Després de deu dies al sí de la ICCAT: algunes reflexions generals
Ens queden només algunes hores per tancar la reunió de la ICCAT, i pendents de la decisió més important, la que afecta la Tonyina Vermella, em permeto compartir amb vosaltres algunes reflexions generals resultat de 10 dies de negociacions tècniques, complexes, però crucials.
Charles Clover feia ahir la següent reflexió publicada pel Sunday Times: “Iccat has failed and no longer deserves to exist (…) Sooner or later the problem of how to manage the oceans needs rethinking. Endangered species, the ecosystems they depend upon and, let’s face it, our own future food security, deserve better champions than this. “
Es tracta d’una lectura més aviat pessimista de la reunió que durant deu dies ens ha mantingut ocupats a Brasil, la de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (i similars) (ICCAT segons sigles en anglès).
Hi he participat, en tant que observador, com a ponent del Parlament Europeu sobre la Tonyina Vermella i formant part, per tant, de la Delegació Europea. Les delegacions són diverses. Algunes més plurals que d’altres. L’europea, per exemple, compta amb representants de governs (estatals i subestatals), del sector (cerquers, palangres, caña, recreatius, almadraves, granges, etc…) i parlamentaris europeus (és el meu cas, així com el de Carmen Fraga, actualment presidenta de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu). Tanmateix, al voltant de la taula ‘oficial’ només s’hi asseu la Comissió Europea, qui representa el conjunt de la Delegació.
Avui, diumenge, és el moment de concretar en plenari les discussions que han tingut lloc en els cinc panels temàtics, i convertir-los en propostes.
La meva primera frustració és, però, constatar com, malgrat els informes presentats pel Comitè científic (SCRS), en els quals es posa clarament de manifest la delicada situació de determinades espècies, en en nombrosos casos s’aplica la malaurada fórmula del: ‘això és massa complex, deixe-m’ho per l’any vinent. Així, ens hem quedat sense mesures concretes i efectives per tal de protegir determinades espècies especialment en perill com el Peix Espasa, les Tortuges, diversos tipus de taurons (Bigeye, Mako, Thresher,…), alguns túnids (Tonyina blanca, Tonyina vermella, patudo, rabil, listado,…), aus marines, etc… ‘Next year’, és la conclusió més escoltada. Els presidents dels diferents panels es lamenten que no hi ha hagut massa temps. Però si portem deu dies aquí!!!!! La meva conclusió és més simple: no hi ha hagut ni la consciència ni la voluntat de prendre determinades mesures.
Per què? És obvi, les pressions de bona part del sector són, i s’han fet, evidents. Algunes d’aquestes pressions responen a un legítim clam per continuar duent a terme una activitat que ja està prou castigada. D’altres, però, són un exemple més de depredeació suïcida i irresponsable. No oblidem que el problema de la sobrepesca respon, sobretot, a una capacitat desmesurada (massa vaixells per massa poc peix) i a un control clarament deficient. Tot plegat fa que els actors decisors sovint prefereixin reduir l’impacte a curt termini, que no pas solucionar el problema a mig llarg termini.
La meva conclusió és, per tant, que cal canviar de paradigma. Mentre les delegacions negociadores en aquesta mena de reunions responguin, només, als interessos del sector, serà molt difícil aconseguir resultats realment creïbles i basats en principis de sostenibilitat dels recursos i l’activitat. Dues reflexions: La primera consisteix en distingir aquella part del sector que s’hi dedica per què hi creu, i amb voluntat de mantenir una activitat, tan legítima com necessària, d’aquella altra que, simplement, són inversors/depredadors a qui importa un rave si el peix s’acaba i l’únic que volen és maximitzar la seva part d’un recurs que agonitza. Quan s’acabi, cap problema, ja invertiran en altres coses. Malauradament, segons el que he vist, són aquests segons els qui controlen majoritàriament les delegacions.
La segona reflexió és més general, i té a veure amb la qüestió següent: de qui és el peix?. De fet, en tractar-se d’un bé comú, aquest no és de ningú en concret, cosa que vol dir que, de fet, hi té tan de dret un armador com un servidor. Així doncs, per què la seva opinió és més vàlida que la meva, o la de qualsevol altra persona? Per què els governs, o la mateixa UE, negocia i pacten les seves postures exclusivament amb el sector? Els armadors basen el seu negoci en l’extracció d’un recurs que no els pertany, o més ben dit, que ens pertany a totes i a tots. Així doncs, no és hora que algú ens pregunti a la ciutadania si estem d’acord amb seguir buidant els mars per què uns quants especuladors marins s’enriqueixin?
Sigui com sigui, toca canviar la manera de fer les coses en relació als mars i oceans. I toca que la ciutadania reclamem el nostre dret a formar part de les decisions que es prenguin, bàsicament per què, ho vulguem o no, ens veurem clarament afectats i afectades per les conseqüències de la mala gestió actual.
Foto: Amb Charles Clover, autor de The End of The Line, en una pausa durant la reunió de la ICCAT, a Brasil, 6 a 15 de novembre. Font: Willie Mackenzie