Ceuta/immigrants a LIBE (PE): segons el PP, les 15 persones mortes van venir pegant coces a la porta i agredint el porter.

Ahir a la Comissió LIBE vàrem abordar els fets (assassinats) de 15 persones a Ceuta. Vaig tenir un debat intens, fins i tot tens, amb els representants del PP espanyol.
Especialment significativa és la postura defensada pel diputat Agustín Diaz de Mera (“Quien quiera venir a España debe hacerlo llamando a la puerta, no puede venir, como anoche, dando una patada a la puerta, y además agrediendo al portero”, “a lo que Ud. llama penetrar, señor presidente, yo llamo asaltar”,…).

Hi vaig haver de respondre. Aquí adjunto una versió (resumida, només 5′) del debat:
     

Lliure circulació i residència de persones a la UE: un altre dèficit europeu

A banda de la crisi econòmica, social i política de la UE, que ha posat en qüestió el model mateix de la unió econòmica monetària, ens trobem cada vegada més amb un altre dèficit de la UE: la manca de llibertat de les persones per circular dins la UE.

Expulsió de ciutadans i ciutadanes europees d’un país a altre, consolidació de la idea de ciutadans europeus de dues classes i venda de la ciutadania europea per a multimilionaris. Aquests són, només, alguns exemples de les deficéncies europees.

La idea de que tota persona tenia (vaja, té) dret a viure a qualsevol país de la UE, es demostra falsa pels propis fets, o si més nopateix importants limitacions, tal com ho indica la Directiva de Lliure Circulació:

El dret de residència per més de tres mesos continua subjecte a certes condicions. Els candidats hauran de:

  • treballar (per compte aliè o per compte propi);
  • disposar de recursos suficients i una assegurança de malaltia perquè no es converteixin en una càrrega per als serveis socials de l’Estat membre d’acollida durant la seva estada.
  • haver estat estudiant i comptar amb recursos suficients i una assegurança de malaltia perquè no es converteixin en una càrrega per a l’assistència social de l’Estat membre d’acollida;

El que ens trobem és que alguns estats han començat a expulsar aquells ciutadans o ciutadanes que representen (diuen) una “càrrega excessiva” per als seus sistema de benestar.

El cas més paradigmàtic és Bèlgica, on es va expedir l’ordre de sortida a 4.812 ciutadans de la UE al 2013 i on la comunitat més expulsada va ser l’espanyola (291 persones), per darrere de romanesos, búlgars, holandesos i francesos.

La crisi econòmica, les retallades socials, el populisme de dretes i la manca de un marc europeu que protegeixi a les persones que busquen feina per més de 3 mesos en altres països de la UE, ha deixat la lliure circulació de persones en un luxe per qui pugui pagar-ho.

És per tot plegat que he presentat una pregunta escrita a la Comissió Europea, on demano que es clarifiqui si s’està fent una mala interpretació de la Directiva de lliure circulació o si no hauria de considerar un canvi en aquesta mateixa per garantir que cap persona comunitària caigui en uns llimbs legals, sense protecció social alguna, quan es expulsada per un Estat de la UE

Aquest escàndol coincideix amb el debat d’avui del Parlament Europeu sobre la nova legislació a Malta on s’ofereix la possibilitat de ‘comprar’ la ciutadania europea. Però no és un cas aïllat, la mateixa política s’ha aplicat a Portugal, Grècia, Xipre i Hongria, i també a Espanya, on els estrangers que realitzin una “inversió significativa” (més de 500.000 euros) podran sol·licitar el permís de residència.

Els Verds considerem que la política de venda del passaport europeu qüestiona la política migratòria de la UE i demanen introduir un enfocament coherent de la migració legal, així com un sistema d’asil eficaç, i no deixar la ciutadania a les mans dels qui puguin pagar-la. Per això hem presentat aquesta proposta de resolució.

Font foto: Huffington Post

Lampedusa i les vergonyes de la UE

Lampedusa, un cop més, posa en evidència allò que tothom veu (o hauria de veure): que ‘el rei va despullat’. Vergonya.

Ahir es van reunir els Ministres d’Interior de la UE, i avui el Parlament Europeu té previst votar una resolució en relació a la darrera (fins avui) de les tragèdies que de manera regular tenen Lampedusa com a escenari: la fugida de Síria. Vergonya.

De nou escoltem laments i condemnes, oferim mostres de condol, i fem minuts de silenci. Vergonya.

La UE, en una nova mostra d’hipocresia, plora la pèrdua de vides humanes a les seves costes ignorant motius, causes i responsabilitats. Pitjor encara, els mateixos que avui organitzen cerimònies amb espelmes en senyal de dol per la pèrdua de vides humanes (el PPE), aprovaven fa pocs dies lleis que penalitzen, no només els immigrants, sinó a qui gosi ajudar-los, fins i tot rescatant-los del mar. Vergonya.

La retòrica dels ministres i d’alguns grups polítics no aconsegueix amagar la realitat: les actuals majories governamentals fa anys que aposten per una Europa fortalesa, per dificultar les vies legals d’entrada de persones, per penalitzar, i fins i tot criminalitzar, les persones demandants d’asil, o simplement immigrants. Mentre els ulls d’alguns ministres aboquen llàgrimes de cocodril, les seves mans signen lleis i decrets que condemnen a presó, o directament a mort, milers de persones. Vergonya.

Ahir els Ministres havien de concretar mesures concretes per millorar els sistemes de rescat al mar. El PE i el Consell, en tant que colegisladors, estan en fase de revisar les normes sobre la vigilància de les fronteres marítimes. Els governs de la UE, una vegada i una altra, han deixat clar el seu dogma: no hi ha recursos. ‘Lamentem molt el que ha succeït, és una tragèdia’ diuen ‘però tenim altres prioritats’. No és una cita explícita, però és el que se’n deriva de les conclusions del Consell. Vergonya.

Per moltes llàgrimes que vessem, no podem oblidar les moltes responsabilitats que com a països de la UE tenim en el drama que viu dia sí i dia també, el Mediterrani: Lampedusa, Ceuta, Melilla… Vergonya.
    
Fa anys que reclamem des de diversos fronts socials i polítics un canvi de polítiques, un gir radical en l’estratègia europea per gestionar els moviments de persones. Cal, més que mai, un marc europeu d’immigració, asil i refugi, que consideri les persones que el demanen com a tals, i no com delinqüents, reals o en potència. Vergonya.

I no, no és culpa d’Europa. Són els governs els qui impedeixen que Europa faci el que hauria de fer. Són les capitals dels Estats les qui empastifen de sang i fang els ideals fundacionals del projecte europeu. Són les majories governamentals actuals les que estan matant, literalment, milers de persones, i amb elles el somni europeu en el que tanta gent crèiem, però que cada vegada veiem més tèrbol. Vergonya, vergonya, vergonya.

Font foto: EFE.

La situació dels CIE a l’Estat espanyol en coneixement de la Comissió Europea

Amb motiu de les denúncies que rebem de diferents ONG i fent un seguiment de la lamentable situació que pateixen les persones migrades en situació irregular a Catalunya, l’Estat espanyol i a la Unió Europea, vaig presentar una pregunta escrita a la Comissió Europea demanant que reaccioni davant la situació de crisi humanitària que generen els Centres d’Internament d’Estrangers .

Confio que avui, 18 de desembre, dia Internacional de les persones migrades , sigui també un dia de lluita i reivindicació pel tancament definitiu dels Centres d’Internament d’Estrangers i per un món millor .

******

Con motivo de las denuncias que recibimos de diferentes ONGs y haciendo un seguimiento de la lamentable situación que sufren las personas migradas en situación irregular en Catalunya, España y en la Unión Europea, he presentado una pregunta escrita a la Comisión Europea pidiendo que reaccione frente a la sitaución de crisis humanitaria que generan los Centros de Internamiento de Extranjeros.

Esperamos que el próximo 18 de Diciembre, día Internacional de las personas migradas, sea también un día de lucha y reivindicación por el cierre definitivo de los Centros de Internamiento de Extrajeros y por un mundo mejor.

PREGUNTA de Rau?l Romeva i Rueda, Verdes/ALE a la Comisión Europea sobre la situación de los CIEs (Centros de Internamiento de Extranjeros) en España

 

Dadas las recientes denuncias de agresiones policiales en el CIE de Valencia bajo la campaña CIE no1 y considerando que el juzgado de instrucción n° 3 de Valencia iniciará una investigación sobre el tema.

Dado que no es la primera vez que se denuncian irregularidades y violaciones a los derechos humanos en los CIEs Españoles. Concretamente, es demoledor el Informe CEAR situación CIE en España2 donde se estudia la situación de 3 CIES: el Aluche (Madrid), Capuchinos (Málaga) y Zapadores (Valencia). En éste, se denuncia que el 40% de los entrevistados recibieron malos tratos y se documenta el hacinamiento en las celdas, la ausencia de inodoros, la falta de intimidad en baños, la ausencia de luz natural, la imposibilidad de tener acceso directo al fiscal o juez o solicitar asilo, entre otras denuncias. CEAR concluye que los CIES son agujeros negros del Estado de Derecho y pide su Cierre. Éste fue realizado por encargo de la Comisión Europea y con financiación del Fondo Europeo para los Refugiados el estudio DEVAS.

Considerando el Informe Anual de SOS Racismo 20103 que denuncia la creación de CIEs de manera improvisada en lugares inseguro e inhumanos, donde los retenidos no pueden denunciar la vulneración de sus derechos. La red Migreurop pide reiteradamente que se garantice el acceso por ley de la sociedad civil en los CIEs y su transparencia.

Sabiendo que la ONU llamó a España a regular los CIEs y garantizar las condiciones de vida de los retenidos, el acceso a la información, asistencia legal y atención médica en sus recomendaciones del documento publicado por el Comité para la Eliminación de la Discriminación Racial (CERD) en Marzo 2011. Visto que la Directiva de Retorno no ha mejorado la situación de personas irregulares en España, las que viven una situación de crisis humanitaria.

¿Conoce la Comisión el resultado del informe CEAR que ella misma financió?¿Ha hecho llegar alguna comunicación al Gobierno español al respecto? En caso contrario, ¿cómo garantizará el cumplimento de la Carta Fundamental de Derechos Humanos de la UE? ¿ Qué acciones tomará frente a la situación de crisis humanitaria en España?

Font foto: Ministeri Interior Govern Esp.

‘Conectando Mundos’, el puzzle de la complexitat i la implicació pel canvi social

Ahir vaig tenir l’honor de ser a l’Ajuntament
de Barcelona on diversos estudiants de secundària ens varen entregar a en Carles
Campuzano
(Congrés Diputats), Manel Vila (Ajuntament de Barcelona) i servidor
(Parlament Europeu) el manifest que han estat treballant durant mesos en el marc
del projecte Conectando Mundos impulsat per IntermonOxfam. El tema d’enguany
era la immigració i el racisme.

Personalment vaig gaudir molt de l’intercanvi d’opinions,
per cert molt treballades, i confio que al final hauran acabat també ells i elles amb la sensació que el motor del
canvi social no es pot aturar, sinó que ha d’estar en permanent funcionament,
malgrat la dificultat i la complexitat.

Vaig trobar especialment suggerent la metàfora
del puzzle, amb el qual els i les mestres d’aquestes escoles (que venien de tot
l’Estat) han treballat la importància d’entendre com totes les peces són necessàries
(de fet imprescindibles), però cap d’elles, per si mateixa, és suficient.

A continuació adjunto la nota de premsa d’IntermonOxfam en què expliquen la cerimònia d’entrega del manifest, el qual ens
hem compromès a promoure en el si de les nostres institucions:

Nota de prensa de IntermonOxfam:

Una delegación de 63 estudiantes procedentes
de 15 ciudades españolas que han participado en la plataforma educativa de
Intermón Oxfam “Conectando Mundos” ha transmitido hoy a representantes
políticos en el ayuntamiento de Barcelona su preocupación por la situación de
racismo, marginación y desigualdad de derechos y oportunidades que sufren las
personas migrantes, por lo que ha pedido que  “las leyes contemplen para todas la personas españolas,
europeas y no comunitarias los mismos derechos principalmente  en el ámbito laboral, sanitario, de condiciones
de vivienda digna y  de sufragio”.
Dicha delegación representa a los y las 
más de 16.000 estudiantes que participan en “Conectando Mundos”.

Esta iniciativa, en la que han participado
Manel Vila, comisionado de Cooperación, Solidaridad y Paz del Ajuntament de
Barcelona, Carles Campuzano, diputado de Convergència i Unió en el Congreso de
los Diputados y Raül Romeva, eurodiputado en el Parlamento Europeo por
Iniciativa Catalunya Verds, se ha enmarcado en el acto de clausura de la VIII
edición de Conectando mundos que este año, bajo el título ““Un mundo cambiante,
un puzzle en construcción”, ha reflexionado sobre  la construcción de ciudadanía en una sociedad
intercultural.

Fruto de este trabajo, los alumnos y alumnas,
que representan a más de 16.000 estudiantes de entre 6 y 16 años, también han
exigido “la eliminación de la Ley de Extranjería española puesto que regula la
vida de una parte de la población por el simple hecho de tener un origen, la
derogación de la Directiva Europea del Retorno de las personas extranjeras
y  el cierre de los Centros de
Internamiento”.

Por su parte, Francesc Mateu, director de
Intermón Oxfam de Cataluña y Andorra, ha resaltado en el acto que es “urgente
afrontar los retos que implica construir una sociedad equitativa, diversa y
justa. Nosotros y nosotras estamos dispuestos a ello y esperamos que los
representantes políticos den las respuestas adecuadas”. En la misma línea, se
han manifestado los y las estudiantes que han señalado que son conscientes de
que “construir una sociedad intercultural es responsabilidad de todas y todas”
y han asumido el compromiso de trabajarlo a título individual y colectivo.

Previo al acto de clausura, la delegación de
estudiantes junto con 18 profesores y profesoras han estado reunidos en
Barcelona los días 16 y 17 de mayo para compartir  las  conclusiones
finales de esta edición de Conectando mundos, financiada en España por la
Agencia Española de Cooperación Internacional al Desarrollo –AECID- y la
Fundación Santa María, en la que han participado de forma telemática  más de 16.000 escolares, de 480
centros,  de una veintena de
países. Esta diversidad ha convertido a Conectando mundos en una plataforma de
trabajo multilingüe donde se utiliza el castellano, catalán, inglés, italiano,
gallego, portugués y vasco.

Durante 7 semanas, el alumnado ha trabajado
esta propuesta temática formulada bajo el 
título “Un mundo cambiante, un puzzle en construcción”, con la que se ha
motivado a los alumnos y alumnas a 
identificar qué acciones tanto individuales como colectivas pueden
contribuir a una sociedad más equitativa, diversa y justa.

Nota para editores:

Conectando mundos es un espacio educativo
alternativo que se desarrolla a través de una plataforma digital, que promueve
la participación y el intercambio entre estudiantes de diferentes realidades
culturales, económicas y sociales. Su objetivo es iniciar procesos de trabajos
cooperativos, participativos y democráticos a través de las nuevas tecnologías.
La actividad se organiza en comunidades de aprendizaje diferenciadas por edades

La propuesta nació en el área de Educación
para una ciudadanía global de Intermón Oxfam, el curso escolar 2003-2004, y ha
abordado  diferentes problemáticas
sociales como los derechos laborales, el cambio climático y la pobreza. Las
últimas seis ediciones  se han
desarrollado en el marco del consorcio “Conectando mundos”, formado, junto a
Intermón Oxfam, por las organizaciones Oxfam Italia (Italia), Inizjamed
(Malta), CIDAC (Portugal) y CEP Alforja (Costa Rica), lo que ha implicado la
interacción con escuelas de todo el mundo.DEP (Italia)alta), CIDAC (Portugal) y
CEP Alforja

-Más información sobre Conectando Mundos:https://www.IntermonOxfam.org/ConectandoMundos

-Fotos del acto de clausura: https://imagenesypalabras.intermonoxfam.org/?c=1791&k=38e711862a

Contacto para Medios de Comunicación:
Intermón Oxfam
María Herranz Gete
91 204 67 44 / 699 984 800
mherranz@intermonoxfam.org

Font foto: Pablo Tosco / IntermonOxfam

L?emigrant nordafricà no té qui l?escolti a Europa

El Consell de Ministres de l’Interior de la UE es va reunir ahir, a Luxemburg, amb un dels temes més complexos dels darrers anys sobre la taula: la gestió dels creixents fluxes migratoris provinents del Nord d’Àfrica, i especialment de Líbia.

Després de llegir les conclusions em satisfà veure com, entre d’altres propostes, alguns dels Estats membre es van oferir per a rebre contingents de refugiats. Ja era hora!

Tanmateix, el problema és molt més gran que això. Segons l’ACNUR, hi ha més de 8.000 persones refugiades a Líbia, i 3000 que sol·liciten asil. Totes aquestes persones reclamen protecció.

Seria del tot irresponsable per part de la UE desentedre’s de la situació fent-ne exclusivament responsables els països veïns a Líbia. Donat que les operacions militars a Líbia han estat principalment motivades pel deure de protegir (Responsibility to Protect), és imperatiu que els Estats membre n’assumeixin el corolari, és a dir, l’acollida d’aquella gent que en fuig.

Per altra banda, lamento un cop més (l’enèssim) que els Estats membres només es posin d’acord en una resposta comuna: l’enfortiment de l’Agència Frontex.

Com podem demanar que l’Agència emprengui les negociacions d’un acord amb les autoritats egípcies, líbies o tunisianes, quan aquestes es troben en aquests moments en plena transició democràtica? Quin sentit té suggerir el desplaçament d’una nova operació de l’Agencia Frontex a Malta quan aquesta no té cap competència a l’hora d’identificar demandants d’asil (això correspon als Estats)?

Un cop més lamento el joc de pìng-pong entre determinats Estats membre, que no només trobo inacceptable tenint en compte la situació extremadament preocupant de les persones migrants, sinó que, a més, considero que les amenaces que alguns fan apel·lant a la reintroducció de controls a les fronteres internes suposa un atemptat a les ambicions del projecte europeu i a la solidaritat que se li associa.

En canvi, seria molt més pertinent la concessió de permisos d’estada i de treball temporals, així com l’aplicació rigorosa del dret al reagrupament familiar, sobretot dels tunisians. Això, a més de molt més humanitari, suposaria un senyal més fort en favor les legítmes aspiracions de llibertat que flueixen per aquella zona.

Foto: emigrants tunisians arriben a Lampedusa. Font: LePoint

Berlusconi, el lampedusià

Si tingués cabells, aquest matí se m’haurien posat de punta en llegir la crònica del corresponsal d’El Pais a Itàlia, Miguel Mora, relativa a la visita de Berlusconi a Lampedusa (Berlusconi fabrica la realidad en Lampedusa).

Si no fós perquè sóc més que conscient que es tracta d’una noticia, podríem arribar a pensar que l’escrit del periodista és un relat que va d’un president caricaturitzat. 

El drama, però, és que no és ficció, sinó realitat, la crua realitat.

L’escenari: la plaça de l’ajuntament de Lampedusa, prèviament netejada per a l’ocasió d’escombraries, orines i defecacions.

El context: la crítica situació que viu l’illa italiana després de l’arribada (comprensible i esperada a la vegada) de gairebé 18.000 immigrants des de principis d’any.

La resposta de Berlusconi?, aquesta: 

“En 60 horas Lampedusa estará limpia de inmigrantes. Ya han empezado a llegar los barcos que se los llevarán. Hoy me he comprado una casa en la isla que he visto por Internet. He pagado 1,5 millones de euros y he ido a verla con el prefecto de la emergencia. No me gusta mucho, tendré que hacer unas obras. Así que ahora seré yo también lampedusiano. Uno de los vuestros”. En ese momento, se oyó a una señora del público comentar:” “Si le facilitamos también una jovencita, seguro que vuelve”.

Berlusconi prosiguió: “He visto que tenéis poco verde, haremos un Plan Verde con flora mediterránea el próximo otoño y un campo de golf. Los colores de las casas del puerto los cambiaremos, haremos un Plan Colores. Además, daremos gasoil gratis durante un año a los pescadores. Y os quitaremos los impuestos durante 12 meses. He decidido además proponeros para el premio Nobel de la Paz, porque sois la frontera entre la civilización africana y el bienestar europeo. He comprado los pesqueros de los tunecinos, para que no puedan volver a usarlos. Y he dado orden a RAI y Mediaset para que emitan anuncios y reportajes sobre Lampedusa, con el fin de que vengan muchos turistas italianos”.

Quina sort que tenim, pensaran alguns, que Berlusconi és italià, i no català. Malauradament, escolto i veig coses per aquí (parlo de Catalunya) que semblen, sinó copiades almenys sí inspirades en Berlusconi, el lampedusià.

Foto: Berlusconi es dirigeix as habitants de Lampedusa. Font: Massimo di Nonno (GETTY IMAGES)

 

Directiva Permís Únic: perquè m’abstinc

Avui votarem un informe prou important per a allò que anomenem l’Europa de les persones. Es tracta de la Directiva de Permís Únic, o Single application procedure for residence and work. Report: Véronique Mathieu (A7-0265/2010)
Report on the proposal for a directive of the European Parliament and of the Council on a single application procedure for a single permit for third-country nationals to reside and work in the territory of a Member State and on a common set of rights for third-country workers legally residing in a Member State
[COM(2007)0638 – C6-0470/2007 – 2007/0229(COD)]

El cas és que aquest assumpte va provocar un cert debat en el sí del nostre Grup, Verds/ALE, en els habituals termes de si es considerava que la proposta de Directiva era suficientment ambiciosa per votar-hi a favor (malgrat queda lluny de les nostres expectatives) o si, al contrari, podria suposar un problema en el futur.

Val a dir que el debat va ser dificil, i complex, i va determinar que alguns optessin per votar a favor (una mena de Sí, però) i els qui vàrem defensar l’Abstenció  pels motius que seguidament explico:

Començo per dir que jo no estic a favor de votar en contra d’aquest text, ja que estic totalment d’acord que la UE necessita una directiva marc que ampari totes les persones treballadores de tercers països, així com els seus drets.

No obstant això, la directiva tal com ens ha arribat finalment després de mesos de circular per diversos comitès, despachos i comissions, exclou a una gran quantitat de categories com els treballadors de temporada, els destinats per la seva empresa, els refugiats i els treballadors desplaçats … 

Personalment m’oposo a la segregació de les persones treballadores en més categories i encara més a que es concedeixi un tracte diferenciat a algunes d’aquestes persones dotant-les, a elles i als seus familiars, de menys drets que a d’altres.

És cert, cal dir-ho també, que algunes d’aquestes categories estan cobertes per altres directives, peró si agafem, per exemple la proposta de la Comissió sobre els treballadors de temporada, és fàcil adonar-se que aquestes directrius no són suficients en termes de drets.

Per tot plegat defenso, com d’altres companys dins del grup, que cal apostar per un marc comú per a totes les persones treballadores, ja que això permetria unificar la legislació en els llocs de treball i no posar en risc, conseqüentment, la integració de les persones migrants a la UE, així com la cohesió a la UE.

Cal dir que al llarg de les negociacions s’han guanyat importants coses que estan incorporades en la proposta de directiva que avui votem, com ara que la portabilitat de les pensions cap a tercers països no estigui condicionada a l’existència d’acords bilaterals.

Tanmateix, insisteixo, em temo que l’objectiu central que alguns defensem, és a dir, la igualtat de tracte i la no discriminació de totes les persones treballadores en el si de la UE, no está prou ben garantit en el text.

Per tot això he optat per abstenir-me a la votació d’aquest migdia si finalment acaben passant (és a dir, s’adopten) les esmenes sobre la restricció de l’àmbit d’aplicació.

Foto: temporers treballant la vinya. Font: Uly Martin

Avís per a navegants: “Els atacs a immigrants al país transalpí” (per Sami Naïr)

L’article que l’assagista i politòleg Sami Naïr publica avui a El Periódico (“Els atacs a immigrants al país transalpí”) és un magnífic avís per a navegants en relació a què podria passar si prospera la proposta feta a Vic de no incloure les persones immigrades al padró. Alguns hi veuran el paral.lelisme exagerat. No ho és pas. No fa pas tant que a Itàlia pensaven que mai passaria allò que avui està passant. I si passa és per què, com diu Sami Naïr, mentre s’ha anat gestant massa gent ha mirat cap a una altra banda. Com diu Naïr: Al negar-se a condemnar enèrgicament la xenofòbia, Europa demostra no tenir consciència ètica. No oblidem per altra banda que, tant allò que s’esdevé a Itàlia, com els forats que té la nova Llei d’Estrangeria, són simples derivades d’aquella famosa Directiva del Retorn (o de la Vergonya), que alguns vàrem combatre durament, però que finalment va ser aprovada per les actuals majories existents a l’Eurocambra.

Diguem-ho clar: Ni Vic en particular ni Catalunya en general són comparables amb la situació de la Itàlia actual, ni de bon tros. Tanmateix, si permetem i promovem certes actituds ens hi podriem acabar semblant massa. I això, francament, em fa un pànic terrible.

Confio encara amb què primi el sentit comú de tots plegats que s’arxivi definitivament la proposta en discusió, i que comencem a treballar per una Catalunya integradora i escrupolosament respectuosa i promotora dels drets humans que ens permeti sentir-nos-en orgullosos, cosa que, ara com ara, molts italians i italianes no poden dir del seu país. I la millor manera de fer-ho és no relacionar presència d’estrangers i crisi d’ocupació, cosa que vol dir concedir drets als que treballen i contribueixen a la riquesa social. 

El Periódico 

ELS ATACS A IMMIGRANTS AL PAÍS TRANSALPÍ

L’ascens del racisme a Itàlia

• Al negar-se a condemnar enèrgicament la xenofòbia, Europa demostra no tenir consciència ètica

 

SAMI Nair*


El que havia de passar, passa: l’odi contra els estrangers, i en particular els immigrants, destil·lat amb regularitat per part delpoder berlusconià i els seus aliats neofeixistes de la Lliga del Nord, ara recolzats per les organitzacions mafioses, especialment la N’Drangheta calabresa, acaba de ser descarregat contra els treballadors subsaharians de Rosarno. Els seus habitants han organitzat una cacera humana, comparable a la d’El Ejido a Espanya, però encara molt més violenta: 68 immigrants han estat ferits i dos milers evacuats sota protecció policial. Les agressions es van realitzar amb barres de ferro i cotxes llançats contra els «negres». Els habitants van arribar fins i tot a organitzar cordons als carrers, parant els africans per apallissar-los de manera despietada. La ciutat s’ha buidat d’immigrants i el dia 9 de gener es van utilitzar buldòzers per destruir el campament de barraques.

