Jo vaig votar … sí (per a Crònica.cat)
Jo vaig votar … sí (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
Sóc actualment ciutadà de Sant Cugat. Diumenge un col.lectiu d’organitzacions, algunes de les quals en sóc soci (Òmnium Cultural), em van convocar a participar en una consulta sobre el paper que considero que ha de tenir Catalunya en el sí de la UE. En concret se’m preguntava si estava (vaja, si estic) “d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.
Sóc plenament conscient del valor simbòlic de la consulta, com ho sóc de les dificultats de procedir a fer allò que el resultat, parcial pel fet de no representar tot el territori nacional, ha posat de manifest: convertir Catalunya en Estat. És evident que del dit al fet hi ha un camí ben llarg i complex, i que certament permet moltes fórmules. Allò que reivindico, simplement, és la necessitat i l’oportunitat de parlar-ne, de manera oberta, honesta, transparent, i sense apriorismes ni coaccions.
Diumenge vaig apel.lar a la importància de participar en una consulta democràtica, cosa que en democràcia hauria de ser més habitual i més normal del què, malauradament, és. Vaig defensar que, fos quina fos la manera de pensar i el sentit del vot, el més important era votar.
A aquestes alçades, però, a ningú li hauria de sorprendre massa si dic que el sentit del meu vot va ser afirmatiu. De fet, el fotimé de mitjans i càmeres que hi havia van copsar segurament com agafava la papereta del Sí i la posava al sobre, abans d’encabir-la a l’urna.
Entre els motius que em van motivar a fer-ho hi ha els que Joan Barril va fer públics el mateix diumenge, i que es resumeixen en un ‘ja n’hi ha prou’. En el meu cas, a més a més, hi afegeixo el desencís en veure com, pel què fa a la participació de l’Estat en la UE, hi ha massa sovint un ‘oblit’ quan no un clar ‘menyspreu’ cap a la pluralitat de l’Estat i cap a la singularitat que tenen alguns territoris, com el català.
En altres paraules: el meu desig és ben simple, vull poder ser (i parlar) català, respectant tothom, però sense haver de demanar disculpes per ser-ho (i fer-ho), cosa que, ara com ara, m’és ben difícil, fins i tot exercint la meva tasca europarlamentària.
Vaig votar, doncs, convençut, de la mateixa manera que també ho estic quan defenso els drets socials i ambientals, o els drets humans i fonamentals. Es tracta, simplement, de reivindicar un dret, en aquest cas col.lectiu, que necessàriament comportarà un munt de deures.
Font fot: singular.cat
Benvingut al tren, amic Raül. Serà un viatge fascinant. I ara, amb bona companyia.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78108
Fa molt temps que et segueixo pèrquè ets una persona que dignifica la política i avui dia és desgraciadament massa urgent. Moltes gràcies per la feina i felicitats per l’article!
Benvolgut Raül
Estoy casi siempre de acuerdo contigo, la unica discrepancia es precisamente esta vertiente tuya nacionalista, siempre respetable desde la discrepancia. Como dijo muy bien Marius, en cierta ocasión, nosotros sabemos lo que somos ¿ realmente crees que el reconocimiento de Cataluña depende del grado de independencia? ¿ me resulta paradojico que como Economista defiendas esta postura? ¿donde queda la resolucion de la ONU 1514? Pienso que nada tiene que ver los legitimos derechos de Cataluña con la independencia, el derecho a una justa balanza fiscal y a otros muchos factores. Resulta paradojico que el desarrollo que se a producido en Europa y a las naciones que la componen, a sido gracias a los miembros de la UE que tu representas, con dignidad y tesón, sin embargo con el Nacionalismo se produce a la inversa, se producen autarquias.
Te pondre un ejemplo, el mejor alumno de una clase, tambien puede ser el mejor alumno de un centro, y el mejor alumno de un centro, puede ser el mejor alumno de una comarca, el mejor de una comarca, puede ser el mejor de una nación, y el mejor de una nacion, puede serlo de un continente. ¿ lo desvinculamos de la clase?
Y ya no entro en Tajfel y Le Bon, tu eres ponente en factores de resolución de conflicto.
Com se sol dir, m’has tret les paraules de la boca.
No em considero stricto senso independentista, crec que hi poden haver altres solucions. Però,
· en aquest moment, amb tot el menysteniment i la falta de sensibilitat i voluntat centralista de trobar solucions que està caient, em sembla una man era perfecta de protestar i fer-ho molt visiblement,
· i, esclar, a la llarga i si tot continua igual, potser, senzillament, no quedi cap altra alternativa.
Un modest i sense ànim de convèncer comentari al Ruben (els seus, de comentaris, sempre m’agraden molt), si m’ho permeteu,
· El problema (o la qüestió, que diria Gramsci) nacional és real, és aquí des de fa centúries i, no ens enganyem, hi continuarà sent. I, compte, més enllà de classes i altres divisions (contradiccions) socials. I no admet, segurament, posicions tèbies, vull dir, poc definides, plenes d’ambigüetats. Com no les admeten, tampoc, per suposat, la resta d’altres qüestions i problemàtiques socials: explotacions de tota mena, discriminacions, dèficits democràtics, preversions ambientals i ideològiques, etcèteraetcètera.
Salut a tots dos.
Hola, m’esperança llegir el teu article ja que últimament m’entristeix sentir algunes declaracions de dirigents d’iniciativa. També a nivell local el panorama es decebador (parlo del meu poble). Iniciativa va voler negar oportunitat a que els veïns del meu poble, com tants d’altres ho van fer aquest diumenge, puguin expressar-se lliurament sobre el futur del país; votant si, no o blanc a la independència. Van abstenir-se el ple.
Respecte als comentaris de ser el millor de la classe i tot això, no m’identifico. No em considero nacionalista i no crec que siguem millor que altres pobles de l’Estat Espanyol, no vull ser el motor d’Espanya. Però si crec en el dret a l’autodeterminació. I jo votaria independència perquè crec que un procès d’independència seria una oportunitat per construïr un país més lliure, més just i solidari. Potser no, ja ho veurem, però cal intentar-ho.
Vols dir que aquesta consulta no tenia més sentit que radicalitzar la lluita de pobles sobre la de classes?
En un context on els patrioterisme i les banderes tenen omnipresència es el camp del PP, CIU, ERC, R.Cat, LAporta…
Dubto que ICV pinti res en una mera disputa folclòrica barça-madrid!
D’entrada, el poder celebrar consultes, extraoficials i també oficials, si es desitja, em sembla molt positiu. Ara, arribat el moment de participar-hi, respecte a la qüestió d’un Estat propi, em penso que ara per ara votaria “no”.
Ambues postures són legítimes, és clar que sí, pero entenc des d’un caire econòmic, que tenir un estat més gran, amb més recursos, ens beneficia més. I crec des d’un caire filosòfic, en l’allunyament de les fronteres, no pas en el seu apropament. Abans m’agradaria veure una fusió entre Espanya, Portugal i França, per exemple, que una escissió de Catalunya per a esdevenir veïna del que avui és Espanya.
En qualsevol cas, ara per ara estic més per que es millori el projecte de convivència espanyol de manera que inclogui totes les nacions culturals de la península i les illes es sentin incloses amb comoditat, tal com potser es planejava a la Primera República.
I també penso que, al igual que va succeir en aquella breu experiència republicana de fa més d’un segle, sense prou justícia econòmica social, cap projecte d’ordenació territorial pot funcionar a llarg termini.
Cordialment,
Coincideixo amb Raul Romeva sobre tot en la primera part de la seva exposició, que cal donar suport al dret d’autodeterminació, una posició que ICV sempre ha defensat i que, per això, contrasta amb el fet que en alguns municipis, pocs per fortuna, els nostres regidors s’hi hagin manifestat negativament, o s’hagin abstingut. Crec que independentment del fet que aquestes consultes siguin millor o pitjor organitzades i que puguin ser manipulades per determinats col.lectius o partits parlamentaris, ICV hauria de tenir una posició clara en favor del dret a opinar i del dret a decidir, demanant, això sí, que es faci un debat serè, formatiu i respectuós.
No entenc l’argumentació del company que opina que les fronteres haurien de quedar lluny, que els estats resulten cars de mantenir i que hi ha més oportunitats de progrés econòmic en estats grans. Tot això té poca o nul.la importància en el context de la Unió Europea i en un món globalitzat. D’altra banda, Catalunya podria reïvindicar l’orgull de ser el primer estat europeu sense exèrcit, i deixar la competència de defensa en mans de la U.E. No seria això una postura exemplar?
De fet crec que a ICV hi ha de tot: independentistes i partidaris d’una Espanya federal que inclogui Catalunya, i crec que està bé que sigui així. No tenim perquè tenir una postura oficial de partit, més enllà de la defensa del dret d’autodeterminació, i inclús podem presumir de ser laics i pedagògics en aquesta qüestió deixant clar que n’hi ha d’altres que ens mereixen més atenció i activisme: la lluita per la justícia social, per la democràcia participativa, per l’ecologia, per la igualtat de drets, obligacions i oportunitats sense distinció de gèneres. Si arribessim a un estat espanyol realment pluralista i federal, la qüestió de la independència no seria pas més candent que la discusió sobre els límits de les vegueries. Està clar que, de moment, estem molt lluny d’arribar-hi