Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Miscel·lània personal

Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

84
Publicat el 2 de març de 2015

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

El pont

7

pierre-fichefeux

De John Paul Lederach vaig aprendre, entre moltes d’altres coses, que el valor més important de la gent que fa de pont és que, quan connectes dos extrems,  tothom, d’una banda i  de l’altra, t’acaba trepitjant. Sense el pont no s’haguessin trobat, no haguessin parlat i, si és el cas, no haguessin acordat una solució a les seves diferències, però per fer-ho ha calgut que el trepitgessin.

Fer de pont exigeix una gran dosi d’empatia (per entendre les dificultats d’una banda i de l’altra a l’hora de moure’s d’on són), i a la vegada una gran dosi de generositat (per acceptar que et passin per sobre).

Poques vegades valorem els ponts (arquitectònics o humans) amb la magnificència que es mereixen, i no diguem ja homenatjar-los.

La gent que fa de pont és sovint ignorada, i de vegades fins i tot bescantada. La història no acostuma a recordar sobre qui van encaixar les mans els dos personatges que van signar l’acord, l’armistici, la pau, però ningú s’oblida dels ‘encaixadors’.

A la nostra vida quotidiana, cada vegada més prolífica en l’ús d’estereotips, etiquetes, prejudicis, i insults gratuïts, i al mateix temps constructora de murs i de desacords artificials, els ponts resulten essencials.

Diu un proverbi africà que fa més soroll un arbre caient que cent creixent. Els ponts, com els arbres que creixen, també actuen en silenci, amb discreció, pràcticament en l’anonimat. I tanmateix, la notícia, el titular, l’entrevista, la cita, la referència, el reconeixement, els dediquem a l’arbre que cau, o a qui l’ha tallat. Fins i tot té més visibilitat qui, un cop a terra, no fa sinó estellar-lo, que no pas qui sembra llavors de les quals, amb el temps, en creixeran boscos.

El pont de Mostar, per exemple, va esdevenir un símbol en ell mateix, quan el van construir, però sobretot quan el van destruir. La seva reconstrucció no és, només, una obra d’enginyeria, és també una porta a la reconciliació.

Avui, més que mai, toca desmuntar murs i, del material que en traiem, fer-ne ponts. I no parlo, ara, d’arquitectura.

 

Foto: El pont de Mostar segons la visió de Pierre Fichefeux

Quan m’etiquetes, em negues

7

VINZ_TargetShootAndRun

La gent és tal, la gent diu qual, la gent vol això, la gent demana allò. Però qui és ‘la gent’? Erri de Luca, a El dia abans de la felicitat, ens adverteix: “No en diguis gent, són persones, una per una. Si en dius gent no fas cas de les persones. No es poden sentir els pensaments de la gent, només els d’una persona cada cop”.

Vivim en l’era dels estereotips, de les etiquetes, de les senyalitzacions grupals, en definitiva, de la despersonalització. Ens obsessionem en reduir les personalitats complexes a un sol adjectiu i encasellem a partir d’un títol, una professió, un gènere, una orientació sexual, una edat, una opinió.

Però ningú és una sola cosa, i ser d’un grup no vol dir ser com tothom d’aquell grup.

Tota persona té una identitat múltiple, formada per incomptables dimensions, opinions i característiques. I a més, cadascuna d’elles és dinàmica, pot evolucionar, pot canviar, pot créixer.

En el moment que el món està més interconnectat que mai, i que la porositat entre identitats és més gran, és com si sentíssim vertigen davant la complexitat, el matís, la diversitat. Busquem la comoditat de l’estereotip. Creiem que ens aporta seguretat, que ens protegeix davant l’alteritat. I tanmateix, errem.

Quan m’etiquetes, em negues, deia Kierkegaard. L’etiqueta duu a l’estereotip, i aquest a la negació de la personalitat. I és que l’etiqueta és també una diana sobre la qual es dispara sovint el tret verbal, quan no mortal. Va morir perquè era negre, homosexual, dona, musulmà, atea, ric, pobra, unionista, independentista, gitana, en definitiva, perquè era diferent, o pensava diferent.

“Les definicions pertanyen als definidors, no als definits”. Ho diu Toni Morrison, a Beloved. En efecte, quan etiquetem algú, de fet ens estem etiquetant a nosaltres mateixos, i per tant ens neguem. I és així com, poc a poc, morim com a persones.

 

Font foto: Vinz. Target, Shoot and run. A jonathanlevinegallery.com

 

Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva

1

1049_sa-meu-mare_img-jpg

Romeva no és un cognom gaire habitual, i la veritat és que fent un recorregut genealògic, tard o d’hora acabem tots connectats per alguna banda. Sovint em trobo que em prenen pel nét de Pau Romeva i Ferrer. Ell, que va ser pedagog, traductor de Chesterton i co-fundador, l’any 1931, d’Unió Democràtica és, sens dubte, el més conegut i reconegut. Fins i tot em trobo que una determinada generació em diu ‘Pau’, enlloc de ‘Raül’, degut a aquesta coincidència. La veritat, però, és que l’esmentat era cosí del meu avi, Jesús Romeva. És a dir, el pare de Pau Romeva i Ferrer (de nom Àngel Romeva i Sandaran) i el meu besavi (de nom Josep Romeva i Sandaran), eren germans. El parentiu hi és, per tant, tot i que queda una mica llunyà.

Qui sí és, en canvi, nét de Pau Romeva, és Pau Riba Romeva, autor del que està considerat el millor disc en català del segle XX: Dioptria. El disc va ser considerat una mena de crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista. És precisament en aquest disc que Pau Riba incorpora una cançó, «Mareta bufona», en la qual, de fet, critica l’esperit naïf i rialler, per sobre de totes les coses, de la seva mare: Mercè Romeva (filla de Pau Romeva i cosina en segon grau del meu pare, Jordi Romeva).

El motiu pel qual en parlo avui i aquí, però, és el llibre que l’artista acaba de publicar i que dedica, en forma de regal i homenatge, a la Mercè, la seva mare. ‘Sa meu mare’ és, sense cap mena de dubte, un extraordinari testimoni, que a més està curosament editat per Ara llibres.

Dir que la prosa de Pau Riba és una prosa cuidada, a vegades exquisida, i sempre dolçament poètica seria dir una obvietat. Tanmateix, allò que converteix en realment especial aquesta peça literària és, sobretot, l’univers que conté.

El relat ens acosta a un personatge, la Mercè, que a través de les paraules d’en Pau esdevé tot un món al voltant del qual gira la resta de la humanitat. És una història tendra, i a la vegada colpidora. La confrontació d’un fill, i per extensió d’una nissaga (els Riba Romeva són nou germans) amb la sempre complexa i a la vegada inevitable etapa final de la vida d’una mare.

Però més enllà d’això, la història es construeix al damunt d’una descoberta: la que el fill (i de fet, els fills i filles) fan d’una mare que fins que no va arribar a la fase final de la seva vida només era això, mare, i que llavors descobreixen com a persona. Una radiografia en tota regla d’un món interior que fins llavors els havia estat amagat, sinó prohibit.

I si el text és, de fet, un regal a la seva mare, pensat pel dia del seu darrer aniversari (quan feia noranta anys), com a lector no puc evitar trobar-hi un testimoni generacional. ‘Sa meu mare’ reivindica el paper d’algú que durant noranta anys ha viscut a l’ombra i que tot d’una decideix fer un pas endavant i actuar com si en realitat estigués dient: «Ei, jo també existeixo. ¿M’he mantingut noranta anys en un estratègic segon pla, controlant des del darrere, però abans que això s’acabi vull mostrar-me a plena llum i que tots sapigueu com sóc i pugueu fer-me justícia… ?».

¿Era un alliberament?, es pregunta l’autor. ¿Una forma de reivindicar el cognom Romeva després de tants anys de fidelitat ribiana?, rebla.

El cas és que, llegint com en Pau parla de la seva mare, m’han vingut a la memòria imatges cent per cent coincidents viscudes amb la meva àvia, que per cert també es deia Mercè (Manadé, en aquest cas, mare del meu pare). Una altra dona obligada per les circumstàncies a jugar un paper secundari a la vida i que, només després de la desaparició del seu marit, l’avi Jesús, va emergir com la flor que sempre havia estat, ara ja sense cotilles.

«Sa meu mare» és, doncs, un cant a l’estimació filial sense límits, amb lletra i música d’un dels artistes contemporanis més sorprenents i rellevants.

Un darrer consell (vaja, recomanació, si ho voleu), donat que la història transcorre en un escenari, Cadaqués, que l’autor ja ens va donar a conèixer a través d’El Convidat, resulta de gran ajuda visionar de nou aquell capítol per transportar-nos, ni que sigui virtualment, a l’interior d’aquelles parets, i esdevenir així testimonis privilegiats del comiat-regal-homenatge que signa Pau Riba, fill de Mercè Romeva.

L’estrip

0

IMG_3743

La mar s’ha llevat calmada i seductora, aquest matí. El sol, tímid, convidava a acompanyar-lo. Remulleu-vos, deia. L’ocasió era única: la mítica travessia Estartit-Medes, Memorial Àlex Lorente. Dues distàncies: 5200 i 3400. Natació en aigües obertes a la carta. Gairebé una delicatessen. Reptes personals en una capbussada grupal i amb un objectiu solidari: recaptar fons per la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties del cor.

Àlex Lorente, l’ànima. Ens va deixar fa dos anys. Tant s’estimava el mar que, quan aquest el va cridar, ell va decidir quedar-s’hi. Ves que venim, Àlex! li dic mentre clavo la mirada en aquesta aigua vermellosa en què s’ha convertit.

L’ambient és idoni, el clima extraordinari, la companyia incomparable. Al meu costat, la Diana, per tercera vegada. Cansada de veure’m nedar, ha decidit viure-ho. Benvinguda.

Ens equipem, i mentre ho fem comentem el dia, el moment, l’experiència, animem els novells, motivem els desmotivats (també n’hi ha algun). Tot mecànic, natural, sa. Fins que, tot d’una, succeeix: malgrat la cura, el neoprè en què m’estic intentant embotir pateix un estrip. Vint centímetres d’obertura en el costat lateral esquerre. Queda molt poc per a la sortida. No hi ha temps per buscar-ne un de nou. Tampoc n’hi ha, per aquí. Reacció immediata: fora neoprè! A pèl, què coi. Com el Poppy, com en Miquel Sunyer, com tanta d’altra gent. Si ells poden, jo puc. El mar és per viure’l sense cotilles, em dic. La intenció és sonar èpic. La veritat és que, simplement, no tinc alternativa.

A la sortida, només una desena van a pèl, i són els veterans de la cosa. Ai, que patirem! Ho penso, però no ho dic. Àlex, va per tu company. Això sí que ho dic, en veu baixa. Em sent, ho sé.

3, 2, 1, sortida. Correm cap a l’aigua. Està freda, però a mesura que avancen els metres, que les braçades se succeeixen, que les boies van quedant enrere, la temperatura del cos augmenta. El cor funciona bé (que important que és, el cor, i quanta recerca cal fer, encara, per garantir que cada vegada el sapiguem llegir millor). L’Àlex m’acompanya tota l’estona. Hi parlo. La meva pell nua s’impregna del compromís, de la valentia, i del coratge d’aquests pioners: naturalistes, biòlegs, metges, humans humanistes.

Gràcies Àlex, i a tota la gent que té cura del Parc, gràcies metges i investigadors, que vetlleu per cuidar i millorar els nostres cors, gràcies Miquel Sunyer, per haver-nos ensenyat que nedar és, també, una manera d’ajudar. I gràcies Neda el Món, per fer que tot plegat sigui possible.

Ah, i gràcies, estrip, per haver-me permès viure-ho tot plegat tan a flor de pell. I si al final decideixo no suturar-te? Hi pensaré. Que ho decideixi el cor.

(Fonts foto: La superior, Raül; Les quatre inferiors, d’en Toni i la Pili)

Per on anava?

0

Si diu A, perquè no diu B. Si diu A i B, perquè no diu C. Si diu A, B i C, perquè molt abraça i poc estreny (hauria estat millor que se centrés en una sola cosa). El silenci està mal vist, perquè qui calla hi consent. Prendre distància (i guanyar perspectiva) és perdre el temps. Castiguem el matís i premiem l’exabrupte amb molts retuits, m’agrades o lectures. Ven més (o compta amb més descàrregues, que és una altra manera de posar-hi preu) un atac personal que una reflexió ponderada. El gris molesta i el dubte desconcerta. Ens sentim més còmodes amb el blanc i negre, amb l’asseveració constant. Maquiavel.

La política, com els encenalls, encén i crema a gran velocitat. La notícia, també. Critiquem la política (notícia) espectacle, però al mateix temps ens en nodrim, la busquem, la incitem, la provoquem, i quan no n’hi ha, ens la inventem. Els espais de reflexió, de debat, d’anàlisi i de contrast ponderat d’idees pateixen per mantenir-se en les graelles, enfront de l’espectacle, efímer, de la discrepància exaltada i fugaç, fugissera. Panem et circenses. Circ romà al segle XXI, però sense sang (segur?).

El rastre a Internet és perenne, i en canvi la memòria és curta. Contradicció. Demanem responsabilitat, precisió, mirada llarga i encert permanent, al mateix temps que exigim immediatesa, transparència constant i èpica. Ens molesten molt els arbres i oblidem que darrere hi ha un bosc. Mirem el dit, però: i la lluna? Que ho facin, enlloc de fem-ho. Ells tenen la culpa. Tu. Tu més. Ets dels meus, o no ho ets, jo ho decideixo. Nosaltres, vosaltres. No em toquis.

Vivim en l’era de la velocitat, del fast food, del fast thought i del fast tot. Molta pressa per reaccionar, poc temps per meditar. Molta necessitat per intervenir de seguida, i a qualsevol cost (tot té un preu, la diferència és qui el paga). Pocs incentius per contenir impulsos, per pensar i repensar, per preveure, i prevenir.

Stop! Prou! Basta!

Necessito un minut. Inspiro, respiro, inspiro, respiro.

1, 2, 3, 4,… 60 segons. Temps!

Ja està? Sí.

Tornem-hi.

Per on anava?

Font foto: http://berlinergazette.de/symposium/slow-politics/

I ara sí, finalment, s’abaixa el teló. Jo em retiro d’escena, però l’obra continua

4
Publicat el 17 d'abril de 2014
La vida són cicles, inicis i finals, transicions entre moments, experiències dinàmiques, una successió d’entreactes. Tot allò que comença necessàriament s’acaba, més tard o més d’hora, millor o pitjor, amb més encerts o amb més dolor.

Avui tanco una etapa que ha durat deu anys. Pot semblar un període molt llarg, o molt curt. Depèn. En termes vitals pot arribar a ser, fins i tot, una eternitat. Per a la meva filla i el meu fill, per exemple, és molt més que la seva pròpia vida: no m’han conegut en cap altre format que el de fent i desfent maletes. Durant molt de temps, el meu fill estava convençut que el ‘papa’ treballava en un avió. Sense arribar a aquest extrem, per a la gent que avui és a la universitat deu anys és pràcticament mitja vida. Per aquests nois i noies, jo sempre he estat ‘allà’, com el dinosaure de Monterroso. Formo part del mobiliari ‘europolític’. I per a mi, que ara en tinc quaranta-tres, és pràcticament un quart del meu cicle vital. Des de qualsevol d’aquests punts de vista, per tant, deu anys són molts.

I tanmateix, posats en perspectiva, deu anys són una misèria. Agafem l’escala històrica que vulguem: història de Catalunya, història de la construcció europea o història d’Europa (no és el mateix), història de la Humanitat, existència del planeta Terra, Univers,… No, definitivament, deu anys no són pràcticament res. Amb prou feines un sospir, un simple alè, una trista gota de voluntarisme diluïda en la immensitat d’una realitat convulsa que canvia a perpetuïtat. Una anècdota, rellevant per a qui la viu, és clar, però insignificant si la situem en un context més ampli.

