Raül Romeva i Rueda

Reconec que m’ha sorpès veure’m tant present en la manifestació que va tenir lloc abans d’ahir a l’Ametlla de Mar en relació a la Tonyina Vermella. En els cartells que portava la gent s’hi podia llegir: ‘Sant Raül Romeva, patró dels pescadors andalusos’ entre d’altres consignes (cliqueu la fotografia). La noticia, recollida per El Punt, feia referència a una proposta que ha fet el Govern de l’Estat de concedir la quota de captures de la Tonyina Vermella que pertoca als vaixells d’encerclament a les almadraves andaluses.

Val a dir que no tinc l’honor d’haver participat en la decisió concreta que es critica, bàsicament per què prové del govern de l’Estat i aquest no té el costum d’implicar-me en aquesta mena de decisions. Vaja, ni en aquesta ni en cap. Dedueixo, per tant, que la raó per la qual se m’ha fet protagonista rau més en les opinions que he defensat al Parlament Europeu, les quals he argumentat al meu bloc (especialment en la categoria Mars i Oceans).

Confesso que, de totes les pancartes, però, la que m’ha sorprès especialment és la que diu ‘ICCAT sí, CITES, no‘. I m’ha sorprès per què, precisament, si la Tonyina Vermella ha arribat a la situació actual, propera al col.lapse, és per la incapacitat d’ICCAT per fer allò per la qual cosa va ser creada: garantir la sostenibilitat de les captures de Tonyina Vermella. Vull recordar (ho he explicat sovint en aquest bloc) que ICCAT està clarament influenciada pels grans lobbies d’encercladors francesos i italians (a França tenen 35 vaixells d’encerclament per una setantena dels italians), i per països que respecten més aviat poc les normes de control. No per casualitat l’acrònim ICCAT ha estat sovint llegit en forma de ‘International Commission to Catch All Tuna‘.

És cert que no totes les responsabilitats són iguals, ni de lluny. Alguns han pescat molt més, i de manera molt menys legal, legítima i sostenible que d’altres. És clar que sí. Però reconeguem també que el gran problema l’hem tingut a partir del boom de les granges que han disparat les captures (en el cas espanyol sobretot a partir de mitjans dels 90). El cas és que, a escala global, actualment ens trobem amb una biomassa al voltant d’un 15% de la que hi havia abans de començar l’activitat extractiva. Alguns, davant d’aquest panorama, voldrien que deixés de ploure només per a ells, en el seu trocet. Però això no va així, malauradament, i allò que he constatat en els darrers anys és que, en els moments clau, hi ha hagut un corporativisme per part de sector i dels governs més directament implicats, per a mi clarament equivocat.

La conseqüència d’aquestes pressions sobre els decisors polítics que han de prendre les decisions en el sí d’ICCAT ha estat que aquests han optat per no fer cas a les recomanacions científiques que els alertaven de la gravetat de la situació i, durant anys, els representants polítics, liderats entre d’altres per la delegació de la UE, ha aprovat quotes de captura molt per sobre dels límits raonables que suggerien aquests científics. És el ja famós problema conegut com el dilema del presoner: aquell en què dos presoners, en buscar maximitzar el benefici individual enlloc del col.lectiu, acaben per sucumbir a la pena màxima.

En les diferents reunions d’ICCAT en les quals he participat, i en les quals he coincidit amb la delegació catalana formada per alguns representants del sector (sobre tot Balfegó i Fuentes), i de la Direcció General de Pesca de la Generalitat, he manifestat la meva inquietud pel fet que l’esmentada delegació s’aliés amb les tesis dels qui pressionaven en la direcció equivocada (sobretot les delegacions d’encercladors francesa i italianes, molt més nombrosa i no sempre respectuosa de les normes i dels límits establerts de captures). Especialment preocupant he trobat també l’actitud dels negociadors de l’Estat espanyol, contravenint en alguna ocasió, fins i tot, Proposicions no de Llei adoptades al Congrés de diputats.

Fa dos anys a Marraqueix alguns dels participants vàrem proposar una moratòria per a tot el sector que, entre d’altres conseqüències, hauria permès redimensionar-lo, reduint sobretot aquelles flotes clarament sobrecapacitades (italiana i francesa), millorar els sistemes de control sobre els qui pescaven il.legalment, i recuperar uns estocs clarament depauperats. Per a Catalunya la mesura hauria estat raonablement fàcil d’afrontar, donat que només compta amb sis vaixells (tot i que, de fet, dos són de Fuentes i, per tant, no serien estrictament catalans). Les pressions, un cop més, dels grans lobbies, ho van fer impossible, i la delegació catalana va perdre una nova oportunitat en aliar-se amb ells. Ja llavors vaig considerar-ho un error, i així ho vaig manifestar.

La darrera reunió, a Recife (Brasil), el passat novembre, suposava la darrera oportunitat per prendre les mesures que haurien permès salvar els estocs i no haver d’anar a CITES, però el guió de la pel.lícula es va repetir i la reunió va tornar a fracassar. Un cop més, les recomanacions científiques eren obviades i primava més l’interès de determinats sectors que el sentit comú i la responsabilitat. Tindrà alguna cosa a veure el fet que durant anys la UE hagi estat subsidiant aquest sector?, ens preguntem molta gent.

Les opcions per salvar la Tonyina (i tota la gent que en viu) cada vegada eren menys, vaja, són menys, fins el punt que diversos grups de científics i ongs han hagut de fet sonar el xiulet de ‘temps de descompte’. Per sort hi ha qui ha reaccionat a temps, com Mònaco, i ha proposat incloure la Tonyina en l’Apèndix I de la Convenció Internacional que regula el Comerç d’Espècies Amenaçades (cosa que, de fet, en prohibeix el comerç internacional). És una mesura dràstica, sí, però necessària donat que els qui havien hagut de salvar la Tonyina Vermella fins ara, és a dir ICCAT, porten anys condemnat l’espècie i el sector.

Si s’aprova aquesta mesura (ho sabrem el proper mes de març) caldrà pactar mesures transitòries i, segurament, reformes en algunes parts del sector, certament, potenciant les activitats amb menys impacte i que garanteixin una major sostenibilitat de l’estoc. Tot això hauria estat molt més senzill, més barat per al contribuent i menys traumàtic per al sector, si s’hagués reaccionat abans i millor.

Lamento, de fet porto  ja uns quants anys lamentant-ho, que quan tocava ser valents i tenir visió de futur, algunes parts del sector, també el català, optessin per donar suport als aliats equivocats.

Ara pagaran justos per pecadors, es queixen alguns. És probable, però durant massa temps hi ha hagut una preocupants connivència entre uns i altres.

M’honora que em facin protagonista i que, fins i tot, alguns em vulguin santificar o patronitzar. Hauria desitjat que aquest nomenament fos per motiu de la lluita (i potser d’algun miracle) que hagués comportat salvar l’espècie. Tanmateix, em temo que només sóc un pobre mortal sense cap altre mèrit que el de fer la seva feina d’eurodiputat, per a la qual va ésser escollit, i que simplement ha procurat ser conscient, i conscienciar els altres, de la gravetat de la situació. De fet, per poc que algú vulgui saber la veritable història dels fets i no vulgui caure en la sempre fàcil, i tan sovint equivocada, instrumentalització prelectoral, ho pot fer consultant aquesta humil bitàcola.

Ara com ara, confio que encara siguem a temps de salvar un dels animals més fascinants dels nostres mars i oceans, i del qual en viuen, a més, centenars de persones, dins i fora d’Europa.

Seria una llàstima que la nostra avaricia, ceguesa, electoralisme i visió curta de mires, un cop més, ens conduís al ja tan habitual lament del ‘Ai, si haguéssim reaccionat abans!’.

Jo, per si de cas, deixo escrites aquestes ratlles recordatòries que espero no acabin essent un trist epitafi, no per a mi, és clar, sinó per a la Tonyina i la part del sector que ha fet bé les coses, i vol seguir fent-ho bé.

Font foto: L.M. El Punt.