Raül Romeva i Rueda

Aquests dies he seguit amb molta atenció les magnífiques mobilitzacions tant a Catalunya com arreu de l’Estat. La indignació, latent de fa tant de temps, ha sortit al carrer, s’ha organitzat, i ha llençat missatges clars. Me’n felicito.

Per altra banda, les eleccions han deixat també clara una altra cosa. Existeix, encara que no ens agradi, una immensa majoria silenciosa a qui sembla que ja els estan bé les coses com estan. I no només això, sinó que voten massivament als qui durant tant de temps han estat executant i legitimant moltes de les polítiques que ens han conduït a les múltiples crisi actuals, i que, a més, fan que acabin pagant els plats trencants precisament qui menys culpa en té.

Personalment trobo del tot compatible participar activament de les mobilitzacions i alhora treballar per tal que poguem comptar amb unes majories que als ajuntaments, a les comunitats autònomes, al Parlament i govern nacionals, o a les institucions estatals i europees, puguin revertir algunes de les polítiques que tanta gent creiem equivocades.

Abans d’acceptar l’oferiment de representar ICV al PE jo ja feia política. Des de l’acadèmia, des de la recerca, des de la implicació en nombroses iniciatives ciutadanes. Durant els set anys que porto a Brusel.les no he deixat de fer ‘aquesta mena de política’, però l’he complementada amb una altra, la institucional.

Vaig iniciar aquesta aventura deixant clar per avançat que tenia data de caducitat: un mandat renovable només un cop, si aquest era el cas, com ha estat. És a dir, la meva intenció era dedicar-m’hi dos mandats, dos lustres, deu anys. Raons personals (el cost familiar és considerable) i polítiques (crec en la limitació de mandats), em van abocar a plantejar-ho d’aquesta manera.

Res del que he viscut durant aquests set anys m’ha fet pensar que no valia la pena ser aquí. Res del que he hagut de suar i sofrir m’ha desanimat prou com per llençar la tovallola. De la mateixa manera com res del què hem aconseguit canviar, modificar o impulsar, m’ha semblat suficient com per deixar d’empènyer.

He constatat, com mai, la importància que tenen les majories en el si de les institucions, i com ens convé, a qui ens indignen algunes maneres de fer les coses, no entregar aquestes institucions als i a les indignes.

És polític qui fa política. És política la gestió de la cosa pública. Reivindico la Política, en majúscula, la que es fa a les institucions, però també al carrer. Sóc polític? Sí, esclar. I tinc tota la intenció de seguir fent política quan deixi de ser diputat, perquè la política és molt més que això. Però per això cal que a les institucions hi hagi gent que comparteixi aquesta visió.

Durant aquest set anys he procurat ser ALTAVEU, que no portaveu, d’aquesta manera d’entendre la gestió pública. Segur que en algunes coses l’hauré encertat més que en d’altres. Només espero que els errors que hagi pogut cometre no siguin fatals.

Al maig de 2014 donaré per acabada la meva etapa institucional al Parlament Europeu. Però això vol dir que encara em queden tres anys de feina, de molta feina. Tres anys per continuar convertint la indignació en mesures concretes que reverteixen certes dinàmiques que considero altament perjudicials per a la salut humana i la del planeta. Exactament com fan tantes i tantes persones des d’altres àmbits institucionals, socials, participatius, comunicacionals.

Com deia Antoine de Saint-Exupery: “Mireu, en la vida no hi ha solucions, sinó forces en marxa. Cal crear-les, i les solucions arriben“.  Doncs això.

Font foto: AFP