#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a https://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a https://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a https://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a https://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Entrevista per a iSabadell (07/06/15)

DSC_9236

L’entrevista es pot consultar sencera a: 

https://www.isabadell.cat/persones/raul-romeva-politic-i-analista-catalunya-no-te-aliats-a-europa-pero-tampoc-adversaris/

44 anys, casat amb dos fills, resideix a Sant Cugat del Vallès. Nascut a Madrid per raons de feina del seu pare i criat a Caldes de Montbuí està emparentat amb Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Relacions Internacionals per la UAB va ser eurodiputat d’ICV del 2004 al 2014.

Ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia-Herzegovina, a Intermón Oxfam, a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB i com consultor electoral de la OSCE. Actualment imparteix classes a diversos màsters sobre política europea i afers internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a la UPF. També col·labora com analista polític a diversos mitjans de comunicació com Els Matins de Catalunya Ràdio, al programa de TV3 puntCAT o al diari Ara.

Autor de diversos llibres d’assaig, l’entrevisto dijous passat a la biblioteca de Ponent on va venir a presentar el seu darrer treball Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels Vents, 2014), convidat per la ANC-Sabadell per la Independència.

D’on ve la seva vocació política?
Vaig començar a militar a moviments pacifistes i ecologistes. Vaig incorporar-me a una llista municipal a Caldes i vaig veure que era compatible el que feia per vocació amb la gestió de les institucions. Sempre he estat militant en tot allò que té a veure amb la pau i els drets humans. De fet, al 2004 vaig anar a Brusel·les a fer això.

Quan va començar a militar a ICV?
Vaig entrar a Iniciativa perquè al moment que es va fundar es va crear un espai de confluència amb molta gent que venia del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, del món pacifista… en aquesta confluència, alguns que no tenien una adscripció política determinada, que  no eren comunistes per dir-ho així, vam trobar el seu espai. Llavors vaig conèixer a Joan Herrera, a Josep Vendrell… va ser l’època que hi havia el Ribó, però després el Saura. Ara bé, la meva militància a ICV va ser molt tangencial, era molt autònom i molt mal militant. Quan realment vaig implicar-me va ser a partir del 2004 al Parlament Europeu.

Vostè ha estat durant 10 anys eurodiputat on va ser un dels parlamentaris més treballadors i que va presentar més propostes. Com valora la seva tasca a les institucions europees?
A títol personal només la puc valorar com a positiva. La possibilitat d’estar en un lloc de representació d’aquesta dimensió és única i un privilegi. Qui digui el contrari està mentint o s’està mentint a si mateix. A ningú se l’obliga a tenir un càrrec de responsabilitat d’aquestes característiques. És veritat que té uns costos des del punt de vista personal i familiar; per això, sempre he estat partidari de la limitació de mandats. De fet, jo vaig entrar amb el compromís de fer un i com màxim dos mandats. I aquí he sigut molt estricte. El pas per Europa, a nivell personal, ha estat molt interessant. També m’ha servit per constatar que hi ha moltes coses a més a banda de la política. Sembla que només hagi fet això a la meva vida, però en realitat això no és ni la quart part de la meva vida. He fet i segueixo fent moltes més altres coses. És una etapa que valoro positivament, però ja està. També m’ha servit per aprendre i per entendre a situar-te millor allà on estàs, tant a nivell personal com nacional.

 

DSC_9169-520x237

 

Vostè va deixar la militància arran de les resolucions de la Convenció d’ICV a Sabadell sobre el procés sobiranista i no apostar decididament per la independència de Catalunya. No desmenteix això les reiterades afirmacions que al partit conviuen sense problemes federalistes i independentistes? Al seu parer, per què ICV no s’ha sumat al sobiranisme?
No va ser una decisió improvisada. Portava molts anys fent aquest relat, aquest discurs, on explico que per fer moltes de les coses com Iniciativa dèiem que s’havien de fer necessitaven unes eines que no teníem i fer un reinici institucional i democràtic que no s’havia produït. El fet singular que suposa la Convenció de Sabadell és que fins aquell moment no hi havia un posicionament clar i cadascú podia defensar les seves tesis. A partir d’aquell moment, s’estableix el relat d’Iniciativa i entenc que el relat que jo feia, que volia seguint fent i que faig, no és compatible amb el que planteja Iniciativa. El que jo dic és que l’ordre dels factors passa per afrontar i resoldre el tema nacional. Això ho necessitem precisament per deixar de parlar de la qüestió nacional. La meva urgència de solucionar el tema nacional és per a poder-nos centrar en moltes altres coses que reclamen una resposta immediata.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’estar navegant constantment en l’ambigüitat em feia sentir incòmode. Així ho vaig fer saber a l’entorn més immediat i ho explicava públicament. Entenia que la meva dimissió era un acte de coherència i de respecte. Si jo feia un discurs que no era el que s’havia aprovat a Iniciativa, se m’identificava com una veu discordant d’Iniciativa i no volia ser-ho. Volia defensar les meves tesis sense ser un problema per a ningú. De fet, des de que he sortit, he deixat de ser un problema per al partit. Reitero el meu respecte a Iniciativa, un espai que ha d’existir en qualsevol circumstància i en qualsevol escenari. Tinc un respecte enorme per la gent amb qui he treballat i he compartit moltes coses.

Al deixar la seva militància va afirmar que no es presentaria en cap llista electoral. Quins són les motius d’aquesta decisió?
En aquests moments tinc un deute, no diré moral, amb Iniciativa. Aquests 10 anys que he representat a ICV són prou importants per què no utilitzi aquesta situació per buscar altres jaquetes. La meva etapa institucional al Parlament Europeu s’havia acabat i és cert que des d’Iniciativa mai m’havien tancat la porta a continuar en el partit malgrat les discrepàncies en el tema nacional. No em sembla coherent continuar el meu discurs des d’altres opcions. A més hi ha vida fora de la política.

Em costa creure que no hagi rebut ofertes de cap partit polític. Ha estat així?
He parlat amb molta gent. En aquest sentit, he sigut molt clar –en privat i en públic- encara no toca. Això no vol dir que es puguin fer moltes altres coses.

Quin ha estat el procés que l’ha portat a l’independentisme o potser ho ha estat sempre?
Jo era independentista entre moltes altres coses. Per a mi era un opció més. No he sigut mai antindependentista. Durant molt de temps havia pensat que, com a formula de compromís, podríem trobar espais que ens permetessin canviar l’status quo cap a una situació més reconeixedora de la pluralitat nacional de l’Estat amb fórmules federals o confederals que jo hauria acceptat.

Què ha passat? Totes aquestes opcions s’han anat diluint amb la qual cosa amb l’únic que ens deixen és l’opció independentista. No es que m’hagi convertir a, sinó que s’han anat descartant les altres opcions. Així em vaig trobar en què el model actual no em convenç, el model de la transició ha quedat molt coix en molts aspectes, també en aquest. Estem vivim, des de fa uns anys, un retrocés democràtic, social, ambiental, institucional…I això hem d’afrontar-ho amb un canvi de paradigma global. Veig la independència no tant com una qüestió d’identitat, que respecto, sinó, en el meu cas, com una oportunitat per regenerar un sistema que està grimpat. Crec que hi ha molta gent que comparteix aquesta tesi que no és contradictòria amb d’altres.

Vostè coneix molt bé el funcionament de les institucions europees. Des de fora dóna la impressió que la causa de la independència de Catalunya no té masses aliats a Europa. És una impressió falsa o respon a la realitat? Com es percep des d’Europa la qüestió catalana?
Digueu-m’ho clar, som incòmodes. Per què s’hauria de preocupar algú per la reivindicació d’una part d’un territori d’un Estat que fins ara no ha suposat cap inquietud? ‘Ara ens veniu amb això?’. Aquest punt de vista és comprensible. ‘Tenim unes altres prioritats, no ens compliqueu la vida’. Per tant, som incòmodes. Una altra cosa és que també veuen que moltes de les coses que s’han anat produint els últims anys són situacions provocades per un tancament de mires i un caràcter obtús de les institucions de l’Estat. També entenen que algunes de les coses que passen aquí no són culpa dels catalans, sinó responsabilitat de l’Estat. Molts em diuen: ‘això és un problema, jo no ho faria…però teniu dret a fer-ho’. A partir d’aquí, hi ha l’altra percepció. El món canvia, els Estats evolucionen, se’n creen, desapareixen, es reunifiquen…la qual cosa forma part de la dinàmica humana.

El que si que puc afirmar, de manera contundent i taxativa, és que és cert que la Unió Europa no preveu processos com el que es planteja des de Catalunya, però tampoc els prohibeix. La prova està en que, si a Escòcia hagués guanyat el sí en el referèndum del 2014, el mecanisme per entrar a la Unió Europea d’un Estat sorgit d’un altre Estat membre ja estava dissenyat. I no s’ha aplicat perquè no va guanyar el sí. Falten a la veritat aquells que diuen que això és impossible. És cert que no està previst, però tampoc està prohibit. A més a més, hi hauria pogut haver un precedent si Escòcia hagués guanyat el sí. Des del punt de vista català aquest és un escenari plausible.

L’altra qüestió, i això es veritat, és que en el cas escocès hi havia una premissa que aquí no hi és: l’acord amb el Regne Unit. Com que no tenim aquest acord amb el govern espanyol hem de fer les coses de manera diferent. D’entrada explicar que s’ha intentat tot. En la mesura que nosaltres fem les coses ben fetes i les expliquem bé, també hi ha una capacitat raonable d’entendre-ho. Ara, siguem clars, els Estats són aliats dels Estats. Catalunya en aquest procés no té aliats, això no vol dir que tingui adversaris. Pots no tenir aliats, però hem d’aconseguir no tenir adversaris, en la mesura que el que nosaltres volem fer no sigui un problema per als altres Estats. S’hauria d’aconseguir que, si passa el que a alguns ens agradaria que passés, és a dir obrir un procés constituent per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent, no només no ens posin traves sinó que ens ajudin. Això dependrà de com fem nosaltres les coses i com facin les coses a Madrid. L’escenari hi és i la possibilitat hi és. Europa és un projecte dinàmic i pragmàtic. Aquest discurs de la por, que ens faran fora, em sembla un conte de fades en el pitjor sentit del terme, és una enganyifa.

Creu que les eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari?
La meva impressió, cada vegada més, és que el 27S seran unes eleccions especialment importants. El caràcter plebiscitari o no li donarà la gent. Ni un president, ni un mitjà de comunicació. El que donarà un caràcter plebiscitari serà l’actitud de la gent a l’hora d’anar a votar, les raons per les quals voti una opció o una altra. Crec, i com jo molta gent, que el 27S serà l’oportunitat per iniciar un procés, que uns voldrien que fos un procés constituent. Per tant, necessitaríem que una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es posés d’acord per iniciar aquest procés constituent i obrir un camí que acabés amb una proposta referendària adreçada a la ciutadania. Un procés participatiu en que tothom –i subratllo tothom qui estigui a favor i en contra- pugui participar i construir conjuntament aquest escenari. Això és el que jo voldria, però perquè això passi necessitem que el 27S hagi una majoria clara. Això son plebiscitàries? Posa-li l’adjectiu que vulguis. M’és igual. El nom no fa la cosa. També penso que l’eix nacional no és l’únic, però en aquestes eleccions és determinant. Perquè si es guanya podrem començar a caminar i desbloquejar aquest debat. Si no es guanya ens mantindrà estancats en un debat estèril que l’únic que fa és impedir-nos fer altres coses que necessitem fer.

Què opina del full de ruta signat per CiU i ERC? Creu que pot iniciar-se el procés cap a la independència només amb una majoria parlamentària i sense un referèndum específic sobre el tema?
Legalment es pot començar el procés amb una majoria parlamentària. Altra cosa és si, fins i tot a nivell de missatge exterior, seria desitjable que tinguessin també una majoria social, vull dir en vots. Ara bé, si una majoria al Parlament aprova una resolució, és una majoria que permetria iniciar legalment el procés.

El full de ruta és una altra cosa que només està pactat per dos partits polítics. Això no vol dir que exclogui del pacte post27S a altres formacions. El full de ruta és un símptoma que fa que dues formacions polítiques tinguin un acord sobre com encarar el tema, però que no vol dir que algunes que no hi siguin puguin estar d’acord com s’ha d’encarar el tema. Penso, per exemple, en la CUP, en Procés Constituent, fins i tot dintre d’Iniciativa hi ha molta gent que està a favor de fer això, encara que formalment no s’estigui en el full de ruta. Alguns ho estarien si es donessin determinades circumstàncies. Hi ha moltes situacions diferents que, a l’hora de posar en marxar el procés, s’hauran de tenir en compte. Però si al 27S no hi ha una majoria clara, com a mínim a nivell d’escons, que comenci a caminar, a mi en fa un mica de por que continuarem estancats.

A les recents eleccions municipals les forces independentistes han tret uns resultats no massa brillants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És possible avançar cap a la independència sense el suport d’aquests sectors socials? Què respondria a qui afirmen que la sobirania és una qüestió de les classes mitjanes?
Nego la major. A les municipals hi ha hagut una clara majoria a favor de la independència. 1,4 milió de persones han votat per opcions independentistes. Després tenim gairebé 400.000 persones que han votat una opció que no és explícitament independentista, però que tampoc és anti i que es situen en el marc del que anomenem dret a decidir, com ara Barcelona en Comú i Iniciativa en general. Després tenim uns 900.000 votants que clarament han votat opcions que no ho són. És veritat que ara estem en un 50/50. En qualsevol cas, estem parlant d’unes eleccions municipals. A l’hora de votar en clau nacional catalana les coses canvien. Una cosa és votar pel teu consistori i una altra fer-ho en clau catalana.

Respecte a la implicació de les classes populars, la CUP ha triplicat els seus suports i a la CUP no se la pot acusar de partit burgès. A Escòcia qui va liderar el debat independentista va ser precisament l’esquerra molt mobilitzada en aquest tema. Crec que és possible mobilitzar a les classes populars en la mesura que aquestes formin part dels actors conductors del procés. Aquest és el repte. Per a mi el gran objectiu és que al 27S creem les condicions per què tothom –i evidentment les classes populars- puguin ser protagonistes d’aquest procés. Hem de crear l’espai per que aquest actors considerats passius, siguin actors proactius. Això només serà possible si existeixen espais per poder-ho fer. Quina enveja quan veus el debat que es va produir a Escòcia! I que parlaven de continguts. El que trobo a faltar és això. Estem sempre encallats en què si hem de poder votar, quan votarem, de quina manera…I crec que s’ha de parlar del per a què, de què voldríem fer. En el moment que entrem en aquest debat, en el que hauríem de entrar aviat, tot això canviarà. Deixarà de ser un procés de dalt a baix per ser un procés de baix a dalt. Si observes les mobilitzacions del 2010 fins ara és clarament un moviment de sota cap amunt.

L’obertura d’un hipotètic procés constituent a Espanya modificaria el seu punt de vista sobre la independència de Catalunya?
Això ho tinc molt clar. Soc escèptic. Hi tingut massa relació amb gent que suposadament volia construir una alternativa. En aquest sentit el marge de maniobra és molt petit. Ho és en el marc del que coneixem com el socialisme espanyol, però també en el marc del que s’anomenen forces emergents com ara Podemos. Des d’aquest punt de vista, com a mínim hi ha una diferència amb l’statu quo actual, és que aquestes forces no tenen al·lèrgia al dret a decidir. Ja m’està bé. Però una cosa és això i l’altre assumir la possibilitat que Catalunya pugui ser un Estat. El dret a decidir és el punt de partida sine qua non. Confio que un canvi d’status a Espanya ens permeti decidir, però no tinc tan clar que això faciliti les coses cap a un Estat independent. En qualsevol cas, si podem parlar amb algú amb que simplement es pugui dialogar ja serà un canvi molt substancial.

Fotos: David B.

 

A l’entrevista compartida (La Xarxa, 6/5/15)

Xarxa

El santcugatenc Raül Romeva sempre ha defensat que la política no és un càrrec sinó que fer política vol dir pensar en el bé comú i no té res a veure amb el partidisme. Romeva creu que ‘la gent s’ha cansat d’una manera concreta d’entendre la política i per això cal tornar a posar-la en valor’. Preguntat sobre el cas de les llistes fantasma, l’exeurodiputat ha mostrat la seva indignació i ha recordat que aquesta pràctica ja fa 20 anys que es dóna. Romeva no ha descartat, a mitjà i llarg termini, poder tornar a fer política des dels partits però ha assegurat que ara, de moment, dóna la seva etapa per tancada’.

https://www.laxarxa.com/latarda/noticia/raul-romeva-que-a-la-gent-no-li-interessa-la-politica-es-fals-a-la-gent-no-li-interessa-una-manera-de-fer-politica

 

Llista Falciani i evasió fiscal: quatre debats (almenys) en un (avui, al .CAT)

B9ZFM1xIYAA36Q9.jpg_large

De les moltes dimensions que té l’afer Falciani, SwissLeaks, (el tema d’avui a puntCAT), n’hi ha quatre que, almenys des del meu punt de vista, mereixen una atenció especial: 1) què ens diu sobre el sistema financer global; 2) la necessitat de regular (legislar) d’acord amb criteris de justícia social i solidaritat; 3) la relació entre informació i poder; i 4) els riscos/límits de la transparència.

1. Cal un nou sistema financer (que inclogui fiscalitat europea i banca democràtica)

La llista Falciani posa de manifest, un cop més, que el rei (en aquest cas la banca capitalista) va despullat. De nou es demostra que la liberalització i la globalització dels mercats financers han convertit els bancs en unes entitats totalment ineficients pel que fa  a la seva utilitat envers la societat, i, usant la terminologia de Christian Felber (L’Economia del bé comú, Miret, 2014, pg. 85) els ha allunyat de la seva funció essencial, això és, la transformació dels estalvis (capital financer) en crèdits accessibles (també a les empreses i l’administració).

És un fet que avui les institucions bancàries internacionals es dediquen fonamentalment a maximitzar beneficis, i per això mateix no tenen massa escrúpols (vaja, sovint cap) alhora d’acceptar fons procedents d’evasors fiscals (posant per tant en risc el manteniment de les estructures que han de garantir l’Estat del Benestar per a tothom), o fins i tot diners tacats de sang (la llista de noms relacionats amb el narcotràfic, el comerç il·lícit de Coltan al Congo, o en el tràfic d’armes a Libèria destinades a nens soldats, i fins i tot els mantenien quan els crims que cometien ja eren coneguts i denunciats per les Nacions Unides és llarga i sucosa, en efecte, com es pot veure, entre d’altres a Els noms tacats de sang de la ‘llista Falciani’ ) .

A més, els mercats financers globals, examinats en detall, són una contradicció en ells mateixos. En aquest escenari els bancs tendeixen a créixer molt per tal de poder ser competitius (diuen), la qual cosa ve alimentada per la regulació actual preponderant en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (per exemple). La conseqüència és que esdevenen sistèmics i, per tant, invaliden normes fonamentals del mercat competitiu posant en escac en cas de crisi, fins i tot, els mateixos Estats (recordem allò del Too Big to Fail). És a dir: les normes actuals, a escala internacional, estan al servei d’uns bancs enormes que, de fet, estan poc, o gens, interessats en el mercat, i encara menys en la democràcia. Diguem’ho clar, aquest tipus d’institucions fan mal tant a l’economia com a la comunitat. És hora de posar-hi fi, i substituir-les per una model radicalment diferent de banca (molt més democràtica, i socialment i ambientalment responsable), però també de fiscalitat europea (per tal d’evitar, entre d’altres, l’actual política de dumping fiscal que alguns Estats practiquen).

D’alternatives, recordem’ho també, n’hi ha força, i l’Economia del Bé Comú, per exemple, en proposa de perfectament factibles. Algunes fins i tot ja es troben actualment en marxa. El problema, per tant, no és de propostes, sinó de marc legals. I esclar, de qui comanda avui les majories que manen i legislen.

2. És un problema legal, sí, però qui fa les lleis?

Serveixi el següent exemple com a indicador: a iniciativa del Grup dels Verds al Parlament Europeu, 192 parlamentaris van signar fa unes setmanes una petició per constituir una comissió d’investigació sobre el cas ‘Lux Leaks’ i els avantatges fiscals que Luxemburg va concedir a centenars de multinacionals mentre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, n’era Primer Ministre. La Comissió d’Investigació no va prosperar ja que els tres grups (Populars, Socialistes i Liberals) que donen suport a Juncker van considerar que la proposta era ‘il·legal’, i van bloquejar-la, tot substituint-la per una comissió especial (de rang molt inferior, esclar) sobre els acords tributaris (tax rulings’) que els Governs de la UE han signat amb multinacionals amb la intenció de minimitzar el pagament d’impost.

La comissió especial (presidida pel conservador francès Alain Lamassoure), té un mandat inicial de sis mesos i la seva missió consisteix a examinar les decisions tributàries anticipades preses des de l’1 gener de 1991, i també la forma en què la Comissió Europea gestiona les ajudes estatals als Estats membres i les seves decisions fiscals. A més, ha de determinar l’impacte negatiu de la planificació fiscal agressiva sobre les finances públiques i es plantejaran recomanacions per al futur. Coneixent una mica com funcionen aquestes comissions, i essent clarament conscient de quines majories existeixen avui al Parlament Europeu (les mateixes que precisament porten anys defensat la desregularització dels mercats financers i bloquejant tota mena de mecanismes de control de fluxos financers i de control dels lobbies, per exemple), em manifesto, almenys de moment, escèptic.

3. Informació i poder

La informació és poder, diuen, i avui més que mai assistim a una guerra d’informacions. Vegem, sinó, la càrrega que el Ministre Montoro, i el PP en general, però també altres mitjans i dirigents polítics del PSOE, han fet contra Monedero en relació a la famosa complementària dels 200.000 euros, i comparem-ho amb el clamorós i vergonyant silenci d’aquests mateixos en relació a, per exemple, els 2.000 milions que Botín tenia ‘amagats’ a l’HBSC, entitat que, a més, es vanagloria d’haver assessorat alguns insignes sobre com defraudar més i millor (veure: Falciani contra la corrupción, la jauria contra Monedero) .

