Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: El Gran Blau

L’estrip

0

IMG_3743

La mar s’ha llevat calmada i seductora, aquest matí. El sol, tímid, convidava a acompanyar-lo. Remulleu-vos, deia. L’ocasió era única: la mítica travessia Estartit-Medes, Memorial Àlex Lorente. Dues distàncies: 5200 i 3400. Natació en aigües obertes a la carta. Gairebé una delicatessen. Reptes personals en una capbussada grupal i amb un objectiu solidari: recaptar fons per la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties del cor.

Àlex Lorente, l’ànima. Ens va deixar fa dos anys. Tant s’estimava el mar que, quan aquest el va cridar, ell va decidir quedar-s’hi. Ves que venim, Àlex! li dic mentre clavo la mirada en aquesta aigua vermellosa en què s’ha convertit.

L’ambient és idoni, el clima extraordinari, la companyia incomparable. Al meu costat, la Diana, per tercera vegada. Cansada de veure’m nedar, ha decidit viure-ho. Benvinguda.

Ens equipem, i mentre ho fem comentem el dia, el moment, l’experiència, animem els novells, motivem els desmotivats (també n’hi ha algun). Tot mecànic, natural, sa. Fins que, tot d’una, succeeix: malgrat la cura, el neoprè en què m’estic intentant embotir pateix un estrip. Vint centímetres d’obertura en el costat lateral esquerre. Queda molt poc per a la sortida. No hi ha temps per buscar-ne un de nou. Tampoc n’hi ha, per aquí. Reacció immediata: fora neoprè! A pèl, què coi. Com el Poppy, com en Miquel Sunyer, com tanta d’altra gent. Si ells poden, jo puc. El mar és per viure’l sense cotilles, em dic. La intenció és sonar èpic. La veritat és que, simplement, no tinc alternativa.

A la sortida, només una desena van a pèl, i són els veterans de la cosa. Ai, que patirem! Ho penso, però no ho dic. Àlex, va per tu company. Això sí que ho dic, en veu baixa. Em sent, ho sé.

3, 2, 1, sortida. Correm cap a l’aigua. Està freda, però a mesura que avancen els metres, que les braçades se succeeixen, que les boies van quedant enrere, la temperatura del cos augmenta. El cor funciona bé (que important que és, el cor, i quanta recerca cal fer, encara, per garantir que cada vegada el sapiguem llegir millor). L’Àlex m’acompanya tota l’estona. Hi parlo. La meva pell nua s’impregna del compromís, de la valentia, i del coratge d’aquests pioners: naturalistes, biòlegs, metges, humans humanistes.

Gràcies Àlex, i a tota la gent que té cura del Parc, gràcies metges i investigadors, que vetlleu per cuidar i millorar els nostres cors, gràcies Miquel Sunyer, per haver-nos ensenyat que nedar és, també, una manera d’ajudar. I gràcies Neda el Món, per fer que tot plegat sigui possible.

Ah, i gràcies, estrip, per haver-me permès viure-ho tot plegat tan a flor de pell. I si al final decideixo no suturar-te? Hi pensaré. Que ho decideixi el cor.

(Fonts foto: La superior, Raül; Les quatre inferiors, d’en Toni i la Pili)