Bauman: sobre democràcia, xarxa, política i poder

Després de la inquietant aventura estil Dragon-Khan protagonitzada pel Movimento 5 Stelle, de Beppe Grillo, es va obrir a Itàlia un interessant debat sobre el paper de la xarxa (Internet) en la democràcia i en la modernització de la política. El debat, però, ve de més lluny: primaveres àrabs, indignados, Occupy Wall Street,… Tots ells són fenòmens locals amb dimensió global que tenen un factor comú denominador: la democràcia (o manca de democràcia) que tenim no ens agrada, i volem canviar-la.

A Milan van parlar-ne, fa uns dies, en el cicle de debats ‘Meet the Media guru’. Me n’assabento per la premsa italiana (Luigi Franco, d’Il Fatto quotidiano) i el tema m’atrapa, sobretot, per les reflexions que hi va fer el sempre interessant Zygmunt Bauman (sempre segons la premsa, font secundària per tant). Bauman hi va ser convidat, en ple desconcert sobre el fenomen 5 stelle, per analitzar l’impacte de les anomenades revolucions digitals en xarxa sobre la vida política.

Segons Bauman, Internet és l’instrument natural per promoure la democràcia, però encara és massa d’hora per veure’n resultats. Ens trobem en una fase experimental, diu. El cas és que les formes tradicionals de govern, segons el pensador polonès inventor del concepte de la ‘modernitat líquida’, no estan ja en disposició de donar resposta als problemes globals i de controlar els poders reals de dimensió supranacional que avui governen el món. En això, qui més qui menys, tothom sembla estar d’acord. El problema, insisteix Bauman, és que no hem trobat la manera de superar aquest divorci entre poder i política.

Bauman esmenta els profetes que veuen en Internet ‘la’ via per construir una democràcia més àmplia. En efecte, diuen aquests profetes, la xarxa és l’instrument natural per a ‘promoure’ la democràcia. Una món amb Internet ‘ha’ d’esdevenir un món democràtic. I aquí és on Bauman situa el matís: ‘ha de’. És a dir, que no tenim encara proves que estigui succeint. És una hipòtesi. Fins i tot una necessitat. Però no pas encara una realitat.

El fet és que ens trobem en una fortíssima crisi de les institucions polítiques existents ( a diversos nivells). La gent creu cada vegada menys en les institucions inventades pels nostres avantpassats, inclosos parlaments i partits. I no hi creuen per què no confien que puguin ‘mantenir les promeses que fan’. No és només una qüestió de corrupció, o de fracàs d’un partit o d’un ministre, insisteix, sinó d’un sistema que ja no genera confiança. Les institucions són orgànicament incapaces de convertir les promeses en fets, i per això molta gent les volem canviar, o directament substituir-les.

El problema és que ningú no ha trobat encara la solució. I aquí és quan Bauman cita un altre dels grans: Antonio Gramsci: “Les velles regles no aporten ja resultats, però les noves encara no s’han inventat”.

I cita alguns exemples: No veiem, diu, que s’hagin aconseguit els objectius esperats després de tantes manifestacions públiques a l’Iran, les quals Hillary Clinton va definir com la ‘primera revolució democràtica fundada a Internet’. Tampoc en el cas dels indignados a Espanya (on el PP va aconseguir majoria absoluta) o de la primavera àrab (després de la qual ha tornat, com, sempre, l’hivern). Fins i tot en el cas d’Occupy Wall Street, diu el sociòleg, l’impacte resta invisible.

El problema, conclou Bauman, és que avui, Poder i Política ja no estan units, com abans. Fins a mitjans de segle, raona, el poder (la possibilitat de fer coses) i la política (la possibilitat de decidir quines coses calia fer) es trobaven de manera intrínseca en les mans dels governs elegits democràticament. Degut a la globalització, però, això ja no és així. D’una banda tenim un poder que va per lliure del control polític, i de l’altra una política que pateix constantment, i de manera permanent, el dèficit del poder.

D’aquesta manera, la gent que fa política incorpora en les seves plataformes polítiques el desig dels electors i electores, però no poden complir les promeses que fan, ja que si les mantinguessin, afirma Bauman, serien castigats pels poders supranacionals com la borsa o les finances, els quals tenen interessos ben diferents a aquells dels de l’electorat.

Per això la gent busca noves solucions. El problema, però, és que tot el que s’ha provat fins ara han estat simples experiments, assegura el sociòleg. I no tenim cap prova que funcionin.

Els tipus de democràcia inventats fa temps, com la democràcia representativa, es troba en crisi. D’acord, es pregunta Bauman. Però quin és el futur? Una democràcia basada en la xarxa? Sigui com sigui, estem just a l’inici del procés, conclou: no hem trobat encara cap solució.

En síntesi: El poder és global, però la política és local. I els problemes creats a escala global no es poden afrontar a escala local amb eficàcia. Ens cal una política que estigui a l’alçada de la dimensió dels problemes. Una política, per tant, global.

Per construir una política global, però, i aquesta és la meva reflexió, ens cal construir també una consciència global, col.lectiva. Sense aquesta visió del món com un tot (humanament i ecològica), la construcció d’una política global seguirà sent una bona idea, bona, sí, però només una idea. 

Foto: Zygmunt Bauman. Font: desconeguda (si algú la coneix li agrairé que m’ho digui, per poder acreditar l’autoria)

365 (raons per les quals no repetiré com a candidat)

Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).

Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.

Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.

El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.

Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.

Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.

Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.

No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.

Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.

Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.

En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:

El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:

Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”

En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”

En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”

Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.

Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.

Font foto: desconeguda

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (per a la revista Valors)

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (publicat a la Revista Valors, octubre de 2012, número 97)

Per Raül Romeva i Rueda, dels Gausacs de Sant Cugat
 

Era la Festa Major de Mirasol de l’any 2010. L’acotxadora, menuda ella, s’enfilava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d’arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l’enxaneta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l’acotxadora, es va besar la mà i va fer l’aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exultant. «Papa, ja també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que desconeixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisades que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava.

Un any després era l’Elda qui s’enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d’aquell pilar de cinc, somreia i feia l’aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d’emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç.

Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol construcció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la família ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.

Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exemple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la condició física o el país d’origen.

200 anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activitat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional; i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles.

Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa, la que surt a la fotografia. I així ho havia viscut sempre, en tant que aficionat a veure castells. Però va ser quan vaig començar a viure’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i, per tant, el gran i exigent entrenament que demana aquesta part de l’estructura. I és que, essent com és la seva principal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota precaució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de superació, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom i hagin de baixar al pis de quints, o quarts, o fins i tot més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals a l’hora de fer un castell, també ho són, i segurament encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla.

Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fonaments. Travar una bona pinya, per tant, és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encaixar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situació. Probablement no sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agulles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc, quan descarrega, és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.

 

Setembre de 2012

Foto: Pinya del 2d8f que Gausacs va descarregar al Concurs 2012 de Tarragona. Font: Antoni Coll.

Merda de polítics!

L’home s’esperava pacientment a la sala d’espera. Feia dies que li feia mal una cama, tossia sense parar, tenia migranyes, suava per les nits i li tremolava el pols. La seva dona prou que li deia que s´ho fes mirar, però ell estava sempre massa enfeinat. El negoci no li anava com abans. Maleïda crisi! No es podia permetre tancar un matí per anar al metge. Però aquell dia el dolor a la cama ja era insuportable. Va demanar al seu germà que li atengués la clientela per unes hores, a la botiga de queviures. No li agradava demanar-li favors perquè sabia que se’ls feia pagar amb interessos, però no tenia alternativa. Sobre la taula hi havia un diari del dia. Li va donar un cop d’ull ràpid. Com cada dia, des de feia un mes, només parlava de les eleccions que havien de tenir lloc aquell diumenge.  Va esbufegar. Merda de polítics! Tots són iguals! Prometen, prometen però no els importem una merda! Ho tenia decidit. No aniria a votar. Total, pel que serveix! Llavors la porta del Dr. Ramírez es va obrir, i una infermera va fer passar l’home. Un cop dins li va explicar tots els seus mals al metge. Ell se’l va escoltar, pacientment, mirant-lo als ulls. De tant en tant prenia notes en un paper. Li agradava tenir la història dels seus pacients. Era un bon professional. Feia aquella feina per vocació de servei, i li agradava. Darrerament, però, amb aquest coi de retallades els estaven collant massa. Només podien dedicar cinc minuts a cada pacient. I això els dies que anaven bé. En èpoques com aquella, amb tanta grip, el temps de visita es reduïa a tres minuts. Després d’auscultar-lo i de prendre-li la pressió, el metge va deduir que aquell home simplement patia estrès. Li va recomanar prendre’s les coses amb calma, una mica de repòs, i descansar. I ja està? Va dir l’home. No em dóna res, cap pastilla, cap xarop? Vostè és metge, no? Faci el favor de curar-me, que per això pago els meus impostos! El metge estava acostumat a aquella mena d’atacs de frustració. Va agafar el bloc de receptes i hi va escriure ‘paracetamol’. L’home va agafar la recepta i se’n va anar, renegant. Va sortir corrents de la consulta en direcció a la botiga. Havia de rellevar el seu germà, sinó aquell li cobraria el favor a preu d’or. Pel camí es va creuar amb un cartell del candidat conservador, el que repetia dia sí i dia també que el primer que faria si guanyava seria abaixar els impostos, que ja estava bé de pagar tant. Acabava de decidir-ho, votaria per aquell candidat. Sí senyor. Ja n’estava fart de pagar impostos. Aquell diumenge hi va haver eleccions. Va guanyar el candidat que l’home havia votat. Estava content. Almenys aquell sí que faria alguna cosa per ell: li abaixaria els impostos. Un mes després, aquell candidat, ara president, va enunciar que, degut a la crisi, calia que tothom s’estrenyés el cinturó, i que no n’hi havia prou amb retallar pressupostos per sanitat i educació, que malauradament també haurien d’apujar impostos. Merda de polítics! va pensar l’home. Tots són iguals! No penso votar mai més. 

Font foto: El Roto / El Pais

El cost de les petites equivocacions

L’activitat pública, i més concretament la de caràcter polític, comporta haver d’acceptar ser víctima de petites equivocacions, aparentment innocents, però que en la societat hiperconnectada d’avui poden acabar prenent dimensions colossals.

Sóc clarament partidari de la transparència, i practico tan com puc la rendició de comptes. És la meva obligació respondre públicament de les coses que faig, les decisions que prenc i del sentit del meu vot. Tanmateix, confesso que se’m fa més pesat haver de respondre davant d’afirmacions, tergiversacions, acusacions, insinuacions o directament difamacions personals que poden venir des de fronts molt variats. De vegades són titulars de premsa, de vegades tuits maliciosos, o de vegades comentaris en diferents formats.

Acostumo a prendrem-ho amb paciència, filosofia, i un punt de resignació, però tot i així, si considero que el comentari m’atribueix conductes o expressions que no són certes, crec que és també la meva obligació respondre-hi.

El darrer cas ha estat una ‘Carta als lectors’ en el Diari de Sant Cugat. L’autor de la carta, Oriol Osan, comenta algunes aparicions recents en el mitjà esmentat, en què parlava del meu llibre, ‘Sayonara Sushi’, i seguidament afirmava que havíem coincidit en un viatge a Brussel·les on ell volava en turista i jo… en primera (sic).

L’autor de la carta em demanava que públicament expliqués si allò no em semblava incoherent amb el discurs que practicava en relació a l’activitat política.

Doncs bé, el cas és que l’autor d’aquesta carta simplement s’equivoca: sempre viatjo a Brussel·les amb tarifa Econòmica Flexible. És fàcil comprovar-ho: als avions de Brussels Airlines hi ha un cartellet que separa la tarifa ‘negocis o Business’ (a Brussels Airlines no hi ha Primera) de la resta, i jo sec sempre darrera el cartellet (quan n’hi ha, ja que de vegades no hi ha ningú que hi voli), mai al davant. I la raó és simple: donat que tenim una agenda molt variable, el més barat és comprar amb temps diversos bitllets que puguin ser canviats sense recàrrec. Qüestió de responsabilitat.

L’aparent confusió visual no em semblaria tan greu si no fos que, en aquest tema, m’he significat sovint i vaig ser dels qui en el seu moment va impulsar, juntament amb d’altres col·legues el canvi de criteri en quant als vols i que renunciéssim a viatjar en classe Business, o negocis. Només dos exemples: http://www.publico.es/espana/370216/es-una-cuestion-de-respeto-a-los-ciudadanos o bé a http://www.publico.es/internacional/369963/los-diputados-europeos-se-niegan-a-viajar-en-clase-turista

Així mateix, he de dir que el meu nivell de preocupació en aquest assumpte m’ha portat sovint a renunciar fins i tot a alguns dels habituals ‘upgradings’ que fan les companyies als viatgers habituals en cas que l’avió vagi ple. Tinc molts testimonis de les converses surrealistes que de vegades he mantingut amb personal de les companyies, que no comprenen que algú no vulgui aquest suposat ‘privilegi’, cosa que m’ha passat fins i tot en viatges de caràcter privat.

Tenint en compte que per la meva feina em toca agafar molts avions, en aquells viatges que jo gestiono dedico força temps i energia a fer allò que l’autor de la carta em demana: ‘donar exemple’.

En definitiva, tota aquesta explicació és conseqüència d’una afirmació que, vull pensar, es basa només en una interpretació equivocada del què aquesta persona suposadament va veure, i que no té cap altra intencionalitat malèvola amagada. De fet m’he posat en contacte amb la persona que signa la carta per fer-li arribar personalment tota aquesta explicació. Confio que tot plegat no quedi en res més que en un malaurat error, i que aquestes explicacions l’hagin convençut.

Reitero un cop més: dedicar temps i energia a donar explicacions públiques del què faig, dic o voto, entenc que forma part de la meva actual responsabilitat, dedicar aquest mateix temps i energia a desmentir afirmacions i acusacions falses fa una mica més de mandra, i és, a més, desagradable. Però en fi, també toca fer-ho. Quin remei.

Foto: mans dibuixant. Font: MC Escher Foundation.

Les nièges du Kilimanjaro, de Robert Guédiguian

Aquest matí he assistit a la nova Filmoteca de Catalunya a la projecció per a la premsa del darrer Premi Lux de Cinema, que anualment atorguem des del Parlament Europeu, i amb el qual es vol reconèixer la universalitat i la diversitat dels valors europeus.

Es tractava de la pel·lícula francesa ‘Les nièges du Kilimanjaro’, de Robert Guédiguian, que en l’edició 2011 competia amb la grega ‘Attenberg’, de Athina Rachel Tsangari, i ‘Play’, de Ruben Östlund, una coproducció sueca, espanyola i danesa.

Posteriorment he tingut el plaer de conèixer el director, Guédiguian, i l’actriu principal, Arianne Ascaride. Des que aquest director ens va seduir amb ‘Marius i Jeanette’, hem estat molts i moltes els qui hem seguit la signatura Guédiguian. La seva capacitat per transmetre, a través d’històries molt humanes, molt properes, molt senzilles (aparentment), la complexitat de problemes socials i globals ben actuals esdevé en moments com l’actual un mecanisme de dinamització i de sensibilització d’extrema necessitat.

Ser allò que s’anomena ‘un autor compromès’ té un risc: que el missatge pesi massa, i en conseqüència el vehicle no el pugui transportar. I és un risc perquè sense vehicle no hi ha missatge. Trobar el punt òptim és a l’abast només d’uns privilegiats. I Guédiguian és un d’ells.

A través d’un vehicle fascinant, emotiu, ple de contrastos i matisos que recomanen veure la pel·lícula diverses vegades, aquest director marsellès ens posa davant dels morros una veritable denuncia d’un sistema que no funciona, ple d’esquerdes, però a la vegada ple de valors humans, de compassió, d’humor i de recerca de la coherència personal.

Del tot recomanable. Perdó, del tot imprescindible.

Tres dalt d’un burro (o no)

Sí, la democràcia representativa és indiscutiblement imperfecta, i per tant millorable, però ara com ara no hem inventat encara un sistema millor. Per altra banda, la gent que hem optat per assumir, ni que sigui temporalment, un càrrec de representació hem d’acceptar necessàriament alguns peatges.

I és que en això de l’exercici de la política hi ha dies que et sents certament fora de joc, desconcertat. Fas una cosa creient que estàs fent allò que toca, allò que està establert en el mandat que se t’ha concedit, i en canvi la percepció que acaba transcendint d’allò que has fet és diametralment oposada a la intenció amb què ho has fet. Quan passa això, lògicament, no és culpa de la gent, sinó teva, i per tant només tens una opció: esmenar-ho, sigui el fons, sigui la forma. Tan important és fer allò que toca, com transmetre-ho com i quan toca, i de la manera que toca.

No obstant, malgrat que la norma ha de ser actuar sempre pensant que tan important és el què, com el com o el quan, és inevitable que en alguna ocasió et sentis una mica com l’home de la faula que segueix:

Un pare anava pel camí amb el seu fill petit i el seu pare (és a dir, l’avi del nen) i un burro. En un moment donat el pare es torça el turmell.

Situació A.- Tots damunt del burro: l’avi perquè és gran, el pare perquè s’ha torçat el peu, i el nen perquè és molt petit. La gent que veu l’escena comenta: “Mireu aquesta mala gent, que poc considerats que són amb aquesta pobra bèstia”.

Situació B.- L’avi i el nen van a peu i el pare dalt del burro. Comentaris de la gent (que desconeix que el pare s’ha torçat el peu): “Quin mal home, ell ben còmode dalt del burro, mentre l’avi i el nen han d’anar a peu”.

Situació C.- El pare coix, amb bastó, i el nen van a peu, mentre l’avi és dalt del burro. Comentaris de la gent: “Quin mal home, aquest avi, obligar el seu fill coix i el seu nét a anar a peu”

Situació A.- Tots, avi, pare coix i nét, a peu: Comentaris de la gent: “Mira que són idiotes aquesta família, tenen un burro i tots tres van a peu”.

(Nota: gràcies, pare, per recordar-me-la)

Doncs això, que exercir un càrrec de representació té aquestes coses. No n’hi ha prou a fer allò que correspon, a més a més s’ha de fer de manera que es percebi com a tal, si més no per part d’aquella gent a qui representes, i que vol sentir-se representada per tu. I és que, t’ho miris com t’ho miris, hi té tot el dret. Aquest és el preu de la tasca representativa, almenys fins que inventem un sistema millor.

Rectifico: retiro la pregunta i demano disculpes

Davant l’enorme impacte que ha tingut la pregunta relativa a l’afer de la no actuació del comitè de competició en els fets de la trepitjada de Pepe, voldria reiterar que l’única intenció d’aquesta era abordar, a partir d’un cas concret, la qüestió de quin és el paper que han de tenir les institucions en relació a la violència en els terrenys de joc, i sobre com i quan cal actuar per tal d’aturar a temps escalades que puguin arribar a tenir algun dia conseqüències greus, sigui en un terreny de joc o fora.

És evident que el debat s’ha suscitat, però no en els termes desitjats.

Constato també que molta gent, fins i tot la que coincideix amb el fons de la qüestió, s’ha sentit incòmoda i disgustada pel lloc, el moment i la forma de plantejar-la.

En tant que representant públic assumeixo que he comès un error en l’exercici de les meves funcions i que he ofès a algunes persones, indiferentment de si en el seu moment em van fer confiança amb el seu vot o no.

Com que ofendre no ha estat mai la meva intenció, demano disculpes sinceres, i rectifico: acabo de demanar que retirin el meu nom de la pregunta esmentada.

Considero en qualsevol cas que aquesta qüestió, la de com gestionar situacions similars, mereix una reflexió per evitar conseqüències no desitjades davant de determinades accions i reaccions, però entenc també que això es pot fer en altres contextos i formats.

Finalment, reitero un cop més, per a qui tingui dubtes sobre quina és la meva feina al Parlament, que aquesta es pot fiscalitzar a través d’aquest bloc, o bé dels llocs web http://www.mepranking.eu o http://www.votewatch.eu , i que l’afer esmentat no és en cap cas representatiu de les meves principals ocupacions i preocupacions, molt més enfocades a treballar en favor de la defensa de drets i llibertats, a la sortida de la crisi en clau verda i social, o a la construcció d’una UE creïble, responsable i democràtica, també institucionalment.

Atentament,
Raül Romeva i Rueda

Abaixant el soufflé

Un cop ha baixat el soufflé que es forma habitualment al voltant d’un partit de la màxima rivalitat, crec que és oportú reflexionar, en fred, sobre el debat que va generar una simple pregunta relacionada amb la violència al futbol. En primer lloc vull recordar que no he posat cap denúncia ni he instat cap actuació concreta contra ningú. Tot el que he fet ha estat usar un cas concret, prou conegut i per tant fàcilment reconeixible, per posar novament sobre la taula un debat obert de fa molt de temps, i que és evident que estem lluny d’haver tancat.

Malgrat els insults gratuïts i fins i tot les amenaces de mort que aquesta, insisteixo simple pregunta, han suscitat, constato com la gran majoria de gent que va llegir la meva reflexió, i no només alguns titulars o comentaris de tercers, en va entendre els motius.

El Parlament Europeu és una arena de reflexió sobre temes que afecten les nostres societats, i la Comissió Europea disposa de nombrosos documents (inclòs un llibre Blanc) sobre violència a l’esport. I personalment em sembla ben normal que sigui aquest un dels temes, entre milers d’altres, que es tracten a les institucions, també a les europees.

Des que vaig arribar al PE, el 2004, he presentat 915 preguntes (413 durant el primer mandat, 2004-2009, i 502 a partir de juny de 2009). D’aquestes només 3 tenen a veure amb futbol (una relacionada amb homofòbia, l’altra amb criteris d’esponsorització, i la d’ahir sobre violència i impunitat), a banda d’algunes reflexions sobre qüestions com els límits salarials. És més que evident, per tant, que aquesta no és ni de bon tros la meva principal àrea de treball, i només m’hi he referit quan ha tingut a veure amb el que sí considero molt més propi del meu àmbit de coneixement, com és la violència, els drets humans, el racisme o l’homofòbia. (Nota: aprofito per recordar que per a tota aquella gent interessada en la meva feina existeixen dues magnífiques pàgines web on aquesta es pot fiscalitzar sense problema: www.votewatch.eu i www.mepranking.eu, apart d’aquest bloc, esclar.)

No obstant, tot i que la desmesurada reacció que aquestes tres preguntes que acabo d’esmentar han provocat, tan mediàticament com social, m’ha sorprès relativament (és a dir, no massa), sí que m’han preocupat, i molt. I és precisament el sobredimensionament que es dóna a aquesta mena d’assumptes (en comparació amb d’altres de més importants) el motiu que em porta a pensar que sí, que són temes que mereixen que com a mínim en parlem i hi reflexionem una mica, serenament.

Reitero un cop més que no he posat cap denúncia sinó que simplement he fet en veu alta (i institucional) una pregunta que es fa molta gent en relació a l’impacte que pot tenir que una acció manifestament violenta no fos considerada greu per cap institució, i sobre si en el marc de la regulació sobre la violència a l’esport (i especialment pensant en l’impacte d’aquesta impunitat podria tenir en la formació de nous esportistes) comptem amb prou instruments per gestionar aquesta mena de casos amb els criteris adequats.

Podia haver escollit algun altre exemple, cert, però el que vaig escollir era, simplement, un de prou clar per obrir la reflexió, i en un moment en què aquest era si més no un tema que suscitava un cert interès, més enllà del partidisme d’uns o altres.

Com hem d’afrontar, institucionalment, aquesta mena de casos? Convé establir marcs de regulació que, davant de fets flagrants, actuïn amb voluntat de desincentivar determinades escalades de violència dins i fora dels terrenys de joc? Aquestes són preguntes que contínuament es fan, ens fem, moltes persones que tenim responsabilitats en l’àmbit legislatiu, i crec que són prou importants com per dedicar-hi alguns minuts de tant en tant, indiferentment de si un és més o menys aficionat als esports, o seguidor d’un o altre equip. No hi veig motius per inhibir-nos-en

Ho vulguem o no molta gent s’hi emmiralla, en l’esport, i crec que és bo tenir cura de quines coses acceptem, com a societat, i de quines hem de condemnar per tal que determinats patrons no es reprodueixin. I crec que cal fer-ho en fred, com he mirat de fer, amb tot el meu respecte i amb la ferma voluntat que arribem a situar algun dia aquest afer, l’esportiu, en la dimensió social, política i econòmica que li pertoca.

Respecto la discrepància sobre el com, l’on o el quan, però em sembla normal que els representants que tenim a les institucions pensin, reflexionin i posin de tant en tant sobre la taula qüestions que, incomprensiblement per a mi, mouen milions de diners, i omplen milers de pàgines i d’hores radiofòniques i televisives.

Trepitjades impunes

Avui, i de manera excepcional, vull dedicar uns minuts a parlar d’un esport que per bé o per mal mou masses, el futbol, i més concretament d’un episodi trist com és la ja famosa trepitjada del defensa Pepe, i de la inhibició del Comitè de competició, la institució que havia de determinar la gravetat de l’acció.

Segueixo amb interès nombroses disciplines esportives, com a ex-esportista i com a aficionat. I de la mateixa manera que celebro l’actitud exemplar d’alguns esportistes que s’han guanyat el respecte per la seva manera de veure i viure la seva activitat, em toca lamentar la d’altres.

A aquestes alçades no podem pretendre que les institucions públiques quedin al marge d’aquesta mena de qüestions. Ho vulguem o no l’impacte d’aquest esport sobre les dinàmiques de les societats és cada vegada més gran, i per tant reclama que de tant en tant ens aturem a pensar fins a quin punt és permissible que determinades maneres d’actuar quedin impunes. Trobo que això és especialment important de cara a la formació de joves esportistes, formin part o no de les elits que singularitzen els diferents esports.

Tot això és el que m’ha portat a co-signar una pregunta sobre els valors a l’esport a la Comissió Europea (aquesta l’hem signada conjuntament amb en Ramon Tremosa). Malauradament no és la primera vegada que em veig obligat a fer una pregunta d’aquestes característiques, i tan de bo fos la darrera.

Nota final: Malauradament (ho sé per experiència) aquesta mena de qüestions sovint se sobredimensionen i ocupen uns espais socials i mediàtics certament exagerats. A mi m’ha suposat amb prou feines cinc minuts signar aquesta pregunta, però estic segur que l’impacte que tindrà serà molt superior al que li pertocaria. Crec que entre tots plegats hauríem de reflexionar serenament sobre aquesta mena d’assumptes.

Fent això, insisteixo, no busco ni polèmiques ni confrontacions gratuïtes, sinó reflexió. I és per això que aquí deixo el tema, per reprendre la meva agenda habitual.

 

Pregunta de Ramon Tremosa i Raül Romeva a la Comisión Europea (25.01.12)

 

Hace unos días, tal y como se muestra en el video, http://www.mundodeportivo.com/20120118/el-clasico-barca-real-madrid/salvaje-pisoton-de-pepe-a-leo-messi_54245077075.html, un jugador del FC Barcelona fue agredido, de manera voluntaria, por un jugador del Real Madrid CF. A pesar de la claridad de las imagenes, el órgano español encargado de ejercer la potestad disciplinaria, el Comité de Competición, http://www.rfef.es/index.jsp?nodo=29 no ha visto ningún hecho sancionable.

El deporte tiene un gran impacto para la sociedad en general. Su importancia social, educacional y cultural hacen de él un activo muy importante a preservar y, a la sazón, a poner en valor.

A la vista de lo anterior y teniendo en cuenta el white paper de la Comisión, COM(2007) 391 final, la resolución del Consejo 2011/C162/01 y la COM(2011)12.

1-¿Cree la Comisión que estos graves hechos vistos por millones de personas y niños han de quedar impunes y, por lo tanto, percibidos por la sociedad como neutros?

2-¿Está satisfecha la CE de saber que nadie del Comité de Competición español va a ocuparse de este caso de violencia en el deporte?


Font foto: Esport3