Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Mars i oceans (pesca, tonyina, controls, Estratègia marina,...)

Profundes fragilitats (publicat a l’ARA, 10/06/15)

0
Publicat el 10 de juny de 2015

 Captura de pantalla 2015-06-10 a les 7.20.11

No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.

Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.

No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard… (podeu llegir l’article sencer aquí )

[VÍDEO RESUM .TECNO] Recupera el més destacat de la sessió amb Joandomènec Ros i Raül Romeva

0

Amb poc més de sis minuts podràs conèixer el més destacat de la cita, que va reunir el catedràtic d’Ecologia de la UB Joandomènec Ros i l’eurodiputat Raül Romeva. Amb la moderació de Joaquim Elcacho els dos convidats van anar apuntant els reptes i amenaces que avui afronta la Mediterrània.

 

La Mediterrània, un sistema vulnerable, a debat, a l’Ecotendències del Cosmocaixa (el proper 20 de febrer)

0
El proper dijous, 20 de febrer, participo en una nova Jornada d’Ecotendències del Cosmocaixa, al costat de Joaquim Elcacho i Joandomènec Ros. Parlarem de l’estat de la Mediterrània, dels perills que l’assetgen i dels reptes que tenim totes i tots plegats per protegir-la.

Adjunto la informació videogràfica que en fa l’organització de la Jornada.

[VÍDEO INFOGRAFIA] Dades i reptes per al futur del mediterrani

A Ecotendències CosmoCaixa reflexionem sobre l’actualitat i els reptes de futur de la Mediterrània, en la vuitena edició del cicle, que es desenvolupa regularment a CosmoCaixa Barcelona des del 2010. Ja teniu disponible el vídeo temàtic que resumeix algunes de les informacions bàsiques a partir de les quals s’articularà el debat que vol propiciar Ecotendències, en aquesta ocasió amb el títol: La Mediterrània: un sistema vulnerable.

Entre aquestes informacions destaquen les següents dades, totes contingudes en l’audiovisual:

– A la Mediterrània hi trobem el 7% de totes les espècies marines del planeta. El 28% de les espèces hi són endémiques. Hi trobem 111 espècies que no hi ha en cap altre indret del món.

– És un mar de salinitat elevada i d’aigua càlida (mai per sota 11 graus). A la costa, hi trobem alzinars, màquies, garrigues…

– Es caracteritza per una riba habitada, productiva, comercial…i greument amenaçada. Intensa industrialització a la part nord i d’agricultura intensiva a la part surt.

– És visitada anualment pel 21% de turistes a nivell mundial, 211 milions, la meitat en vaixell. 

– És un mar contaminat: 129.000 tones de petroli i 60.000 de mercuri, entre d’altres components… La travessen 200 petroliers al dia i hi ha hagut 123 vessaments entre 1981 i 2000.  

– Compta amb espècies marines molt amenaçades, com el vell marí, la més amenaçada del món.

– La sobrepesca és un altre dels reptes: avui té el 95% dels estocs pesquers sobreexplotats. La tonyina n’és un exemple, la població adulta ha disminuït un 80%. La posidònia, planta ecològica d’un gran valor, està desapareixent també.

– S’ha edificat en el 40% costa. 

El Parlament es planta (finalment) per un tema pressupostari davant el Consell i la Comissió #EMFF #FEMP #EUreload #EUdemocracyrevolution

0

Un exemplar cop d?efecte en defensa de la democràcia europea. Així és com s?ha d?interpretar la plantada que la delegació del Parlament, encapçalada per Alain Cadec (PPE), i composta per Guido Milana (S&D), Nils Torvalds (ALDE), jo mateix (Verds)
i Julie Girling (ECR), ens hem obligat a fer avui a la Comissió Europea i la presidència Lituana del Consell durant les negociacions del Fons Europeu Marítim i de la Pesca (EMFF, segons les sigles en anglès).

La xifra en joc no és poca cosa (6.500 milions d?euros pel període 2014-2020) igual com els objectius de la partida (fer creïble l?ambiciosa nova Política Comuna de la Pesca consolidant el canvi de rumb d?una activitat que, si no canvia radicalment, condemnarà de manera irreversible els nostres mars i oceans, conseqüentment, totes les societats que, d?una manera o una altra, en depenem).

Segurament hi ha qui malgrat tot pensi que aquest no és un tema tan important com per dedicar-hi temps i energia ¿a qui li importen quatre peixots? Deuen pensar.

Fa temps que batallo contra aquesta incomprensió i falta de consciència individual i col·lectiva (que per sort no és universal). I és que només cal fer una mica de prospectiva per canviar el punt de vista.

Un exemple: si les coses segueixen com fins ara, l?any 2049 el 80% del estocs d?interès pesquer de la Mediterrània hauran col·lapsat. Davant d?aquesta evidència, crec que qualsevol persona amb una mínima consciència ecologista, social i universalista s?hauria de sentir concernida. Jo, almenys, m?hi sento, i no només per convicció democràtica i ecològica, sinó sobretot per responsabilitat intergeneracional.

El mandat que just estem a punt de concloure (2009-2014) era el de la Reforma de la Política Pesquera. I val a dir que, gràcies a la feina feta, per primera vegada la nova PPC apunta, sense ser perfecta, cap a un canvi de rumb significatiu.

El paquet financer era la darrera de les tasques que calia acomplir per concretar-la i fer-la efectiva. Tal i com he explicat en altres moments i contextos, la Unió Europea es juga la seva credibilitat, entre d?altres, en la dimensió pressupostària, i més concretament en forma de Marc Financer Plurianual (diga?m on poses els diners, i et diré qui realment ets).

Després de mesos de negociacions, aquest matí, a les 8.00, engegàvem la que semblava que havia de ser la darrera tanda de converses entre el Parlament, la presidència (Lituana) del Consell i la Comissió. Sabíem que seria una jornada llarga. Teníem les agendes bloquejades i la sala reservada fins a les 4.00 de la matinada de demà divendres. Veníem mentalitzats a rematar la feina i deixar-la enllestida abans del canvi de presidència (l?1 de gener comença la grega).

A primera hora de la tarda, però, ha saltat la sorpresa. En un gest clarament premeditat, i executat de manera més aviat galdosa, la Comissió i la Presidència del Consell han escenificat allò que només es pot qualificar de xantatge democràtic.

En resum la història és com segueix: Amb no poques dificultats, havíem arribat a un principi d?acord entre el Parlament i la Presidència en relació al repartiment del pressupost, consistent a incrementar substancialment les partides destinades a accions de Control i Recollida de Dades (és a dir, Ciència).

La Comissió Europea no estava del tot satisfeta perquè, en part, aquest increment suposava una pessigada important en la línia de gestió directa dels fons (la que no és compartida amb els Estats). Els governs, per la seva banda, que volien molts menys diners per a control i ciència, han vist en les reticències de la Comissió una oportunitat per defensar l?indefensable: més finançament per a canvi de motors, inclòs arrossegament, i compensació per a no renovació d?acords de Pesca, entre d?altres. Topaven així amb la línia roja que havíem definit des de l?inici el Parlament (que recordo que és l?única institució elegida directament per la ciutadania, i per tant els representants legítims dels interessos dels ciutadans i ciutadanes europees).

Així doncs, la Comissió ha advertit que s?hi oposava, i que votaria en contra, la qual cosa implicava que el Consell només podia fer passar l?acord si l?acceptava per unanimitat. I la unanimitat, tal i com ha recordat la Presidència, implicava una renúncia espectacular en els principis defensats per part del Parlament en relació al canvi de política pesquera, sobretot en tot allò que té a veure amb la promoció de la sostenibilitat i la reducció de capacitat.

Tot estava, doncs, en mans de la delegació parlamentària. N?hi ha hagut prou amb una mirada creuada entre nosaltres per entendre que allò no tenia recorregut. Ens hem aixecat i el ponent del dossier, Alain Cadec, ha donat per formalment acabada la negociació. Seguidament hi ha hagut encara un intent per part de la Comissió i la Presidència de revisar la proposta. Massa tard, i massa pobra.

La sorpresa dels nostres interlocutors feia evident que no s?esperaven que passés el que mai fins ara havia passat: que una delegació del Parlament es plantés en nom del respecte al mandat democràtic atorgat per la ciutadania. En altres paraules, confiaven que claudicaríem, tal i com tantes altres vegades abans el Parlament ha fet (i he lamentat).

Més enllà de la batalla específica en relació al Fons de la Pesca, o de la importància de preservar un Bé Comú manifestament deteriorat, per tant, el gest d?avui s?ha d?entendre com una revolta democràtica, un clam a fer valer els principis de representació ciutadana per sobre dels interessos governamentals o burocràtics.

El projecte europeu està en crisi perquè no té ja credibilitat democràtica. Avui hem trencat una llança en favor de la reactivació del projecte democràtic europeu.

Aquest gest tindrà conseqüències, sens dubte.

Sovint he criticat en aquesta bitàcola la manca de valor, i de valors, que caracteritza el Parlament Europeu, massa presoner d?una retòrica grandiloqüent que no es correspon amb la creixent desafecció ciutadana. Avui, en canvi, he de dir que hem sento orgullós d?haver format part de la primera delegació que ha tingut el coratge d?enfrontar-se als governs i la Comissió en nom d?un principi democràtic en un tema tan delicat i important com el pressupost.

El tema, de ben segur, no s?acabarà aquí, ni així. Per la correlació de forces definitivament ha canviat, en favor de la democràcia.

Benvinguts i benvingudes al que espero que sigui un canvi d?era, i d?actituds.

(Nota: per a qui tingui interès a conèixer els detalls tècnics de la discussió i el desacord, adjunto a continuació la nota interna que hem enviat a la resta del Grup Verds/ALE explicant el perquè de la nostra plantada. Enjoy!!!)

 

 

FISH dares to do what the Parliament did not – we broke negotiations on the fisheries fund

 

Dear colleagues,

This afternoon, the negotiations in trilogue over the fisheries fund (EMFF) broke down. The EP delegation walked out, after the COM and CSL refused to accept an allocation of funding that the EP and CSL had agreed a few hours earlier.  

Whereas in the EFF negotiations, the EP gave in to all manner of pressure from the CSL, when it came to the fisheries fund, the FISH delegation refused to back down and so we walked out of the negotiations. The CSL and COM assumed we would agree with them and they badly miscalculated. Negotiations may, or may not, resume under the Greek Presidency. The final comment from the Presidency was that a deal would be done by the next Parliament…. We Greens, as well as all other groups prsent (S&D, ALDE, ECR) fully supported this action, and accompanied the rapporteur, A Cadec (FR, EPP), to leave the room.

Ok, for the details. 

We have had a series of negotiations over the EMFF ? European Maritime and Fisheries Fund ? over the past two months. Many points of conflict have been resolved, but significant differences remained. Today began with shadows at 8h00 and was to continue, alternating shadows / trilogue / break until a deal was done (interpreters were foreseen until 4h00 Friday morning. The main issues remaining this morning were:

a) the allocation of the money among the different types of activity to be funded

b) the “delivery systems”, the ability of the COM to verify that the MS are spending the ?? appropriately (a number of delegated acts were involved here)

c) a figure for the reduction in power of a fishing vessel if its engine is to be replaced with public funding (EP wanted 30% reduction, CSL wanted 20%)

In the morning session, we agreed, with CSL, on the following allocation of ?? in the EMFF:

1.       sustainable development of fisheries – ?4.385 million

2.       control of fisheries activities – ?600 million

3.       data collection – ?550

4.       help for ultra-peripheral regions – ?192 million

5.       storage (public funds for putting fish in the refrigerator until a better price is available, stupid of course, but…) – ?45 million

6.       integrated maritime policy under shared management – ?77 million

A fundamental demand of the EP had been to increase significantly the amount of money for both control and surveillance of fisheries activities (point 2), and the collection fo data (point 3). These had been important from the beginning and were among the major achievements of the Greens in the plenary vote in October. On the other hand, it was the CSL who insisted on the figure for sustainable development of fisheries (point 1) as well as for UPRs (point 4) and storage aid (point 5). So, in order to balance the books, we had to cut into the amount available for direct management by the COM (fisheries agreements, various other things including some on control, maritime policy, etc). Before the noon break, we had a deal, with both EP and CSL agreeing on the above figures. The figure for direct management was in the neighbourhood of ?540 million.

After the noon break and a shadows’ meeting to consolidate the EP’s position on other points, we re-convened at 16h00. Cadec read out the figures above, one last time to make sure.

And then the COM / CSL theatre began.

First, the Presidency said they agreed “in principle”. When Cadec asked what that meant, they said the CSL could accept “depending on how the other contentious items were resolved”. The Presidency then added that the COM wanted the floor.

The COM then said that the COM wanted to find the extra money for control (point 2) and data collection (point 3) from both sustainable development of fisheries (point 1) and direct management by the COM. Since this was an important principle for them, the COM could not accept the budget distribution, so the CSL would have to have unanimity.

So, back to the Presidency, who said that the CSL could only have unanimity if the EP accepted a number of other demands, including the CSL positions on delivery systems and engine power mentioned above, plus at least one item that had already been agreed in an earlier trilogue that the CSL didn’t like.

It was so clearly a pre-planned dance…..

At that point that the EP delegation walked out.

So the 5 groups in the meeting put out a joint press statement (attached) and Cadec will have a press conference tomorrow at 10h00.

In our view, the COM did not expect us to walk out. In previous negotiations on fisheries issues, including a number of items in the trilogues for the basic regulation (the reform of the CFP), the EP eventually gave in to the CSL if they refused to budge. So they, and the CSL, simply assumed that we would do so again. They did not expect the EP delegation to unanimously walk out. And to stay walked out.

It was clear that the COM / CSL partnership had assumed that we, the EP would roll over. So, in our view, this refusal of the FISH delegation to accept the budget allocation that the COM and CSL together tried to force down our throat was a necessary step. We have reaffirmed, in the strongest possible terms, the right of the EP to make itself felt in negotiations. As we put in the subject line, in the fisheries file, the EP ? with an EPP rapporteur! ? dared to do what the EP was not able to summon the courage to do in the EFF.

What happens next?

In early january, the FISH team will meet to draft a motion for resolution to put before the pleanry listing all of the EP’s demands. Raul and I shall insist that as many Green wishes are included as possible, of course. Then we intend to vote the legislative resolution which will lock in the EP amendments. Then, it is up to the CSL to decide when they wish to come back to the table.

Michael Earle & Raül Romeva

Foto: Instantània del moment en què la delegació de la Presidència lituana s’incorpora a la negociació

Prohibir l’arrossegament en aigües profundes: una responsabilitat de cara a les generacions futures

0
Un dels elements clau relacionat amb l’alimentació en l’agenda de la sessió plenària del Parlament Europeu d’aquesta setmana és la votació de l’informe sobre la pesca d’altura a l’Atlàntic nord-oriental.

Les característiques biològiques de les espècies d’aigües profundes i les característiques específiques dels ecosistemes marins profunds els fan particularment sensibles a les activitats humanes. L’entorn en el que viuen aquestes espècies és molt fred i sense llum; tenen un creixement lent i només aconsegueixen la maduresa sexual després de diverses dècades d’edat. El resultat és que aquestes espècies es reprodueixen només molt lentament, i són molt vulnerables a la pesca excessiva.
 
Així ho vaig argumentar ahir, durant el debat en el ple:

  

Les amenaces a les que s’enfronten les poblacions d’aigües profundes, i la fragilitat dels ecosistemes d’aigües profundes han estat aspectes reconeguts tant a nivell mundial per l’Assemblea General de les Nacions Unides i de la seva Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació i en el pla regional (per exemple, la Comissió de Pesqueries de l’Atlàntic Nord-est, la NEAFC).
   
 
Aquest vídeo d’Oceana explica molt bé on som, i què pretenem amb la votació d’avui:

 

 

Al juliol de 2012, la Comissió Europea va proposar noves mesures per revisar la regulació inicial dels stocks de les zones profundes. Es considera que les espècies d’aigües profundes s’han de definir formalment una llista. També estableix que els vaixells que pesquen aquestes espècies amb xarxes d’arrossegament o xarxes d’emmallament (els quals poden danyar el fons marins, els seus corals i les esponges) s’eliminarien gradualment després de dos anys. A altres vaixells de captura d’aquestes espècies com la captura incidental se’ls permetria continuar pescant però subjectes a controls més estrictes i a la declaració de provisions.

En altres paraules, la prohibició de la pesca d’arrossegament en alta mar no suposaria la prohibició de la captura de peixos d’aigües profundes. Només consistiria en una prohibició del mètode de pesca més destructiu.

Tot i així, per contrarestar aquesta proposta, la indústria pesquera ha exagerat enormement el nombre de pescadors que es veurien afectats per les modificacions en la regulació. Les reclamacions de la indústria van aconseguir causar la preocupació de la majoria dels eurodiputats sobre l’impacte de la proposta en la seva flota local, fins i tot quan no se’n veurien afectats. Al·leguen que centenars d’embarcacions d’una àmplia varietat dels Estats membres serien expulsats del món laboral. No obstant això, a Europa, com a màxim unes poques desenes de arrossegadors es veurien seriosament afectats, sobretot els francesos i l’espanyol.

Com a resultat d’aquesta acció del lobby, i a causa de l’eliminació de la prohibició, el Grup Verts/ALE ens vàrem abstenir en la votació a la comissió de Pesca. Per a la votació en el ple d’aquesta setmana (el votem en uns minuts) alguns diputats i diputades hem presentat una esmena per restablir la prohibició de la pesca d’arrossegament i xarxes d’emmallament, afegint també un límit de profunditat-es prohibiria aquest tipus de pesca per sota de 600 metres.

Veurem quins interessos defensa cadascú, si els de l’interès comú (la defensa d’un Bé Comú) o els d’un sector que busca fer benefici a partir de destruir un entorn que no els pertany, i privar-ne així a la resta de la societat, i per descomptat a les generacions futures.

Font foto: DeepSea Conservation Coalition

Illegal fishing: Blacklisting of non-compliant states welcome; Commission must not hesitate to sanction other offenders

0
The European Commission yesterday announced that it is blacklisting three countries for illegal, unreported and unregulated (IUU): Belize, Cambodia and Guinea (1). This is the first time this EU mechanism has been used. The Commission also issued warnings to a further three countries – South Korea, Ghana and Curaçao. These now have six months to improve their fisheries control and surveillance systems to avoid the same fate. Commenting on the decision, as Green fisheries spokesperson and European Parliament draftsman/rapporteur on illegal fishing, I stated the following in a Press Release:

“Blacklisting these non-compliant states for failing to take steps to combat illegal fishing is a significant and welcome move, which shows the Commission is serious about addressing this global problem. EU governments in Council must swiftly endorse this proposal, which would result in trade sanctions on fisheries products, among other measures. Despite intense consultations over the past year, these 3 countries have demonstrated that they are not serious about combatting IUU fishing.

“The pre-identification of South Korea and Ghana as problem states is also a welcome move. There is abundant evidence of their lack of interest in addressing the problem of illegal fishing, with Ghana – in particular – having played a very obstructive role, blocking attempts to reinforce fisheries control measures, at this year’s International Commission for the Conservation of Atlantic Tuna (ICCAT) meeting, which just concluded. If they fail to take steps to improve their fisheries control and surveillance systems in the specified timeframe, the Commission should have no hesitation in adding them to the blacklist.

“Illegal, unreported and unregulated fishing remains a major threat to vulnerable fish stocks, accounting for up to one-third of global catches, and adding further strain to already-vulnerable fish stocks. The EU’s IUU regulation is critical as part of international efforts to combat IUU fishing. However, as we have seen at ICCAT, it is being systematically threatened from many fronts and can only succeed if it is supported both multilaterally and through the adoption by other countries of compatible measures to close down the market for IUU-caught fish.”

(1) See the Commission statement: http://europa.eu/rapid/press-release_IP-13-1162_en.htm?locale=en

These three were among a longer list of eight countries that were given a warning by the Commission in November 2012: Belize, Cambodia, Guinea, Cambodia, Fiji, Panama, Sri Lanka, Togo and Vanuatu.

 

Font foto: Greenpeace

This is how we, Greens, read the final outcome of ICCAT (Cape Town 2013)

0

ICCAT wrapped up its business yesterday for another year. Compared to other years, this was a rather calm meeting. It felt more like an interregnum, with various interests jockeying for position, skirmishing, before a big confrontation foreseen for 2014.

The most mediatic issue at ICCAT was, as usual, bluefin tuna. The scientists have indicated that a recovery of the stock has begun and so the usual suspects were lined up to call for a big increase in the quota – interests both within Europe and elsewhere. Nonetheless, the European Commission had been given a mandate to resist calls for a quota increase and in that, they succeeded. There is no increase. Moreover, a European proposal to improve certain control measures was approved which, at the last minute, suddenly included a provision to change the fishing seasons. The latter caters explicitly to European fishing interests.

On sharks, unfortunately there was no surprise. It has been five years since ICCAT took any new measures to conserve sharks and many were bitterly disappointed. It was, once again, the Asian countries which blocked any progress,

There was a bit of good news for sea turtles, which get caught in longline fisheries, with an agreement on requirements for the live release of these endangered animals.

The biggest failure, though, concerns the commitment of ICCAT to proper and effective control measures and appropriate sanctions. As described in the previous blog (See Below), ICCAT has become a talking shop which turns a blind eye to any serious problem of lack of compliance. Gone are the days when effective sanctions were applied – this year, several countries received a “letter of concern”, which essentially complains that if they do not improve next year and resolve the problem, they might – just might! – receive a “letter of identification”, which is just as toothless as the first letter. Since most member countries are guilty of one thing or another (failure to submit data, exceeding their quota, poor surveillance systems, etc) they all tacitly agree to limit the actions of ICCAT to these absurd letters. It has been years since trade restrictions have been imposed.

The campaign against illegal fishing can only be won by concerted, multilateral efforts and cooperation. The EU Illegal, Unreported and Unregulated fishing (IUU) regulation cannot solve the problem by itself and must be supported by other complementary measures. Unfortunately, at ICCAT this year it became crystal clear that the international community has very little enthusiasm for what must be done.

That is the real travesty of ICCAT.

 

By Raül Romeva and Michael Earle

Font foto: Marc Care / Marine Photobank

ICCAT i la pesca Il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU): atrapats en la trampa del Laissez faire

0

ICCAT i la pesca Il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU): atrapats en la trampa del Laissez faire (per Michael Earle i Raül Romeva)

 

Hi va haver un moment en què ICCAT (la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica i espècies afins), es trobava a l’avantguarda de la lluita contra la pesca il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU), i liderava el debat innovant amb tota mena de mesures i instruments. Així, per exemple, ICCAT va ser la primera organització regional que va prohibir les importacions de països que eren sospitosos de permetre que hi haguessin vaixells que naveguessin amb els seus pavellons (banderes) amb l’objectiu d’esquivar les regles i normes internacionals. Igualment, també va ser la primera a establir una llista negra de vaixells que han estat caçats practicant pesca il·legal o a-legal.

En els seus inicis, la ICCAT actuava de manera realment valenta en relació a les Parts no Contractants (és a dir, els països que no eren parts integrants de l’organització), i adoptava regularment recomanacions que van conduir a un significatiu nombre de prohibicions a les importacions de diversos productes (Tonyina Vermella, Patudo, Peix Espasa,…). Ulteriorment, en un moment donat, i davant les crítiques de ser especialment dura amb les parts no contractants, oblidant-se de les responsabilitats de les parts membre, va començar a actuar, també, contra algunes d’aquestes.

Una de les conseqüències d’imposar sancions a alguns dels països va ser que molts vaixells van optar per canviar de pavelló, una pràctica que, malauradament, resulta extremadament fàcil de dur a terme en l’actual marc (http://www.flagsofconvenience.com/) . ICCAT es va trobar llavors immersa en un singular joc que podríem anomenar: ‘a la caça de la bandera’. Aquest joc consistia a que quan un vaixell deixava un registre que estava essent objecte d’una prohibició a la importació, per un altre, obligant la ICCAT a investigar, trobar i finalment identificar, el país que havia consentit a concedir la seva bandera.

Una altra conseqüència va ser que les Parts no-Contractants van anar esdevenint progressivament en Parts Contractants, de manera que, com que aquells estats dels quals s’havia prohibit importar formaven ara part de l’organització, i a alguns se’ls va aixecar les sancions (amb l’argument que aquests estats havien fet substancials esforços per millorar les seves pràctiques), tot i que no en tots els casos, ja que a alguns dels nou membres de la ICCAT se’ls van aplicar noves sancions en tant que parts contractants.

Amb el temps, però, el nombre de països subjectes a prohibicions a la importació van anar disminuint a gran velocitat fins el punt que actualment no en queda cap en aquesta situació, i que només 40 vaixells es troben en una llista provisional de pesca IUU, la qual ha de ser discutida enguany. Aquesta xifra contrasta amb la llista de l’any 2000, que comptava amb … 345 vaixells!!

D’aquesta evolució dels fets se’n poden extreure almenys dues conclusions. La primera seria que la ICCAT ha estat tan efectiva en la seva lluita contra la pesca Il·legal, que aquesta ha estat pràcticament eradicada. Tanmateix, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la llarga llista de temes tractats enguany en el si del Comitè de Compliment (Compliance Committee, CoC) per constatar que això no ha estat així. La segona lectura, en canvi, seria que els membres de la ICCAT es van adonar que si es podia sancionar a estats que eren Parts Contractants, es podria donar el cas que algun dia els acabés tocant a ells! Solució? Jo t’ajudo a tu (et perdono les males pràctiques) amb la confiança que quan em toqui a mi tu facis el mateix. En els anys que fa que segueixo el tema, constato any rere any, i de manera fefaentment, que aquesta és malauradament la dinàmica.

La pesca és una indústria global, amb flotes mòbils, capital mòbil i múltiples mercats. És per això que només es pot combatre la pesca il·legal, de manera efectiva, si es fa de manera multilateral. El problema és que, fins ara, les Organitzacions Regionals de Pesca (RFMOs), inclosa la ICCAT, han demostrat ser del tot ineficaces, de manera que ens cal trobar altres aproximacions al problema i mesures concretes que enforteixin els fòrums multilaterals.

Aquest és, de fet, l’enfocament que la mateixa Unió Europea es va veure forçada a adoptar quan va adoptar el seu Reglament IUU, l’any 2008. En efecte, les sancions comercials imposades per la ICCAT van resultar ser les precursores de normes similars que s’han incorporat al Reglament IUU. I és que no hem de menystenir el fet que l’amenaça de prohibir l’entrada de peix en el principal mercat suposa una eina prou important. El problema és que altres mercats igualment importants, com el dels Estats Units i el Japó, han fracassat a l’hora de dur a terme accions i, igual com d’altres mercats emergents, podrien convertir-se en noves destinacions per a les captures il·legals.

 

****

 

VERSION IN ENGLISH

 

ICCAT & IUU fishing: the age of Laissez faire (by Michael Earle and Raül Romeva)

 

There was a time several years ago when ICCAT was at the forefront of the global campaign to fight Illegal, Unreported and Unregulated (IUU) fishing, pioneering innovative and multilateral tools. ICCAT was the first to impose import bans from countries that were suspected of allowing vessels flying their flag to disregard international rules and norms. It also was the first or at least among the first to establish black lists of vessels that had been observed fishing illegally or extra-legally.

Initially, ICCAT took action against Non-Contracting Parties, countries that were not members of the organisation, adopting recommendations that led to a number of import bans for various products (bluefin tuna, bigeye tuna, swordfish). Then, confronted with accusations of bias for only acting against Non-Contracting Parties, it began to act against Contracting Parties as well.

One unfortunate, but inevitable, consequence of imposing a series of import bans against individual countries was reflagging on the part of vessels, an extremely easy exercise (http://www.flagsofconvenience.com/). ICCAT thus engaged in a game that resembled “chase the flag” as vessels would leave one register that was subject to an import ban for another, leaving ICCAT to scramble to find, and then identify, the recipient flag State. Another consequence was that the Non-Contracting Parties became Contracting Parties, and as States that were subject to import bans joined ICCAT, the import bans were lifted – with only limited demonstration that the new Contracting Parties had done anything to clean up their act and could be trusted to implement the rules effectively. Unsurprisingly, in some cases these new members had to be re-identified as Contracting Parties and subject to a new ban.

But after a few years, the number of countries that were subject to import bans, or vessels on the IUU list, dwindled, to the extent that there are currently no import bans and only 40 vessels on the provisional IUU vessel list, to be discussed this year. By contrast, there were 345 vessels on the list in 2000.

There are at least two conclusions that could be drawn from this recent history. One is that ICCAT has become such an effective fisheries management organisation that IUU fishing has been virtually eradicated. One only needs to look at the long list of issues discussed this year by the Committee on Compliance to realise that is unfortunately not the case. Alternatively, it could be that the members of ICCAT eventually realised that if import bans could be imposed on Contracting Parties, then at some point they could be affected themselves! That concern is likely to have played a part in the recent decline in ICCAT notifications as the last few days’ debates in the Committee on Compliance have shown.

Fishing is such a global industry, with mobile fleets, mobile capital and multiple markets, that a multilateral approach to combatting IUU fishing is the only way to be effective. But if the RFMOs, including ICCAT, have shown themselves to be less than effective, other approaches must be found, that hopefully will reinvigorate the multilateral fora.

That is the approach that the EU was forced to take, when, in 2008, its famous IUU Regulation was adopted. Indeed, the trade sanctions imposed by ICCAT were a precursor to similar provisions that are incorporated in the IUU regulation. Preventing IUU-caught fish to access the most important market is a powerful tool. But other major markets such as the United States and Japan have so far failed to take action and emerging markets could well be a new destination for tuna caught illegally.

Font foto: European Commission

Protegir les aigües profundes: el proper repte del Parlament Europeu

0

El proper 10 de desembre el Parlament Europeu hauria d’acabar el procés que ens ha ocupat força els darrers setze mesos en relació a la protecció dels ecosistemes de les anomenades aigües profundes, espais on habiten poblacions especialment vulnerables. Mentrestant, del Consell Europeu (governs), encara no en sabem res concret, més enllà de la seva tradicional oposició a millorar l’actual marc legislatiu, a instàncies, sobretot (oh, sorpresa!) de França, Espanya i Escòcia.

Mentre esperem, alguns dels ecosistemes més fràgils, molts d’ells centenaris, pateixen danys irreversibles. Cosa de la qual fa anys que ens adverteixen nombroses organitzacions, com Oceana. Vegeu, per exemple, el següent vídeo explicatiu.

Pesquerías de profundidad: La explotación de las especies más vulnerables from Oceana on Vimeo.

I és que, tal i com manifesta Xavier Pastor, director executiu d’Oceana a Europa: “La majoria de la ciutadania de la UE desconeix el dany irreversible que s’està causant dia rere dia a peixos que triguen dècades a reproduir-se o a esculls de corall mil·lenaris. Però els ministres sí que en són conscients, i saben que la causa és la mala gestió, incloent l’ús d’arts destructives com l’arrossegament i les malles de profunditat. Demanem als ministres de tots els estats membres que s’alcin en defensa de les profunditats. Les conseqüències de la seva inacció no s’acaben en les pròximes eleccions, sinó que duraran segles.

En aquest sentit, convé recordar que l’actual reglament d’aigües profundes de l’Atlàntic Nord-est data de 2002, i és un dels casos paradigmàtics de “gestió a les fosques”: no estableix requisits per a l’autorització de vaixells pesquers, ni criteris per fixar les oportunitats de pesca, ni mesures per protegir espècies i ecosistemes vulnerables.

De les 100 espècies de profunditat capturades per vaixells de la UE, el reglament només cobreix 24 i d’elles (s’ha prohibit capturar-ne 18 per sobrepesca severa o risc de patir-la). A més, es permet als arrossegadors pescar indiscriminadament pel fons i destruir ecosistemes marins vulnerables, com els corals i les esponges. A més, els vaixells d’arrossegament i d’emmallament de profunditat generen enormes quantitats de captures accidentals d’espècies vulnerables com els taurons de profunditat.

La Comissió Europea va presentar una proposta al juliol de 2012. L’objectiu era posar remei a les deficiències de l’actual reglament mitjançant un ampli paquet de mesures que milloraria la gestió de la pesca en aigües profundes a Europa. Al llarg de 2013, les comissions de Medi Ambient i de Pesca del Parlament Europeu hem estat avaluant i revisant el text, i hem adoptat la nostra postura (en tant que colegisladors). Els Verds ens vàrem abstenir, per insuficient. La votació final, en plenària, està prevista pel proper 10 de desembre.

A partir d’aquí hauria de començar el diàleg entre els dos colegisladors (Parlament i Consell) per acordar el text legal definitiu. El problema és que el Consell ni tan sols ha començat a estudiar l’assumpte, tot i que fa gairebé un any el va identificar com a prioritari. La raó d’aquesta inacció no és la desídia, que ningú s’enganyi, és la submissió dels governs als interessos del gran lobby explotador de les aigües profundes, un dels més potents i poderosos amb els que he hagut d’enfrontar-me durant el meu mandat parlamentari.

 

Més informació:

-Pesca de profundidad en el Atlántico Nordeste –  Infografía (en anglès)

Mites i dades sobre la pesca de profunditat


Font infografia: Oceana

Diners i política pesquera: el fons europeu de pesca mal encaminat, per culpa del PE

0

El Parlament Europeu ha votat avui el programa de finançament per a la política de pesca de la UE per a 2014-20. Fa ja un parell d’anys que hi treballem (les coses per aquestes terres blaves i estelades van al seu ritme). Després del bon resultat que vàrem aconseguir amb la reforma de la Política pesquera, era el moment de concretar la bona línia amb un pressupost que estigués a l’alçada, tant pel que fa als objectius, com pel que fa a la distribució. La quantitat, m’afanyo a dir, depèn d’una discussió més àmplia que sovint comento també en aquesta bitàcola: el Marc Financer Plurinaual.

En tot aquest temps en què he seguit el debat en tant que ponent a l’ombra he estat co-protagonista (de vegades víctima, diria) d’innombrables reunions, negociacions inacabables, pactes, acords, esmenes, nous pactes, aliances, trencament d’aliances,….

En tot aquest temps he defensat, sempre ben assessorat pels meus assessors (Michael Earle, Sebastian Losada i Miquel Ortega) una mateixa línia argumental: El FEMP és una part significativa (prop d’uns 6000 milions d’Euros) d’uns pressupostos europeus ja de per si molt retallats. És per això que és indispensable que, en tant que fons públics, es gastin de manera eficient, mediambientalment responsable i socialment justa. Així doncs, sempre he defensat que els diners públics havien d’anar destinats a donar suport a aquelles activitats que augmentin la sostenibilitat de la pesca i promoguin la recuperació de les poblacions de peixos.

Això mateix, de fet, és el que vaig defensar ahir al vespre, durant el debat en el Plenari, que adjunto a continuació:

   
 

La majoria existent al Comitè de Pesca, encapçalada pel ponent, el diputat del PPE, Cadec, havia aconseguit incorporar a la proposta del Parlament (via votació en Comitè) algunes propostes nefastes, i del tot contràries a l’esperit que, enteníem els verds, que calia defensar des de l’Eurocambra.

En la votació d’avui, en plenària, es tractava de revertir algunes d’aquestes males propostes que el Comitè de Pesca va votar fa unes setmanes. Sabíem que, per bé que anés el resultat, aquest seria globalment dolent, així que hem basat la nostra estratègia a disminuir els danys, i a aconseguir salvar el màxim d’aspectes possible.

En síntesi, el resultat de la votació d’avui és dolent, repeteixo. El Parlament Europeu ha votat, malauradament, a favor d’un fons de la pesca que contradiu els objectius de la reforma de la Política Pesquera Comuna adoptada fa uns mesos.

Per exemple, en lloc de posar fi a la utilització de fons públics per subvencionar la sobrepesca i la sobreexplotació dels estocs de peixos , la majoria del Parlament ha votat a favor de subvencionar les pràctiques pesqueres insostenibles amb fons públics europeus.

Així, s’ha reintroduït la possibilitat de subsidiar la construcció de nous vaixells pesquers, així com nous fons destinats al reemplaçament de la flota i els subsidis per a la compra de vaixells per a joves . Això implica directament subsidiar l’augment de la capacitat de pesca a la UE , és a dir una política totalment contrària amb els objectius de la PPC de reduir la capacitat de pesca.

El FEMP també preveu compensar econòmicament els pescadors per respectar els períodes de descans biològic dels peixos , tot i que fer aquestes parades va en el seu propi benefici , ja que aquest descans garanteix la millorar la condició de les poblacions de peixos.            

Tot i això, hem aconseguit, en part, el nostre objectiu: limitar una mica el dany.

Per exemple, hem aconseguit que els i les parlamentàries rebutgessin la proposta de reintroduir subsidis per a la compra de vaixells i que, gràcies a les propostes verdes, s’incrementin els recursos econòmics destinats a la investigació .

Ara però, iniciem una nova fase: la del trílog. La negociació amb el Consell serà complexa, i dura. Però allà estarem.

Font foto: World Maritim News

EU Fish Imports Compliance Study (#IUU, #Control, #Compliance)

0

Some days ago, it was presented in the EP the study: Compliance of imports of fishery and aquaculture products with EU legislation.

The study estimates the level of compliance of fisheries and aquaculture products imported into the EU with the current safety and quality EU legislation, as well as with the regulation on IUU fishing. It analyses the process of monitoring and control of FAP imports in relation to this requirements and it investigates to what extent the FAP reaching the EU market comply with the sanitary and IUU Regulation. The study identifies critical issues and proposes recommendations for political actions

We, Greens, have made an assessment of the study and have concluded the following:

The study is unbalanced in two senses. First, …

… it reviews the DG Sanco system simply as a system for transferring and transmitting information up and down the administrative chain, paying no attention whatsoever to the credibility of the information. The flaw in the system exists at the very beginning and is perpetuated throughout.

Second, the study focusses primarily on a critique of the catch certificate system provided for in the IUU regulation, thus weakening its credibility, and mostly ignored the scope, objectives and tools provided by the Regulation. While the information transferral system doubtless has flaws that must be corrected, the system does a far better job than the Sanco one of/in? verifying the credibility of the input information.


Combined, these two flaws seriously discredit the entire study.

The study also ignores the complementarity of the three pillars of the EU Control system of which the IUU Regulation is an integral part, along with the Control regulation and the Fishing authorisation Regulation. 


 On DG Sanco


The analysis concentrates on the methods used for transfer of information about the fish being imported, whether it comes from certified sources etc. However, the analysis either chooses to ignore, or else failed to notice, that the COM relies entirely on third countries to list the establishments that are accredited to export to the EU – both processing plants and fishing vessels. While that may be acceptable for processing plants, which do not move and can be (and sometimes are) visited by EU officials, the same is not true for vessels. The third country provides the names of vessels (fishing vessels, processing vessels) that the COM is obliged to add to the Sanco list, meaning that the vessel is duly authorised to export to the EU. But many of these vessels rarely, if ever, return to their home State where they can be inspected, so Sanco has no means of verifying whether the fish being exported meet the hygiene standards. 

We have a note from DG Sanco dated 2006 in which they admit that they do not have the authority to remove a vessel they suspect of non-compliance with sanitary norms or of conducting IUU fishing from the list; all they can do is request the third country to de-list the vessel. Once a vessel of a given name has a Sanco number, exports to the EU are authorised, with no capacity to verify if a) the vessel actually fulfils the sanitary requirements: b), if the fish is even coming from the vessel in question. And DG Sanco does not even seek to verify that the vessel is not involved in IUU fishing considering that vessels involved in IUU fishing are generally also in breach of other requirements regarding hygiene, safety, etc. Transshipments at sea further complicate verification.


As a case study, consider the following real case:

A
Chinese vessel Lian Run 14 was intercepted in 2006 fishing in Guinean waters without a licence. The most recent licence on board was from 2003. On board were cardboard boxes for frozen fish bearing the names of: Lian Run 2, 13, 14, 15, 16, 18, 19, 20 as well as EEC SANCO numbers relating to sanitary standards for export to the EU.

Lian Run 2, 13, 14, 15, 16 were not on the Guinean list of licensed fishing vessels but Lian Run 13, 14, 15, 16 were on the SANCO list for China and still are. Additionally, the handling of catches and state of freezing installation on board Lian Run 14 and similar vessels in the area were appalling from a sanitary point of view. We have evidence that boxes of frozen fish from all the vessels mentioned above enter the EU.

There is evidence of fishing vessels carrying empty cardboard boxes with the names of various fishing vessels and of crew on board these fishing vessels printing the names of vessels, area month/year of catch and DG Sanco number on the boxes as may be needed to be sent to the EU. If the fish is mislabelled, for instance labelled as being caught by vessel A when it was actually caught by vessel B, then it is impossible to verify the true origin of the fish later on, or whether the vessel catching the fish was operating legally or in compliance with sanitary rules. Correct labelling of boxes of frozen fish, which is indispensable for proper control upon arrival in port, is simply not verifiable. But there are 206 vessels on SANCO’s China list (including the infamous Lian Run 14 referred to above as well as Lian Run nr 13 to 30 and 33 to 38. The SANCO number gives them an aura of legitimacy, but we do not know how many have been inspected by their flag State, China, and if they comply with sanitary rules. And we have no idea of whether they are licensed to operate by the coastal State in whose waters they operate. There are also the 289 Korean vessels on the SANCO list including a vessel recently involved in an extremely serious case of IUU fishing and forgery – the FV Premier!

So a good electronic system of follow-up is no good if there is no way to verify the information provided and eliminate non-compliant vessels.
 
On IUU Regulation

Here, the problems with the report are too numerous to mention. To give an idea, the introduction is a superficial overview of the problem, relying on recent well-known sources but ignoring the history of the literature and the extent of the fight against IUU fishing. For instance, it references the Lovin report but ignores the McKenna report on flags of convenience and the two Aubert reports a few years ago, the first of which stimulated the EU move to adopt an IUU regulation in the first place. Details, possibly, but it shows the poor level of research and patchy understanding of the EU involvement.
It cites MRAG to say that IUU fishing has declined from 21% in 1980-84 to 18% in 2000-2003, whereas the first thing any serious study states is that, by its very nature, IUU fishing is to a large extent unquantifiable – certainly with such a precision, whereas we probably cannot even be certain of the direction of any possible trend.

As an aside, we were surprised to see, on page 90, the phrase “60% of global fish stocks were underperforming economically” without reference. I imagine this comes from the SOFIA, but the SOFIA does not use the term “underperforming” with respect to stocks. What does that mean?


There are statements and assertions on virtually every page that we find either erroneous, irrelevant or misleading, but I shall leave the above examples to illustrate their range.

The discussion of competent authorities merits some reflection, as this constitutes one of the substantive preoccupations of the study. First, with respect to the MS, we doubt that the COM has the legal authority to interfere in the designation of a CA. This has long been a problem under at least the control regulation and probably other legislation as well. With respect to third countries, the study recommendation implies that the COM should be able to dictate which 3rd countries administrations would be an acceptable CA according to its own criteria – while ignoring the same problem concerning DG Sanco. Some coherence here would be appreciated. It should be noted that the COM does however conduct evaluation missions in 3rd countries, including the performance of the CAs.

The study also takes issue with the poor reliance of the regulation on electronic traceability. This is disingenuous. Electronic transmission of logbook data it is obligatory for vessels of 12m LOA and above flying the flag of the EU MS and in several articles it is optional for third countries. The EU cannot oblige third countries with less developed infrastructure to use e-systems, but the current regulation allows it to be done.

Art 8.1 on reporting of landing by third country vessels in EU ports

Art 12.4 on catch certificate (optional use)

Art 14.3 on imports (optional use)

Art 20.4 on flag State notifications (optional use)

plus numerous other places for intra-EU communication

 

In our view, however, the most serious flaw of the study is its failure to place the IUU regulation into the current global political and legal context.

The entry into force of IUU regulation is still relatively recent and such a complex instrument takes time to set in motion. Similar legislation still needs to be implemented in other major market States in order to avoid simply redirecting trade to other markets (a point made only in passing in the study). There is an unfortunate tendency from various stakeholders to criticise its weak points rather than support its effective implementation. Also, most of the focus is on the import/catch certificate which is a tool, not an end. The main objective of the IUU regulation is to contribute to improve fisheries management and that is beginning to happen.

The IUU regulation is unique (no other country has adopted such a system) and only affects products destined for the EU market. Alternative markets are available or developing fast.

Member States tend to pick and choose to implement and enforce the IUU regulation to protect their own interests e.g. those that favour the catching sector use the regulation to eliminate competition whereas those that favour the import/processing sector may seek to protect their domestic industry which may be involved in importing or processing IUU fishing products.

The impact of the implementation of the IUU regulation on certain 3rd countries control systems is beginning to appear, which is leading to changes in enforcement and therefore deterring IUU fishing activities. Third countries are increasingly aware of the potential consequences of not conforming to the requirements of the IUU regulation following the pre-identification of certain countries as non-cooperating.

In some cases, sanctions will have to be applied resulting in trade and other measures to really achieve the main objective of the IUU regulation, which is to improve fisheries management systems in/by the EU and 3rd countries. It is important to keep in mind that closing the EU market to IUU fish products is a tool to that end, not the end itself.

Korea provides an interesting case. A recent mission to Korea by the Commission revealed that national legislation was totally inadequate to prevent IUU fishing by Korea’s fleets. However, the mission also provided a mechanism to take corrective action. Korea’s recent legislative amendments are insufficient but the dynamic has been created to further improve fisheries management and offers a platform for civil society to influence the process.

Michael Earle & Raül Romeva i Rueda

 

27 September 2013

 

 

Pesca / Fons Europeu Marítim i de la Pesca: la Comissió de Pesca ens retrotrau fins a 2004

0
La Comissió de Pesca del Parlament Europeu ha votat avui en relació al Fons Europeu Marítim i de la Pesca. Es tracta de la votació més important en el marc de la reforma de la Política Pesquera Comuna després de l’adopció, fa uns mesos, del Reglament de Base.

La votació d’avui posa en dubte el raonablement bon resultat del Reglament Base. La comissió de Pesca del Parlament tenia l’oportunitat d’acabar amb la nefasta política de subvencionar la sobrepesca i la sobreexplotació dels nostres mars i oceans amb diners públics. És una llàstima que l’hagi llençat per la borda.

Els fons del FEAMP són limitats, i avui més que mai és fonamental assegurar que els diners públics es gasten de forma eficient. Els diners dels contribuents haurien d’anar destinats, només, a aquelles despeses que augmentin la sostenibilitat i prioritzin la recuperació dels recursos i la protecció d’ecosistemes. La votació d’avui PECH ens allunya d’aquests objectius.

Entre els elements més greus cal esmentar que permeti construir nous vaixells de pesca amb diners públics (en un moment en què toca reduir capacitat), que es pugui finançar fins amb 100.000 € la transferència de la propietat d’un negoci, que es pugui donar fins a 100.000 € a un pescador jove per comprar-se una embarcació i, finalment, que es permeti compensar econòmicament els pescadors per les aturades biològiques (cosa que de fet haurien de fer en el seu propi interès, ja que permet millorar la situació dels estocs) així com per substituir els motors de les seves embarcacions (el que en la pràctica suposa que en lloc de reduir, acabem augmentant la capacitat).

A més, ens hagués agradat que PECH eliminés alguns aspectes igualment preocupants de la proposta original de la Comissió, però en alguns casos fins i tot els ha empitjorat. És el cas de les ajudes per a emmagatzematge, que en lloc d’acabar el 2019, ara serà possible mantenir fins al 2020, o el finançament d’assegurances per a l’aqüicultura.

L’únic aspecte positiu de la votació ha estat que s’ha rebutjat la petició del ponent de comptar ja amb un mandat per negociar amb el Consell en forma de trílogo, amb la qual cosa estem ara pendents del vot en ple, previst per a l’octubre, on esperem poder corregir alguns dels disbarats esmentats.

Font foto: Greenpeace / Jeroen Staats

Revisió del reglament sobre la pesca il.legal, no documentada i no reglamentada (INDNR o IUU)

0
Publicat el 12 de juny de 2013
Avui hem votat en plenària, finalment, el meu informe sobre la revisió del Reglament de la pesca il.legal, no declarada i no reglamentada. El debat va ser ahir al vespre, en sessió nocturna. Adjunto a continuació la nota de premsa de reacció, i la meva intervenció d’ahir (més avall).

PRESS RELEASE

Illegal fisheries: EU blacklist must be expanded after EP all clear

 

The European Parliament today approved a new rapid procedure for listing countries not cooperating in the fight against illegal, unregulated and unreported fishing (IUU). This clears the way for the Commission to add additional countries to the current list (1) and to publish the list of vessels involved. Commenting after the vote, Green fisheries spokesperson and EP draftsperson/rapporteur for the file Räul Romeva stated:

“The EU’s illegal fishing black-list is a crucial tool for clamping down on illegal fishing and MEPs have to day given the go-ahead to a rapid procedure for adding countries to this list. With IUU fishing a major threat to vulnerable fish stocks, transparency of those states and boats involved is a crucial measure for tackling the problem. These proposals will clear the way for the EU to add other countries (like South Korea) to the list of non-cooperating states, with listed countries facing possible sanctions.

“The Commission must expand the current list to include other countries for which there is clear evidence of illegal fishing, notably South Korea. With repeated cases of illegal fishing and related human rights abuses, notably in West African waters, the European Commission must add South Korea to the blacklist. It must also finally publicly list those vessels engaging in IUU fishing: this would be crucial to support efforts to address the problem.

“IUU fishing remains a major threat, accounting for up to one-third of global catches. While the EU has introduced tougher rules, illegal fishing continues to be a major problem, also within the EU fishing industry. EU fisheries companies have vessels flagged in or operating out of some of the countries listed today (and other countries with a lax approach to illegal fishing), enabling them to evade EU regulations.

“If the countries on the list do not make swift improvements, the Commission must propose sanctions, including – but not limited to – trade sanctions. All non-cooperating countries must be treated in the same way, regardless of EU interests or special ties”

(1) The list comprises 8 countries:  Belize, the Kingdom of Cambodia, the Republic of Fiji, the Republic of Guinea, the Republic of Panama, the Democratic Socialist Republic of Sri Lanka, the Togolese Republic and the Republic of Vanuatu.

 

INTERVENCIÓN en PLENO

Raül ROMEVA (IUU, 11.06.13)

Contexto general

El pescado capturado de forma ilegal a menudo puede parecer atractivo desde el punto de vista económico. Puesto que se captura sin tener en cuenta las normas medioambientales, sociales y de otros tipos, los pescadores normalmente lo pueden vender por menos dinero. Por lo tanto, a los mayoristas y los minoristas les resulta más barato comprar este pescado, aunque es posible que no siempre sepan que ha sido capturado de forma ilegal.

 

Esto explica la evidente falta de entusiasmo por parte de muchos hacia el Reglamento sobre la pesca ilegal, no declarada y no reglamentada (Reglamento INDNR, o IUU, según siglas en inglés). Es fácil estar en contra de la pesca ilegal en principio, de hecho es difícil no estarlo. Pero, cuando la oposición a la pesca ilegal puede dar lugar a interrupciones en el abastecimiento de pescado en el mercado de la UE, reducir los beneficios o interferir en el comercio con «importantes» socios comerciales de la UE, entonces resulta mucho más difícil luchar contra la pesca ilegal. Al menos, esa ha sido la experiencia en la UE con el Reglamento (CE) nº 1005/2008.

 

Cuando la Comisión formuló su propuesta por primera vez en 2007, esta fue inmediatamente recibida con una profunda hostilidad desde varios sectores. Muchos Estados miembros se quejaron de que dicha propuesta «obstaculizaría el comercio», o sería demasiado costosa y difícil de aplicar. Muchos no querían que los buques de la UE se incluyeran en el ámbito de aplicación del Reglamento sobre la pesca INDNR, argumentando que quienes practicaban pesca INDNR eran otros, no los europeos.

 

Curiosamente, la oposición más enérgica a la propuesta procedía de los países nórdicos, que dependen más del comercio para satisfacer su mercado y que se suele considerar que están más a favor de los controles y las sanciones. España aceptó los principios principales de la propuesta casi de inmediato.

 

Varias Direcciones Generales de la Comisión también opinaron de forma similar.

 

En suma, elaborar discursos contra la pesca INDNR era «algo positivo» pero tomar medidas es algo distinto.

 

Hace seis meses la Comisión notificó a ocho países (Belice, Camboya, Fiyi, Guinea, Panamá, Sri Lanka, Togo y Vanuatu) la posibilidad de que se les identificase como terceros países considerados por la Comisión como terceros países no cooperantes en la lucha contra la pesca INDNR.

 

La identificación formal debía producirse, precisamente este mes de junio, tras el plazo de seis meses establecido. De hecho, ello debería conllevar, al menos, sanciones comerciales y de otros tipos (art. 38).

 

De momento no tenemos más información, y sí alguna sospecha de que alguno de los mencionados, como Sri Lanka, podría quedar fuera. ¿Tiene esto algo que ver con el trato privilegiado que le concede, por ejemplo, el Reino Unido?

 

Aunque muchos acogimos favorablemente este paso, ya entonces lo consideramos muy nimio. De hecho, lo que necesitamos es que se aplique el reglamento, y no sólo una amenaza.

Estos países son actores relativamente pequeños en el contexto mundial de la pesca INDNR. Países mucho más grandes también están involucrados en la pesca INDNR de diversas maneras, ya sea como Estado de abanderamiento, Estado costero, Estado de transformación o de otras formas.
Entre estos países podrían figurar Corea, Rusia, Indonesia, Filipinas, Tailandia (en el marco del Acuerdo de Asociación), Papúa Nueva Guinea e incluso China.

En el caso de Corea, por ejemplo, hemos visto algún gesto por su parte, pero con poco convencimiento. Incrementar las multas y añadir VMS no basta para contar con un sistema eficaz y disuasorio.

 

En el caso de China, en particular, es existe numerosas sospechas de que se dan numerosas prácticas de ‘lavado’ de pesca IUU convirtiéndola en non-IUU, por la vía de un entramado complejo de importación-exportación-reexportación.

 

Por otro lado, en relación a estos dos países, mi colega Aubert ya denunció en 2006 ante la DG Sanco que se debían cruzar sus listas con las listas IUU. Por ejemplo, existen 284 barcos coreanos, que incluyen a Dongwon, compañía, implicada en un caso de fraude y IUU, actualmente investigada por el gobierno coreano, más 205 barcos chinos afectados de mala praxis e incumplimiento de normas higiénicas. Qué está haciendo la Comisión para tratar esta cuestión?

 

En otras palabras, si bien la identificación de este tipo de países debe basarse en razones de peso, para que la identificación sea jurídicamente irrefutable, lo cual requiere tiempo y recursos, la Comisión no debe desistir. De hecho, la Comisión debe asegurarse de dedicar los suficientes recursos financieros y de personal a la investigación de otros países y, si está justificado, identificarlos con rapidez y eficacia.

 

Sin embargo, los mismos factores y en su mayoría los mismos argumentos que eran evidentes durante la adopción del Reglamento, todavía son válidos, lo que dificulta el avance de la lucha contra la pesca INDNR.

 

Costó mucho tiempo que la Comisión procediera a la notificación de los ocho países mencionados anteriormente, lo que suscitó inquietudes con respecto al nivel de entusiasmo por la plena aplicación del Reglamento en algunos lugares. De hecho, todavía no figura ningún buque en la lista de la UE de buques de pesca INDNR que no proceda de las listas de las organizaciones regionales de ordenación pesquera. Es difícil creer que no exista ni un solo buque —ya sea con pabellón de la UE o extranjero— para el que la Comisión tenga suficiente información que justifique su adición a la lista.

 

Sorprendentemente, cuando la Comisión presentó su proyecto de lista de países a los Estados miembros, en un principio algunos Estados miembros defendieron a sus países «socios». Al final, solo el Reino Unido se molestó tanto por la inclusión de Belice y Sri Lanka que se abstuvo en la votación en el comité de gestión.

 

El programa de libre comercio de la Comisión y muchos Estados miembros todavía parece tener más peso en la balanza política que la necesidad de finalizar lo que un antiguo Comisario llamó el «azote de los océanos». Probablemente este factor ha evitado que se considere en serio a Corea, con quien la UE ha firmado recientemente un acuerdo de libre comercio.

 

No obstante, la pesca INDNR constituye una de las amenazas más graves para la biodiversidad marina y puede ocasionar problemas de seguridad alimentaria en muchos países costeros y en desarrollo.

 

En los Estados Unidos, la lucha contra la pesca INDNR se recoge en la Ley Magnuson-Stevens. Recientemente este país ha publicado su tercera lista bienal de países identificados como poseedores de buques implicados en la pesca INDNR. A diferencia de la tímida lista de la UE, los estadounidenses sí que incluyen a algunos países más grandes implicados en la pesca INDNR, como son Corea, México y, lo que es bastante embarazoso, España e Italia. La Comisión debería consultar inmediatamente con los Estados Unidos para contrastar información y, si está justificado, añadir a más países. Existe un memorando de entendimiento entre la UE y los Estados Unidos para facilitar estas cuestiones, al igual que con Japón.

 

En repetidas ocasiones, el Parlamento ha aprobado informes y resoluciones que instan a la Comisión a seguir adelante con la lucha contra la pesca INDNR con todos los recursos que pueda controlar y de tantos modos como sea posible, entre ellos, el rechazo del reabanderamiento, la recogida de información sobre acuerdos privados, una mejor rastreabilidad de productos y mejoras en cuanto a cooperación internacional e intercambio de información.

 

Todos los servicios de la Comisión deben trabajar juntos para hallar formas de garantizar y facilitar la aplicación eficaz del Reglamento, a fin de aplicar las políticas y la legislación de la Unión.

 

El Reglamento sobre la pesca INDNR de la UE es innovador, el único en todo el mundo que es tan amplio en su ámbito de aplicación y las medidas que permite. Sin embargo, solo merece la pena disponer de una legislación de este tipo si se aplica plenamente. Al limitar su aplicación a una serie bastante mediocre de actores de la pesca INDNR, se corre el riesgo de permitir, incluso alentar, que se la considere un tigre de papel, una decoración de la que la UE pueda presumir pero que otros no deban temer.

 

El Tratado de Lisboa ha establecido una nueva jerarquía de normas, que incluye tres niveles. En el primer nivel se encuentran los actos legislativos, adoptados por los legisladores conforme al procedimiento legislativo ordinario, en el que el Parlamento Europeo y el Consejo deciden como colegisladores en pie de igualdad (véase el artículo 294 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea − TFUE), o conforme a procedimientos legislativos especiales.

 

Además, el legislador puede delegar en la Comisión los poderes para adoptar actos no legislativos de alcance general que completen o modifiquen determinados elementos no esenciales del acto legislativo (los llamados actos delegados, definidos en el artículo 290, apartado 1, del TFUE), que constituyen el segundo nivel de normas. Los actos de la Unión jurídicamente vinculantes también podrán conferir competencias de ejecución a la Comisión cuando se requieran condiciones uniformes para la ejecución de estos actos. Sobre esta base, la Comisión adopta los llamados actos de ejecución (véase el artículo 291 del TFUE), que constituyen el tercer nivel.

 

La elección del tipo de acto no siempre es evidente. Los actos delegados y los actos de ejecución, en comparación con los actos legislativos, tienen la ventaja de ofrecer la posibilidad de reaccionar rápidamente ante una nueva situación.

 
Mientras que el procedimiento legislativo ordinario y el uso de actos delegados garantizan la participación del Parlamento en pie de igualdad con el Consejo, el uso de actos de ejecución implica la exclusión de facto del Parlamento, pues su derecho de control no obliga a la Comisión a seguir la posición del Parlamento.

La propuesta de la Comisión

 

En el contexto de la adaptación del Reglamento (CE) nº 1005/2008 a las nuevas normas del TFUE, la Comisión ha preparado un proyecto de propuesta en el que clasifica las competencias conferidas actualmente a la Comisión por dicho Reglamento en medidas con carácter delegado y medidas con carácter de ejecución.

En general, los cambios propuestos se refieren únicamente al tipo de actos a adoptar, y no modifican el contenido de las medidas.

 

Solo existe un cambio importante en el procedimiento aplicado a la inclusión o a la eliminación de terceros países identificados en una lista de terceros países no cooperantes (para los que la COmisión solicitó poderes de ejecución)

 

La Comisión propone estar facultada para adoptar actos delegados a fin de autorizar excepciones con respecto a la notificación de información por parte de los buques pesqueros o establecer distintos períodos de notificación, determinar criterios de referencia para las inspecciones de las operaciones de desembarque y transbordo efectuadas por buques pesqueros de terceros países, adaptar el régimen de certificación de las capturas de algunos productos de la pesca obtenidos por pequeños buques pesqueros, incluida la posibilidad de utilizar un certificado de captura simplificado, modificar la lista de los productos no incluidos en el ámbito de aplicación del Reglamento, adaptar el plazo de presentación del certificado de captura al tipo de producto de la pesca y la distancia al lugar de entrada o el medio de transporte utilizado, establecer normas para la concesión, modificación o retirada de los certificados de operador económico autorizado o para la suspensión o revocación del estatuto de operador económico autorizado, y establecer criterios de la Unión con respecto a las verificaciones en el marco de la gestión de riesgos.

 

La Comisión propone que se le otorguen poderes para el establecimiento de formularios de notificación previa, el establecimiento de procedimientos de declaración de desembarque y transbordo, la adopción, de acuerdo con los Estados de abanderamiento, de certificados de captura elaborados, validados o presentados por medios electrónicos o basados en sistemas electrónicos de trazabilidad que garanticen idéntico nivel de control por parte de las autoridades, la determinación y modificación de la lista de regímenes de certificación de capturas adoptados por las organizaciones regionales de ordenación pesquera que cumplan el Reglamento sobre la pesca INDNR de la UE, el establecimiento de condiciones comunes en todos los Estados miembros con respecto a los procedimientos y formularios de solicitud y expedición de certificados de operador económico autorizado, de normas aplicables a las verificaciones de los operadores económicos autorizados y de normas sobre el intercambio de información entre los operadores económicos autorizados y las autoridades de los Estados miembros, entre los Estados miembros y entre los Estados miembros y la Comisión, la elaboración de la lista de la Unión de buques INDNR, la supresión de buques de la lista de la Unión de buques INDNR, la inclusión de las listas de buques INDNR adoptadas por las organizaciones regionales de ordenación pesquera en la lista de la Unión de buques INDNR, la identificación de los terceros países no cooperantes, la inclusión de los terceros países identificados en la lista de terceros países no cooperantes, la supresión de terceros países de la lista de terceros países no cooperantes, la adopción de medidas de urgencia respecto de terceros países en circunstancias específicas, el establecimiento del formato en que los Estados miembros han de presentar la información referente a los buques pesqueros avistados y el establecimiento de normas sobre asistencia mutua.


Mi posición como ponente


En general debo decir que estoy satisfecho con las opciones de la Comisión cuando propone cambios. No obstante, el debo recordar que, cuando se proponen actos delegados, la delegación debe limitarse en el tiempo, con el fin de poder evaluar periódicamente su utilización.