Des de la distància física, que no emocional, ni política

La meva activitat habitual al Parlament Europeu va fer que hagués de seguir els fets d’ahir al Parlament de Catalunya des de la distància física, però en cap cas des d’un distanciament ni emocional ni polític. I és que, per bé o per mal, me’n considero part implicada i assumeixo la meva parcela de responsabilitat.

Amb alguna dificultat, vaig procurar combinar la meva tasca europarlamentària amb el seguiment dels fets al parc de la Ciutadella.

L’expectativa matinal, poc a poc, es va anar convertint en estupefacció, i finalment en indignació. Ahir hi van haver dos grans perdedors al Parc de la Ciutadella: l’exercici democràtic, i la legítima, comprensible i necessària movilització de ciutadania indignada. Però algú va guanyar? difícil de dir.

Durant el matí vaig fer algunes reflexions en veu alta, o més ben dit en tuit: “La indignació és legítima. La coacció contraproduent. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima. #aixino” o bé “Tan empobridor és dir que tots/es els indignats/des són violents, com dir que tots/es els polítics són iguals. #niunacosanilaltra“.

Al llarg de la meva vida he participat en nombroses manifestacions i movilitzacions. Incomptables. I les que em queden. I sovint he viscut amb tristesa com uns pocs embruten amb actituds que considero reprobables i contraproduents, el legítim discurs i la necessària reivindicació.

Lamento els fets d’ahir, com en el passat he lamentat i condemnat d’altres accions de caràcter violent, ja sigui per violència directa o estructural, personal o institucional, física o verbal.

Vaig acceptar la invitació a fer política institucional per què creia, i encara ho crec, que una de les vies per canviar models, sistemes i situacions que no ens agraden passa per incidir allà on es prenen les decisions més importants. Quan es pot, esclar, perquè hi ha àmbits importants que decideixen i que malauradament no podem escollir. Però és precisament per això que convé tenir ben present la importància que té la democràcia representativa com a complement necessari i obligat de la democràcia participativa.

Ahir, al Parlament de Catalunya, una part prou significativa es va manifestar contrària a les retallades, amb arguments clars, que comparteixo, i amb la legitimitat d’haver estat escollits per fer-ho. El problema, en tot cas, és que no eren prou per aturar els qui sí estaven a favor. No era, per tant, una qüestió d’arguments, sinó de número.

No obstant, confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se’ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d’ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s’han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.

No hauríem de responsabilitzar mai un col.lectiu per les accions individuals d’uns pocs, per molt lamentables que siguin aquestes accions.

El dia que entenguem que no existeix cap ‘els’ indignats, ‘els polítics, ‘els’ periodistes, ‘els’ intel.lectuals, ‘els’ … sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

Font foto: Directe.cat

4 pensaments a “Des de la distància física, que no emocional, ni política

  1. Sento dirte Raül, que no importa el que som, sinó el que pensen que som.
    Aquesta visió tant marketiniana, és força trista en alguns casos, més en socials encara. I amb això vull dir, que la feina de polític s’ha desprestigiat fins a un límit insolvent, i on tenen millor valoració tertulians de fireta que molts dels nostres representants. Que no veuen que aquell que faci la seva feina correctament, tindría un sou molt més alt a qualsevol privada i sense exposició a l’escarni públic (com sinó les carbasses al senyor Mas per trobar conseller de Cultura i Economía)?

    Si per casualitat haguéssis estat ahir al parlament, ningú s’enrecordaría que vas votar que no als vols en business per exemple. Ets un polític, ergo un vividor i haguessis rebut crits igual.

    Ara be, aixó és així i no hi ha discussió (crec). La pregunta, com ho canviem entre tots i dignifiquem una mica la imatge política?
    (enten que els majors responsables sou vosaltres, on tu per cert, no ets el causant d’aquesta mala imatge)

    Saluts!

  2. El parlament de Catalunya, no ens enganyem, gestiona les engrunes que ens cedeix Madrid. Es un parlament buidat de competencies per PP, PSOE i TC.
    La majoria no vol retallades però durant anys s’ha gastat per sobre del que s’ingressava. L’impost de successions tal com el va redactar el tripartit em va semblar força encertat però realment només aporta entre 400 i 450M. Ho dic perque no sé pas com es poden fer uns pressupostos sense reallar quan els ingresos han baixat molt més que els 400M. Sense anar més lluny  el fons de competitivitat suposa 1.450M, quant per latra banda l’estat ha pressupostat uns 3.900M per l’AVE d’extremadura.

    No em sembla doncs massa encertat demanar la dimissió d’Artur Mas, com ahir es va sentir que clamaven els indignats i no demanar responsabilitats al govern de ZP, que per exemple no vol legislar sobre la dació en pagament, no vol pagar els 1450M o voldria que la Generalitat retallés un 20%….

  3. Deia Tocqueville, si no ho recordo malament, que en una democràcia els pobles tenen el govern que es mereixen. Possiblement és veritat. Estem tan pendents dels nostres “principis” que som incapaços (o ens fan incapaços) de criticar “els pobles” encara que s’equivoquin. I compte, que hi tenen dret. a equivocar-se. Però quan un veu que a València, per exemple, però no tan sols allà, es continua votant els qui més corrompen, empudeguen i demagogitzen la cosa política, és per tancar el llum i anar-se’n.

    Vull dir, que la democràcia formal mostra i mostrarà cada cop més les seves limitacions. No en podem prescindir (entre altres raons, perquè si es perd allò formal es perdrà alhora o tot seguit tota la resta) però convé ser conscients del que permet i el que no. I això representa tot un debat encara massivament i pública per fer.

    Els indignats (per cert, quants d’ells o de nosaltres hem llegit el llibre del “vell” francès d’on arrenca el concepte immediat?) constitueixen un d’aquests nous fenòmens que apunten sortides, alternatives qui sap si viables però reals (it works). Tampoc se n’han de desconèixer les limitacions i contradiccions: en aquesta mena de “processos” solen acabar sent els més radicals, descontrolats i desorganitzats els qui acaben tenint la veu cantant. S’està veient.

    Tampoc no veig que “els girs més cap a l’esquerra” portin enlloc, i encara menys quan el que vota la immensa majoria és cada cop més a la dreta. Com a màxim és guanyarà un u o un dos per cent més que no resol ni canvia absolutament res (cas dels Cayo Lara). I crec que això és així perquè, en aquests casos, més a l’esquerra vol dir “més esquerra de la de sempre”, i aquest camí put a hores d’ara tant a ranci que mareja.

    S’ha de ser a les institucions, sens dubte. IK aprofitar-les tant com es pugui. Però els qui tenen la capacitat i la claredat (ni que sigui en estat de balbuceig) de copsar altres vies, objectius i llenguatges, a més de la capacitat de dur-los a la pràctica (com ara el Raül Romeva), crec que haurien d’estar aquí, al més a prop possible d’on les coses i làcció de “veritat” es couen.

    Deixem, per ara, la reflexió aquí.

    Salut, companys.l

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *