Avís per a navegants: “Els atacs a immigrants al país transalpí” (per Sami Naïr)

L’article que l’assagista i politòleg Sami Naïr publica avui a El Periódico (“Els atacs a immigrants al país transalpí”) és un magnífic avís per a navegants en relació a què podria passar si prospera la proposta feta a Vic de no incloure les persones immigrades al padró. Alguns hi veuran el paral.lelisme exagerat. No ho és pas. No fa pas tant que a Itàlia pensaven que mai passaria allò que avui està passant. I si passa és per què, com diu Sami Naïr, mentre s’ha anat gestant massa gent ha mirat cap a una altra banda. Com diu Naïr: Al negar-se a condemnar enèrgicament la xenofòbia, Europa demostra no tenir consciència ètica. No oblidem per altra banda que, tant allò que s’esdevé a Itàlia, com els forats que té la nova Llei d’Estrangeria, són simples derivades d’aquella famosa Directiva del Retorn (o de la Vergonya), que alguns vàrem combatre durament, però que finalment va ser aprovada per les actuals majories existents a l’Eurocambra.

Diguem-ho clar: Ni Vic en particular ni Catalunya en general són comparables amb la situació de la Itàlia actual, ni de bon tros. Tanmateix, si permetem i promovem certes actituds ens hi podriem acabar semblant massa. I això, francament, em fa un pànic terrible.

Confio encara amb què primi el sentit comú de tots plegats que s’arxivi definitivament la proposta en discusió, i que comencem a treballar per una Catalunya integradora i escrupolosament respectuosa i promotora dels drets humans que ens permeti sentir-nos-en orgullosos, cosa que, ara com ara, molts italians i italianes no poden dir del seu país. I la millor manera de fer-ho és no relacionar presència d’estrangers i crisi d’ocupació, cosa que vol dir concedir drets als que treballen i contribueixen a la riquesa social. 

El Periódico 

ELS ATACS A IMMIGRANTS AL PAÍS TRANSALPÍ

L’ascens del racisme a Itàlia

• Al negar-se a condemnar enèrgicament la xenofòbia, Europa demostra no tenir consciència ètica

 

SAMI Nair*


El que havia de passar, passa: l’odi contra els estrangers, i en particular els immigrants, destil·lat amb regularitat per part delpoder berlusconià i els seus aliats neofeixistes de la Lliga del Nord, ara recolzats per les organitzacions mafioses, especialment la N’Drangheta calabresa, acaba de ser descarregat contra els treballadors subsaharians de Rosarno. Els seus habitants han organitzat una cacera humana, comparable a la d’El Ejido a Espanya, però encara molt més violenta: 68 immigrants han estat ferits i dos milers evacuats sota protecció policial. Les agressions es van realitzar amb barres de ferro i cotxes llançats contra els «negres». Els habitants van arribar fins i tot a organitzar cordons als carrers, parant els africans per apallissar-los de manera despietada. La ciutat s’ha buidat d’immigrants i el dia 9 de gener es van utilitzar buldòzers per destruir el campament de barraques.

PRETENIEN respondre així a una manifestació pacífica organitzada el dijous anterior pels immigrants per protestar contra les vexacions, humiliacions i agressions racistes de les quals eren víctimes en aquesta petita localitat. Deu dies enrere, havien atacat amb escopetes de trombó els immigrants que reclamaven unes condicions decents de treball. L’organització mafiosa N’Drangheta, vinculada als empresaris, és la que ha organitzat aquests pogroms amb l’objectiu de reprimir les reivindicacions salarials i de condicions de treball dels obrers estrangers. La màfia, braç armat dels patrons clandestins, controla la collita de cítrics, que ocupa uns 4.000 immigrants cada any. Aquests treballadors no només no tenen documents d’identitat, sinó que els està prohibit reclamar-lo; viuen en campaments de barraques insalubres i no perceben més de 25 euros per dia.

Es tracta, doncs, d’una conjunció particularment salvatge de racisme i feixisme antisocial en un país de l’Europademocràtica. La premsa vinculada al poder polític, la més escoltada i llegida, o bé silencia aquesta situació o bé la intenta minimitzar. En paral·lel, el Govern no deixa d’aprovar lleis tan lliberticides com portadores de violència contra els estrangers.

L’oposició, si és que se’n pot parlar, reconeix la seva impotència i no fa gaire cosa per ajudar els immigrants. Probablement no hi ha cap més país on la violència racista es doni amb tanta facilitat com a Itàlia, i és un escàndol veure com les autoritats europees callen.

