Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressista.

En el marc de dues intervencions que em toca fer aquesta setmana (una demà divendres, a l ‘Oficina del PE a Passeig de Gràcia en el debat sobre ‘Catalunya, estat independent a Europa’ i l’altra dissabte, en la Convenció sobre el Fet Nacional organitzada per ICV), he estat reflexionant sobre un afer que fa temps m’inquieta: on som i cap on volem anar en clau nacional catalana, en el nou espai europeu.

D’entrada una confessió, que ja no és nova, em temo: sóc dels qui durant molt de temps he defensat una visió federalista de l’Estat, dels qui considerava que allò que calia era convèncer els nostres amics i amigues de la resta de l’Estat per fer institucionalment visible la realitat plural, plurinacional i plurilingüística de l’Estat espanyol. Tanmateix, constato que a la resta de l’Estat ningú no creu en la necessitat d’avançar cap a una fórmula federal. Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més creu possible ni necessària?

Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible i, a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable, en tot cas en els termes com ho hem defensat fins ara. Segueixo pensant que el federalisme és una bona opció, però crec que aquest federalisme ha de ser en clau europea, i no estatal, i, per tant, l’ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia, els Països Catalans o Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l’objectiu clar de poder actuar en la política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal que, ni són necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l’Estat.

No tinc cap sentiment anti-espanyol, també vull deixar-ho molt clar. La meva reflexió no la fonamento en cap animadversió ni antipatia cap a les anomenades ‘espanyes’. De fet, constato sovint, molt sovint, moltes complicitats en temes molt diversos amb gent d’altres comunitats autònomes, a la vegada que amb gent amb qui comparteixo país, llengua i cultura, sovint constato profundes divergències, de fons i de forma, en la manera de veure i interpretar el món, proper o llunyà.

No obstant, lamento les dificultats per tractar per part de les instàncies estatals el fet nacional català amb la normalitat i el respecte que li pertocaria. Per dir-ho en termes planers: del PP, quan era al govern, no esperava cap mena de complicitat en aquest sentit, però sí l’esperava d’un PSOE que es deia federalista. La decepció ha estat tal que jo no hi veig recorregut en aquesta opció.

Tot plegat em porta a la necessitat de redefinir el propi concepte identitari en termes propers als que usa Amin Maalouf: “La vraie question est de faire cohabiter au sein de chaque identité, toutes les appartenances qui constituent cette identité. Cette question se pose partout, en Europe par exemple. Faire cohabiter au sein de l’identité de chaque personne en Europe un facteur local, régional, national, et européen est difficile. Pour moi, chez qui ces appartenances viennent d’univers en conflit, c’est plus compliqué encore, mais je n’ai pas d’autre choix que d’essayer. On ne peut renier l’un des deux, il faut tenter de les concilier.” En altres paraules, totes i tots tenim una identitat individual resultat d’una combinació singular de moltes d’altres, algunes de les quals ens venen donades, i d’altres són una opció.

És precisament la recerca d’aquesta identitat moderna de catalanitat europeïsta la que em serveix per estructurar la meva tesi, en tres parts:

1. Nou repte: construcció d’una nova identitat federalista, ja no estatal sinó europea

-Una identitat europea i catalana que evoluciona dia a dia (UE, globalització, immigració, …)
-Necessitat de participació directa dels pobles i la ciutadania en la presa de decisions europees (llengua, presència parlament europeu, participació Consell UE,…)
-Constatació que no existeix una mentalitat federal ni voluntat de representar la diversitat nacional per part del govern de l’Estat.
-Eficiència en la gestió (subsidierietat, proximitat ciutadania, …)
-Els Estats nació ja no serveixen per construir europeïsme (no volen cedir sobirania, ni cap a dalt ni cap a baix): risc de renacionalització.

2. Definir l’ens a federar: Euroregió (Pirineus-Mediterrània)

-Eines Tractat de Lisboa
-Construir un espai compartit a partir d’afinitats: social, econòmic, infraestructures, cultura, serveis, …
-Trascendir els límits dels Estats
-Andorra com oportunitat

3. Com avançar (full de ruta)

-Desconexió de l’Estat i conexió amb Europa
-Riscos de l’aproximació estatalista (no ens calen més, sinó menys estats)
-Riscos de l’aproximació euroescèptica.
-Repte: connectar amb Europa, per via directa, sense intermediaris, però per fer més Europa.
-Enfortir Europa desde la dimensió catalana.

Continuarà…

Font foto: google earth

46 pensaments a “Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressista.

  1. A mí això em sembla una via de reflexió molt bona i seré amatent de veure que escrius sobres això, crec que és el camí adequat i  és el que jo penso.

  2. Un escrit molt interessant. El tema de les ordenacions i reordenacions territorials acostuma a ser polèmic perquè s’involucren els sentiments personals, identitaris, col·lectius…

    Comprenc i respecto la seva reflexió, senyor Diputat, sobre l’esgotament del federalisme espanyol. Però sóc dels que continuo pensant que és una bona opció. De fet, penso que és la única solució pràctica que Espanya té per a existir com a Estat viable sense tensions internes inabarcables per aquesta causa en el llarg termini.

    La pròpia Constitució es va formular com un projecte no pas de caire federal però sí federalitzant. És ben cert que el P.S.O.E. del Pres. J. L. R. Zapatero ha estat una decepció en aquest sentit, i en d’altres. Per ser massa liberalista (en el sentit europeu) en lloc de socialdemòcrata, és clar. Suposo que gent propera al partit, al P.S.C.-P.S.O.E., del sector maragallista o com el notari Pérez Burniol, pensaran quelcom semblant.

    La visió de superar l’organització internacional d’Estats-nació i avançar cap a les bioregions p.ex., em sembla desitjable però considero que cal formular-la com un projecte més filosòfic, intel·lectual… a força llarg termini, en tot cas.

    També mirant al posicionamient estratègic, d’imatge, de concepte d’I.C.V. davant l’electorat, crec que es corre el risc de confondre’s amb E.R.C. si es renuncia al federalisme espanyol. El canvi de mentalitat general dels Estat-nació cap a d’altres ens, serà lent i llarg en el temps. De cara als propers processos electorals, la gent té clar què és el centralisme unitari espanyol, què és el nacionalisme català i què és l’independentisme català. Ara bé, són conceptes que vaig comprovant què els costa més de precisar: què és el catalanisme —el confonen amb nacionalisme— i què és el federalisme.

    Penso que si I.C.V. deixa d’explicar i apostar pel federalisme espanyol, l’electorat associarà això amb l’independentisme. I aquí el partit sortiria perdent davant d’E.R.C., que està millor posicionada davant el seu electoral en aquest assumpte. Reflexió semblant vaig aportar fa setmanes a la plana web del Diputat J. Herrera.

    D’altra banda, crec que cal ressaltar una possible contradicció entre considerar els dèficits empírics que presenten els Estats-nació i pretendre, i no personalitzo pas, un Estat-nació català. Els vicis en aquest sentit serien més que probablement els mateixos dels Estats-nació ja existents, com els que té avui el Regne de les Espanyes 🙂 i els seus veïns vers la Unió Europea.

    “Calen menys Estats”. Aquesta seria la filosofia, però crec que es corriria el risc de que Estats grans esdevinguessin Estats-regions petits. I això serien més Estats. Una pregunta seria: menys Estats perquè es fusionen els que ja hi ha o menys Estats perquè es reorganitzen en un altre tipus d’ens polític?

    Obrir fronteres, harmonitzar polítiques, cedir sobiranies… seria un camí que reduiria riscos del tipus de la regionalització i gènesi de molts estats petitons. Avançar cap una supranacionalitat europea i, al final, mundial. Aprofitarìem per recordar que si la Humanitat no entra com sigui de nou en l’equilibri mediambiental perdut després de la Segona Revolució Industrial, tot això no arribarà a poder fer-se.

    Això exposat al darrer paràgraf serà difícil si el Parlament Europeu continua com ara, sent menys representatiu de la sobirania popular que els parlaments nacionals dels Estat Membres. La gent i els Estats no tendiran a cedir sobirania a un ens menys democràtic —en tant que representatiu del ciutadà— que ells mateixos. El poder Executiu europeu ha de cedir molt al Legislatiu. Si nó, veig difícil que els Estats Membres continuïn interessant-se en transferir més de la seva sobirania nacional a l’ens supranacional comunitari, fins que esdevingués potser un nou súper Estat plurinacional —tal com hauria de ser Espanya formalment, des de la concepció federalista—.

    Com deia, sí que em semblen, des d’aquest punt de vista, més interessants les euroregions però, sobretot, les bioregions que els Estats-nació actuals.

    Salutacions cordials,

  3. Enhorabona!
    M’ha agradat molt l’article.

    El tema del Federalisme del PSOE, va quedat clarificat l’any 2005-2006, no cal anar pas més endarrera.
    Després que el parlament català aprovés el setembre de 2005 per 120/135 vots a favor un estatut federalista i constitucional (segons el consell consultiu ara tribunal de garanties estatuttaries).
    Dic federalista perque parlava de relacions bilaterals però enlloc es desprenia que fos un estatut independentista.
    Doncs fou el Sr. Alfonso Guerra (progre d’esquerres espanyol) que es va anar carregant article per article qualsevol tuf de federalisme de l’estatut aprovat pel parlament català, amb el vist i plau del PP, evidentment.

    Això em fa reflexionar que tot i la vigència de l’eix esquerres-dretes, actualment la política (àmbit general/europeu) hauria de girar més en termes de reformistes o immobilistes. Els immobilistes poden ser perfectament polítics que en la terminologia clàssica serien d’esquerres, però que quan tenen poder no l’exerceixen, esclafen la cadira, mantenen als poders factics, no escolten al poble i no prenen mesures per al progrés de la societat.
    Per exemple, i per no mirar a Catalunya….  a l’Iran actual qui es més d’esquerres en la terminologia clàssica del terme? Segurament el partit de l’Ahmadinejat, però encanvi són immobilistes, mentre que el partit opositor seria més de dretes en la terminologia clàssica del terme però en canvi té com a objectiu engegar reformes importantissimes per canviar el país…..

    En l’àmbit estrictament català hi afegiria 2 eixos més.
    Unionistes / independentistes(federalistes europeus), i l’eix competents/incompetents.

     

  4. Sí, ara comencem a marxar de debò, plantejant les coses sense por i obrint, sense por, debats, camins i fronteres. Perquè els fluxos de “sentiment” social al voltant d’aquesta qüestió, com de totes les altres, són fluctuants, ara avancen i amenacen d’arrossegar-ho tot, ara reculen.

    Per això el debat. Fites i passos clars, estratègicament pensada i elaborada la posició des del punt de vista dels principis i dels objectius. Defugint, per tant, les trampes soterrades en els moviments tàctics, conjunturals (llegeixis: electoralisme tout court, estats d’opinió, desgi de govern…). Al capdavall, i contràriament al que pensa un dels qui comenta, la “caiguda” de la contradicció principal cediria el pas al primer terme a les altres. No solament no hi tindria res a perdre ICV en una Catalunya sobirana, sinó que hi tindria molt a guanyar.

    Crec que és cada vegada més obvi que a partir dels estats actuals Europa no avançarà. Recularà, s’està veient. Quant a la possible integració “positiva” de Catalunya dins Espanya, com molt bé dius, depèn de dos, i els altres no volen però, a més, cada cop estant més encastellats. El pitjor de tot és que aquesta situació, no tan sols priva d’avançar en la qüestió de la sobirania o reconeixement o com se li vulgui dir, sinó que ens priva de fer valer totes les altres qüestions. Continuar així només beneficia als qui esperen que la cosa es podreixi.

    Crec que el plantejament que fas és innovador i permetria molt recorregut, molt, bypassant de facto els condicionants reals o legals existents, a part que suposaria reconfigurar sobre noves i més realistes bases una Europa dels pobles i no dels estats.

    La teva proposta és molt estimulant i penso que desborda el marc d’ICV. Parlem-ne. Això podria fer que es recuperessin grups, gent, que com jo hem anat quedant pel camí a falta d’algun tipus de marc que recollís suficientment  noves i potents reorientacions ( o orientacions a seques).

    Som-hi.
     

  5. Ara, les preguntes són:
    – I com vas a lluitar per tot això dins del teu partit?
    – Ja s’han recuperar del disgust els dos Joans?

    Raül, si d’una manera oberta, prioritzeu la independència dels Països Catalans en el vostre programa, i us comprometeu a afegir-se a una candidatura transversal que la proclame, com a primer pas de l’alliberament de la resta del país, compteu amb el meu vot.