PRETENIEN respondre així a una manifestació pacífica organitzada el dijous anterior pels immigrants per protestar contra les vexacions, humiliacions i agressions racistes de les quals eren víctimes en aquesta petita localitat. Deu dies enrere, havien atacat amb escopetes de trombó els immigrants que reclamaven unes condicions decents de treball. L’organització mafiosa N’Drangheta, vinculada als empresaris, és la que ha organitzat aquests pogroms amb l’objectiu de reprimir les reivindicacions salarials i de condicions de treball dels obrers estrangers. La màfia, braç armat dels patrons clandestins, controla la collita de cítrics, que ocupa uns 4.000 immigrants cada any. Aquests treballadors no només no tenen documents d’identitat, sinó que els està prohibit reclamar-lo; viuen en campaments de barraques insalubres i no perceben més de 25 euros per dia.

Es tracta, doncs, d’una conjunció particularment salvatge de racisme i feixisme antisocial en un país de l’Europademocràtica. La premsa vinculada al poder polític, la més escoltada i llegida, o bé silencia aquesta situació o bé la intenta minimitzar. En paral·lel, el Govern no deixa d’aprovar lleis tan lliberticides com portadores de violència contra els estrangers.

L’oposició, si és que se’n pot parlar, reconeix la seva impotència i no fa gaire cosa per ajudar els immigrants. Probablement no hi ha cap més país on la violència racista es doni amb tanta facilitat com a Itàlia, i és un escàndol veure com les autoritats europees callen.

L’odi xenòfob també va creixent en altres països. A França i en certes regions d’Alemanya, els estrangers serveixen de bocs expiatoris de tots els mals provocats per la crisi econòmica i financera. Ara bé, al relacionar crisi i immigració clandestina, els poders polítics abonen aquest estat d’ànim. La immigració clandestina sempre ha existit i no s’ha desenvolupat massivament aquests dos últims anys. Encara més, a Itàlia són els empresaris clandestins els que organitzen l’arribada il·legal de treballadors tant dels països de l’Est com dels camps d’internament instal·lats en sòl italià. Però això no impedeix exposar oficialment el clandestí a la venjança popular, convertint així en sospitosa tota persona d’origen o aparença estrangera. Alguns arriben fins i tot més lluny, com a França, i fomenten la guerra identitària entre els estrangers i els francesos en nom d’una pretesa reflexió sobre «la identitat nacional». Per aquest motiu, en un moment en què els estats, després d’haver reflotat els bancs i perdonat els filibusters de les finances la terrible crisi que han provocat, pretenen lluitar contra l’augment de l’atur, s’ha d’esperar un augment de la violència i de les agressions contra els més desposseïts, especialment els immigrants.

Aquesta situació recorda dramàticament la de l’Europa dels anys 20 i 30 delsegle XX. Ratificant-se en aquests comportaments, Europa es desacredita i desacredita la democràcia i l’Estat de dret. Però la veritat és que a l’adoptar, el 2008, la circular de la vergonya, així qualificada per la minoria dels diputats europeus que la van combatre, Europa feia possible, si no aquestes derives, almenys la seva possibilitat en un context jurídic en què els no comunitaris estan sotmesos a una vigilància gairebé penal diàriament.

 

¿On S’ATURARÀ aquesta boja lògica d’exclusió? ¿Quantes agressions, humiliacions o assassinats faran falta perquè els poders públics entenguin que cal lluitar enèrgicament contra aquests actes? La millor manera és no relacionar presència d’estrangers i crisi d’ocupació; és concedir drets als que treballen i contribueixen a la riquesa social. El control de les fronteres o la interrupció de la immigració de treball són mesures legítimes en període de crisi econòmica, però també és necessària una verdadera política de reconeixement dels drets d’aquells que ja estan instal·lats. Al negar-se a condemnar enèrgicament els actes racistes a Itàlia, Europa demostra que no té consciència ètica. La història es repeteix davant els nostres ulls i tot sembla passar com si no tinguéssim memòria.

*Politòleg i assagista. 

Foto: LEONARD BEARD