A Monedero (i per extensió, a Podemos) els convé que no hi hagi cap dubte sobre la seva situació fiscal, sobretot tenint en compte que d’aquest tema n’han volgut fer una bandera immaculada, però la hipocresia i el cinisme d’algunes veus (mitjans i opinadors), pretenent amagar la dimensió del problema associat a SwissLeaks a través d’una veritable cacera contra Monedero i Cia és de calaix.

En el rerefons és cert que existeix una qüestió que exigeix una reflexió aprofundida: les societats pantalla permeses per la legislació espanyola, i que alguns argumenten que és l’única manera d’evitar certes arbitrarietats, mereix una revisió a fons (veure per exemple https://annarossell.com.es/2015/02/03/operar-con-sociedades-para-pagar-menos-impuestos/). Segons Hervé Falciani, perdem cada any en evasió fiscal l’equivalent a la totalitat del deute.

Tornem a la qüestió central, doncs: pertoca, ja, canviar de model econòmic, financer i fiscal. El problema és el model, el marc, el sistema que ens han muntat, un sistema que, segons els tècnics d’Hisenda, permet que més del 70% de l’evasió fiscal provingui de les grans empreses, o que el 94% de les societats de l’IBEX s’allotgin en paradisos fiscals.

I a tot això cal afegir els incomptables casos de corrupció (Gürtel, Púnica, Eros, …) o altres (com per exemple herències a Andorra) que, tenint en compte estimacions força benèvoles, gira al voltant dels 40.000 milions anuals (recordo, per cert, que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros).

4. La transparència: eina de doble tall

Malgrat tot, però, convé posar de manifest una paradoxa en tot plegat: en l’actual era de la informació, la transparència pot esdevenir una arma de doble tall. M’explico: si la informació és poder (i en algunes mans fins i tot beneficis econòmics), quin és el grau de transparència que una societat es pot permetre per tal de mantenir-se mínimament cohesionada? En relació a l’activitat pública o relacionada amb aquesta, cap dubte. La transparència és un deure en tota democràcia. Però, i a partir d’aquí?

En altres paraules, és legítim que un Ministre d’Economia faci ús de dades privades per engegar una guerra política personal contra determinats adversaris? Sí, ja sé que em direu que el mateix dret a la intimitat tenen els integrants de la Llista Falciani. I tanmateix el matís que crec que cal tenir en compte és, per mi, clar: si s’ha comès un delicte, o no.

La segona pregunta esdevé obvia també: defineixi delicte. I aquí tornem al debat de sempre: les lleis, i sobretot qui les fa, i en base a quins interessos.

Vaja, que estem enmig d’un debat que, em temo, tot just està naixent: té límits la transparència? N’ha de tenir? Quins? Qui els ha de posar? En definitiva, parlem de política i de justícia social, però també de drets i llibertats (inclòs el dret a la intimitat). Són compatibles aquests conceptes? Jo crec que sí.

Goso fer la pregunta d’una altra manera: és possible habitar en un món convertit en un espai de permanent exposició? Segons Byung-Chul Han (a La Sociedad de la transparència), una transparència total no és desitjable i de fet adverteix sobre la «tirania de la visibilitat». “L’imperatiu de la transparència”, diu, “fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això rau la seva violència”. I afegeix: “La comunicació visual es realitza avui com un contagi, desfogament o reflex. Li manca tota reflexió estètica. La seva estatització és, en definitiva, anestèsica”.

En un altre passatge del llibre, Han apunta que transparència i veritat no són idèntics. Més informació o una acumulació d’informació per ella sola no suposa una veritat. Li manca la direcció, el sentit. Per això, diu, “la societat de la transparència va de la mà de la postpolítica. Només és completament transparent l’espai despolitizat. La política sense referència degenera, convertint-se en referèndum”.

És això el que volem? És cap aquí cap on volem anar? Personalment adverteixo un cert perill en una societat construïda en base a aquests paràmetres. Un Gran Germà permanent sobre tot i tothom m’espanta com a concepte, ho he de dir, però sobretot m’espanta per l’ús que segons qui pugui fer de la informació que en tregui, i que no sempre serà, m’ensumo, el de perseguir el bé comú.

Sigui com sigui, i com a conclusió simplement preliminar, m’atreveixo a dir que potser la solució passa per encarar un canvi de sistema, de model i de lideratges.

És a dir: amb unes estructures financeres menys desastroses i menys delictives (i més responsables), unes institucions polítiques més creïbles i respectables, i uns lideratges més respectats (per exemplars i dotats d’autoritat), el debat sobre la transparència segur que seria un altre.

Comencem a fer la feina doncs, cadascú a casa seva, i no esperem que siguin els altres qui la facin per nosaltres.

Entrevistat per Nacio Digital

ENTREVISTA PER A NACIÓ DIGITAL CONDUÏDA PER CARLES BATALLA


Romeva: «No he sentit ningú amb capacitat de decisió a Europa contra la consulta»

El fins ara eurodiputat d’ICV diu que només hi ha moltes interpretacions sobre un hipotètic sí

Culpa els Estats de “frenar la revolució democràtica que cal” al vell continent

Especial: Eleccions europees 2014

 

Llums i ombres. Després de ser eurodiputat d’ICV al Parlament Europeu durant els últims deu anys, Raül Romeva no ha perdut la fe en el projecte del vell continent però hi detecta un empobriment democràtic que espera reconduir amb l’ascens de les esquerres. Va estar a punt d’unir-se al partit dels verds encapçalat per José Bové en una posició simbòlica però finalment no ho va fer. El seu relleu com a cap de llista l’agafa Ernest Urtasun, que va ser el seu secretari entre el 2004 i el 2008 i amb qui comparteix vocació i afinitats. 

-Quin balanç fa d’aquesta dècada com a eurodiputat?

-He de confessar que tinc pànic a aquesta pregunta, perquè és terrible intentar resumir deu anys en una frase. Depèn del moment dic una cosa o una altra, però jo em quedo sobretot amb la constatació que aquest projecte que anomenem Unió Europea per mi continua sent vàlid. Tota la vida he estat europeista però és evident que cal una reforma a fons estructural, institucional, política i democràtica, a tots els nivells. El meu europeisme no ha quedat tocat però sí em porta a veure necessitats que fa deu anys no veia.

 

-Què s’ha millorat respecte quan va començar i què caldria corregir?

-De les coses que s’han millorat és la consciència que això d’Europa ens afecta molt, altra cosa és si ho fa per bé o malament, si és positiu o negatiu i la percepció creixent és que ens afecta negativament, i ha quedat diluït el fet que hi ha aspectes positius que vénen pel fet de formar part de la UE. Europa està construïda com una suma d’Estats i hem d’aconseguir que sigui una aliança entre ciutadans, cal transversalitzar determinades qüestions ideològiques, polítiques i democràtiques. En aquest canvi de cicle en el qual estem entrant, per mi el paradigma és aquest: canviar l’Europa dels Estats per l’Europa dels ciutadans, o ho corregim des de diferents fronts alhora, o directament el projecte quedarà, més que tocat, directament enfonsat.

 

-Ernest Urtasun es definia com a europeista però al mateix temps avisava de l’existència d’un europeisme “babau” que consisteix en què tot el que ve d’Europa ha de ser automàticament bo. Què és ser europeista?

-Jo relaciono Europa amb democràcia, sóc europeista en la mesura en què sóc demòcrata, en la mesura en què la democràcia està tocada a Europa el meu europeisme està debilitat. Què podem fer per enfortir l’europeisme de molta gent que som eurofrustrats? Enfortir la democràcia.

 

-De quina manera es pot fer?

-Passa per un canvi institucional i estructural, el gran problema que tenim és una estructura dèbil que no permet respondre a les necessitats que tenim com a ciutadans sinó a les d’alguns Estats, això és perquè els Estats ho han volgut així, està dissenyat així. Cal un canvi estructural i institucional i només es pot fer si hi ha una pressió social i ciutadana que ho reclami a Brussel·les i als Estats que formen part d’aquesta Europa.

-En comparació a fa deu anys Europa està molt pitjor en drets i dignitats?

-Malauradament sí, per mi Europa sempre ha estat un referent, no només en democràcia sinó també en tot allò que té a veure amb drets, drets fonamentals, drets humans. Tu vas pel món i en molts llocs Europa continua sent una certa marca, té una credibilitat però els que estem a dins hem patit aquest retrocés, i això em preocupa. Per això cal recuperar una credibilitat que Europa tenia i que per molts motius, que no s’han de buscar a Brussel·les sinó a les capitals europees, s’ha perdut. Aquest és el repte, recuperar coses que fa cinc o deu anys emblaven inqüestionables.

 

-Com quines?

-Fins fa quatre dies no havia sentit que es qüestionés la prohibició de la pena de mort a Europa, i en els últims anys he sentit molts col·legues al Parlament Europeu que ho qüestionaven, o el dret a escollir el propi cos, la lluita a favor de les dones d’escollir, o el dret a casar-se de les parelles homosexuals. Fa quatre dies era impensable sentir , no només discursos sinó mobilitzacions en contra, ara ho estem tornant a veure i em sembla no només preocupant sinó dramàtic.

 

Un dels riscos que ICV-EUiA ha intentat combatre durant la campanya ha estat el de l’abstenció, que s’intueix molt alta. Creu que la societat encara no ha entès o assumit que les decisions europees sí l’afecten perquè continua pensant que qui millor solucionarà els seus problemes són els Ajuntaments i les instàncies de poder més pròximes?

-S’ha de tenir molt clar que cada decisió té el seu nivell, no em sembla encertat creure que Europa ho ha de fer tot, hi ha coses que Europa no ha de fer ni s’hi ha de ficar, formen part de les polítiques locals o nacionals, se’n diu subsidiarietat. Jo estic a favor que cada nivell tingui el seu grau, la seva capacitat de decisió, per això cal que els nivells més propers a la ciutadania, els locals, tinguin no només competències sinó recursos per poder-ho fer. Per mi el coll d’ampolla continuen sent els Estats, que acaparen un nivell de poder que no només els toca a ells sinó que en alguns casos s’ha de transferir a Europa i en d’altres s’ha de transferir cap a baix, a nivells de decisió subestatals, regionals, nacionals o autonòmics o directament locals. Per mi el problema que frena tota la revolució democràtica que cal a escala europea el tenim en els Estats.

 

-En quins temes Europa s’hi hauria d’involucrar i en quins se n’hauria d’apartar?

-Hi ha una dimensió que forma part de l’essència identitària europea, que són qüestions de caire cultural, Europa és per definició una suma d’identitats, de realitats, de llengües, de tot el que té a veure amb la pluralitat i diversitat, això qui ho ha de potenciar i canalitzar és cada realitat, no hi ha d’haver una transferència de competències. A Europa també s’han de fer els grans espais d’unió política, fiscal, econòmica, monetària però l’execució de moltes d’aquestes polítiques, per exemple serveis socials, qui ho ha de poder fer són els nivells locals, però a partir d’una capacitat tècnica i de recursos que en gran mesura està emmarcada en una política europea, per dir-ho així pactada. La diferència és quin és el marc en el qual prens la decisió i qui és qui l’ha d’executar i és un aspecte que ara mateix encara no està clar.

 

-Una de les seves lluites ha estat per l’oficialitat del català però no se n’ha sortit. Es pot revertir aquesta situació?

-Entenent que a Europa no hi poden haver llengües de primera i segona. Em sembla un greu error, que hem condemnat i lamentat moltes vegades, que la única manera de concebre una llengua com a europea és que està acceptada com a tal oficialment per part de l’Estat. En aquests moments fins i tot hi ha llengües que estan acceptades com a tals pels Estats que no estan reconegudes a escala europea, tenim una deficiència que no té res a veure amb la realitat que vivim: o Europa entén que hem de superar l’àmbit dels Estats per reconèixer aquesta diversitat, entre elles la lingüística, o difícilment Europa serà creïble per coses com aquestes.

 

-Com es veu el procés català a Europa?

-Europa, com tot, no és un telèfon, hi ha de tot, s’hi diu de tot: hi ha gent que ho viu amb indiferència, d’altres amb por, simpatia, curiositat, temor, d’altres amb pànic o fins i tot amb ràbia perquè d’alguna manera en fan una lectura negativa… hi ha de tot. Però jo encara no he sentit ningú amb capacitat de decisió a nivell institucional europea en contra de la consulta, el que he sentit són moltes interpretacions sobre què passaria si en aquesta possible consulta sortís un sí.

 

-No hi ha cap postura europea comuna i oficial…

-No, per tant és absurd plantejar que Europa no ho permet o no ho vol, encara ningú ha dit que no es pugui fer, depèn de nosaltres, ho hem de poder fer i ho farem. A partir d’aquí, i entenc que això requerirà d’una negociació, quan es faci la consulta, sí finalment surt un sí s’obrirà un període de reflexió i negociació política, ja en parlarem i ja veurem què dirà Europa en aquest escenari, mentrestant…

 

-Aleshores Europa haurà de pressionar més per instar a la negociació…
-Ja ho està recomanant ara, ja veus europeus que insten al diàleg, però ho estem intentant i en dècades no ens n’hem sortit però això estem com estem. Quan alguns companys, fins i tot el Schulz em diu que el que hem de fer és negociar, li dic que portem anys intentant-ho, el problema és que no hi hagut cap voluntat de diàleg, a davant hi ha hagut una paret, el que ha de fer Europa és entendre per què estem aquí.

 

-Des del PP fa temps que avisen que la independència situaria Catalunya en un univers paral·lel o quedaria flotant a l’espai sideral. Tan dramàtic seria quedar-se fora d’Europa, atès que hi ha països que no en formen part sinó que hi mantenen tractats bilaterals i no perillen pas?

-És que això està per discutir. Primer, és una hipòtesi, jo soc partidari que ens quedem, perquè estem molt millor a dins, tenim molta més capacitat per resoldre problemes globals a dins que no pas fora, és factible i possible, jurídicament i políticament es possible, òbviament res és segur al 100%, ja veurem què passarà però ja en parlarem. La única raó que explica que es faci tan discurs avisant-nos que quedarem fora d’Europa és dificultar el propi procés democràtic que està en marxa, la resta és foc d’encenalls, no té cap necessitat ni validesa, ni una.

 

-Té algun pronòstic sobre com quedarà el Parlament Europeu? Les enquestes auguren un salt important dels verds.

-No s’atreveixen a fer-ho ni els politòlegs especialistes ni els futuròlegs…Tinc la impressió que hi haurà una davallada de les grans formacions i un gran increment de les formacions menys nombroses, per tant un repartiment de joc, per tant un augment de la pluralitat al Parlament Europeu, la qual cosa per mi és bona per definició. Ja sé que als dos grans partits això els molesta perquè els encanta dirigir-ho tot, però per mi que hi hagi pluralitat, i com espero vagi decantada cap a formacions d’esquerres i ecologistes, és positiu.

 

-Urtasun advertia que ja s’ha pactat una gran coalició entre la dreta i la socialdemocràcia…

-Jo porto anys patint-la, em fan una certa hilaritat determinats discursos socialistes, perquè els populars en aquest sentit tenen menys vergonya. Ho he vist vàries vegades en els socialistes: quan comença el mandat parlen de responsabilitat i cooperació i quan estem a uns mesos de les eleccions automàticament comença la confrontació, com si no haguessin vist el que han fet aquests últims anys de pacte permanent. Qualsevol persona que hagi seguit una mica la política europea s’adona que quan els socialistes diuen que respecte el PP tenen dos projectes diametralment oposats, és una mica enganyós. És veritat que no són la mateixa cosa, però també és veritat que fan el mateix moltes vegades, com que a mi m’interessa el que fan, no el que diuen i el que són, i el que fan moltes vegades acaba sent el mateix, aquesta coincidència em preocupa molt.

 

-El candidat ecosocialista català va treballar amb vostè quatre anys a Europa. Què en destacaria?

-Per mi Ernest Urtasun té fonamentalment dues virtuts: d’una banda, una gran capacitat d’entendre les situacions i la realitat, això és molt important quan fas política parlamentària, és una persona intel·lectualment molt preparada que sap llegir molt bé la situació i els moments. Ha demostrat en aquests anys que sap en quin moment vivim, quines necessitats hi ha, sap veure quins són els problemes i plantejar per on poden anar les solucions i quan faci política parlamentària sabrà focalitzar aquestes inquietuds allà on toca. D’altra banda, té moltes ganes de treballar, té una gran vocació, al Parlament Europeu he constatat que aconsegueixes més coses per ganes de fer-les que no pas per experiència o edat, el que compta és la vocació i l’energia per mobilitzar coses. Ja sé que allà hi ha gent molt experimentada i veterana però la meva experiència em demostra que són els qui, per la seva novetat i fins a cert punt desconeixença de les dificultats, acaben aconseguint que les coses es moguin i avancin, espero que amb l’Ernest això funcioni.

 

-S’hi veu reflectit?

-Té la mateix edat que jo tenia quan jo vaig començar a Europa, som economistes, hem treballat molt en política internacional, tenim un perfil bastant coincident, potser per això hem tingut molta afinitat. També és veritat que el moment en el qual ell entra no té res a veure amb el meu. Al final els contextos també compten, ell tindrà els ‘seus’ problemes i l’haurem d’ajudar en les seves circumstàncies, que no tindran res a veure amb la meva. Crec que mai és bo pel que entra que hi hagi excessives comparacions, el que entra ho fa en una situació totalment nova, amb reptes i situacions noves, se l’ha d’ajudar en funció d’allò que té, no en funció del que es va fer perquè potser allò ja no toca fer-ho o no es pot fer, el que toca és mirar endavant i el que s’ha fet ja està, és passat.

-Tenen pendent un mes de feina per traspassar-li dossiers i fer-li cinc cèntims del context actual. Quins són els temes prioritaris?

-N’hi ha molts d’oberts, fer-ne una llista seria complex, bàsicament agenda climàtica i ambiental, agenda social, tot el que té a veure amb les infraestructures, per exemple tenim el Corredor Mediterrani totalment encallat i hem de veure què passa.. Tenim molts temes que semblava que estaven resolts i que haurem d’estar molt atents perquè si ens despistem una mica ens podem trobar amb algun disgust que no ens convé. 

 

-Recorda alguna anècdota divertida o curiosa d’aquesta última dècada?

-Moltes, recordo un correu molt divertit que em va escriure un català de Malta, li havien posat una multa i estava totalment indignat perquè considerava que era improcedent, i em preguntava si com a diputat europeu podia intercedir-hi o fer alguna cosa perquè li anul·lessin. Li vaig haver de dir que les multes de trànsit són competència municipal i que aquest tipus de coses no les podia fer. I una vegada vaig anar a un festival de música infantil a Catalunya amb els fills, una mare i una nena em miraven molt, no ho entenia molt bé, pensava que m’havien reconegut, se’m van acostar i em van preguntar si era el Marc Parrot.

-Ha pensat en el seu futur?

-Tot està per fer i tot és possible. En aquests moments el que tinc moltes ganes de fer és aturar-me una mica per pensar i escriure, analitzar el que he fet, fer menys coses però fer-les més a fons. El gran problema d’estar en primera línia és que et toca fer de tot i a vegades fer-ho una mica massa superficial i a mi, per caràcter, això no m’agrada. Aquesta és la meva ambició

FOTO: A la Plaça Major de Nou Barris, just abans del Míting final. Font: Carles Batalla.

Dos debats de balanç i tancament de legislatura (un amb 8tv, l’altre amb Euroefe)

1: La tertúlia d’ahir nit, des d’Estrasburg, en què vàrem participar Ramon Tremosa (CiU), Salvador Sedó (CiU), Raimon Obiols (PSC), Maria Badia (PSC), Santiago Fisas (PPC) i Raül Romeva (ICV).

 


https://www.8tv.cat/8aldia/videos/debat-amb-els-eurodiputats-catalans/

(NOTA: atenció al detall simpàtic del minut 48:50 . Moltes gràcies Santi. Prometo que algun dia me la posaré.)

 

2: Debate para EUROEFE, con Luis de Grandes (PP) i Enrique Guerrero (PSOE) y Raül Romeva (ICV): https://www.euroefe.com/2259_debates/2499743_ultimo-debate-de-la-legislatura-entre-enrique-guerrero-psoe-luis-de-grandes-pp-y-raul-romeva-verdes.html

    

Entrevista per a Europa Abierta (RNE) sobre el ‘procés’, entre d’altres

Europa abierta – Raúl Romeva, eurodiputado de ICV: “El proceso soberanista en Cataluña no es una obsesión de Mas sino una exigencia de la sociedad”

09 abr 2014

En nuestro “Europarlamento” de este miércoles analizamos el pleno celebrado ayer en el Congreso de los Diputados y hacemos balance de los cinco años de esta legislatura con el eurodiputado de Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Raul Romeva.

Sobre Cataluña, asegura que este proceso soberanista no es una obsesión del presidente de la Generalitat, Artur Mas, sino que es una demanda de la sociedad catalana y asegura que si no se avanza, no es porque no se puede sino porque no se quiere (09/04/14.

https://www.rtve.es/alacarta/audios/europa-abierta/europa-abierta-raul-romeva-eurodiputado-icv-proceso-soberanista-cataluna-obsesion-mas-sino-exigencia-sociedad/2497845/

 

#AfersExteriors viatja al cor de les institucions europees

Per mi ha estat un plaer xerrar amb en Miquel Calçada @miquelcalcada i compartir explicacions amb en Jaume Duch @jduch, Ramon Tremosa @ramontremosa , Erika Casajoana @ecasajoana i Amadeu Altafaj @aaltafaj

 

No és freqüent disposar d’un espai on puguem explicar amb calma, i més enllà de l’anècdota puntual, en què consisteix la feina que fem a Brussel.les/Estrasburg. És evident que totes les persones que hi treballem tenim responsabilitats diferents, mandats també diferents, i opinions de vegades coincidents, i d’altres no. Per això és tan important que la gent conegui què s’hi cou en el cor de ‘la bèstia’, per poder formar-se una opinió ben fonamentada. Programes com aquest especial d’#Afers Exteriors, crec, hi poden ajudar.

   

Entrevista, ahir, al ‘Fets i Paraules’ (conduit per Silvia Tarragona) #RetornAShambhala #Energia #CanviParadigma

Ahir vaig ser al programa “Fets i paraules”, on vàrem conversar amb la Sílvia Tarragona de “Retorn a Shambala” i de tot allò que l’envolta (energia, política, canvis de consciència, relacions internacionals, conflictes, aventures,…)

Aquest és l’enllaç de l’entrevista: