Més enllà de les 65 hores
Més enllà de les 65 hores
(de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
Darrerament hem viscut diversos episodis al Parlament Europeu que l’han col.locat al centre del debat i l’atenció política, social i mediàtica. I això, simplement, és la constatació d’una circumstància que fa molt de temps que venia donant-se: cada cop som més conscients del pes i dels efectes que tenen sobre nosaltres les Directives europees. El problema, però, és que en l’imaginari coll.lectiu el Parlament Europeu segueix essent un ens estrany, poc familiar, almenys no al nivell d’altres institucions com el Parlament de Catalunya, el Congrés o els Ajuntaments, i en canvi és tant, repeteixo, tant, important per al nostre dia a dia com ho són aquestes altres institucions.
La Directiva sobre el temps de Treball (la ja coneguda com la de les 65 hores) ha significat una extraordinària oportunitat per (segueix…)
posar de manifest que, com totes les institucions representatives, els
textos que adopta el Parlament Europeu responen a la correlació de
forces existents en el seu si. Massa sovint els mitjans informen,
únicament, de si el parlament ha aprovat això o allò però no
necessàriament expliquen quines majories han permès que s’aprovi (o que
es rebutgi) una proposta determinada, i encara menys informen de la
postura que hàgim pogut mantenir els diferents grups, o fins i tot, en
el cas dels mitjans catalans, de la postura que hàgim pogut tenir els
eurodiputats i eurodiputades catalanes. Tot plegat contribueix a
construir aquest imaginari col.lectiu segons el qual el Parlament
Europeu és una institució llunyana i desconeguda.
El debat i posterior votació en relació a la Directiva de les 65 hores va posar de manifest, en canvi, que el Parlament és una força viva, i permeteu-m’ho dir també, influenciable, per les pressions dels lobbies. El problema és que fins fa poc, els gairebé únics lobbies que s’hi feien sentir eren els de la indústria i els grans poders econòmics (als quals ja els estava bé que el Parlament Europeu no fós massa ‘atractiu’ per a la societat civil organitzada). Ara, en canvi, sóc cada cop més els lobbies socials, sindicals, ONG, organitzacions de consumidors/es, o en definitiva col.lectius de persones amb interessos més enllà de la butxaca els qui mitjançant mecanismes ben diversos (internet, postals, manifestacions, pressió als/les eurodiputats/des afins, etc…) es fan sentir en els debats i les votacions.
La Directiva sobre les 65 hores significava un greu atemptat a principis claus per a la construcció d’una europa social (negociació col.lectiva, definició de temps de guàrdia com a temps treballat, mitjana de setmana laboral per sobre de les 60 hores, …) la qual cosa va mobilitzar sectors ben diversos com sindicats, partits d’esquerres, col.legis professionals, alguns mitjans de sensibilitat progressista, etc… i tot plegat va ser fonamental per ajudar-nos als qui ja estàvem convençuts que calia aturar aquesta regressió històrica, a convèncer a d’altres col.legues que encara no ho estaven. El risc de fracassar era gran, ja que en tractar-se d’una votació que requeria majoria qualificada (393 vots) vàrem haver d’anar a convèncer un per un fins a sumar la xifra necessària (que al final vàrem superar amb escreix). Aquest cop va sortir bé i el Parlament va aconseguir aturar els peus al Consell (i per tant als governs), visiblement afectat, i dolgut que el Parlament ja no sigui, com era abans, un simple signatari i avalador de les propostes que venien del Consell. Però d’altres vegades no ens n’hem sortit tant bé (recordo, per exemple el cas de la Directiva sobre el retorns o Directiva de la vergonya).
I és que en la mesura que els diputats no depenguin dels governs dels seus països, sinó dels vots als quals han de retre comptes, el Parlament Europeu serà la institució representativa que ha de ser. Per què, no oblidem, que el Parlament és la única institució europea directament escollida per la ciutadania. I al final l’elecció és més simple del que ens pensem: volem un parlament que representi els interessos dels sectors més poderosos, econòmics i financers, o volem un Parlament format per persones que tinguin sensibilitat, coneixement i permeabilitat a les propostes que li arribin de sectors socials, ambientals o cívics? Poca broma, que s’acosten eleccions.
Al Parlament europeu va en funció dels ‘lobbys’ dels sectors més poderosos, civics, econòmics i financers que tenen més pés i capacitat de representació independement de la correlació de forces.
Atrapats per la crisi que és la que manarà alhora de decidir si val més pedre que més pedre i on si estirés la manta molt cap amunt restaràs amb els peus al descobert i si estirés la manta cap avall restaràs amb el coll al descobert que és més o menys el que ens caurà al damunt.