Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Debats

#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

2

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Llista Falciani i evasió fiscal: quatre debats (almenys) en un (avui, al .CAT)

2

B9ZFM1xIYAA36Q9.jpg_large

De les moltes dimensions que té l’afer Falciani, SwissLeaks, (el tema d’avui a puntCAT), n’hi ha quatre que, almenys des del meu punt de vista, mereixen una atenció especial: 1) què ens diu sobre el sistema financer global; 2) la necessitat de regular (legislar) d’acord amb criteris de justícia social i solidaritat; 3) la relació entre informació i poder; i 4) els riscos/límits de la transparència.

1. Cal un nou sistema financer (que inclogui fiscalitat europea i banca democràtica)

La llista Falciani posa de manifest, un cop més, que el rei (en aquest cas la banca capitalista) va despullat. De nou es demostra que la liberalització i la globalització dels mercats financers han convertit els bancs en unes entitats totalment ineficients pel que fa  a la seva utilitat envers la societat, i, usant la terminologia de Christian Felber (L’Economia del bé comú, Miret, 2014, pg. 85) els ha allunyat de la seva funció essencial, això és, la transformació dels estalvis (capital financer) en crèdits accessibles (també a les empreses i l’administració).

És un fet que avui les institucions bancàries internacionals es dediquen fonamentalment a maximitzar beneficis, i per això mateix no tenen massa escrúpols (vaja, sovint cap) alhora d’acceptar fons procedents d’evasors fiscals (posant per tant en risc el manteniment de les estructures que han de garantir l’Estat del Benestar per a tothom), o fins i tot diners tacats de sang (la llista de noms relacionats amb el narcotràfic, el comerç il·lícit de Coltan al Congo, o en el tràfic d’armes a Libèria destinades a nens soldats, i fins i tot els mantenien quan els crims que cometien ja eren coneguts i denunciats per les Nacions Unides és llarga i sucosa, en efecte, com es pot veure, entre d’altres a Els noms tacats de sang de la ‘llista Falciani’ ) .

A més, els mercats financers globals, examinats en detall, són una contradicció en ells mateixos. En aquest escenari els bancs tendeixen a créixer molt per tal de poder ser competitius (diuen), la qual cosa ve alimentada per la regulació actual preponderant en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (per exemple). La conseqüència és que esdevenen sistèmics i, per tant, invaliden normes fonamentals del mercat competitiu posant en escac en cas de crisi, fins i tot, els mateixos Estats (recordem allò del Too Big to Fail). És a dir: les normes actuals, a escala internacional, estan al servei d’uns bancs enormes que, de fet, estan poc, o gens, interessats en el mercat, i encara menys en la democràcia. Diguem’ho clar, aquest tipus d’institucions fan mal tant a l’economia com a la comunitat. És hora de posar-hi fi, i substituir-les per una model radicalment diferent de banca (molt més democràtica, i socialment i ambientalment responsable), però també de fiscalitat europea (per tal d’evitar, entre d’altres, l’actual política de dumping fiscal que alguns Estats practiquen).

D’alternatives, recordem’ho també, n’hi ha força, i l’Economia del Bé Comú, per exemple, en proposa de perfectament factibles. Algunes fins i tot ja es troben actualment en marxa. El problema, per tant, no és de propostes, sinó de marc legals. I esclar, de qui comanda avui les majories que manen i legislen.

2. És un problema legal, sí, però qui fa les lleis?

Serveixi el següent exemple com a indicador: a iniciativa del Grup dels Verds al Parlament Europeu, 192 parlamentaris van signar fa unes setmanes una petició per constituir una comissió d’investigació sobre el cas ‘Lux Leaks’ i els avantatges fiscals que Luxemburg va concedir a centenars de multinacionals mentre Jean Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea, n’era Primer Ministre. La Comissió d’Investigació no va prosperar ja que els tres grups (Populars, Socialistes i Liberals) que donen suport a Juncker van considerar que la proposta era ‘il·legal’, i van bloquejar-la, tot substituint-la per una comissió especial (de rang molt inferior, esclar) sobre els acords tributaris (tax rulings’) que els Governs de la UE han signat amb multinacionals amb la intenció de minimitzar el pagament d’impost.

La comissió especial (presidida pel conservador francès Alain Lamassoure), té un mandat inicial de sis mesos i la seva missió consisteix a examinar les decisions tributàries anticipades preses des de l’1 gener de 1991, i també la forma en què la Comissió Europea gestiona les ajudes estatals als Estats membres i les seves decisions fiscals. A més, ha de determinar l’impacte negatiu de la planificació fiscal agressiva sobre les finances públiques i es plantejaran recomanacions per al futur. Coneixent una mica com funcionen aquestes comissions, i essent clarament conscient de quines majories existeixen avui al Parlament Europeu (les mateixes que precisament porten anys defensat la desregularització dels mercats financers i bloquejant tota mena de mecanismes de control de fluxos financers i de control dels lobbies, per exemple), em manifesto, almenys de moment, escèptic.

3. Informació i poder

La informació és poder, diuen, i avui més que mai assistim a una guerra d’informacions. Vegem, sinó, la càrrega que el Ministre Montoro, i el PP en general, però també altres mitjans i dirigents polítics del PSOE, han fet contra Monedero en relació a la famosa complementària dels 200.000 euros, i comparem-ho amb el clamorós i vergonyant silenci d’aquests mateixos en relació a, per exemple, els 2.000 milions que Botín tenia ‘amagats’ a l’HBSC, entitat que, a més, es vanagloria d’haver assessorat alguns insignes sobre com defraudar més i millor (veure: Falciani contra la corrupción, la jauria contra Monedero) .

A Monedero (i per extensió, a Podemos) els convé que no hi hagi cap dubte sobre la seva situació fiscal, sobretot tenint en compte que d’aquest tema n’han volgut fer una bandera immaculada, però la hipocresia i el cinisme d’algunes veus (mitjans i opinadors), pretenent amagar la dimensió del problema associat a SwissLeaks a través d’una veritable cacera contra Monedero i Cia és de calaix.

En el rerefons és cert que existeix una qüestió que exigeix una reflexió aprofundida: les societats pantalla permeses per la legislació espanyola, i que alguns argumenten que és l’única manera d’evitar certes arbitrarietats, mereix una revisió a fons (veure per exemple http://annarossell.com.es/2015/02/03/operar-con-sociedades-para-pagar-menos-impuestos/). Segons Hervé Falciani, perdem cada any en evasió fiscal l’equivalent a la totalitat del deute.

Tornem a la qüestió central, doncs: pertoca, ja, canviar de model econòmic, financer i fiscal. El problema és el model, el marc, el sistema que ens han muntat, un sistema que, segons els tècnics d’Hisenda, permet que més del 70% de l’evasió fiscal provingui de les grans empreses, o que el 94% de les societats de l’IBEX s’allotgin en paradisos fiscals.

I a tot això cal afegir els incomptables casos de corrupció (Gürtel, Púnica, Eros, …) o altres (com per exemple herències a Andorra) que, tenint en compte estimacions força benèvoles, gira al voltant dels 40.000 milions anuals (recordo, per cert, que el cost per a la Unió Europea de la corrupció era d’uns 120 mil milions d’euros).

4. La transparència: eina de doble tall

Malgrat tot, però, convé posar de manifest una paradoxa en tot plegat: en l’actual era de la informació, la transparència pot esdevenir una arma de doble tall. M’explico: si la informació és poder (i en algunes mans fins i tot beneficis econòmics), quin és el grau de transparència que una societat es pot permetre per tal de mantenir-se mínimament cohesionada? En relació a l’activitat pública o relacionada amb aquesta, cap dubte. La transparència és un deure en tota democràcia. Però, i a partir d’aquí?

En altres paraules, és legítim que un Ministre d’Economia faci ús de dades privades per engegar una guerra política personal contra determinats adversaris? Sí, ja sé que em direu que el mateix dret a la intimitat tenen els integrants de la Llista Falciani. I tanmateix el matís que crec que cal tenir en compte és, per mi, clar: si s’ha comès un delicte, o no.

La segona pregunta esdevé obvia també: defineixi delicte. I aquí tornem al debat de sempre: les lleis, i sobretot qui les fa, i en base a quins interessos.

Vaja, que estem enmig d’un debat que, em temo, tot just està naixent: té límits la transparència? N’ha de tenir? Quins? Qui els ha de posar? En definitiva, parlem de política i de justícia social, però també de drets i llibertats (inclòs el dret a la intimitat). Són compatibles aquests conceptes? Jo crec que sí.

Goso fer la pregunta d’una altra manera: és possible habitar en un món convertit en un espai de permanent exposició? Segons Byung-Chul Han (a La Sociedad de la transparència), una transparència total no és desitjable i de fet adverteix sobre la «tirania de la visibilitat». “L’imperatiu de la transparència”, diu, “fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això rau la seva violència”. I afegeix: “La comunicació visual es realitza avui com un contagi, desfogament o reflex. Li manca tota reflexió estètica. La seva estatització és, en definitiva, anestèsica”.

En un altre passatge del llibre, Han apunta que transparència i veritat no són idèntics. Més informació o una acumulació d’informació per ella sola no suposa una veritat. Li manca la direcció, el sentit. Per això, diu, “la societat de la transparència va de la mà de la postpolítica. Només és completament transparent l’espai despolitizat. La política sense referència degenera, convertint-se en referèndum”.

És això el que volem? És cap aquí cap on volem anar? Personalment adverteixo un cert perill en una societat construïda en base a aquests paràmetres. Un Gran Germà permanent sobre tot i tothom m’espanta com a concepte, ho he de dir, però sobretot m’espanta per l’ús que segons qui pugui fer de la informació que en tregui, i que no sempre serà, m’ensumo, el de perseguir el bé comú.

Sigui com sigui, i com a conclusió simplement preliminar, m’atreveixo a dir que potser la solució passa per encarar un canvi de sistema, de model i de lideratges.

És a dir: amb unes estructures financeres menys desastroses i menys delictives (i més responsables), unes institucions polítiques més creïbles i respectables, i uns lideratges més respectats (per exemplars i dotats d’autoritat), el debat sobre la transparència segur que seria un altre.

Comencem a fer la feina doncs, cadascú a casa seva, i no esperem que siguin els altres qui la facin per nosaltres.

Dos debats de balanç i tancament de legislatura (un amb 8tv, l’altre amb Euroefe)

0
Publicat el 16 d'abril de 2014

1: La tertúlia d’ahir nit, des d’Estrasburg, en què vàrem participar Ramon Tremosa (CiU), Salvador Sedó (CiU), Raimon Obiols (PSC), Maria Badia (PSC), Santiago Fisas (PPC) i Raül Romeva (ICV).

 


http://www.8tv.cat/8aldia/videos/debat-amb-els-eurodiputats-catalans/

(NOTA: atenció al detall simpàtic del minut 48:50 . Moltes gràcies Santi. Prometo que algun dia me la posaré.)

 

2: Debate para EUROEFE, con Luis de Grandes (PP) i Enrique Guerrero (PSOE) y Raül Romeva (ICV): http://www.euroefe.com/2259_debates/2499743_ultimo-debate-de-la-legislatura-entre-enrique-guerrero-psoe-luis-de-grandes-pp-y-raul-romeva-verdes.html

    

Publicat dins de Debats | Deixa un comentari