    Gràcies!

  6. Company Romeva,

    Sóc un votant d’ICV de tota la vida i em sorprèn el gir que aquest partit fa la impressió que pren quant a la qüestió nacional. Alguns articles que he llegit últimament o posts més contundents que aquest d’avui fan que em preocupi perquè ICV entri en el joc de determinats sectors que manipulen amb un suposat independetisme que tan sols respon a consignes d’altres partits com ERC, CIU i sucedanis que han sorgit com bolets en els darrers temps.

    Espero i confio que no es tracti d’això, atès que la via federalista asimètrica de cotes elevadíssimes d’autogvoern (com als länder alemanys, per exemple) és la que sempre m’ha semblat que compartien majoritàriament les persones simpatitzants d’ICV, com jo. I així s’ha anat ratificant eleccions rere eleccions. I caure en la temptació de vendre fum que fan alguns amb consultes clarament partiditzades i organitzades i sustentades per partits no és una via realista, i sí que és fàcil, però també evitable. El dret a l’autodeterminació hi és, només faltaria, però sense estridències i amb el nostre Estatut de 2006 com a gran projecte de futur per al país, hi ha molta cosa a desenvolupar i molta feina a fer.

    Res més, valoro positivament la feina que gent com Herrera i tu heu anat fent, però cal que us pategeu més el país i gent del voltant del partit ens hi puguem adreçar per compartir aquestes inquietuds i canalitzar-les correctament.

    Moltes gràcies per l’atenció.

  7. Hola Raül,

    Sóc votant d’ICV i crec que és la primera vegada que no comparteixo un post del teu blog… Només una pregunta, és això una opinió particular teva sense més o esta ICV modificant la seva posició respecte al federalisme?

    Puc entendre que hi hagi gent amb opinions diferents dins del partit… però m’agradaria saber si seguiré tenint un referent polític que posa sempre per davant les qüestions socials i ecològiques o si ara ICV pasarà a formar part d’aquest moviment independentista amb gent que d’esquerres no en té gaire…

    Laura.

    PD: de tota manera felicitar-te per la bona feina que fas al parlament europeu.

  8. Molt interessant evolució i ben fonamentada. Tan debò des de Catalunya poguem construir Europa tal i com planteges, de manera seriosa, cívica i progressista.  Felicitats

  9. Una frase i una imatge val més que mil paraules,

    En el vídeo de Vilaweb TV dedicat en Josep Termes , un dels grans historiadors catalans en vida ( home d’extracció obrera, no com en Solé Tura, que defensava allò de que el catalanisme era cosa de burgesos, quan ell era de casa bona… ) ens explica com en un seminari en Felipe González digué als assistents: ” España la vertebra el PSOE y la guardia civil “.

    http://www.vilaweb.tv/?video=6032

    Que cadascú en tregui les seves conclusions.

  10. Una frase i una imatge val més que mil paraules,

    En el vídeo de Vilaweb TV dedicat en Josep Termes , un dels grans historiadors catalans en vida ( home d’extracció obrera, no com en Solé Tura, que defensava allò de que el catalanisme era cosa de burgesos, quan ell era de casa bona… ) ens explica com en un seminari en Felipe González digué als assistents: ” España la vertebra el PSOE y la guardia civil “.

    http://www.vilaweb.tv/?video=6032

    Que cadascú en tregui les seves conclusions.

  11. Crec que la negociació estatutària i la reacció de bona part de l’Estat espanyol va deixar molt clars els límits del federalisme dins de l’Estat. I mira que, políticament, se suposava que era la millor conjuntura possible per aconseguir-ho. Crec que val la pena explorar nous camins, i tots ells van cap a Europa.

  12. Certament, m’he emocionat com molts dels comentaristes. Però just quan he acabat de llegir el darrer comentari ho he vist clar:
    – CiU té en López Tena i en Ramon Tremosa per captar vot independentista, però sense fer massa soroll per no espantar la seva base unionista.
    – ERC ha fet el mateix amb en Junqueras
    – I ara ICV fa també el mateix am en Romeva

    Bé, quants més siguem els que votem en les consultes populars independentistes i, sobretot, a Reagrupament, més forçarem als partis a maniobrar en aquest sentit. El que seria un error és a dia d’avui votar-los, ja que la base que predomina en ells encara és unionista, per molt que ho maquillin.

  13. Enhorabona, Romeva, per aquest pas que sembla que has donat. El veritable federalisme que ens cal als catalans és el federalisme entre els diferents Països Catalans en una República pròpia i independent dins de la Unió Europea. I Espanya, de veïns.

    S’ha provat un camí d’entesa amb Espanya, i els espanyols no han volgut. Ara no hi ha més remei que assumir-ho i prendre tots els catalans junts el camí de la Independència.

  14. Un article brillant i valent.
    Només ressolent realment la qüestió nacional es podrà fer front a la qüestió social. AMb el pressupost autonòmic actual es poden posar pedaços (i se’n posen!) però no tenir un vestit digne.

  15. Un article interessant i ben escrit. Però, de debò creu l’autor, més enllà de l’idealisme, que hi ha interès polític i social per una Euroregió (Pirineus-Mediterrània) dins de Catalunya? Potser un interès baix-moderat, però fora de Catalunya molt menys interès encara… menys interès que pel federalisme.

    La part del full de ruta és una col·lecció de frases buides de contingut, que pertanyen més a una reflexió personal que a un pla de futur. I amb això no vull dir que hi hagi una solució fàcil al llarg conflicte Catalunya-Espanya. Però la tesi de l’autor (3 punts) pertany més a un pamflet electoral que a cap solució a curt, mig o llarg termini pel nostre país. A més, el to polític de l’article no va dirigit a il·lusionar la societat a gran escala en aquest aspecte, si no a agradar a una part concreta de l’electorat català, que igualment pensa en línes generals el que l’autor remarca.

    Més enllà de les bones paraules, no em convenç, senyo Romeva.

  16. Lo camin de Catalonha es pas lo sud, es lo nòrd, es Occitània. E lo territòri coërent es clarament un ensemble europèu (CTP o Euroregion).
    Vist lo nivèl tant bais de consciéncias politicas occitanas, desiri bon vent per un sistèma occitano-catalan que despertèsse Occitània, gràcia als Catalans e las Catalanas.
    A mantunes moments de l’istòria d’Occitània e Catalonha, avem vist las vias amassa, avem pas capitat fins ara, mas avem los potencials … XXIen sègle tracem una autra via ? Una via amassa ?
    L’Union Europèa ne dona la solucion … Se cal recordar l’imne occitan, lo Se Canta, aqueste que demanda que s’abaissa los Pirinèus.
    La CTP es jà considerat per l’UE coma un interlocutor europèu … e tanben coma un interlocutor per Madrid e Paris ; alara ? Que cal far ? perségre lo camin de l’acarament ambe Madrid o Paris o bastir un autre sistèma politic europèu ?
    Quora Occitània serà melhor coneguda en Catalonha, benlèu que tanben las causas seràn melhor entendudas per l’UE e pels sistèmas de la decentralizacion en Occitània.

  17. Raül,

    Jo sóc votant d’ICV i penso com tu. Et felicito molt per l’article i et dono l’enhorabona. És alliberador llegir-te i saber que hi ha polítics realment d’esquerres que pensen en la gent i que també s’adonen que l’estat espanyol ens colla i no ens deixa ser nosaltres mateixos. Ni contra Espanya ni contra ningú, pel bé de tots, separem-nos tranquil·lament, i sense estridències, i anem a Europa d’una vegada sense el pes espanyol a les espatlles.

    Una abraçada i, novament, gràcies per l’article i per la feina feta.

  18. Llegit l’article i la majoria dels comentaris veig que anem bé, i només vull repetir que ara toca posar-nos a la feina: Hem de mirar de convèncer als companys i amics que encara dubten,
    principalment als que s’aferren a la via morta estatuària o federalista. Tant
    hi fa si son de dretes o d’esquerres, intel·lectuals, ignorants, resignats i
    també als malfiats. Ara cal obtenir adhesions i vots en gran quantitat, no
    vinculants, ja ho sabem, però necessaris per fer “tombar” als
    polítics professionals que son els  que
    tenen ma als grans medis de comunicació. Si ells s’adhereixen a la causa per a
    la independència a les properes eleccions tot seran vots clarament independentistes
    i cap fanatisme contrari ho aturarà. Catalunya serà aviat un país sobirà, un
    país petit però amb personalitat pròpia i amb totes les possibilitats que ara
    ens son barrades. Ara o mai!

  19. Enhorabona per l’article, Raül.

    Sóc votant d’Iniciativa i estic totalment d’acord amb tu: l’única via possible és la independència de Catalunya.

    Una salutació.

  20. La clau de tot plegat la dones en l’article mateix: amb el PP ja sabiem d’antuvi que no hi podiem comptar, per aconseguir un estat que s’accepti tal com és. La lamentable sorpresa ha estat el PSOE de Zapatero, que semblava que havia de ser qui sap què; quin bluf!
    No, l’estat (espanyol) federal és inviable, no se’l creu ningú fora d’alguns catalans, que són cada cop menys, així que tots a treballar per una Catalunya socialment més justa, i políticament tan autònoma com les seves veïnes França, Portugal o Espanya.

    Enhorabona per la bona feina, Raül.  

  21. Em sembla bé que Raül Romeva, parli com ho fa pèrò cal fer un seguit de matisacions i de qüestions que crec que poden ser interessants:

    –  ICV accepta aquest posicionament i hi ha gent que majoritàriament l’accepta o només és una opinió personal? Així, es pot plantejar que en el futur, ICV serà independentista?
    – Les reticències a un estat em semblen un error. Idealment podríem voler que els estats no existissin i tot el món fos una única unitat on tots puguessin viure en harmonia i on imperés la justícia social, però Raül, resulta que hem de tocar de peus a terra i sense estat, el poble català no podrà ser lliure ni aconseguir les quotes de benestar que li pertoquen per justícia.
    – La fòrmula de govern hauria de ser una República Catalana (que hauria d’englobar tots els Països Catalans -ara i en aquell monent federats i amb la idea que cada regió catalana pogués decidir la seva incorporació de forma lliure i a través de referèndum, la seva adhessió al projecte comú-).
    – Defensar l’estaut a hores d’ara, com fa algun opinador, em sembla una pèrdua de temps perquè aquest text ja està mort i enterrat (més encara per la sentència negativa que farà un tribunal espanyol desprestigiat).
    – El federalisme només se’l creuen alguns catalans i catalanes i ningú més. I ja és sabut que quan dos es volen avenir, han de ser tots dos els qui ho han de voler.

    Com  a conclusió vull dir afegir que faci el que faci Espanya, el seu govern, les seves forces polítiques i la seva ciutadania, la nació catalana ha de seguir treballant pel seu compte per aconseguir la seva plena llibertat per decidir el seu futur. I cal tenir en compte la justícia social, l’ecologia, el feminisme, l’educació, la sanitat, l’economia, el treball i la llengua, però el que no podem perdre de vista és que el dret a ser lliures és irrenunciable i l’hem d’exercir.

    Salut i força!

  22. Fa temps que és una idea que defenso i em sembla fantàstic que l’hagis adoptada, Raül: els federalistes no cal que deixeu de ser federalistes, només cal que us adoneu, com has fet tu, que l’objecte del federalisme català ha de ser Europa, ja no té sentit (ni és viable) fererar-se amb un Estat intermediari com Espanya. De fet, la gran majoria dels independentistes som (con)federalistes, ja que volem continuar integrats, ara sense intermediaris, a la Unió Europea.
     
    No he votat mai Iniciativa encara que tinc molts amics que sí que ho fan, però ja fa temps que segueixo el teu bloc i admiro la teva capacitat de parlar i DIR COSES, no com molta de la nostra classe política, que parla i NO DIU RES. Felicitats i a continuar fent bona feina: de Catalunya al món, passant, és clar, per Europa.

  23. Ha tingut lloc la convenció sobre la qüestió nacional. Estic segur que el pròxim post que posis ens en parlarà. Però pel que llegeixo als diaris avui no sembla que ICV com a tal assumeixi ara mateix la teva posició com a seva. Por de perdre militància i vots, possibles escissions, defensa del dia a dia, no ho sé. M’agradaria que, sigui el que sigui, no es perdés el que s’ha posat en marxa i que em penso representa una bona part, no se si majoritària, d’ICV i rodalies o mitja distància. Un corrent dins d’ICV, una plataforma (però, una més…?), no sabria dir-ho però alguna cosa que permeti mantenir, acréixer i consolidar les “nostres” posicions dins aquest sector ampli, més ampli del que alguns creuen i diuen, social, que a l’hora de pensar i sentir es mou, en cercles més enfora o més endins, al voltant d’ICV.

    Jo espero aquest nou post i no crec que sigui l’únic.

    Que no es peerdi. Que no ens perdem.

    Salut, Raül.

  24. Pues creo que estoy de acuerdo con Laura, y añado, no hace falta las siglas de ICV para ser una sucursal de ERC, para este viaje no hacia falta alforjas. Independientemente se esta perdiendo una ocasión de predicar con el ejemplo con La Vall D’Aran.

    Le bon y Tajfel ya explicaron lo que significa. Estando completamente de acuerdo con Raül casi en la totalidad de sus exposiciones, en este asunto discrepo. Sabemos lo que supone los sistemas identitarios. Creo y soy plenamente consciente que es una opinion subjetiva, como lo son siempre las opiniones, que si en ICV se declarara una propuesta claramente independentista quizás se llevaría una sorpresa.

    No estaría mal que desde dentro de ICV se hiciera una consulta como la que se hizo sobre la independencia, y en los mismos términos, y dejar de marear la perdiz. Comparto como muy bien dijo en su dia Marius Garcia Andrade, nosotros sabemos lo que somos y no necesitamos el reconocimiento de Otros. Añado, eso si es identidad.

  25. Enhorabona, Raül, per haver tingut la valentia de canviar les idees davant la realitat abans que esperar (vanament) que la realitat canviï per la força de les idees. Em consta que tens un fill, i, per tant, em sembla perfecte que desitgis el millor pel seu futur, que crec que és néixer en una nació lliure i que no sigui espoliada i menyspreada sistemàticament. Endavant!

  26. Observem aquest article que tot just acabo de llegir, relacionat amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’encaix a l’estat espanyol, el federalisme, l’independentisme…

    És del senyor Juan L. Pulido Begines, Catedràtic de Dret mercantil a la Universidad de Cádiz. Em sembla haver entés que és simpatitzant del P.S.O.E., del corrent intern anomenat Izquierda Socialista.

    Cordialment,

  27. Felicitats per veure que amb la lluita pel federalisme a Espanya Catalunya no només no va enlloc, sinó que perd miserablement el temps. Fa més de 100 anys que ho defensem des de Catalunya!!! Qui en sent cap necessitat, a Espanya, d’entre els que tenen capacitat de decisió vull dir, no fulanet o fulaneta a mitja tarda aquí o allà??? Em sorprèn, però, la insistència en la identitat, sempre identificada en qüestions de llengua i cultura. Certament, ens ha d’interessar això, perquè tenim el dret inalienable a voler transmetre aquest patrimoni, heretat o adquirit per tots els que sumem ara i aquí, a les generacions futures. Però a mi em sembla que aquesta no és l’única qüestió, ni l’única ni la principal bandera. La qüestió són els nostres interessos col·lectius: que ningú, cap “intermediari”, no faci que el nostre present i el nostre futur no siguin menys del que podrien ser, i que tinguem veu i vot propis a tot arreu per defensar-ho i espavilar-nos. I això tan simple, i tan gros, afecta des dels beneficis de les empreses catalanes fins al dia a dia de la gent, de tots els gups socials. Per a aconseguir això, sisplau toquem de peus a terra: en el món d’avui cal necessàriament un estat amb tots els ets i uts. Ja ens l’organitzarem nosaltres aquest estat, en benefici de tots. Quant a l’Euroregió i els Països Catalans, em sembla que ara no toquen. Primer treure cap, i després si hi ha consens i necessitat sentida, ja veurem. I quant als partits principals espanyols, fa dècades, no ara, que sabem quin és el seu objectiu respecte de Catalunya: mantenir-la a mig gas, per dominar-la i treure’n profit. A Espanya, els que manen, tot això ho tenen claríssim, i no d’ara. Són els catalans els que no ho tenen clar. Felicitats altra vegada per obrir els ulls i ajudar que la gent d’aquest país obri els ulls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *