Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 19 de maig de 2010

Made in (nou reglament sobre etiquetatge, talles i informació ús productes d’origen animal)

A l’Eurocambra vàrem votar ahir un
reglament que obligarà els fabricants tèxtils a indicar el país d’origen dels
seus productes a les etiquetes(veure nota
de premsa del servei del PE
). En concret, una peça es
considerarà originària del país en el qual es realitzen almenys dos de les
següents fases de producció: filatura, tallat, acabat, confecció. Fins ara, la
indicació de l’origen en aquests casos és voluntària i el seu ús depèn de la
legislació nacional.

El Parlament Europeu, que s’ha posicionat per
528 vots a favor, 18 en contra i 108 abstencions, subratlla que un producte
tèxtil no podrà descriure’s a l’etiqueta com a “originari en la seva
totalitat d’un país”, tret que se sotmetés a l’esmentat país a totes les
fases de producció.

A més, les
indicacions d’origen han de permetre que els consumidors tinguin ple
coneixement de l’origen exacte dels productes que compren. Països com els
Estats Units, el Canadà o el Japó ja han regulat l’etiquetatge d’origen de la
roba. Aquestes normes s’aplicaran a tots els productes tèxtils, com a roba,
cortines, estovalles i, fins i tot, joguines, compostos, per, almenys, un 80%
de fibres tèxtils.

Etiquetatge de materials derivats d’animals

L’Eurocambra exigim indicar a l’etiqueta la
presència de materials derivats d’animals perquè els consumidors puguin
verificar, en adquirir una peça, si aquesta conté parts no tèxtils
d’origen animal, com a pèl o cuir.

Noves fibres abans al mercat

La legislació proposada uneix en un sol
reglament requisits d’etiquetatge relatius a la composició i a les
denominacions de les fibres tèxtils, que en l’actualitat formen part de tres
directives diferents.

En aquest sentit, el PE proposem introduir un
procediment revisat perquè els fabricants puguin sol·licitar la inclusió de la
denominació d’una nova fibra en la llista comunitària, a fi de reduir el
termini que transcorre entre la presentació de les sol·licituds i l’aprovació
de les denominacions de noves fibres. El nombre de comandes de noves
denominacions de fibres s’ha incrementat considerablement en els últims anys.

Sistema comú de talles

A més a més reclamem que, abans de dos anys, la Comissió Europea presenti
un informe i, eventualment, propostes legislatives sobre nous requisits
d’etiquetatge que podrien introduir-se a escala europea. Entre ells, un sistema
que uniformi l’etiquetatge de talles per a vestit i calçat, un etiquetatge ecològic
sobre el comportament mediambiental i la producció sostenible dels productes
tèxtils, un etiquetatge social destinat a informar als consumidors de les
condicions socials en les quals s’ha fabricat un producte tèxtil i etiquetes
d’advertència sobre la inflamabilitat dels productes tèxtils.

Font foto: ©BELGA/FREY/Jean Francois



  1. Sóc conscient que aquest post no és precisament el lloc més adequat per posar el meu comentari, però ara mateix em serveix per fer-ho. O sigui que, d’entrada, em disculpo.

    Vas penjar no fa gaire un apunt sobre la teva posició en relació amb la qüestió nacional que optava, com a opció “històricament” decantada, per la independència, encara que s’apuntava una via factible (és a dir, amb possibilitats de ser duta a terme) a través d’Europa. Discutible, però teòricament factible.

    De manera immediata almenys, ICV no va incorporar aquesta posició com a oficial (reconec que comporta problemes interns) i al capdavant dels seus plantejaments, junt amb d’altres tan cabdals com aquest, esclar.

    Però el temps passa. I m’adono, escoltant el que es diu en alguns cercles, veient el que s’escriu en blogs, en revistes, en fòrums, en cada vegada més i més nombrosos espais, fins entre els vianants de la història (Manolo dixit), que s’està estenent un moviment/estat d’opinió a partir d’argumentacions i consideracions que ratllen o adopten descaradament proposicions no tan sols rígides o carques sinó declaradament feixistes (onades immigratòries, i no ja les magribines o llatinoamericanes, que també, sinó les castellanes de fa cinquanta, seixanta o vuitanta anys, titllades –i la cosa més greu és que se’n parla seriosament i creient-s’ho–de planificada ocupació del país per part dels altres, siguin aquests, segons el moment, els franquistes o els islamistes o els bàrbars espanyols, sense distingir, of course, entre mandataris, explotadors i explotats, tots en el mateix sac com a l’enemic).

    La conseqüència immediata és que l’enemic del meu enemic és el meu amic, i no importa si aquest es diu Hitler, racisme o discriminació. En fi, hi ha poblacions concretes en què això és al carrer i als governs, i en progrés numèric, i que ser més o menys intel·lectual o aparentment “progre” de mentalitat no priva de creure i estendre simplismes ideològics d’aquest calibre.

    I això m’amoïna molt. Perquè, què hi ha al davant? Quines opcions s’ofereixen, específiques, en aquest camp, que reivindiquin i optin per una altra Catalunya, independent, sí, però distinta, no basada en l’enclaustrament i la feixistització, bruta o subtil, sinó en la defensa dels drets a la vida, al benestar, a la participació, a la igualtat…, que són en definitiva els drets humans? Què s’oposa, des de la lluita per la imprescindible hegemonia socioculturailpolítica independentista, a concepcions que amenacen de monopolitzar el sentiment col·lectiu unidimensionant-lo i no pas en una direcció de progrés? 

    Etcètera, etcètera.

    I és que no sé si ens adonem que, en aquest país (i en molts altres, perquè la tendència del món a la globalització/uniformització empeny i empenyerà, cada cop més, les diferenciacions latents i realment existents a vindicar-se amb força per pura necessitat de supervivència), si no agafem la bandera d’una Catalunya independent, sobirana, o, en qualsevol cas, molt, molt més “deslliurada” que ara, des de posicions de progrés de debò, anirem quedant, amb la resta del nostre bagatge de plantejament de futur, que vol dir d’avui, més i més bandejats. Els uns plantejaments no podran compensar l’absència dels altres (o de l’altre). 

    No sóc independentista de naixement, sinó d’arribada, al cap d’anys i dècades de veure que no, que no, que no, perquè no sembla que hi hagi cap altre camí enfront de la radical negació espanyola, que és obvi que no canviarà.

    Ens hi juguem molt, i no parlo només ni sobretot d’ICV, sinó de tots els qui vivim aquí i ens sentim d’aquí.

    Tenim respostes? Ja?

    Salut.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Drets ciutadania (educació, publicitat, TV, alimentació, ACTA, patents,...) per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent