Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Castellers

Sugoi Omi! Arigato Hiro! Sayonara, i fins sempre!

0

En Hiro i l’Omi són mestres. Els darrers dos anys han donat classe a l’escola japonesa, a Sant Cugat. Formen part del col.lectiu de formadors que volta pel món per atendre les necessitats de la canalla japonesa repartida arreu. Ara han de tornar al Japó. El govern nipó no els permet estar-s’hi més temps.

A Sant Cugat hi ha moltes empreses de tecnologia japonesa on treballen molts professionals d’aquell país, també durant un període de temps limitat, abans no se’ls enduen de nou. La raó de tanta mobilitat, tal i com ells mateixos expliquen, és ben senzilla: impedir que estableixin vincles amb la societat que temporalment els acull. Vaig conèixer aquesta dinàmica gràcies a la singular radiografia que en va fer Imma Monsó a ‘Hi són, però no es veuen’.

L’aparició d’en Hiro i l’Omi als assajos dels Castellers de Sant Cugat va ser, per tant, tot un aconteixement. Sempre amb el somriure tatuat al rostre i la llibreteta a punt, per anotar-hi noms i paraules en català, es fonien entre les espatlles, els braços i les cames de la gent de la colla. Esmicolant el tòpic segons el qual els japonesos defugen el contacte físic i l’excessiva proximitat, en Hiro i l’Omi, vestits de verd collserola, s’encaixaven en les pinyes, donaven pit, patien si les coses anaven maldades, i s’abraçaven i petonejaven amb la resta de la colla quan s’assolia una fita. Fins i tot van acabar diluïts en la premsa que suposa una soca, la de la torre de vuit folrada, igual com algunes de les seves amistats (noies incloses).

Un dia, en un assaig, vaig fer de segon en un pilar. N’Omi voltava. En baixar se’m va acostar i amb el polze aixecat em va dir: ‘Sugoi!’ (Trad.: magnífic, molt bé). Aquesta expressió es va convertir en el nostre vincle personal. No era fàcil mantenir converses fluïdes. El seu nivell de català, castellà, o fins i tot anglès era dèbil, però el meu japonès és encara pitjor. I malgrat tot ens enteníem perfectament: la voluntat, quan n’hi ha, per comunicar-se i dialogar, ho pot tot.

Dotats tots dos d’un cos fibrat, propi dels maratonians que són, van acabar fent de segons en un pilar de quatre, a plaça. Va ser fa dos diumenges. El crit de guerra d’en Hiro (al més pur estil samurai) i el ‘grasias coia’, entre llàgrimes emocionades, de n’Omi quedaran gravats per sempre més en les retines i l’ànima gausaca. Igual com el vídeo de l’Omi tancant la pinya d’un pilar en un gairebé perfecte català.

En un emotiu discurs (en Hiro en castellà i l’Omi en català), es van acomiadar del grup divendres passat. A aquestes hores ja deuen ser volant de nou cap al Japó. S’enduen un munt de records i de vivències i, és clar, milions de fotografies, entre elles la que em serveix per il.lustrar aquest post. Al ja conegut bufet format pel Barça i Gaudí, aquests japonesos hi han afegit un suculent plat de cultura castellera.

En Hiro i l’Omi han fulminat el vell (i palesament injust) tòpic amb què sovint etiquetem la gent originària del país del sol naixent, i han creat un estret vincle entre cultures diferents. Ells hi eren, i han volgut que els veiéssim. Han aportat el seu color singular a la paleta formada pel mosaic d’orígens, llengües i cultures que són (som) els Castellers de Sant Cugat: alemanys, italians, francesos, catalans, manxecs, extremenys, gallecs, xinesos, madrilenys, portuguesos, … La barreja de tants colors conforma un llenç d’estil expressionista on les emocions prevalen per damunt del traç. Les pinzellades es toquen, se superposen, es barregen, i, en conseqüència, els colors muten, creant així realitats dinàmiques que canvien amb el pas del temps. Jo sóc perquè tu ets. I tu ets perquè nosaltres som. A l’Àfrica en diuen Ubuntu. Aquí en diem empatia.

Arigato, Hiro! Gràcies, Omi! Sugoi, tots dos. Sayonara, i fins sempre.

Font foto: Fabio Aguilar

Moments que marquen per sempre

2

Hi ha moments a la vida que queden marcats per sempre més en la memòria, individual i col.lectiva. Són aquells instants únics, singulars, especials, no necessàriament espectaculars vistos des de fora, però sí emocionalment potents per a qui els viu.

Aquest cap de setmana he afegit al meu disc dur emocional personal una nova col.lecció d’estampes que m’acompanyaran per sempre més. L’escenari: la Tarraco Arena Plaça. El motiu: el concurs de castells 2012.

Veure un concurs d’aquesta entitat és una experiència en si mateix. Viure-ho és, simplement, indescriptible.

Amb els Gausacs, Castellers de Sant Cugat del Vallès, colla que ens va acollir a tota la família ja fa dos anys amb un caliu extraordinari, vàrem tenir l’honor de participar en la jornada de dissabte, juntament amb 19 colles més.

Des del moment mateix en què vàrem entrar a la plaça vàrem ser conscients que aquella era una vivència històrica. Després va venir l’emotiu cant conjunt dels Segadors, la visió de la catifa multicolor que cobria l’arena, i l’inici d’una contesa que feia aflorar la tensió i els nervis que les colles, inevitablement, vivien.

L’aposta gausaca era valenta, fins i tot agosarada (tripleta de 8 amb 2f, 3 i 4), però perfectament factible després dels darrers assajos, especialment el de divendres.

Els dos primers intents desmuntats de 2d8f i de 3d8 no van desmotivar la colla. Ans al contrari. Començar la tercera ronda amb 0 punts, i últims en el marcador, només va servir per fer resorgir el veritable motor d’aquest grup: el bon humor i les ganes de passar-ho bé fent castells, per davant de cap altra cosa.

El 4d8 descarregat (el novè de tota la seva història) va atorgar la confiança que feia falta per encarar el tram final de la contesa. Quedaven dues rondes. Era un tot o res. Doncs què carai, a pel tot.

I aquí va arribar el primer 2d8f descarregat de la història gausaca. Patit? Sí. Bonic? no tant com el primer intent desmuntat. Però aconseguit al cap i a la fi. Viure-ho des de la soca t’obliga a veure-ho sense mirar, a sentir-ho sense saber què està passant, a endevinar què vol dir cada tremolor, cada aplaudiment, cada silenci. Res, però, és comparable amb l’esclat, primari i sincer, de l’objectiu reeixit.

Finalment, ja cansats i en cinquena ronda, era el moment del 3d8, el novell en el quadern de ball de la colla. El primer intent desmuntat donava confiança. El 3d7 net descarregat en l’assaig de la vigilia donava seguretat. La resta ho posava l’entorn. Tot plegat va culminar en una aleta, merescuda, però segurament insuficient. Va acabar caient, per sort sense greus conseqüències personals. La feina estava feta. La celebració estava justificada. La classificació final era, realment, el de menys. Havíem vingut a passar-ho bé, a viure un moment històric. I així va ser.

I per postres, dues cireretes. Una: veure l’Elda feliç, allà dalt, fent d’acotxadora en el 2f, i d’enxaneta en el 3 i el 4. I dues: el pilar, amb l’Aline i l’Elda a sobre, en Jordi a sota, i els Gausacs bastint una pinya de primera divisió.  

Al llarg de la vida hi ha, per sort, molts moments únics. Jo, dissabte, vaig atorgar dins el meu cor un lloc especial a aquests:

O, en versió complerta, gràcies a la Xarxa de Televisions Locals:
 .



Font:

Font foto: Roger Mora: Font Video Gausacs: Montse/Carles Angaril. Font Video complert: Xarxa Televisions Locals.

Sonet bis Gausacs/4d8: Un vuit que marca l’inici d’una temporada de millora

0
Publicat el 14 de maig de 2012

Ahir els Gausacs (colla castellera de Sant Cugat del Vallès) vàrem aixecar el primer 4d8 d’aquesta temporada, en una actuació que s’acosta molt a la millor del passat cicle. Es tractava d’una de les cites clau del curs castellístic per als camises verdes: la Diada de Sant Ponç. Ens acompanyaven els Nens del Vendrell i els Saballuts.

Fa menys d’un any, quan vàrem aixecar i descarregar el primer 4d8 de la història de la colla (que, com ahir, també vaig tenir la sort de viure des del rengle) vaig escriure aquests versos:


Sonet per un 4 de 8 èpic

 

Tot a punt per la Diada
que els Gausacs volem icònica.
La tensió esdevé crònica.
Concentrada la mirada.

Als baixos falcant l’entrada
els seguim la pinya harmònica.
Segons i terços, la tònica,
quarts i quints, bona pujada.

Dosos col.locats, i a punt,
i ara, la canalla amunt!
Carregat! Ja fa l’aleta!

Vinga, baixa, enxaneta!
Terços fora! Crits i esclat!
És un vuit descarregat!

(Raül Romeva i Rueda
3 juliol 2011
Festa major Sant Cugat, amb motiu del primer 4de8 descarregat dels Gausacs)

 

Els recupero avui perquè les emocions que vàrem viure ahir al migdia, a la Plaça Octavià, van ser igual d’intenses. Després de tres intents frustrats (dos a Igualada, fa unes setmanes, i un durant la primera ronda d’ahir) hi havia el risc que la sensació paralitzant de la frustració embolcallés la colla. No ho va fer, i al segon intent d’ahir es va aconseguir.  

Confesso que, com a pare d’acotxadora que s’estrenava en un vuit, hi havia en el meu cas un motiu addicional de neguit, però superada la prova, i ebri encara de l’exultant esclat per haver-ho aconseguit, només puc dir una cosa: m’agrada ser pare d’acotxadora (i d’enxaneta), m’agrada fer de rengle, o de vent, o del que toqui, m’agrada portar la camisa d’una colla que es fixa objectius ambiciosos, i que treballa molt (i bé) per assolir-los, que no es rendeix quan no surten les coses, i que sap celebrar quan sí surten.

Gràcies Gausacs! Amunt Gausacs!

Foto: imatge del 4d8 de Gausacs (13 de maig de 2012)

Sonet per un 4 de 8 èpic (Gausacs, 3 de juliol de 2011)

0

Sonet per un 4 de 8 èpic

Tot a punt per la Diada
que els Gausacs volem icònica.
La tensió esdevé crònica.
Concentrada la mirada.

Als baixos falcant l’entrada
els seguim la pinya harmònica.
Segons i terços, la tònica,
quarts i quints, bona pujada.

Dosos col.locats, i a punt,
i ara, la canalla amunt!
Carregat! Ja fa l’aleta!

Vinga, baixa, enxaneta!
Terços fora! Crits i esclat!
És un vuit descarregat!

 

Raül Romeva i Rueda
3 juliol 2011
Festa major Sant Cugat, amb motiu del p
rimer 4de8 descarregat dels Gausacs.