. I això, per a mi, també mereix un total i absolut respecte.

Jaume Cabré, escriptor amb majúscules, conclou la seva magistral novel·la ‘Jo confesso’ amb un il·lustratiu: ‘dono per finalment inacabada aquesta obra’. Tota una declaració d’intencions, sobretot quan sabem que s’ha estat set anys treballant en el text. I és que si després de llegir una obra mestra, com penso que és ‘Jo confesso’, el mateix autor et diu que encara s’hauria pogut polir una mica més, n’hi ha realment per treure’s el barret. I jo, sens dubte, me’l trec i m’inclino davant aquesta recerca incansable de l’excel·lència que encarna en Cabré.

En síntesi, com a lector obsessiu que sóc i per ara simple aficionat a l’escriptura, tinc un enorme respecte i admiració per l’ofici d’escriptor i escriptora. Tant de bo com a societat atorguem l’espai i el reconeixement que es mereix la gent que fa que ajuntar paraules, de manera artesanal, esdevingui art.

Valgui doncs aquesta humil reflexió per a retre homenatge a l’ofici d’escriure, que no és altra cosa que el cultiu d’una mirada particular i necessària al també complicat ofici de viure.