Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Pau, Multilateralisme, Seguretat Humana, i desenvolupament

Llibertat, sobirania i poder (a l’ARA, 13/04/15)

1
Publicat el 14 d'abril de 2015

Captura de pantalla 2015-04-13 a les 23.48.37

Llibertat, sobirania i poder

 

El nou treball de Naomi Klein ( Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima ) té, entre altres virtuts, la de posar novament sobre la taula la necessitat d’afrontar debats incòmodes per a alguns, però vitals per a la majoria. Llegint-lo he recordat Thatcher, i l’eslògan que ella va fer famós: “There is no alternative ”. Durant anys, dècades, de fet, hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat segons el qual “les coses són així, i no poden ser de cap altra manera”. Fukuyama va reblar-ho determinant la fi de la història (i la victòria del capitalisme, esclar).

És l’èxit del poder intel·ligent que el capitalisme ha exercit sobre les nostres consciències, individuals i col·lectives. Ens creiem més lliures que mai, gràcies a (PODEU LLEGIR L’ARTICLE SENCER A http://www.ara.cat/opinio/Llibertat-sobirania_0_1339066094.html )

I support Fair Trade

0

En una imatge.

D’esquerra a dreta: Romeva, Lambert, Sargentini i Keller, MEPs del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, durant l’esmorzar de comerç just que va tenir lloc fa uns dies al Parlament Europeu.

European Parliament hosts a Fair Trade Breakfast

13 October 2011 (Brussels) – In the framework of Fair Trade fortnight in Belgium, the European Parliament hosted a Fair Trade breakfast today in Brussels, with the participation of around 40 Members of the European Parliament (MEPs) as well as representatives from the European Commission, EU Member States Permanent Representations, Southern countries Embassy officials, together with Fair Trade movement and Fair Trade producer representatives.

The breakfast was hosted by Linda McAvan, the Chair of the Fair Trade Working Group, a cross-party group of MEPs, working together for EU policies in support of Fair Trade.

The participants enjoyed sampling a range of Fair Trade products while listening to testimonials from Fair Trade producer representatives from Malawi and Tanzania. These representatives explained the obstacles marginalised producers and workers in the South face to trade their way out of poverty, and what Fair Trade has meant for them.

The European Commission (EC) is expected to publish, by the end of 2011, its proposal for a new EU Trade and Development Strategy, a joint initiative by Commissioners De Gucht (Trade) and Piebalgs (Development). The breakfast thus served as an opportunity to discuss what this new EU Trade and Development strategy could do to make trade work also for marginalised producers and workers in the South.

As Sergi Corbalán, Executive Director of the Fair Trade Advocacy Office explained “There is only so much that trade negotiators and government officials can achieve to make trade flows work for development. An increasing number of EU consumers, local authorities, companies and producers in the South are showing leadership, and increasing success, to achieve this. That is why the new EU Trade & Development strategy should put in place an enabling environment to empower these actors to continue and maximize their potential to make trade work for development “

Paradisos fiscals al punt de mira

1

Ahir, 26 de gener, la Comissió de Desenvolupament del PE va adoptar gairebé per unanimitat l’informe “Fiscalité et développement – coopérer avec les pays en développement afin d’encourager la bonne gouvernance dans le domaine fiscal” impulsat i encapçalat per la Presidenta de la Comissió i eurodiputada de Verts/ALE, Eva Joly.

És un fet que els països en vies de desenvolupament es troben extraordinàriament afectats per la crisis econòmica així com per la caiguda dels preus dels productes bàsics. Més que mai calen noves i substancials maneres de finançar el desenvolupament.
 
Tanmateix, l’ajuda exterior que és indispensable, no és ni suficient ni satisfactòria. En aquest context de crisi global, mesures com la promoció de servis públics esdevé una aventura de dimensions colosals.

Els països en víes de desenvolupament pateixen cada any unes pèrdues enormes d’ingressos fiscals, que es calculen en 385 mil milions de dòlars l’any(Cobham, 2005), víctimes com són tant de la ineficiència dels seus propis sistemes fiscals, així com dels dumping fiscal imposat per les estructures de Bretton Woods, dels preus de les transferències i de l’existència de paradisos fiscals.

En aquest context, la nostra col.lega del grup dels Verds/ALE, Eva Joly, que a més és la presidenta de la Comissió pel Desenvolupament va impulsar l’esmentat informe que finalment la Comissió Deve va adoptar ahir i que en poques setmanes serà votat pel ple del Parlament. La promotora de la iniciativa s’expressava així després de la votació:

“C’est un vote sur un thème majeur pour les pays en développement. Un thème qui me tenait tout particulièrement à cœur. C’est notamment pour lutter contre les paradis fiscaux et les injustices fiscales au Nord comme au Sud que je suis devenue Députée européenne. Que ce rapport, qui reconnait entre autres les conséquences dramatiques des paradis fiscaux sur les économies des pays en développement; la faiblesse voire l’inutilité des listes de l’OCDE que je dénonce depuis des années; la nécessité d’établir des systèmes fiscaux équitables et efficaces pour permettre aux pays en développement de pouvoir s’affranchir en partie de l’aide publique au développement, ait été soutenu par l’ensemble de mes collègues est une grande victoire. C’est aussi la preuve d’une prise de conscience des conséquences dramatiques des paradis fiscaux, des politiques libérales imposées par le FMI et de la politique commerciale de l’Union européenne, ce qui était loin d’être le cas à mon arrivée au Parlement européen. Toutefois, ce vote n’est qu’une première étape et j’espère qu’il sera confirmé lors du vote en plénière”.

 

Anunci d’ETA: Cautela sí, inacció no

1

Adjunto la nota que he fet arribar als meus companys i companyes de grup al Parlament Europeu en relació a l’anunci de cessament de la violència fet ahir públic per part d’ETA:

Cautela, mucha cautela, pero también apertura de miras y responsabilidad histórica. Ambas cosas son necesarias ante el anuncio hecho público ayer, por parte de ETA, de que adopta un cese unilateral de la violencia.

Comprendo, como no, el escepticismo con el que mucha gente ha recibido este posicionamiento. Pero aun así quiero pensar que estamos ante una oportunidad sino única sí al menos singular. Explorémosla, sin ingenuidades (el pasado reciente nos demuestra cuan frustrante es tener demasiadas expectativas en este tema, y cuan doloroso es cuando estas se manchan de sangre), pero asumiendo que se trata, quizás, de una nueva ventana que puede apuntar hacia un camino de paz.

Algunos matices pueden hacernos pensar que ello es así. Por ejemplo, cabe tomar nota de que no se trata de un simple ‘alto el fuego’, sino, insisto, de un ‘cese de las acciones armadas ofensivasa’, así como del hecho de que por primera vez ETA hace un anuncio no en respuesta a ninguna negociación ni diálogo con el Gobierno español, sino a una explícita petición del entorno de la izquierda abertzale que le reclamaba dicho posicionamiento hace tiempo para poder así afrontar la cuestión vasca en clave política, y no militar.

Por otro lado, la petición explícita de que la Unión Europea se implique en el proceso me lleva también a plantear a las instituciones europeas que no cierren los ojos ante esta situación, y a los grupos y partidos políticos, tanto del Estado como europeos, que sepamos leer este gesto en su justa medida: eso es, sin euforias desmedidas que puedan llevarnos al desencanto caso de verse frustradas, pero tampoco con el negativismo irresponsable que antaño (y también ahora) parece llevar a algunos a criticar cualquier avance por el simple hecho de que pareciera que ‘contra ETA’ viven mejor.

El objetivo final debe ser, no lo olvidemos, una paz duradora para Euskadi y para Europa en su conjunto, y ello debe conllevar, como no, la desaparición de ETA y por tanto el abandono de las armas. Me da la impresión, y espero no equivocarme, que en el entorno abertzale hay una gran convicción, quizás como nunca la haya habido, de que ya no hay espacio para la violencia armada y de que ya sólo cabe la batalla política.

La prudencia ante este anuncio es por tanto necesaria, y está más que justificada, pero ésta no debería llevarnos a la inacción. Antes al contrario. Ahora, como nunca, es el momento de actuar, con responsabilidad y sabiduría. Ojalá esta vez sea la buena, pero si no lo es, que no sea porque no hemos hecho todo lo posible.

Font foto: BBC

Haití: drama humanitari, però també polític (shame on us)

3

Avui dimarts 19 gener de 2010, el Parlament europeu ha debatut amb l’Alta Representant de la UE, Sra. Ashton, així com amb el Comissari europeu pel Desenvolupament, M. de Gucht, la catastròfica situació humanitària a Haití, després del sisme que ha devastat l’illa.

Més enllà de la necessària resposta humanitària, considero important avaluar també el marc i el context de tal desastre, sobretot per definir les línees d’actuació en la fase de rehabilitació.

Els anys 1970, Haití era un país gairebé autosuficient en termes alimentaris, produïa 90% de les seves necessitats agrícoles. Avui, n’importa més de la meitat. És evident que aquesta circumstància ha afectat a la situació de l’economia local haitiana. Haití, des d’abans d’aquest terratrèmol, era un país sense recursos, simplement perquè se l’havia privat d’aquests recursos.

Així doncs, és evident que la urgència reclama que aportem el màxim de suport a Haití per afrontar no només les necessitats immediates, sinó les que hi haurà a mig  i llarg termini.

En aquest sentit, les dificultats per tal de posar en marxa l’ajuda internacional són un mal símptoma i posen de manifest que, almenys en termes d’ajuda multilateral, no hem après prou els darrers anys.

Falla, novament, la coordinació, i sobra, novament, les ganes de protagonisme de determinats actors. Tot seria molt més senzill, segurament, si haguéssim invertit els recursos necessaris per tal d’establir les institucions que poguessin fer-se càrrec, avui, de la crisi, i si, al mateix temps, no haguéssim contribuit a l’empobriment econòmic i institucional, del país.

A la seva compareixença d’avui, tant la UE com els Estats membres han exposat les xifres que han posat a disposició de la gestió de la crisi:

Si no m’erro, la UE preveu destinar-hi 130 milions d’euros a curt termini, i 200 milions per a les necessitats a més llarg terme.

Comparem ara aquesta xifra, per exemple, els 155.000 Milions de dòlars que els governs han acceptat donar als principals bancs americans o de la City, només per a aquest any.

Quin és el model de desenvolupament que volem veritablement promoure?

L’ajuda humanitària d’urgència és necessària, però no és suficient. No ha de substituir en cap cas l’ajuda al desenvolupament, la qual no pot ésser percebuda per part dels països que la reben com si fos una imposició. Peró és que a més a més tampoc pot ser una excusa per apropiar-se militarment d’un país empobrit i debilitat.

La millor manera d’ajudar els països en situacions tan extrema segueix essent permetre´ls ser autosuficients i permetre’ls desenvolupar-se gràcies als seus propis recursos.

És per això que s’imposa, entre d’altres mesures, condonar el deute, i extreure les lliçons oportunes de cara a d’altres països als quals estem condemnant a una pobresa estructural i que, davant d’un terretrèmol o d’un Tsunami, ens recordaran tot allò que podiem haver fet, i, simplement, no hem volgut fer.

Malauradament llavors ja serà massa tard.

Foto: tropes dels Estats Units aterrant davant el Palau destruït pel sisme. Font: AP

Josep Maria Royo i Itziar Ruiz parlen sobre Somàlia

0
No hi podré assistir per trobar-me a Estrasburg, però recomano molt la conferència d’avui de Josep Maria Royo, conjuntament amb la Presidenta d’Amnistia Internacional Espanya, Itziar Ruiz Jiménez, sobre Somàlia, a la seu de Cristianisme i Justicia (Roger de Llúria, 13), a les 19.00

Conec en Josep Maria
de quan érem companys de feina a l’Escola de Cultura de la Pau de la
UAB. Ell encara hi és, i fa (fan) una feina extraordinària. És un dels
centres de recerca dels quals em refio més quan he de prendre postura
sobre qüestions internacionals complexes. La de Somàlia n’és una, i gens senzilla. Per
això recomano escoltar en Josep Maria. En sap un niu.

El Periódico enuncia la ponència, i jo me’n faig ressò.

«La militarització dels vaixells farà els segrestos més violents»
ERICA ASPAS
BARCELONA

¿QUÈ PASSA A SOMÀLIA?

?Cristianisme i Justícia. Roger de Llúria, 13.?19.00??

Dins del cicle de conferències Els dilluns dels Drets Humans, que organitza Justícia i Pau, Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, juntament amb Itziar Ruiz Jiménez,
presidenta de la secció espanyola d’Amnistia Internacional, oferirà la
conferència ¿Què passa a Somàlia? ¿Quines esperances de futur???­

–¿De què parlarà a la xerrada? ?
–Farem
un resum de la situació actual de Somàlia, els actors del conflicte i
les negociacions de pau que no han tingut èxit. També es destacarà la
situació política del país i trencarem mites com el de l’anarquia i el
desgovern que es diu que té Somàlia.?

–¿Quins són els principals punts negres del país? ?

La violència, les greus violacions dels drets humans i la crisi
humanitària que afecta més de tres milions de persones. Al-Qaida té la
importància que se li dóna des d’Occident i en deixarà de tenir quan
els somalis siguin els protagonistes del seu futur i de la seva presa
de decisions. Al -Xabab, el suposat braç d’Al-Qaida al país, ha crescut
per l’odi local contra Etiòpia i internacional contra als Estats Units,
els que per ara decideixen.

?–¿Quines esperances de futur té?
?–S’ha
de promoure el diàleg a la Banya d’Àfrica, resoldre el contenciós entre
Etiòpia i Eritrea i que les entitats locals polítiques que ja
existeixen, com ara Somalilandia, comptin amb més suport i que formin
el govern que vulguin.

?–És inevitable parlar dels pirates.?
–La
inseguretat i l’absència d’un govern central és aprofitada per les
milícies per atacar i segrestar vaixells i per la flota pesquera de tot
el món per pescar en un dels caladors de peix més rics. Hi continua
havent segrestos perquè els vaixells van per zones poc controlades tot
i estar avisats. Després es convenç l’opinió pública que cal
militaritzar la zona i els vaixells per protegir-se. Fins ara hi ha
hagut pocs morts, però amb la militarització els segrestos seran més
violents.?

–¿Quina responsabilitat hi tenim? ?

–La
comunitat internacional no està fent els passos adequats. La presència
de vaixells augmenta els segrestos que alimenten l’economia de guerra i
el tràfic d’armes que procedeixen de la regió i d’Occident. La
pirateria es resoldrà amb un govern eficaç que tingui el suport de la
població i amb fonts d’ingressos alternatives.

Foto: JOSEP MARIA ROYO. Font: ÁLVARO MONGE

Una de Pirates, dels de debò

4

El debat sobre la Pirateria a Somàlia arriba al PE. Ara fa uns dies en vàrem parlar en una audiència conjunta entre les comissions de Transport, Pesca i Seguretat i Defensa, quan el cap de la Missió Atalanta va explicar com estan afrontant la lluita contra la la Pirateria. Demà tractarem la qüestió en el ple. Adjunto el text de la resolució que hem impulsat alguns diputats, així com l’esborrany d’intervenció que tinc previst fer durant el debat en la plenària:

Intervención de Raül Romeva sobre la solución política frente a la Pirateria en Somalia (estrasburgo 25 de noviembre de 2009)

 

Vayan mis primeras palabras para saludar el buen final que han vivido los marineros del Alakrana, a los que deseo una pronta recuperación.

 

Por desgracia, sin embargo, me temo que el caso del Alakrana no sea el último. Y es posible que otros no tengan el mismo final feliz.

 

Es hora de afrontar el problema de la piratería de forma seria y responsable.

 

Permítanme ser claro y directo. El problema en las aguas somalíes no se resolverá, simplemente, con subir soldados o mercenarios en los barcos.

 

Esta piratería moderna tiene poco de romántica, y menos aún de justiciera. Son redes y organizaciones criminales internacionales que se nutren de la pobreza y la desesperación de todo un pueblo. Ello pone de manifiesto las enormes lagunas del sistema actual. Si bien es triste y lamentable que se secuestren marineros que, al fin y al cabo, no hacían sino su trabajo, también lo es que exista quien, aprovechándose de la situación de desgobierno en Somalia, se lance a pescar ilegalmente o vierta residuos contaminantes en sus aguas, algunos de los cuales provienen de la UE.

 

Condenamos cualquier acto de piratería. Sin duda. Pero la lucha contra ese fenómeno exige algo más que soldados y mercenarios. De hecho, reducirlo todo a esto puede incluso ser contraproducente, puesto que podría conllevar una escalada preocupante del conflicto.

 

Primero, son necesarias medidas de fortalecimiento del Gobierno Federal de Transición en Somalia (poniendo especial énfasis en las organizaciones de mujeres) en términos de fortalecimiento institucional y en infraestructuras, e implicar firmemente a la UE y la Unión Africana en el proceso de paz y reconciliación.

 

Pero, segundo, es necesario que los estados de pabellón afronten seriamente sus responsabilidades en términos de control de sus flotas, y que no se promueva el desplazamiento de los barcos a otras zonas de pesca donde podrían contribuir a aumentar la ya preocupante sobre pesca que afecta nuestros mares y oceanos.

Font foto: PE

La dificil relació entre civils i militars en les gestions de les crisis

0

Les
relacions entre les dimensions civil i militar en el marc de a Política
Europea de Defensa són cada cop més complexes. És per això que
considero interessant la proposta que fan des de l’European Peacebuilding Liaison Office (EPLO), una Plataforma d’ONG europees i xarxes diverses que treballen en temes de Construcció de la Pau.

La
proposta es basa en la proposta del Consell Europeu de Desembre de 2008
en què aquest acceptava integrar les dimensions civil i militar de la
gestió de crisis en la fase de planificació estratègica. Les propostes
del Consell es troben en les Conclusions de Presidència de UE i en una
presentació al Parlament Europeu que va fer l’Alt Representant, Javier
Solana.

EPLO saluda les propostes de millorar la planificació de
missions en el marc PESD i creu que el desenvolupament del Directori de
planificació i gestió de crisis (Crisis Management and Planning
Directorate -CMPD-) suposa una oportunitat d’introduir mesures que
milloraran l’eficàcia i responsabilitat de les missions PESD de
caràcter civil.

Això
no obstant, consideren (i ho comparteixo) que hi ha també un risc que
la integració proposada de civils i militars en dimensions de
planificació estratègica de gestió de la crisi de UE comporti de fet
l’absorció de la dimensió civil per la militar.

De
fet, la fusió dels Directorats VIII i IX podria significar que la
planificació de missions civils acabi directament essent dirigida per
militars.

Així
doncs, estiuc amb EPLO que allò que convé és mirar de trobar un
equilibri entre les dues dimensions, amb mesures concretes que permetin
assegurar la suficient presència i pes de la dimensió civil de gestió
de la crisi de UE.

Adjunto la proposta complerta (segueix…)


EPLO Statement on Civilian-Military Integration in European Security and Defence Policy

 

Introduction

 

The
European Council of December 2008 agreed to integrate EU civilian and
military crisis management at the strategic planning level. The plans
were referred to in the EU Presidency Conclusions and more recently in
a presentation to the European Parliament by High Representative Javier
Solana.

 

EPLO
welcomes proposals to improve the planning of ESDP missions and
believes that the development of the envisaged Crisis Management and
Planning Directorate (CMPD) is an opportunity to introduce measures
that will improve the effectiveness and accountability of civilian ESDP
missions.

 

We
believe that there is also a risk that the proposed integration of
civilian and military dimensions of EU crisis management strategic
planning could lead in effect to the absorption of the civilian
dimension into the military dimension. Merging of Directorates VIII and
IX could mean that the planning of civilian missions is not conducted
by civilians with the relevant political, professional and operational
expertise. The increased militarization of ESDP could, in turn, have a
negative impact on civilian crisis management.

 

In
line with established good practice, the EU’s plans should seek balance
between the two dimensions, with concrete measures put in place to
ensure that sufficient weight continues to be afforded to the civilian
dimension of EU crisis management.

 

The Importance of Civilian Responses to Conflict

 

The
EU’s comparative advantage as an international actor is civilian crisis
management; it has a wide range of tools at its disposal. Civilian
responses to conflict should not be viewed as soft, ineffectual
alternatives to military intervention. On the contrary, in order to
build sustainable peace, in many conflict settings civilian responses
of the type that the EU supports are more effective – and far cheaper –
than military options. Civilian crisis management has a strong record
at contributing to long-term stability, conflict prevention and
development. To date, the majority of the EU’s interventions have been
civilian and this is likely to continue to be the case: there is strong
public opposition in the EU to military intervention and there is a
high demand for specialized civilian assistance from citizens and
governments in conflict-affected countries.

The
EU has already undertaken considerable commitments, with ten civilian
ESDP missions currently operating, and more likely to follow. The EU
faces challenges when it comes to the identification, training and
deployment of the right civilian experts to these missions.

 

Above all, the EU needs to do more to ensure that it builds local capacity, rather than supplanting it.

 

The
EU also faces multiple challenges when it comes to its military
response to conflict, including redefining its relationship with NATO.
Addressing these problems and strengthening Europe’s military response should not take place at the expense of civilian crisis management.

 

There
are significant risks for the EU if current and future missions are not
successful; these include the risk that the EU’s actions are
ineffective, leading to greater suffering – human rights abuses,
poverty and insecurity – in conflict-affected areas.

 

In
the worst cases, poorly planned and executed interventions can generate
conflict rather than helping to reduce it. The EU’s reputation is at
stake as it seeks to be an important player in international politics.

 

EPLO’s Recommendations for Effectiveness and Accountability in Civilian Crisis Management

 

In
order for the EU to realize its potential to play a significant and
positive role in the prevention of conflict and to contribute to global
efforts to build sustainable peace in areas affected by conflict, EPLO
calls on the Member States of the EU to consider the following
recommendations related to the current restructuring of the General
Secretariat:

 

·          The
proposed Crisis Management and Planning Directorate should have a ratio
of military to civilian planners that reflects the EU’s ESDP
commitments. For example, as most ESDP missions are civilian, then most
of the planners in the CMPD should be civilian experts, i.e. have
extensive experience of civilian response to conflict.

 

·          The
leadership of the Directorate should also reflect a balance between
civilian and military experts, in line with the principles of balanced
integration of the two dimensions. For example, at the senior level
there should be a greater number of civilian experts (with significant
expertise and experience in civilian crisis management) than military
experts. All senior managers should have expertise on conflict
transformation by peaceful means, human rights and gender in line with
the EU’s policy commitments on these issues.

 

·          At
all levels, personnel should have requisite experience and expertise in
the areas of civilian crisis management encompassed by ESDP, e.g. Rule
of Law, police training, Security Sector Reform, etc. Former military
officers may be civilians but they are not necessarily experts on the
areas of civilian crisis management of relevance to the EU.

 

·          At
all levels, there should be equal numbers of men and women in the CMPD.
It is particularly important that women are appointed to senior
positions given the current lack of gender balance at senior level in
the General Secretariat of the Council and the recent adoption of the
Comprehensive Approach to the Implementation of the UN Resolution 1325.
As there are currently no female Heads of Mission, and very few women
in any senior management position across ESDP Missions, the Council
should set a positive example to EU Member States (who propose
candidates for positions in Missions).

 

·          The
EU should use the establishment of the CMPD as an opportunity to make
ESDP missions more accountable to EU citizens and citizens in the
countries where missions are deployed. It should establish local entry
points and mechanisms for involvement of civil society (European civil
society and civil society in countries where missions are based) in all
phases of a Mission’s work, from planning to evaluation.

 

·          All
pre-mission fact-finding assessments should include a thorough conflict
analysis as well as an analysis of institutional capacity. Only
personnel with relevant civilian expertise should be involved in the
pre-planning of civilian missions.

 

·          Processes
for evaluation of ESDP Missions should be broadened to cover their
impact on conflict dynamics and their contribution to creating
sustainable peace in the countries where they are based, as well as the
important – but narrower – questions relating how they meet the terms
of their mandates.

 

·          The
need to ensure balance between military and civilian dimensions of ESDP
and to improve the effectiveness and accountability of ESDP should be
taken into consideration in planning for the European External Action
Service (if the Lisbon Treaty is ratified). For example, personnel in
the new Directorate should have requisite civilian expertise so that
the possible absorption of the Directorate into the new service does
not have an adverse effect on the early stages of operation of the new
service.

 

·          The
EU should heed lessons on civilian-military integration from the UN’s
experience of peacebuilding, and in particular the decision to
establish a cadre of civilian peace operation staff.

 

·          EU
Member States should oversee and assess the integration plan to ensure
that it does not have an adverse impact on civilian crisis response.
Under the current committee structure, this would be the responsibility
of CIVCOM. If the committee structure changes and a new committee is
established above PMG and CIVCOM, its mandate should include oversight
and assessment of the integration of planning.

 

·          The
plans for the CMPD and the implications for ESDP – including the
relationship between the restructuring in the General Secretariat and
the parallel process of NATO reform – should be debated transparently
and there should be an opportunity for European citizens to provide
input, rather than being presented with a
fait accompli at the culmination of the process.

Foto: Operació civil-militar a l’Afganistan. Font: USAF

Veus del món: Avaaz, desarmament nuclear, Xina (Xingjian), Hondures, Iran,…

0

Hi ha dies, com avui, que es fa realment dificil comentar un sol aspecte de l’actualitat internacional. D’entrada una bona notícia, almenys una noticia en la bona direcció, deixem-ho així, la que ens donen Obama i Medvedev després d’acordar ahir reduir el seu arsenal nuclear a una tercera part. L’objectiu, però, no pot ser altre que el Desarmament Nuclear Total, tal i com ja hem demanat les més de 108.000 persones signatàries del Manifest ‘Global Zero’, impulsat pel col.lectiu Avaaz, al qual s’hi poden encara sumar moltes més signatures. Aprofito per saludar la iniciativa del lloc web d’Avaaz, a través del qual es pot participar en diverses accions cibernètiques de caràcter mundial per donar suport tantes veus silenciades d’arreu, ja siguin a l’Iran, a Birmània, o als pobles indígenes de l’Amazònia. És part de la revolta global i de la lluita per fer que s’escolti (Avaaz vol dir, de fet, veu) a tanta gent a qui determinats règims opressors els treuen continuament la paraula. Un d’aquests escenaris que reclamen atenció mundial sobre les imatges i les veus és la regió de Xingjian, on novament la Xina posa en qüestió la seva credibilitat internacional en quant a respecte de les minories i dels drets humans. Atenció també a Hondures, víctima de nou d’un cop d’Estat el qual ja vaig condemnar fa uns dies al mateix temps que demanava que de cap manera la UE reconegués, ni per activa ni per passiva, la legitimitat de Micheleti, i que, en canvi, es comprometi fermament a fer possible el retorn de Zelaya i la reinstauració del govern democràcticament elegit.

 

Tots aquests fets tenen lloc en el mateix moment en què s’està conformant el nou Parlament Europeu, entre discussions i negociacions sobre Comissions, Delegacions, Grups, Intergrups, …  La setmana vinent comença en nou mandat europarlamentari, a Estrasburg. Tots aquests temes tornaran a ser damunt la taula i tornaran a ser protagonistes de les Resolucions d’Urgències dels dijous per la tarda. Els Parlaments canvien, les majories es modifiquen (i no sempre en favor dels interessos de qui més ho necessita), però els problemes del món continuen necessitant respostes clares, urgents i , de vegades, arriscades. No totes les podem oferir des d’Europa, i encara menys des del Parlament Europeu, però allò que sí podem, i hem de fer, és d’altaveu de tantes i tantes situacions incomprensibles i inacceptables d’arreu. La legislatura passada ja vaig fer d’aquesta qüestió de les Resolucions d’Urgència sobre vulneració de democràcia i els drets humans una de les meves prioritats. El meu compromís per aquesta nova legislatura és encara més gran.

Font Gràfic: NRDC

Sèrbia pels Balcans (per Jordi Vaquer)

0

Més que interessant, i prou oportú, l’article que publicava fa uns dies en Jordi Vaquer a El País:

Serbia por los Balcanes, per Jordi Vaquer i Fanés, Director de la Fundació CIDOB (El País 25/03/2009)

El anuncio de la retirada unilateral de tropas españolas de Kosovo ha sido defendido por el presidente del Gobierno como “lógico”, ya que España no puede apoyar la consolidación de un Estado que no reconoce. Más allá del debate sobre su oportunidad, la decisión se inscribe en el marco de una política hacia los Balcanes que apunta a una sensible disminución de la presencia española en la región precisamente cuando ésta viene haciendo los mayores esfuerzos para integrarse en la Unión Europea. Por ello, conviene contrastar esa lógica con las acciones de España en el último año, y su percepción en la región.

No es el Gobierno de España el único en cuestionarse la presencia de tropas internacionales en los Balcanes, donde los verdaderos retos ya no están en el mantenimiento de la paz, sino en la construcción de Estados, sociedades y economías preparados para acceder a la UE. Es evidente que los contingentes militares no son el instrumento ideal para ello. España, el Estado con más efectivos en la misión EUFOR en Bosnia-Herzegovina, ya anunció a finales de 2008 su interés en terminar con esa misión.
(segueix…)

Sin embargo, la disminución de la presencia militar española no parece que vaya a ser compensada con otros instrumentos más adecuados a las nuevas necesidades. Al contrario, el Plan Director de la Cooperación Española 2009-2012, aprobado el mes pasado, deja fuera de sus prioridades geográficas a los países de los Balcanes Occidentales. Países de renta media baja como Albania, Bosnia-Herzegovina y Macedonia quedan fuera del plan, mientras otros Estados del mismo grupo (Ecuador, Honduras, Jordania, Namibia, etcétera) e incluso de renta media alta (Argentina, Líbano, México, Venezuela, etcétera) figuran en él. Los primeros 24 proyectos de cooperación recientemente puestos en marcha en Albania eran los primeros, y serán pues los últimos.

La ausencia de cooperación española en un país como Albania se explica a su vez por la ausencia de embajada, como en Macedonia, hasta hace sólo dos años. Montenegro sigue aguardando la apertura de una embajada española a diez semanas de celebrar el tercer aniversario de su independencia. En este contexto de limitados contactos e incluso de retirada de la región, se suceden, en particular desde la independencia de Kosovo, las visitas de alto nivel españolas a Serbia, y viceversa. Nuestros gobernantes proclaman su apoyo a la integridad territorial serbia en términos tan tajantes que singularizan a España incluso dentro del reducido grupo de países miembros de la UE que todavía no reconocen la independencia de Kosovo (Chipre, Eslovaquia, Grecia y Rumania, además de España).

Un Gobierno que defiende en otros ámbitos las soluciones multilaterales y los consensos europeos ha optado en el caso de los Balcanes Occidentales por una estrategia propia. En la asamblea de Naciones Unidas y en la misión KFOR, España marca distancias con sus socios europeos, que no comparten su postura. La relación bilateral que establece con Serbia pasa por delante incluso de la relación con los socios comunitarios, además de con el resto de Estados balcánicos, mejores cumplidores de la legalidad internacional en lo que respecta a los compromisos con el Tribunal de La Haya y más avanzados en su camino hacia la integración europea.

Mucho se ha hablado estos días sobre la necesidad de haber coordinado mejor la decisión de la retirada con los aliados, y de poner remedio al deterioro de la imagen de España entre sus socios. Sin embargo, convendría además que el Gobierno se plantease una estrategia de comunicación con los Estados de la región explicando cuáles serán los nuevos instrumentos que sustituyan a la presencia de tropas y a los fondos de cooperación al desarrollo en el compromiso de España de apoyar a todos los Estados, no sólo a Serbia, en su esfuerzo de preparación para la adhesión a la Unión Europea.

Además de recomponer las relaciones con los aliados antes de la cumbre de la OTAN, sería más que deseable ver -antes de la presidencia española de la UE en 2010- visitas de nivel como mínimo ministerial a todas las capitales balcánicas, incluyendo Pristina, la capital de Kosovo. Como demuestran las visitas oficiales de los ministros de Asuntos Exteriores de Grecia y de Eslovaquia, tener contactos con el Gobierno kosovar no significa un reconocimiento a la independencia por la puerta de atrás.

Tomando la parte por el todo, Serbia por los Balcanes Occidentales, el Gobierno de España ha emprendido en la región un camino solitario que le aleja de sus socios y erosiona el capital de gratitud acumulado en sus años de implicación en la región. Una interlocución privilegiada con Serbia es sin duda positiva, pero no debería venir al precio de olvidar a los otros Estados, ni de un proceder unilateral que sustituya al debate, la coordinación y la colaboración generosa que caracterizaron a las actuaciones de España en la región hasta la independencia de Kosovo.

Foto: La ministra Chacón amb la tropa espanyola a Kosova. Font: AFP / Globovision

Europa i l’aposta per la pau

0

Europa i l’aposta per la pau (de Raül Romeva, per Crònica.cat) 

L’any 2003 la UE va adoptar l’Estratègia Europea de Seguretat. Va definir cinc grans amenaces mundials: terrorisme, conflictes regionals, fallida d’un Estat i crim organitzat, proliferació d’Armes de Destrucció Massiva, i el perill de les armes nuclears. Tanmateix, molts dels veritables reptes actuals tenen més a veure amb amenaces de tipus no militar i estan relacionats amb aspectes com la vulneració dels drets fonamentals, inclosos els drets socials, la pobresa i l’accés als recursos. La posada al dia de l’Estratègia de Seguretat Europea va servir per tal que la UE reconegués que cali dedicar més atenció al desenvolupament, la seguretat energètica, els ciberatacs o al canvi climàtic.

Sigui com sigui es fa cada cop més evident que les estratègies destinades a prevenir l’esclat de violències i a gestionar-les un cop ja han esclatat no passa per un enfortiment de les estructures militars, com l’OTAN, sinó per invertir i promoure instruments que facin front a les veritables amenaces esmentades. (segueix…)

Però no és només una qüestió de quantitat (és a dir, de volum de diners
destinats) sinó també, i diria que sobretot, de credibilitat i
coherència a l’hora d’executar la nostra política exterior. En altres
paraules, no hi ha res de més absurd i conherent, que quan des de la UE
venem armes a dues parts enfrontades militarment (p.e. Índia i
Paquistà), o a un govern que les usa per a destruir inversions
milionàries en reconstrucció pagades amb diners dels contribuents
europeus (p.e. les armes venudes al govern israelià i que han servit
per bombardejar Gaza).

En aquest sentit, no amago la meva
satisfacció (no exempta d’una certa cautela) pel fet que al llarg
d’aquest mandat que s’acaba hem aconseguit que el Consell adoptés la
Posició Comuna sobre el Codi de Conducta de les Exportacions d’Armes de
la UE i que Nacions Unides hàgin iniciat el camí cap a l’adopció d’un
Tractat Internacional que reguli les Transferències d’Armament (ATT).
Ambdós assumptes els he pogut seguir de ben aprop, en tant que ponent
del Parlament Europeu per a la qüestió.

Aquesta és la línia a
seguir, sens dubte, però al mateix temps constato que cap d’aquestes
coses ha estat senzilla, i que ens hem trobat amb una important
oposició d’alguns sectors, tal i com posa de manifest els continuats
intents per a desenvolupar un Escut Antímissils impulsat pels Estats
Units amb bases a la mateixa UE (Polònia i Txèquia). Obama ha promès
revisar el projecte, però cal que des de la UE els vents bufin també en
aquesta direcció.

Foto: Armes israelianes a punt per a ser usades a Gaza. La UE ha estat un dels principals proveïdors d’Armes a Israel. Font: Amnistia Internacional

L’any del nou món (segons Mariano Aguirre)

1
Publicat el 4 de gener de 2009

Sempre és interessant llegir les reflexions de Mariano Aguirre, antic Director del Centro de Investigaciones para la Paz (CIP) i actualment Director del Norwegian Peacebuilding Center (Noref). Aquest és el cas de les que expressava ahir a La Vanguardia en un suggerent article titulat: El año del Nuevo Mundo.

El año del nuevo mundo (per Mariano Aguirre, La Vanguardia, 03/01/2009)

A medida que se agrava la crisis financiera hay una confluencia entre
economistas y analistas de la política internacional: los primeros dicen que el
mundo neoliberal llega a su fin y que es necesario regresar a la regulación
estatal, acuerdos globales y controles. Los segundos indican que hay cambios
profundos y nos adentramos en un sistema multipolar. Dos factores serán
relevantes en este escenario: el papel de Estados Unidos y las consecuencias de
la crisis en los 50 países más frágiles.
(segueix…)



La intersección entre el mundo que se derrumba y el que emerge es la llegada a
la Casa Blanca de Barack Obama. Hecho político que paradójicamente anida
esperanza en el cambio, realismo ante el hecho de que su gobierno no podrá
hacer todo e incertidumbre ante la recesión y el impacto sobre productividad,
empleo, vivienda y servicios.

El año 2009 será el primero del reconocimiento sobre el nuevo papel de Estados
Unidos en el mundo.

Incluso Obama, con su retórica del liderazgo positivo luego de la desastrosa
era Bush, reconoce los límites. Los indicadores de producción, comercio,
inversiones, demografía y peso geopolítico muestran que Estados Unidos deja de
ser la única superpotencia global. China, la Unión Europea, India, Brasil y
Rusia son ya potencias regionales y algunos de ellas con alcances
progresivamente mundiales. Estados Unidos será uno entre varios. Fareed
Zakaria, autor de The post American world,escribe que es un nuevo mundo y que
“no volveremos a un sistema dominado por un puñado de países
noratlánticos”.

Pese a su poderío militar, Washington tendrá serias dificultades para enfrentar
solo situaciones como la guerra en Afganistán, la crisis violenta en Pakistán o
el conflicto palestino-israelí. El Gobierno de George W. Bush fue un intento
desesperado y coercitivo de limitar el cambio social y las libertades en
Estados Unidos al tiempo que buscaba dinamitar el sistema multilateral.
Liderazgo mediante la fuerza que estuvo simbolizado por la guerra de Iraq, Guantánamo,
Abu Graib y el rechazo al acuerdo de Kioto.

En el verano del 2008 Moscú mostró en Georgia y Osetia del Sur los límites de
Washington y de los aliados de la OTAN. En el 2009 veremos que Estados Unidos
no puede gestionar sin ayuda la salida de Iraq, las tensiones regionales en
Asia sudoriental, más las relaciones con Rusia, negociar con Irán y armonizar
la lucha contra el cambio climático con el modelo energético actual. Tampoco
Washington tendrá la última palabra sobre la dictadura de Mugabe en Zimbabue o
el envío de fuerzas internacionales a la República Democrática de Congo y a
Darfur que solicita el secretario general de la ONU. En estos casos Washington
será un actor más en negociaciones entre los actores locales, potencias y
organismos regionales, la ONU y otros países con peso geopolítico o
diplomático. En Europa muchos añoran que Estados Unidos vuelva a mandar para no
tener que asumir responsabilidades, pero eso es cosa del pasado.


Mientras los jugadores de bolsa globales pierden los fondos de otros y se
marchan a sus casas con fortunas blindadas, se pierde de vista el impacto
terrible que tiene la crisis en países del Sur: aumento del precio de los
alimentos, la caída de los envíos de remesas de los emigrantes desde el Norte
hacia el Sur (debido a que hay menos empleo), menos fondos para ayuda al
desarrollo, disminución de los precios de sus materias primas y destrucción de
empleo tanto formal como precario.



La falta de ideas y decisiones por parte de los países más ricos en la Asamblea
General de la ONU y en la reunión del G-20 (el G-8 más potencias emergentes y
algunos de la OCDE) en septiembre y en noviembre mostraron la carencia de una
visión estratégica por parte del Norte, mientras que Brasil, India y otros
tratan de ganar espacio para defender sus intereses, no totalmente coincidentes
con la última periferia del Sur.

En este momento de transición es importante que Estados Unidos, Europa y otros
países industrializados recuerden que cuanta más pobreza y desigualdad haya en
la periferia más graves serán los problemas para todos. El dilema económico no
debería centrarse sólo en cómo salvar las empresas y bancos del Norte, sino
también en cómo lograr que los nuevos y viejos actores del poder multipolar
asuman un plan común contra el impacto de la crisis en los más pobres. Un plan
que requiere replantearse los modelos de crecimiento y comercio hasta ahora
vigentes.

Foto: M. AGUIRRE, director del Norwegian Peacebuilding Centre (Noref), Oslo. Font: Universitat d’Alacant

Front els conflictes, més dosi de sentit comú

1
Publicat el 1 de gener de 2009

En acabar un any i començar-ne un altre és habitual fer balanç, personal i global. És un bon moment per prendre perspectiva de les coses, tot i que personalment penso que és molt millor prendre perspectiva contínuament de les coses, i no només en canviar d’any. En relació a la situació del món, el fet que hi hagi situacions com la que estem vivint a Palestina, per exemple, entre molts d’altres llocs, ens pot abocar a actituds catastrofistes quan no directament nihilistes, i és que de motius, certament, no en falten. És bo, per tant, de tant en tant, aturar-se a mirar el context, les tendències, les evolucions d’aquest i d’altres conflictes. I això és el que fan gent com l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, dirigida per Vicens Fisas, que segueixen i analitzen les múltiples dimensions dels conflictes armats arreu del món. Vaig tenir la sort de treballar-hi molts anys i, des que els vents ens van fer agafar rumbs diferents que he seguit l’activitat de l’Escola puntualment i amb especial atenció. És per això que en aquest canvi d’any  he volgut recuperar algunes de les reflexions de’n Vicenç, recollides en una entrevista que li van fer a La Vanguardia amb motiu de la presentació de l’Anuari  Alerta 2008! (anuari, per cert, de consulta obligada). I és que, de les moltes virtuts de’n Vicenç, n’hi ha una que destaca especialment: el sentit comú. Fa bé escoltar-lo i rellegir-lo de tant en tant. (Segueix…)

ENTREVISTA
A VICENÇ FISAS

“Están
desapareciendo los grupos armados con ideología política”

Presenta
el Informe Alerta 2008!, que analiza los conflictos armados vigentes en todo el
mundo

Enric Tomàs per a La Vanguardia 22/05/2008

Vicenç
Fisas
es director de la Escola
de Cultura de Pau de la UAB
y titular de la Catedra UNESCO sobre paz y
derechos Humanos de la UAB. Doctor en estudios sobre la paz de la Universidad
de Bradford, ha escrito más de 30 libros sobre procesos de paz, conflictos y
desarmes. Como cada año, presenta el Informe Alerta 2008!, que analiza los conflictos armados
vigentes en todo el mundo, así como los procesos de paz en marcha. Fisas se
muestra moderadamente optimista: existen ahora menos conflictos y se negocian
más rápidamente.




De los 30 conflictos que hay en la actualidad, 22 están en África y Asia.¿Por
qué?


Bueno, hay que tener en cuenta que no hace muchos años Europa también tuvo
conflictos, y que hoy en día hay algunos casos como Georgia, Chechenia,
Azerbaiyán, que en el pasado fueron armados y que hoy en día aún no están
resueltos. También hay contextos de mucha tensión, como en la antigua
Yugoslavia. Es por ello que no hemos de tender a pensar que todos los
conflictos se dan en África o Asia.

– Pero, hoy en día, el informe Alerta 2008! dice otra cosa.
Efectivamente hay una vinculación entre conflictos armados y estados débiles,
con poca tradición democrática, con pocos años de descolonización, y en los que
no se ha podido hallar la manera adecuada de hacer participar a la ciudadanía
en la construcción de su futuro. Son países que parten, económicamente, de un
nivel muy bajo, y en los que las organizaciones mundiales de comercio no
facilitan su desarrollo. Hay también mucha corrupción y mala gobernabilidad,
factores que alimentan la continuación de conflictos armados.

-¿Es lo mismo en Asia que en África?
En Asia hay estos componentes y otros, como la existencia de dictaduras muy
feroces que dieron origen a guerrillas de oposición muy potentes, que mantienen
sus reivindicaciones. Asimismo, en Asia hay muchos conflictos vinculados a
procesos de autonomía o independencia, pese a que el Gobierno de turno haya
abierto fases de negociación. O también hay pueblos repartidos en diferentes
estados, por ejemplo, India. En el caso de África vemos, como en Darfur, la
escisión de muchos grupos armados: donde antes había dos grupos armados, ahora
hay hasta 18, luchando todos contra todos. Pese a todo, personalmente tengo una
percepción optimista a medio plazo: tenemos muchos menos conflictos que hace
unos años y, además, se negocian de manera más rápida.

-¿A qué se debe que las intervenciones sean ahora más rápidas?
El conocimiento y la información [que existe un conflicto] lo tenemos al
momento. En la mayor parte de los conflictos sabemos quién es quien. Sin
embargo, esto no es suficiente para intervenir de forma rápida y positiva,
porque hay otros aspectos que lo estropean. Por ejemplo, los actores que
intervienen en los conflictos de hoy ya no son ejércitos, sino mafias,
guerrillas, milicias, narcotraficantes, piratas… Todos estos son actores que
están armados y que tienen una estructura…

-Y que no representan a ningún estado.
No. Además, la diferencia con el pasado es que normalmente no buscan la toma de
poder político, sino que quieren el control de territorios pequeños en los que
suele haber riquezas naturales, tipo petróleo, diamantes, minerales, etc. No
buscan una transformación. De hecho, una de las conclusiones del Anuario de
Procesos de Paz es que están desapareciendo los grupos armados con ideología
política.

-¿Su ideología es el dólar?

Eso es la rapiña. Pero buscan también el control de una zona, de sus recursos.
Eso da poder a unas pocas personas. Esto se da sobre todo en África. En Asia,
insisto, dominan más los conflictos en los que se tienen que negociar formas de
autogobierno.

-¿Con estos grupos se puede negociar de tú a tú?
Sí se puede, pero es más difícil. Cuando operan muchos grupos armados en un
país se hace difícil negociar individualmente, y esto hace que las
negociaciones deban afrontarse de un modo distinto a como se hacía antes porque
no es un trato de Estado a Estado. Estos grupos, además, están en las listas de
organizaciones terroristas.

-¿Entonces, cómo se puede negociar con estos grupos?
De manera discreta, con terceros países que cedan su espacio. O también pueden
ir a Europa, a Suiza o Noruega, que no están en la UE, lo que los hace muy
activos en las negociaciones, porque los grupos que están en las listas
terroristas sí pueden ir allí.

– Dice que las ideologías van a menos. ¿Qué sucede con las religiones? ¿Hay
conflictos puramente de naturaleza religiosa?
No los hay. El factor religioso es un factor añadido. Está demostrado de
forma estadística que el religioso es un factor que se añade como legitimador o
como excusa, pero que pocas veces está en el núcleo del conflicto.

– Por qué la comunidad internacional interviene en unos conflictos sí y en
otros no?

Tenemos un problema histórico: los cinco países del Consejo de Seguridad de la
ONU tienen derecho a veto y son aliados de países en conflicto. Por ello, vetan
la posibilidad que Naciones Unidas incluya el conflicto en su agenda. Además,
hay un tercio de los conflictos que hay el mundo que no han recibido nunca una
resolución crítica del Consejo de Seguridad. Por ejemplo el caso de Birmania,
donde China es aliada de la Juntan Militar [que gobierna este país].

– Dice el informe que en muchos países en periodo de postguerra, la
transición no empieza por culpa de las clases políticas dirigentes.
Sí. Hay liderazgos políticos muy perversos. Uno de los problemas no
resueltos en los acuerdos de paz es que, una vez los grupos armados lo signan,
éstos pueden conseguir cuotas de poder, ministerios, etc., lo que implica que
los políticos que no han usado las armas quedan excluidos de la transición
democrática. Esto es terrible porque da legitimidad al uso de la violencia. Hay
otros acuerdos de paz que son una repartición del pastel, lo que no lleva a una
democracia. Por otro lado, está comprobado que Occidente aprieta para celebrar
elecciones cuando la población no está ni preparada ni hay un censo fiable.

– Una vez se firma la paz, las personas no pueden olvidar lo que pasó.
Firmar un acuerdo de paz no quiere decir que haya paz, ya que esto sólo
pone fin a un tipo de violencia, la armada. Es entonces cuando empieza lo que
llamamos un proceso de paz, uno de cuyos vectores más importantes es la
reconciliación. Esto quiere decir que previamente se han trabajado los vectores
de verdad, justicia y reparación. Desgraciadamente, ahora predomina el modelo
de impunidad, pese a que estamos en un proceso lento de creación de tribunales.

– Cómo se puede reinsertar en la sociedad a los mercenarios, que no saben
hacer nada más que matar?
Esta gente no los puedes poner en la prisión, porque son víctimas también.
Existen programas de desarmamiento, desmovilización, reinserción que pueden
durar varios años. Debe haber recursos para educar a estas personas así como a
las comunidades donde retornan. Parece como si se premia a los sectores armados
y a las víctimas desplazadas no se les da ni un duro y esto no puede ser.

– Hay dos fuentes de futuros conflictos como son el acceso al agua y la
subida del precio de los conflictos. Cómo lo observáis esto?
Ya hace años que se observa una relación entre el cambio climático y la
conflictividad. El cambio climático puede producir efectos en otros
continentes, lo que hace que los desastres naturales hayan aumentado en los
últimos años, provocando muertes y desplazamientos de población, lo que es una
fuente de conflictos. Respecto a los biocombustibles (responsables en parte del
aumento del precio de los alimentos) se plantea un tema hasta ahora no muy
conocido: el exceso del consumo energético. Son los organismos internacionales quienes
tienes tienen que poner unas pautas para frenar esta dinámicas. Hay estados que
no signan estos tratados y que están haciendo un puro acto de terrorismo. Por
desgracia, el terrorismo realizado por los estados no se castiga. Esta una de
las cosas que tenemos pendientes de arreglar dentro del sistema internacional.

– Dice el informe que las mujeres no suelen participar en las negociaciones
de paz. ¿Por qué sucede esto?

No están por dos motivos: uno, porque la carrera de diplomática es muy
masculina; y dos, porque en los grupos armados los lugares de mando están
ocupados por hombres, pese a que hay guerrillas con una presencia femenina de
hasta el 40%. Por ello las negociaciones suelen ser entre hombres. Este dato no
respeta la Resolución 13/25 de Naciones Unidas del año 2000, que pide que las
mujeres tengan más presencia en las negociaciones. Pero esto no lo respeta ni
la propia ONU, ya que la mayoría de enviados especiales del Secretario General
son hombres.

-¿Qué cree que pueden aportar diferente a los hombres?
Las mujeres tienen una mirada sobre el mundo y sobre el desarrollo de los
conflictos diferente a muchos hombres. Hemos constatado también que al signar
un acuerdo de paz se tiene poco en cuenta el papel de las mujeres.

– Distinguís conflictos armados y situación de tensión. Que diferencia hay?
Cuando hay tensión hay vulneración de los derechos humanos, manifestaciones
masivas, distancia muy grande entre la población civil y el gobierno, hay
momentos de crisis económica muy profunda, desigualdades sociales enormes. Es
decir, todos los elementos previos a un conflicto armado.

-¿Cree que el conflicto del País Vasco podría aparecer en vuestro estudio?
Como conflicto armado no, porque no la ha sido nunca, porque académicamente
tenemos unas definiciones en las que el País Vasco no entra por cantidad de
muertos o destrucción de infraestructuras. Pero es un conflicto no resuelto,
con violencia.

Foto: Viocenç Fisas. Font: Enric Tomàs, La Vanguardia.

Obama: les expectatives del canvi

2

Se’m fa difícil, avui, parlar d’alguna cosa que no sigui Obama (veure el discurs de la victòria). No sóc a Washington, ni a Nova York, ni a Chicago. En definitiva, no sóc als Estats Units, on sembla que hi ha mitja Catalunya (i segurament mig món). Sóc a Brussel.les. Però com la resta del món no me n’he pogut estar de seguir el procés electoral, i la jornada fatídica, a través dels mitjans i d’internet. No són les nostres eleccions, però com si ho fossin. He tingut ocasió ja de comentar-ho aquest matí amb alguns mitjans, com Catalunya Ràdio. Mentre esperava el meu torn per poder intercanviar impressions amb na Neus Bonet, ella sí, des dels Estats Units, escoltava les opinions d’altres, com en David Madí, que era a Chicago. Molt em temo que veurem poca originalitat en les valoracions. Poc podem dir, uns i altres, que surti del tòpic. Potser, de tot plegat, caldria destacar, entre d’altres, l’elegància política amb la qual John McCain ha reconegut la victòria d’Obama (‘Ahir era el meu contrincant, avui és el meu President’), la qual cosa posa de manifest que, efectivament, McCain no és Bush. Però, i ara què? Doncs ara (segueix…)
a esperar que les expectatives es compleixin. A ningú se li escapa que no ho tindrà fàcil, Obama, per canviar certes dinàmiques incrustades a les institucions nordamericanes després de 8 anys de Bush. Cal atorgar-li un mínim de benefici del dubte, i reconèixer que no serà, en cap cas, una metamorfosi senzilla.

I és que, tot i que l’optimisme i confiança que desprèn Obama, el podem trobar, al més pur estil nordamericà, directament a la seva pàgina web, i en concret al seu eslògan central (‘I’m asking You to believe. Not just in my ability to bring real change in Washington… I´m asking You to believe in Yours’), el cas és, però, que allò que ara ens interessa mesurar és la ‘seva’ habilitat (i sobretot la seva possibilitat) real, per canviar dinàmiques i, perquè no, actituds.

Estarem amatents, per tant, a aquest als seus primers 100 dies, i especialment a les primeres decisions, aquelles que solen marcar les intencions i l’abast de les mateixes, aquelles que suposen un avís per a navegants sobre allò que cal esperar.

Personalment voldria que entre aquestes decisions hi hagués un canvi radical d’actitud en temes claus de la política mundial com són: la lluita contra l’escalfament del planeta (desitjo que la influència d’Al Gore es faci notar); el control de les exportacions d’Armes a escala internacional (Nacions Unides acaba d’adoptar una decisió determinant en el sentit de començar el procés formal per avançar cap a l’adopció d’un Tractat Internacional sobre les Transferències d’Armament); la recuperació del multilateralisme i del respecte de la legalitat internacional; el tancament de Guantanamo i la retirada de les seves tropes de l’Iraq i l’Afganistan, etc…

Temps al temps. Ara, però, gaudim, ni que sigui per uns moments, de la satisfacció de veure, i de viure, com algunes coses poden canviar radicalment. Ja tindrem ocasió, aviat, de valorar-na l’abast, i de comentar si les expectatives eren adequades o no, en la mesura de si s’han vist, o no, satisfetes.

Foto: Oama i familia. Font: BBC

XSM no vota … als Estats Units

5

XSM no vota … als Estats Units (de Raül Romeva, per a Cronica.cat)

Just a punt d’embarcar cap a Brussel.les vaig poder seguir a través d’una pantalla situada a la sala d’espera de l’aeroport del Prat uns minuts de l’entrevista que n’Albert Om li feia ahir a Xavier Sala i Martin. Sempre és interessant escoltar l’insigne i omnipresent professor de Columbia, tot i que reconec que la majoria de les vegades discrepo de les seves anàlisi (potser a excepció de quan parla del Barça, i encara). El cas és que en aquesta ocasió vaig tenir dues noves sorpreses en relació al personatge: la primera, que disposa de passaport estadounidenc (no és que no el pugui tenir, és clar, simplement que servidor no ho sabia); i la segona, que podent votar a les eleccions nordamericanes no ho farà, no perquè sigui a Catalunya (insisteixo que era a El Club, amb l’Om), sinó perquè considera (espero citar-lo correctament) ‘que el cost de votar és superior al de no votar’. Tot això passava mentre estàvem ja fent la cua per entrar a l’avió, però just abans de ser engolit definitivament per l’Airbus encara vaig sentir-li dir (un altre cop espero citar-lo correctament), ‘mai he pensat que el meu vot fós important’. (segueix…
La seva contundència, per altra banda, contrastava amb la també contundent, i penso que eficaç, campanya que la població llatina va engegar als Estats Units per promoure el vot entre les persones d’origen llatinoamericà. Brillant l’espot en què una noia que s’acabava de prometre planta el nòvio en saber que ni tan sols s’havia registrat per votar (veure 30′ de diumenge passat).

Jo no puc votar als Estats Units, però si pogués és evident que ho faria. És mes, tenint en compte l’impacte de la política nordamericana a la resta del món, em sembla més que legítima la campanya que reclama que la resta del món puguem decidir qui serà l’inquilí de la Casa Blanca.

No sóc un fan dels Demòcrates, per molts motius, però encara menys ho sóc dels Republicans. De manera que en un sistema presidencialista, bipartidista i maniqueu com el nordamericà, no em quedaria més remei que votar per Obama, no per convicció, sinó per necessitat.

En qualsevol cas no em sembla el millor sistema, aquest en què optes per votar per un candidat simplement perquè l’altre encara t’agrada  menys. El trobo un sistema francament dolent i que vulnera principis bàsics de la democràcia, almenys tal i com jo l’entenc, com la pluralitat, el matiç o la necessitat de negociar i pactar per a conformar governs.

Desconec si XSM aplica el mateix raonament quan es tracta d’eleccions municipals, nacionals, estatals o europees, i si actua diferent, quin n’és el motiu (potser ho va explicar quan jo ja havia embarcat, si és així, demano disculpes).

En qualsevol cas, si jo pogués votar als Estats Units, és clar que votaria, i precisament pel motiu contrari al que exposava XSM: per què el cost de no votar (i de contribuir així a que tornessin a guanyar els Republicans, encara que en McCain no sigui en Bush) seria clarament superior al de votar, per Obama.

Ara, com tothom, no em queda més que esperar a veure què voten aquelles persones que sí poden fer-ho, i volen fer-ho. I, sobretot, a esperar que, si guanya Obama, el canvi sigui per bé, i sinó guanya ell, doncs quin remei, també.

Foto: Xavier Sala-i-Martin. Font: