Honduras: sobre ambaixadors, retorns i eleccions

La setmana passada vaig fer un periple per Costa Rica i Panamà on, entre d’altres assumptes, vàrem tractar l’afer Honduras. Vaig tenir l’honor de dinar amb el president de Costa rica i Premi Nobel de la Pau, Òscar Àrias, i de sopar amb el cos consular a ambdós països. Em va sorprendre, negativament, la convicció de la majoria d’ambaixadors (amb l’excepció de l’espanyol, cal dir-ho tot), que no hi havia cap possibilitat que les eleccions a Honduras es fessin sota la premisa, per a mi indiscutible, que Zelaya havia de ser restituït. Deien que no era realista plantejar-ho i que, per realisme i pragmatisme, havíem de renunciar a reclamar-ho, cosa a la qual em vaig negar. Alguns anaven més enllà i ens demanaven als parlamentaris/es que donéssim suport a les eleccions com una manera de passar pàgina. L’estabilitat de la regió ho necessita, deien. No sóc, ni he estat mai, especial seguidor de Zelaya. Sóc molt conscient que el seu mandat ha estat plagat d’irregularitats i, possiblement, de fins i tot algunes vulneracions flagrants de la llei. Però si Zelaya ha comès irregularitats, eren els jutges, en el marc d’un Estat de dret, qui ho havia d’avaluar, i en darrer terme els electors, en unes eleccions que ja estaven previstes, però en cap cas els militars.  Derrocar un president per la via de posar-lo en un avió i deportar-lo és un pèssim precedent per al país, la regió, i el món. I que el món ho avali encara més. Per sort són nombrosos els governs i organismes que van reaccionar condemnant el fet. No ho va fer, però, el Parlament Europeu, malgrat la insitència d’alguns de nosaltres. Es va imposar la majoria conservadora i, tàcitament, còmplice del cop. Coses de les democràcies. Ara, i contràriament a les percepcions dels ambaixadors, resulta que el retorn de Zelaya és més proper, i que es podrien fer eleccions amb l’ordre constitucional reestablert. I em pregunto, quan els ambaixadors (sobretot francès, alemany, britànic, italià, etc..) deien el que deien, era en base a una anàlisi i a una valoració de la situació, o era l’expressió d’un desig, és a dir, que es fessin eleccions i que, sí o sí, guanyés un candidat que tragués Honduras de l’ALBA? Trist precedent per una Europa que en el seu dia va contribuir a derrocar dictadures a llatinoamèrica, que ara impulsi les noves plutocràcies empresarials. No m’agraden la retòrica castrista i chavista, em consta que determinades actituds suposadament revolucionàries sovint són excusa per a flagrants vulneracions de drets i llibertats, però no m’empasso que els Micheletti, Uribe, Martinelli, Calderón, i cia. siguin els paradigmes de la democràcia i les llibertats. Les coses no són blanc o negre, ho sé. Però, precisament per això hauríem de tenir clares algunes prioritats. I una d’elles és que els canvis de govern s’han de fer de manera democràtica, amb la lliure participació de totes les opcions, sense coaccions, i amb els militars a les casernes. I aquest, ara com ara, no és el cas a Honduras.

Foto: revoltes a Honduras. Font: AP/Photo.

Un pensament a “Honduras: sobre ambaixadors, retorns i eleccions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *