Raül Romeva i Rueda

Interessant
entrevista a Enric Tello la que avui publica a l’AVUI Mar Jiménez. Un punt de
vista necesari, que comparteixo, sobre com encarar les oportunitats que ens
obren les actuals crisis. L’adjunto complerta: “L’augment de les
desigualtats és a l’origen de l’especulació i la desregulació“, Entrevista
amb Enric Tello, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la Universitat de
Barcelona

*******

Si
la setmana passada el Nobel Robert Lucas examinava l’economia des d’una
perspectiva neoliberal, Enric Tello aporta avui una visió totalment diferent de
la crisi. La diagnosi i les receptes d’aquest catedràtic d’història econòmica
per superar l’atzucac actual aporten una nova perspectiva a aquesta secció.

Els analistes parlen de crisi
financera, econòmica, energètica… Per quina visió es decanta?
No patim només una crisi, sinó diverses: cadascuna té els seus temps, els seus
símptomes, i una manera particular de vincular-se a les altres, el que fa la
diagnosi força complexa. Som enmig d’una crisi financera i econòmica, amb
caiguda de l’activitat, la demanda i la inversió, que es tradueix en caigudes
de preus i atur. Però també hi ha una crisi energètica, alimentària i en
general dels recursos naturals que estàvem patint just abans de l’esclat de la
crisi actual, i que provoca, per contra, un augment de preus com a conseqüència
de l’encariment de l’energia, dels productes alimentaris i matèries bàsiques.
I, a més, patim una crisi en la cura i atenció de les persones.

Com s’han mesclat aquestes crisis?
La crisi econòmico-financera s’ha convertit en un parèntesi de la crisi
energètica. Quan superem l’actual conjuntura, i s’incrementi l’activitat, el
consum i la inversió, és molt probable que haguem de fer front altre cop a
l’encariment de l’energia.

L’Agència Internacional de l’Energia
preveu un xoc energètic per al 2013, no només per l’augment de preus sinó
perquè la crisi haurà demorat les inversions necessàries per millorar
l’eficiència energètica.
Hi estic d’acord. L’economia podria anar-se escorant cap a dues tendències
oposades: d’una banda es pot escorar cap a la depressió amb deflació, derivada
de la crisi econòmico-financera, o bé cap a una situació propera a
l’estagflació [estancament i inflació] dels anys 70, provocada per un xoc
energètic.

Podríem encadenar les dues crisis?
La recessió actual, que alleugera la tensió sobre els preus de l’energia, ens
pot induir a pensar que la crisi energètica era una invenció. Tanmateix, quan
superem la crisi econòmico-financera és molt probable que ensopeguem amb la
crisi energètica.

Com hem arribat a aquesta situació? (segueix…)

La crisi actual s’explica per la bombolla del crèdit, l’especulació
immobiliària i borsària, i la desregulació del sistema. La pregunta és
d’on
prové aquesta propensió especulativa. És a dir, per què no s’inverteixen
els
diners en l’economia productiva i nous sectors emergents, creant
ocupació. La
resposta està en l’increment de les desigualtats dels últims anys, en
què una
minoria cada cop més reduïda ha acaparat tots els guanys. Aquesta
minoria en
lloc de fomentar l’economia productiva especula per guanyar més diners.

¿És el cop d’Estat de les elits de
què parla l’execonomista en cap de l’FMI Simon Johnson?
Certament. Krugman ho explica al seu últim llibre: les pròpies
desregulacions i
les polítiques neoliberals són una conseqüència de l’augment de les
desigualtats! Aquest increment de la polarització social, sobretot als
EUA,
però també a Europa i altres llocs del món, és al darrere de la forta
propensió
especulativa. Ha estat una redistribució cap amunt de la riquesa, o si
vol, un
cop d’Estat que ha derivat en la captura dels governs per part de les
elits, i
també de la mentalitat de molta gent, fins al punt d’esdevenir incapaços
de
concebre cap altra política que la que fa més rics els rics.

¿Les polítiques impulsades l’últim
any estan corregint aquests excessos?
En el moment inicial, de pànic, es va parlar fins i tot de refundar el
capitalisme i d’impulsar noves regulacions. Però aquestes intencions
estan
quedant en un no res.

El poder polític segueix capturat?
Exactament. I tot apunta que tornarem a patir les conseqüències
d’aquests
excessos.

¿Les polítiques d’estímul han estat
un miratge en la recuperació del paper central de l’Estat en l’economia?
Això és el que sembla, de moment. Les polítiques d’estímul han funcionat
fins a
un cert punt, i aparentment van significar un trencament amb l’època en
què s’advocava
per la mínima intervenció estatal. Però ara veiem que això ha estat
només un
parèntesi per evitar caure en una gran depressió.

¿Les elits han utilitzat l’Estat per
perpetuar-se?
Sí, per evitar que la gran recessió derivés en una gran depressió molt
més
profunda. Però un cop han salvat el vaixell d’un naufragi gravíssim, les
elits
han tornat a agafar les regnes per continuar el camí neoliberal.

¿És per això que al món, avui, hi ha
el que Stiglitz defineix com una “onada d’austeritat fiscal”?
A la UE es
va
suspendre el Tractat de Maastricht i es va admetre l’increment de
l’endeutament
públic. Però ara, quan comencem a aixecar el vol, es torna a imposar
l’austeritat.

¿És raonable aquesta “histèria del
dèficit”, com l’anomena Krugman?
Els autors neokeynesians com Krugman o Stiglitz tenen raó quan diuen que
hi ha
un prejudici ideològic amb el dèficit, absolutament infundat. S’haurien
de fer
més polítiques d’estímul combinades amb una reforma fiscal que anés al
fons de
la qüestió, que és l’increment de les desigualtats. Cal una gran
reducció de la
desigualtat, tal com va passar amb la Segona Guerra Mundial i va anar
seguida, per
cert, d’una gran onada de creixement.

¿A Espanya hi ha marge per fer més
polítiques d’estímul fiscal amb un 11,4% de dèficit?
Amb les actuals regles del joc hi ha poc marge: si no s’avança cap a una
reforma fiscal molt més profunda no es podran aplicar nous estímuls. El
problema principal és haver descartat una reforma fiscal que gravi les
grans
fortunes i canviï els pesos i contrapesos de la pressió fiscal, cosa que
al seu
torn exigiria que la UE
canviés la seva camisa de força neoliberal. Sense una reforma fiscal
profundament redistributiva i verda, que augmenti la pressió fiscal i el
rol de
l’Estat sobre l’economia, serà molt difícil adoptar més polítiques
d’estímul.
Això exigeix canviar la mentalitat i les polítiques de la UE. El problema és,
com
deia Keynes, que som presoners de determinats mites d’alguns economistes
morts,
que han convençut els decisors polítics que el que cal fer és preservar
els
actuals equilibris.

Quins equilibris?
Els equilibris econòmics que es manifesten en els preus dels béns i dels
factors. Això vol dir ignorar que aquests preus incorporen molts costos
socials
i ambientals externs que no es comptabilitzen.

¿Cal una nova comptabilitat
econòmica?
Ens cal una nova comptabilitat econòmico-ecològica, i una reforma fiscal
verda
que tingui en compte aquestes externalitats. La incorporació dels costos
socials i ambientals als preus dels productes els faria més veraços, i
ajudaria
a conduir l’activitat econòmica cap a nous sectors més sostenibles,
corregint
les distorsions d’un mercat cec davant el medi ambient, les desigualtats
o la
pobresa.

És difícil que s’assoleixi aquest
canvi de paradigma.
S’ha de trencar amb la mentalitat neoliberal que té atrapada la UE.

Què ha de canviar a Europa?
La captura dels governants pels grans poders financers i certs sectors
empresarials no es dóna només a nivell estatal o autonòmic, sinó també a
escala
europea: tenim una UE amb un enorme dèficit democràtic, un sistema de
presa de
decisions incomparable fins i tot al dels EUA. Això ha de canviar.

¿Abans d’assumir l’euro s’hauria
hagut d’aprofundir a la UE
una major integració fiscal i laboral?
Alguns ja vam defensar que calia una altra mena d’integració europea, i
ara no
podem fer marxa enrere: necessitem un salt endavant a la UE que pivoti entorn un
New
Green Deal, un pacte keynesià verd que ens permeti superar la paràlisi
política
de la UE, i
la
captura del poder polític per part de les elits financeres i els vells
sectors
empresarials, que aprofundeixi en la democratització de les institucions
europees i canviï les prioritats de la política econòmica.

El suport dels ciutadans és
imprescindible i avui aquestes propostes només reben un suport
minoritari.
Hi ha una crisi molt forta de lideratge, que ja va anunciar el Club de
Roma el
1991 quan advertia que si s’admetia l’existència d’una crisi
sòcio-ecològica
global, però no s’avançava en la resolució dels problemes també a escala
global, hi hauria una crisi de legitimitat. Això és el que està
succeint. Les
poblacions potser no acaben d’entendre tot el que està passant, però
tenen bona
intuïció i perceben que el discurs polític no està a l’altura dels temps
i no
connecta amb l’experiència quotidiana.

¿L’objectiu ha de ser tornar al
creixement o hem d’optar pel que alguns anomenen un decreixement
socialment
sostenible?
Aquí convergeixen totes les crisis que estem patint. Des d’un punt de
vista
històric, estem vivint l’exhauriment de l’onada de creixement que va
iniciar-se
després de la
Segona
Guerra Mundial i es pot anomenar la Segona Revolució
Industrial. Aquest paradigma està esgotat. El conjunt de patologies que
hem
comentant, des de la propensió especulativa a l’augment de les
desigualtats,
deriven en una pregunta, que és, alhora, una resposta: per què no
invertim en
nous sectors emergents que portin cap al que Jeremy Rifkin anomena
Tercera
Revolució Industrial Verda?

Foto: Enric Tello. Font: Francesc Melción / AVUI.