L’odi xenòfob també va creixent en altres països. A França i en certes regions d’Alemanya, els estrangers serveixen de bocs expiatoris de tots els mals provocats per la crisi econòmica i financera. Ara bé, al relacionar crisi i immigració clandestina, els poders polítics abonen aquest estat d’ànim. La immigració clandestina sempre ha existit i no s’ha desenvolupat massivament aquests dos últims anys. Encara més, a Itàlia són els empresaris clandestins els que organitzen l’arribada il·legal de treballadors tant dels països de l’Est com dels camps d’internament instal·lats en sòl italià. Però això no impedeix exposar oficialment el clandestí a la venjança popular, convertint així en sospitosa tota persona d’origen o aparença estrangera. Alguns arriben fins i tot més lluny, com a França, i fomenten la guerra identitària entre els estrangers i els francesos en nom d’una pretesa reflexió sobre «la identitat nacional». Per aquest motiu, en un moment en què els estats, després d’haver reflotat els bancs i perdonat els filibusters de les finances la terrible crisi que han provocat, pretenen lluitar contra l’augment de l’atur, s’ha d’esperar un augment de la violència i de les agressions contra els més desposseïts, especialment els immigrants.

Aquesta situació recorda dramàticament la de l’Europa dels anys 20 i 30 delsegle XX. Ratificant-se en aquests comportaments, Europa es desacredita i desacredita la democràcia i l’Estat de dret. Però la veritat és que a l’adoptar, el 2008, la circular de la vergonya, així qualificada per la minoria dels diputats europeus que la van combatre, Europa feia possible, si no aquestes derives, almenys la seva possibilitat en un context jurídic en què els no comunitaris estan sotmesos a una vigilància gairebé penal diàriament.

 

¿On S’ATURARÀ aquesta boja lògica d’exclusió? ¿Quantes agressions, humiliacions o assassinats faran falta perquè els poders públics entenguin que cal lluitar enèrgicament contra aquests actes? La millor manera és no relacionar presència d’estrangers i crisi d’ocupació; és concedir drets als que treballen i contribueixen a la riquesa social. El control de les fronteres o la interrupció de la immigració de treball són mesures legítimes en període de crisi econòmica, però també és necessària una verdadera política de reconeixement dels drets d’aquells que ja estan instal·lats. Al negar-se a condemnar enèrgicament els actes racistes a Itàlia, Europa demostra que no té consciència ètica. La història es repeteix davant els nostres ulls i tot sembla passar com si no tinguéssim memòria.

*Politòleg i assagista. 

Foto: LEONARD BEARD

8 pensaments a “Avís per a navegants: “Els atacs a immigrants al país transalpí” (per Sami Naïr)

  1. La xenofòbia no la creen els inmigrants ni la resta de ciutadans, més que xenofòbia el que hi ha al darrere és una problemàtica social degut a les males politiques dels governs dutes a terme i els politics molt hàbils el que sembla es que volen tirar-li la culpa a la xenofòbia als inmigrants per desviar l’atenció.

    Inmigració abans n’hi havia més i no passava res.
      

  2. http://dissidentvoice.org/Aug06/Petras08.htm

    Encara que aquest article fou publicat fa més de tres anys i mig, crec que manté actualitat. En tot cas, caldria tindre present l’actual context de crisi econòmica i, sobretot, de crisi laboral.

    La qüestió té moltes cares. Però qualsevol anàlisi local o nacional resultarà mancada sense una anàlisi global del fenomen. Més que d’emigrants o immigrants, hauríem de parlar de “migrants”.

    I, altrament, la qüestió no s’esgota amb el fet de la migració. Per bé que les normatives italianes a les quals fa referència Sami Naïr s’adrecen a les “migracions il·legals”, també és evident el “subtext” d’aquestes normatives. Externament, no podem distingir un “immigrant il·legal” d’un “resident legal”. Amb la qual cosa, els discursos acaben centrats al voltant de les “minories visibles”, encara que aquestes siguin nacionalitzades. El cas de l’estat francès és paradigmàtic.

    Els nostres països que, durant segles havien estat relativament homogenis des d’un punt de vista “racial” (la raça és un constructe social, però no el podem passar mai per alt), ara ja no ho són. I els “racismes” poden anar en diverses direccions. Pel que fa al “racisme nostre” (el “racisme blanc” contra les minories “no-blanques”), hem de ser amatents pel fet que un dels combustibles que té és el fet que sembla quelcom transgressor. El discurs “anti-racista” del poder (el mateix poder que legisla lleis d’estrangeria) és fàcilment manipulable pels grups racialistes (de dreta o no tan de dreta) per jugar amb una apel·lació que combina un populisme antielitista (contra els suposats “anti-racistes” que ens governen) amb un sentiment de grup (que explota les pors i les agressions procedents del “racisme anti-blanc”, reals o imaginades).

  3. Vòl dir que fan feïnes que la gent del país normalment no està disposada a fer en principi, i no per molt de temps.

    Si l’Estat la permet i és beneficia de la creació riquesa que pot generar l’inmigració i n’hi ha Ajuntaments que tenen problemes per un augment accelerat hauria de dotar de més recurs als ajuntaments amb un alt nivell d’inmigració per poder fer front a les despeses socials.

    Però amb polítiques restrictives d’un ajuntament com el de Vic no és soluciona la qüestió.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *