Europe Ecologie: l’altra Europa
Ahir vaig participar en el míting d’inici de campanya de la candidatura Europe Ecologie. Es tracta d’un nou intent, aquest cop força reeixit, de sumar forces a l’àmbit de l’esquerra verda francesa, i més enllà. Les vuit candidatures (a França les circumscripcions electorals per a les europees són vuit) estan farcides de gent dels moviments socials, dels verds francesos, independents, etc… Tots i totes les candidates tenen molt a aportar des del seu àmbit i experiències particulars, tal i com vàrem poder constatar ahir durant el míting. Vaig tenir ocasió de dirigir-me a un auditori ple a vessar i exultant d’il.lusió per encarar una campanya que no es preveu fàcil, però que resultarà crucial pel futur d’Europa. Una i altra vegada els intervinents recordaven que allò que toca decidir el 7 de juny és la composició del Parlament que decidirà el futur d’Europa. No són unes presidencials (ni tan sols una prèvia) com pretén Bayrou, no són un moment per passar comptes personals (com semblen reclamar determinats sectors dins dels socialistes), i no són unes eleccions per plebiscitar la presidència en hores baixes de Sarkozy. Són les eleccions al Parlament Europeu. Toca pensar què s’ha fet al Parlament Europeu amb les actuals majories, i quines majories ens calen per fer les coses altrament, com molta gent reclamem. Vaig tenir ocasió de parlar de l’Europa que personalment vull contribuir a construir: l’Europa dels Drets i les Llibertats, l’Europa que no només no tolera, sinó que combat, les discriminacions de tota mena, l’Europa que no és còmplice la CIA ni de Guantanamo, l’Europa que no criminalitza les persones migrants,… aquesta és l’Europa que vull contribuir a construir. I per fer-ho calen aliances transeuropees. Fa temps que treballem en favor d’una aliança de les forces i moviments verds, socials, solidaris, a escala europea. No sempre és fàcil. De vegades, massa vegades, hi ha impediments de caràcter personal i/o tàctic que impedeixen aquesta mena d’acords. Res que no hàgim vist centenars de vegades, em temo, però ho lamento. Segueixo pensant que la suma és sempre millor que la divisió, especialment en determinats moments, com l’actual, en què el risc del bipartidisme plana sobre el present i el futur d’Europa. He treballat cinc anys de manera ben intensa des del Parlament Europeu en aquesta direcció i, si torno a comptar amb la confiança suficient, ho seguiré fent, amb tanta empenta i il.lusió com fins ara. Toulouse ha estat, per a mi, un magnífic tret de sortida. Participar-hi al costat de José Bové, Daniel Cohn Bendit, Helène Flautre, Eva Jolie, Gérard Onésta i tantes i tants d’altres noms cèlebres i punta de llança de l’Europa verda i social que molta gent desitgem ha estat un honor, i una lliçó de compromís. La cursa, però, és llarg, i si bé no s’acaba el 7 de juny, aquesta data en resultarà, certament, determinant.
Foto: Cartell míting d’Europe Ecologie a Toulouse
El Partido Verde Europeo quiere que seas nuestro candidato en las proximas elecciones europeas, desde Hondarribia queremos trabajar en forjar alianzas dentro del estado español, hace algun tiempo que trabajamos en favor de una alianza de los partidos verdes a escala española. No siempre es facil, hay impedimentos de tipo personal y tactico que impiden esta clase de acuerdos. Pero seguimos pensando que la suma es siempre mejor que la division. El problema es que la mayoria pensamos que no se pueden sumar” peras con manzanas”, y que ICV ha elegido sumar sus votos a IU en vez de intentar una gran alianza verde en nuestro pais para las elecciones europeas. Si Raül Romeva quiere nuestra confianza deberia pedirla personalmente en el foro abierto de Hondarribia.
Cohn-Bendit? Aquest no és el que està a favor de la Constitució Europea, la de la liberalització del mercat laboral i les 65 hores? Sou uns hipòcrites!
En la meva condició de professor amb un contracte precari i un futur més precari encara m’agradaria saber què pensa i què pensa fer respecte a la implementació neoliberal del Pla Bolonya que s’està duen a terme.
A la meva manera de veure, les massives mobilitzacions universitàries (i no només de una minoria de estudiants radical) qüestionen seriosament la legitimitat del procés. Vergonyosament tant el grup de’ICV, com el d’ERC han subscrit la declaració unànime del Parlament (demostrant que estan més a prop de CiU i del PP que dels universitaris al carrer).
Així les coses, alguns votants del món universitari estem pensant promoure la abstenció o el vot a altres candidatures d’esquerra fins que des de l’actual esquerra parlamentar no se’ns concedeixi l’oportunitat de participar amb garanties reals sobre el futur de la universitat pública. Sense dret a decidir, no votarem les seves candidatures.
M’agradaria que quedés bé clar que no estem parlant de que adoptin una posició o una altra referent a això (la qualcosa no estaria gens malament si vulguesin canviar la seva errada posició), sinó del dret inalienable a decidir de totes i tots els afectats per Bolonya i no només els rectors i els seus claustres il·legítims (il·legítims des del moment que hi ha claustres i rectors amb menys vots que vots negatius al Pla Bolonya en les consultes fins ara realitzades). No és només que la implementació del pla sigui impresentable des d’un punt de vista minimament d’esquerres (com han demostrat per activa i per passiva gent tan llegitimada com en Paco Fernández-Buey, Manuel Delgado, José Luis Pardo i molts altres), sinó que a més no s’està fent amb les mínimes garanties democràtiques.
A l’espera de la seva resposta, li saluda molt atentament,
Raimundo Viejo