Tot, al cap i a la fi, és relatiu. I és amb plena consciència d’aquesta relativitat de les coses, de la brevetat del nostre pas per la vida, que aprofito que s’abaixa el teló (final d’acte) per sortir d’escena. Ja no tinc més paper en aquesta obra.

És impossible resumir en un apunt, necessàriament breu com aquest, què han significat aquests dos lustres en termes personals, polítics i professionals. De fet, de les moltes preguntes que, de manera comprensible, em veig obligat a respondre sovint (sobretot darrerament) n’hi ha dues que temo particularment. Una és: amb què et quedaries d’aquests deu anys? I la segona: i ara què faràs?

La resposta a la primera serà sempre injusta, per impossible. La resposta a la segona, per la seva banda, requereix prèviament d’una pausa, d’una reflexió i d’un dol (totes les transicions en comporten) que tot just ara comença, i que no sé quant durarà. Sigui com sigui, tinc ganes d’estudiar nou llibrets, de preparar nous papers, de pujar a nous escenaris (i tornar a alguns dels antics, que havia abandonat), de seguir, en definitiva, formant part del teatre de la vida.

Vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que m’han permès viure aquesta experiència, començant pel partit (això és, la militància d’ICV), que un dia em va convidar a representar-la al Parlament Europeu, als amics i amigues que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys, i que, malgrat tots els errors que hagi pogut cometre, continuen considerant-se com a tals, i a aquells/es que, havent-me acompanyat a l’inici, se senten decebuts/des (us demano disculpes, no ho he sabut fer millor), a l’equip amb qui he treballat, que m’ha assessorat i que m’ha patit, a la família, que ha viatjat amb mi, constantment, dins la meva maleta emocional, i en definitiva a tota aquella gent que ha sabut veure al darrere dels errors i dels encerts, la voluntat d’una persona amb tantes limitacions com ganes de fer-ho bé.

Fa deu anys, George Steiner pronunciava a la Fundació Nexus una suggerent conferència que va titular: ‘La idea d’Europa’. En recomano la lectura. Deu anys després la rellegeixo, per recordar-me on érem llavors, i per comparar-ho amb on som ara. Europa segueix essent una bona idea, no en tinc cap dubte. En tot cas hi ha un problema de llibret, d’interpretació, de direcció i, fins i tot, d’escenografia i d’atrezzo. El públic s’ha cansat d’esperar que l’obra el convenci. Hi ha qui, avorrit i frustrat, ha abandonat la sala, d’altres, però, no es resignen a ser simples espectadors/es i opten per pujar a escena, igual com jo vaig fer fa deu anys. Sigueu benvingudes i benvinguts. Us desitjo tota la sort, i sobretot tots els encerts, que els qui ara ens retirem no hem tingut.

El teló s’abaixa, doncs, temporalment, i alguns dels actors i actrius ho aprofitem per desaparèixer entre bambolines, discretament. Tanmateix, l’obra continua, i la millor part encara ha d’arribar. N’estic convençut.

No news, good news? L’aclaparadora derrota del 96% front el 4%

10
Publicat el 7 de gener de 2014
La realitat és una cosa. La percepció que en tenim una altra. De vegades una i altra coincideixen. Molt sovint, però, no. Quan queden quatre mesos abans no finalitzi el meu mandat com a diputat al Parlament Europeu és un bon moment, crec, per començar a fer balanç del que hauran estat deu anys de feina (dues legislatures). A això dedicaré a partir d’ara, entre d’altres coses, alguns dels escrits en aquesta bitàcola.

La primera reflexió a fer és, temo, relativa al pas del temps, i a l’impacte d’aquest. Vaig estrenar-me en política europarlamentària el 2004. Llavors tenia 33 anys i cabell, i no tenia fills. Deixaré aquesta activitat el 2014, amb 43 anys, una filla i un fill, i sense cabell. M’afanyo a dir que no pretenc establir cap relació entre una cosa i l’altra (ser pare i que l’àtic s’hagi buidat). Són, simplement, dos fets d’una realitat amb la qual convisc amb tanta normalitat i dignitat com puc. Com real és, també, el fet que abans d’aventurar-me a les tempestuoses aigües de la política europarlamentària tenia una vida acadèmica, investigadora, docent, com a escriptor d’assaigs, activista, internacionalista,… En altres paraules, que no sempre he fet de diputat. 
 
Vaig acceptar la invitació d’encapçalar la llista d’ICV al PE en un moment en què es parlava molt de recuperar l’universalisme, d’ecologia, d’alterglobalització, de construir un món socialment i ambientalment diferent (i sobretot més just), i de la importància de bastir xarxes entre política i societat civil (també a escala global).

 
El meu perfil llavors semblava encaixar amb aquesta vocació. I, de fet, el gran gruix de la meva activitat parlamentària té a veure amb iniciatives en aquest sentit: igualtat dones-homes, defensa dels drets i les llibertats de col.lectius concrets (LGBTI, Roma, persones amb discapacitats o persones migrants, per exemple), drets de la ciutadania, cohesió social, mesures contra l’atur, i en especial l’atur juvenil, lluita contra la pobresa, defensa del medi ambient i dels béns comuns (recursos marins), canvi de model energètic, lluita contra l’escalfament global, combat a l’energia nuclear i d’altres igualment contaminants, abanderament dels drets humans dins i fora de la UE, promoció de la pau i la democràcia, establiment de relacions comercials justes i respectuoses, etcètera.

Tot plegat és fàcil de comprovar donant un cop d’ull a les preguntes parlamentàries que he presentat a la Comissió i al Consell (413 durant període 2004-09 i 857, de moment, durant el període 2009-14), les resolucions que he signat, defensat i promogut (227 durant el període 2004-09 i 359, de moment, durant el període 2009-14), o fins i tot les intervencions en plenària, les quals, a diferència de les que fem en comissió parlamentària, sí que queden registrades (164 durant el període 2004-09 i 1715, incloent també les explicacions de vot, de moment, durant el període 2009-14).

La informació relativa a tota l’activitat parlamentària, per altra banda, es pot consultar a través de diverses vies com ara la meva pàgina oficial al PE, el rànking MEP o VoteWatch.

Fins aquí, insisteixo, la realitat. La qüestió és, però, que quan m’interesso per quina és la percepció que es té de tota aquesta activitat, fins i tot per part de gent políticament afí (del partit, vaja), constato una inquietant varietat de respostes: hi ha desde qui lògicament està perfectament al cas de tot aquest volum de feina (aquests són pocs), fins a qui es queda amb un aspecte concret, un tema, una intervenció, un error, una polèmica (aquests darrers són força més nombrosos, per no dir, directament, la majoria).

Una qüestió, tanmateix, destaca per sobre de la resta de manera certament aclaparadora: té a veure amb les iniciatives (preguntes, esmenes, cartes, interpel.lacions o intervencions diverses) que sol, o conjuntament amb d’altres companys i companyes del Parlament d’altres formacions polítiques, he fet en relació als drets nacionals i lingüístics de Catalunya. El fet significatiu és que, en termes comparatius, aquest tipus d’accions no arriben, acumulades, al 4% de tota la meva activitat (la quantificada).

Per altra banda, i sense pretendre concedir cap valor científic a la dada, certifico que un comentari al meu Bloc, al Twitter o al Facebook relatiu a una d’aquestes iniciatives (drets nacionals o lingüístics, consulta,…) mereix desenes, fins i tot centenars, de retuits, ‘m’agrada’ o comentaris, i fins i tot, alguns, milers de lectures, mentre que tota la resta passa pràcticament desapercebuda. Què passa amb el 96% restant? No news, good news, es podria pensar. En aquest cas, però, la fórmula no em reconforta. Sens dubte una part de la responsabilitat per no haver aconseguit donar més visibilitat a tot un seguit d’accions que també considero importants és meva (vaja, que no ho he sabut fer millor). Una altra part, però, crec que simplement és un reflex del moment actual.


Aquesta és la realitat sobre la percepció de la realitat.

El moment que vivim a Catalunya ho condiciona pràcticament tot, des de l’interès periodístic (cada cop costa més trobar espai mediàtic per a aquella part de l’activitat que no està directament relacionada amb ‘el tema’, diga-li procés) a la movilització a través de les xarxes socials.

En altres paraules, la trascendència pública que constato que té aquest 4%, i l’aclaparadora victòria que suposa, en termes d’impacte, respecte del 96% restant, és un dels factors (tot i que no l’únic), que m’han fet arribar a la conclusió que fins que no haguem resolt aquesta qüestió, no podrem tenir un debat polític ‘normal’, entenent per normal la clàssica confrontació de projectes i opcions polítiques entre esquerres, dretes, liberals, ecologistes, conservadors, socialistes, etcètera. La que veig que caracteritza els debats de molts dels meus col.legues al Parlament Europeu, per exemple. Ni més, ni menys.

En síntesi:
Assumeixo que negar la importància que a hores d’ara té aquest 4% per sobre de la resta en termes de percepció és, simplement, negar la realitat. I això, crec, no ens ho podem permetre. Jo almenys no puc. Sigui com sigui, en aquest final de mandat voldria reivindicar el 100% de la meva activitat: és a dir, el 4%, esclar, però també el 96% restant. 

Font foto: Parlament Europeu

El semàfor ja és verd

3

Condueixo concentrat en les noticies de la ràdio. De fet, em dirigeixo precisament cap a una de les tertúlies a les quals de tant en tant participo. Avui toca l’Oracle, de Catalunya Ràdio, presentada i dirigida per en Xavier Graset. Repasso mentalment els temes dels quals probablement tocarà parlar, o sobre els quals, si més no, és possible que se me’n demani l’opinió: crisi, Ucraïna, desnonament, deute, pressupostos, reforma energètica, la meva darrera novel.la ‘Retorn a Shambhala’ … i és clar, també sobre la consulta, Catalunya, Catalunya i Europa, …

Un dels semàfors de la Via Augusta es posa vermell, i m’aturo. Al meu costat s’atura un altre cotxe. De reüll veig com el conductor del vehicle em fa senyals. Amb gestos em demana que abaixi la finestra. Pensant que em voldrà preguntar sobre alguna adreça o direcció, abaixo el volum de la ràdio i seguidament la finestra. Ell ja té la seva oberta.

–Escolta, tu ets en Romeva, aquell d’Iniciativa?

Sorprès per la pregunta, que confesso que no m’esperava tenint en compte les circumstàncies en les que ens trobem ell i jo -és a dir, aturats en un semàfor en vermell-, assenteixo.

I tot seguit una pregunta encara més sorprenent, no pel contingut, sinó pel context i el moment:

–I escolta, això de la independència què, com ho tenim? Què hi diuen a Europa?

Just en aquell moment el semàfor es posa verd.

Obligats per les circumstàncies tant ell com jo hem de posar primera, i arrencar.

De nou en marxa, condueixo pensant en el fet que acabo de viure. Arribo a l’emissora de ràdio. Allà m’hi espera en Graset i la resta de tertulians.

–Us fa res si sortim un moment per sumar-nos a la protesta pel tancament de Canal 9?

–Per descomptat que no –responc.

Sortim, i protestem.

Minuts després, ja asseguts davant els micros, comencem a parlar de tot: d’Europa, d’Ucraïna, de la crisi, de pressupostos, d’energia, de ‘Retorn a Shambhala’ i, és clar, també de Catalunya i del futur que li espera, amb o sense Europa.

El semàfor ja fa temps que s’ha posat verd, i el cotxe no es pot quedar aturat.

Font foto: Júlia Brosa

Hauré fet ús de l’escó, en règim d’usdefruit, durant 10 anys. Al maig el torno. Recordo les raons.

23
ICV va obrir ahir el procés de primàries per escollir qui haurà d’encapçalar la llista a les eleccions europees del proper 25 de maig. De moment hi ha dos candidats a candidat (Salvador Milà i Ernest Urtasun). Jo no m’hi presento. Durant 10 anys he fet ús de l’escó, sempre conscient que no era meu, sinó que el tenia en règim d’usdefruit. Toca tornar-lo. Fa molt de temps que argumento les raons d’aquesta decisió. No obstant això, encara hi ha qui em pregunta perquè. Recupero, per tant, un apunt que vaig fer el passat 24 de maig, just quan faltava un any per a les eleccions, i que vaig titular, precisament, “365 (raons per les quals no repetiré com a eurodiputat)

 

“Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).

Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.

Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.

El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.

Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.

Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.

Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.

No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.

Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.

Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.

En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:

El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:

Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”

En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”

En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”

Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.

Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.”

 

 

 

Font foto: desconeguda

Bauman: sobre democràcia, xarxa, política i poder

2

Després de la inquietant aventura estil Dragon-Khan protagonitzada pel Movimento 5 Stelle, de Beppe Grillo, es va obrir a Itàlia un interessant debat sobre el paper de la xarxa (Internet) en la democràcia i en la modernització de la política. El debat, però, ve de més lluny: primaveres àrabs, indignados, Occupy Wall Street,… Tots ells són fenòmens locals amb dimensió global que tenen un factor comú denominador: la democràcia (o manca de democràcia) que tenim no ens agrada, i volem canviar-la.

A Milan van parlar-ne, fa uns dies, en el cicle de debats ‘Meet the Media guru’. Me n’assabento per la premsa italiana (Luigi Franco, d’Il Fatto quotidiano) i el tema m’atrapa, sobretot, per les reflexions que hi va fer el sempre interessant Zygmunt Bauman (sempre segons la premsa, font secundària per tant). Bauman hi va ser convidat, en ple desconcert sobre el fenomen 5 stelle, per analitzar l’impacte de les anomenades revolucions digitals en xarxa sobre la vida política.

Segons Bauman, Internet és l’instrument natural per promoure la democràcia, però encara és massa d’hora per veure’n resultats. Ens trobem en una fase experimental, diu. El cas és que les formes tradicionals de govern, segons el pensador polonès inventor del concepte de la ‘modernitat líquida’, no estan ja en disposició de donar resposta als problemes globals i de controlar els poders reals de dimensió supranacional que avui governen el món. En això, qui més qui menys, tothom sembla estar d’acord. El problema, insisteix Bauman, és que no hem trobat la manera de superar aquest divorci entre poder i política.

Bauman esmenta els profetes que veuen en Internet ‘la’ via per construir una democràcia més àmplia. En efecte, diuen aquests profetes, la xarxa és l’instrument natural per a ‘promoure’ la democràcia. Una món amb Internet ‘ha’ d’esdevenir un món democràtic. I aquí és on Bauman situa el matís: ‘ha de’. És a dir, que no tenim encara proves que estigui succeint. És una hipòtesi. Fins i tot una necessitat. Però no pas encara una realitat.

El fet és que ens trobem en una fortíssima crisi de les institucions polítiques existents ( a diversos nivells). La gent creu cada vegada menys en les institucions inventades pels nostres avantpassats, inclosos parlaments i partits. I no hi creuen per què no confien que puguin ‘mantenir les promeses que fan’. No és només una qüestió de corrupció, o de fracàs d’un partit o d’un ministre, insisteix, sinó d’un sistema que ja no genera confiança. Les institucions són orgànicament incapaces de convertir les promeses en fets, i per això molta gent les volem canviar, o directament substituir-les.

El problema és que ningú no ha trobat encara la solució. I aquí és quan Bauman cita un altre dels grans: Antonio Gramsci: “Les velles regles no aporten ja resultats, però les noves encara no s’han inventat”.

I cita alguns exemples: No veiem, diu, que s’hagin aconseguit els objectius esperats després de tantes manifestacions públiques a l’Iran, les quals Hillary Clinton va definir com la ‘primera revolució democràtica fundada a Internet’. Tampoc en el cas dels indignados a Espanya (on el PP va aconseguir majoria absoluta) o de la primavera àrab (després de la qual ha tornat, com, sempre, l’hivern). Fins i tot en el cas d’Occupy Wall Street, diu el sociòleg, l’impacte resta invisible.

El problema, conclou Bauman, és que avui, Poder i Política ja no estan units, com abans. Fins a mitjans de segle, raona, el poder (la possibilitat de fer coses) i la política (la possibilitat de decidir quines coses calia fer) es trobaven de manera intrínseca en les mans dels governs elegits democràticament. Degut a la globalització, però, això ja no és així. D’una banda tenim un poder que va per lliure del control polític, i de l’altra una política que pateix constantment, i de manera permanent, el dèficit del poder.

D’aquesta manera, la gent que fa política incorpora en les seves plataformes polítiques el desig dels electors i electores, però no poden complir les promeses que fan, ja que si les mantinguessin, afirma Bauman, serien castigats pels poders supranacionals com la borsa o les finances, els quals tenen interessos ben diferents a aquells dels de l’electorat.

Per això la gent busca noves solucions. El problema, però, és que tot el que s’ha provat fins ara han estat simples experiments, assegura el sociòleg. I no tenim cap prova que funcionin.

Els tipus de democràcia inventats fa temps, com la democràcia representativa, es troba en crisi. D’acord, es pregunta Bauman. Però quin és el futur? Una democràcia basada en la xarxa? Sigui com sigui, estem just a l’inici del procés, conclou: no hem trobat encara cap solució.

En síntesi: El poder és global, però la política és local. I els problemes creats a escala global no es poden afrontar a escala local amb eficàcia. Ens cal una política que estigui a l’alçada de la dimensió dels problemes. Una política, per tant, global.

Per construir una política global, però, i aquesta és la meva reflexió, ens cal construir també una consciència global, col.lectiva. Sense aquesta visió del món com un tot (humanament i ecològica), la construcció d’una política global seguirà sent una bona idea, bona, sí, però només una idea. 

Foto: Zygmunt Bauman. Font: desconeguda (si algú la coneix li agrairé que m’ho digui, per poder acreditar l’autoria)

365 (raons per les quals no repetiré com a candidat)

6
Publicat el 24 de maig de 2013

Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).

Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.

Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.

El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.

Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.

Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.

Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.

No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.

Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.

Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.

En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:

El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:

Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”

En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”

En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”

Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.

Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.

Font foto: desconeguda

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (per a la revista Valors)

3

Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (publicat a la Revista Valors, octubre de 2012, número 97)

Per Raül Romeva i Rueda, dels Gausacs de Sant Cugat
 

Era la Festa Major de Mirasol de l’any 2010. L’acotxadora, menuda ella, s’enfilava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d’arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l’enxaneta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l’acotxadora, es va besar la mà i va fer l’aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exultant. «Papa, ja també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que desconeixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisades que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava.

Un any després era l’Elda qui s’enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d’aquell pilar de cinc, somreia i feia l’aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d’emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç.

Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol construcció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la família ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.

Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exemple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la condició física o el país d’origen.

200 anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activitat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional; i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles.

Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa, la que surt a la fotografia. I així ho havia viscut sempre, en tant que aficionat a veure castells. Però va ser quan vaig començar a viure’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i, per tant, el gran i exigent entrenament que demana aquesta part de l’estructura. I és que, essent com és la seva principal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota precaució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de superació, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom i hagin de baixar al pis de quints, o quarts, o fins i tot més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals a l’hora de fer un castell, també ho són, i segurament encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla.

Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fonaments. Travar una bona pinya, per tant, és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encaixar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situació. Probablement no sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agulles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc, quan descarrega, és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.

 

Setembre de 2012

Foto: Pinya del 2d8f que Gausacs va descarregar al Concurs 2012 de Tarragona. Font: Antoni Coll.

Merda de polítics!

7
Publicat el 11 de maig de 2012
L’home s’esperava pacientment a la sala d’espera. Feia dies que li feia mal una cama, tossia sense parar, tenia migranyes, suava per les nits i li tremolava el pols. La seva dona prou que li deia que s´ho fes mirar, però ell estava sempre massa enfeinat. El negoci no li anava com abans. Maleïda crisi! No es podia permetre tancar un matí per anar al metge. Però aquell dia el dolor a la cama ja era insuportable. Va demanar al seu germà que li atengués la clientela per unes hores, a la botiga de queviures. No li agradava demanar-li favors perquè sabia que se’ls feia pagar amb interessos, però no tenia alternativa. Sobre la taula hi havia un diari del dia. Li va donar un cop d’ull ràpid. Com cada dia, des de feia un mes, només parlava de les eleccions que havien de tenir lloc aquell diumenge.  Va esbufegar. Merda de polítics! Tots són iguals! Prometen, prometen però no els importem una merda! Ho tenia decidit. No aniria a votar. Total, pel que serveix! Llavors la porta del Dr. Ramírez es va obrir, i una infermera va fer passar l’home. Un cop dins li va explicar tots els seus mals al metge. Ell se’l va escoltar, pacientment, mirant-lo als ulls. De tant en tant prenia notes en un paper. Li agradava tenir la història dels seus pacients. Era un bon professional. Feia aquella feina per vocació de servei, i li agradava. Darrerament, però, amb aquest coi de retallades els estaven collant massa. Només podien dedicar cinc minuts a cada pacient. I això els dies que anaven bé. En èpoques com aquella, amb tanta grip, el temps de visita es reduïa a tres minuts. Després d’auscultar-lo i de prendre-li la pressió, el metge va deduir que aquell home simplement patia estrès. Li va recomanar prendre’s les coses amb calma, una mica de repòs, i descansar. I ja està? Va dir l’home. No em dóna res, cap pastilla, cap xarop? Vostè és metge, no? Faci el favor de curar-me, que per això pago els meus impostos! El metge estava acostumat a aquella mena d’atacs de frustració. Va agafar el bloc de receptes i hi va escriure ‘paracetamol’. L’home va agafar la recepta i se’n va anar, renegant. Va sortir corrents de la consulta en direcció a la botiga. Havia de rellevar el seu germà, sinó aquell li cobraria el favor a preu d’or. Pel camí es va creuar amb un cartell del candidat conservador, el que repetia dia sí i dia també que el primer que faria si guanyava seria abaixar els impostos, que ja estava bé de pagar tant. Acabava de decidir-ho, votaria per aquell candidat. Sí senyor. Ja n’estava fart de pagar impostos. Aquell diumenge hi va haver eleccions. Va guanyar el candidat que l’home havia votat. Estava content. Almenys aquell sí que faria alguna cosa per ell: li abaixaria els impostos. Un mes després, aquell candidat, ara president, va enunciar que, degut a la crisi, calia que tothom s’estrenyés el cinturó, i que no n’hi havia prou amb retallar pressupostos per sanitat i educació, que malauradament també haurien d’apujar impostos. Merda de polítics! va pensar l’home. Tots són iguals! No penso votar mai més. 

Font foto: El Roto / El Pais

El cost de les petites equivocacions

1
Publicat el 15 d'abril de 2012

L’activitat pública, i més concretament la de caràcter polític, comporta haver d’acceptar ser víctima de petites equivocacions, aparentment innocents, però que en la societat hiperconnectada d’avui poden acabar prenent dimensions colossals.

Sóc clarament partidari de la transparència, i practico tan com puc la rendició de comptes. És la meva obligació respondre públicament de les coses que faig, les decisions que prenc i del sentit del meu vot. Tanmateix, confesso que se’m fa més pesat haver de respondre davant d’afirmacions, tergiversacions, acusacions, insinuacions o directament difamacions personals que poden venir des de fronts molt variats. De vegades són titulars de premsa, de vegades tuits maliciosos, o de vegades comentaris en diferents formats.

Acostumo a prendrem-ho amb paciència, filosofia, i un punt de resignació, però tot i així, si considero que el comentari m’atribueix conductes o expressions que no són certes, crec que és també la meva obligació respondre-hi.

El darrer cas ha estat una ‘Carta als lectors’ en el Diari de Sant Cugat. L’autor de la carta, Oriol Osan, comenta algunes aparicions recents en el mitjà esmentat, en què parlava del meu llibre, ‘Sayonara Sushi’, i seguidament afirmava que havíem coincidit en un viatge a Brussel·les on ell volava en turista i jo… en primera (sic).

L’autor de la carta em demanava que públicament expliqués si allò no em semblava incoherent amb el discurs que practicava en relació a l’activitat política.

Doncs bé, el cas és que l’autor d’aquesta carta simplement s’equivoca: sempre viatjo a Brussel·les amb tarifa Econòmica Flexible. És fàcil comprovar-ho: als avions de Brussels Airlines hi ha un cartellet que separa la tarifa ‘negocis o Business’ (a Brussels Airlines no hi ha Primera) de la resta, i jo sec sempre darrera el cartellet (quan n’hi ha, ja que de vegades no hi ha ningú que hi voli), mai al davant. I la raó és simple: donat que tenim una agenda molt variable, el més barat és comprar amb temps diversos bitllets que puguin ser canviats sense recàrrec. Qüestió de responsabilitat.

L’aparent confusió visual no em semblaria tan greu si no fos que, en aquest tema, m’he significat sovint i vaig ser dels qui en el seu moment va impulsar, juntament amb d’altres col·legues el canvi de criteri en quant als vols i que renunciéssim a viatjar en classe Business, o negocis. Només dos exemples: http://www.publico.es/espana/370216/es-una-cuestion-de-respeto-a-los-ciudadanos o bé a http://www.publico.es/internacional/369963/los-diputados-europeos-se-niegan-a-viajar-en-clase-turista

Així mateix, he de dir que el meu nivell de preocupació en aquest assumpte m’ha portat sovint a renunciar fins i tot a alguns dels habituals ‘upgradings’ que fan les companyies als viatgers habituals en cas que l’avió vagi ple. Tinc molts testimonis de les converses surrealistes que de vegades he mantingut amb personal de les companyies, que no comprenen que algú no vulgui aquest suposat ‘privilegi’, cosa que m’ha passat fins i tot en viatges de caràcter privat.

Tenint en compte que per la meva feina em toca agafar molts avions, en aquells viatges que jo gestiono dedico força temps i energia a fer allò que l’autor de la carta em demana: ‘donar exemple’.

En definitiva, tota aquesta explicació és conseqüència d’una afirmació que, vull pensar, es basa només en una interpretació equivocada del què aquesta persona suposadament va veure, i que no té cap altra intencionalitat malèvola amagada. De fet m’he posat en contacte amb la persona que signa la carta per fer-li arribar personalment tota aquesta explicació. Confio que tot plegat no quedi en res més que en un malaurat error, i que aquestes explicacions l’hagin convençut.

Reitero un cop més: dedicar temps i energia a donar explicacions públiques del què faig, dic o voto, entenc que forma part de la meva actual responsabilitat, dedicar aquest mateix temps i energia a desmentir afirmacions i acusacions falses fa una mica més de mandra, i és, a més, desagradable. Però en fi, també toca fer-ho. Quin remei.

Foto: mans dibuixant. Font: MC Escher Foundation.