Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Catalana/PPCC/Andorra

Entrevista per a iSabadell (07/06/15)

0
Publicat el 8 de juny de 2015

DSC_9236

L’entrevista es pot consultar sencera a: 

http://www.isabadell.cat/persones/raul-romeva-politic-i-analista-catalunya-no-te-aliats-a-europa-pero-tampoc-adversaris/

44 anys, casat amb dos fills, resideix a Sant Cugat del Vallès. Nascut a Madrid per raons de feina del seu pare i criat a Caldes de Montbuí està emparentat amb Pau Romeva, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Relacions Internacionals per la UAB va ser eurodiputat d’ICV del 2004 al 2014.

Ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia-Herzegovina, a Intermón Oxfam, a l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB i com consultor electoral de la OSCE. Actualment imparteix classes a diversos màsters sobre política europea i afers internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a la UPF. També col·labora com analista polític a diversos mitjans de comunicació com Els Matins de Catalunya Ràdio, al programa de TV3 puntCAT o al diari Ara.

Autor de diversos llibres d’assaig, l’entrevisto dijous passat a la biblioteca de Ponent on va venir a presentar el seu darrer treball Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels Vents, 2014), convidat per la ANC-Sabadell per la Independència.

D’on ve la seva vocació política?
Vaig començar a militar a moviments pacifistes i ecologistes. Vaig incorporar-me a una llista municipal a Caldes i vaig veure que era compatible el que feia per vocació amb la gestió de les institucions. Sempre he estat militant en tot allò que té a veure amb la pau i els drets humans. De fet, al 2004 vaig anar a Brusel·les a fer això.

Quan va començar a militar a ICV?
Vaig entrar a Iniciativa perquè al moment que es va fundar es va crear un espai de confluència amb molta gent que venia del PSUC, de Nacionalistes d’Esquerra, del món pacifista… en aquesta confluència, alguns que no tenien una adscripció política determinada, que  no eren comunistes per dir-ho així, vam trobar el seu espai. Llavors vaig conèixer a Joan Herrera, a Josep Vendrell… va ser l’època que hi havia el Ribó, però després el Saura. Ara bé, la meva militància a ICV va ser molt tangencial, era molt autònom i molt mal militant. Quan realment vaig implicar-me va ser a partir del 2004 al Parlament Europeu.

Vostè ha estat durant 10 anys eurodiputat on va ser un dels parlamentaris més treballadors i que va presentar més propostes. Com valora la seva tasca a les institucions europees?
A títol personal només la puc valorar com a positiva. La possibilitat d’estar en un lloc de representació d’aquesta dimensió és única i un privilegi. Qui digui el contrari està mentint o s’està mentint a si mateix. A ningú se l’obliga a tenir un càrrec de responsabilitat d’aquestes característiques. És veritat que té uns costos des del punt de vista personal i familiar; per això, sempre he estat partidari de la limitació de mandats. De fet, jo vaig entrar amb el compromís de fer un i com màxim dos mandats. I aquí he sigut molt estricte. El pas per Europa, a nivell personal, ha estat molt interessant. També m’ha servit per constatar que hi ha moltes coses a més a banda de la política. Sembla que només hagi fet això a la meva vida, però en realitat això no és ni la quart part de la meva vida. He fet i segueixo fent moltes més altres coses. És una etapa que valoro positivament, però ja està. També m’ha servit per aprendre i per entendre a situar-te millor allà on estàs, tant a nivell personal com nacional.

 

DSC_9169-520x237

 

Vostè va deixar la militància arran de les resolucions de la Convenció d’ICV a Sabadell sobre el procés sobiranista i no apostar decididament per la independència de Catalunya. No desmenteix això les reiterades afirmacions que al partit conviuen sense problemes federalistes i independentistes? Al seu parer, per què ICV no s’ha sumat al sobiranisme?
No va ser una decisió improvisada. Portava molts anys fent aquest relat, aquest discurs, on explico que per fer moltes de les coses com Iniciativa dèiem que s’havien de fer necessitaven unes eines que no teníem i fer un reinici institucional i democràtic que no s’havia produït. El fet singular que suposa la Convenció de Sabadell és que fins aquell moment no hi havia un posicionament clar i cadascú podia defensar les seves tesis. A partir d’aquell moment, s’estableix el relat d’Iniciativa i entenc que el relat que jo feia, que volia seguint fent i que faig, no és compatible amb el que planteja Iniciativa. El que jo dic és que l’ordre dels factors passa per afrontar i resoldre el tema nacional. Això ho necessitem precisament per deixar de parlar de la qüestió nacional. La meva urgència de solucionar el tema nacional és per a poder-nos centrar en moltes altres coses que reclamen una resposta immediata.

Des d’aquest punt de vista, el fet d’estar navegant constantment en l’ambigüitat em feia sentir incòmode. Així ho vaig fer saber a l’entorn més immediat i ho explicava públicament. Entenia que la meva dimissió era un acte de coherència i de respecte. Si jo feia un discurs que no era el que s’havia aprovat a Iniciativa, se m’identificava com una veu discordant d’Iniciativa i no volia ser-ho. Volia defensar les meves tesis sense ser un problema per a ningú. De fet, des de que he sortit, he deixat de ser un problema per al partit. Reitero el meu respecte a Iniciativa, un espai que ha d’existir en qualsevol circumstància i en qualsevol escenari. Tinc un respecte enorme per la gent amb qui he treballat i he compartit moltes coses.

Al deixar la seva militància va afirmar que no es presentaria en cap llista electoral. Quins són les motius d’aquesta decisió?
En aquests moments tinc un deute, no diré moral, amb Iniciativa. Aquests 10 anys que he representat a ICV són prou importants per què no utilitzi aquesta situació per buscar altres jaquetes. La meva etapa institucional al Parlament Europeu s’havia acabat i és cert que des d’Iniciativa mai m’havien tancat la porta a continuar en el partit malgrat les discrepàncies en el tema nacional. No em sembla coherent continuar el meu discurs des d’altres opcions. A més hi ha vida fora de la política.

Em costa creure que no hagi rebut ofertes de cap partit polític. Ha estat així?
He parlat amb molta gent. En aquest sentit, he sigut molt clar –en privat i en públic- encara no toca. Això no vol dir que es puguin fer moltes altres coses.

Quin ha estat el procés que l’ha portat a l’independentisme o potser ho ha estat sempre?
Jo era independentista entre moltes altres coses. Per a mi era un opció més. No he sigut mai antindependentista. Durant molt de temps havia pensat que, com a formula de compromís, podríem trobar espais que ens permetessin canviar l’status quo cap a una situació més reconeixedora de la pluralitat nacional de l’Estat amb fórmules federals o confederals que jo hauria acceptat.

Què ha passat? Totes aquestes opcions s’han anat diluint amb la qual cosa amb l’únic que ens deixen és l’opció independentista. No es que m’hagi convertir a, sinó que s’han anat descartant les altres opcions. Així em vaig trobar en què el model actual no em convenç, el model de la transició ha quedat molt coix en molts aspectes, també en aquest. Estem vivim, des de fa uns anys, un retrocés democràtic, social, ambiental, institucional…I això hem d’afrontar-ho amb un canvi de paradigma global. Veig la independència no tant com una qüestió d’identitat, que respecto, sinó, en el meu cas, com una oportunitat per regenerar un sistema que està grimpat. Crec que hi ha molta gent que comparteix aquesta tesi que no és contradictòria amb d’altres.

Vostè coneix molt bé el funcionament de les institucions europees. Des de fora dóna la impressió que la causa de la independència de Catalunya no té masses aliats a Europa. És una impressió falsa o respon a la realitat? Com es percep des d’Europa la qüestió catalana?
Digueu-m’ho clar, som incòmodes. Per què s’hauria de preocupar algú per la reivindicació d’una part d’un territori d’un Estat que fins ara no ha suposat cap inquietud? ‘Ara ens veniu amb això?’. Aquest punt de vista és comprensible. ‘Tenim unes altres prioritats, no ens compliqueu la vida’. Per tant, som incòmodes. Una altra cosa és que també veuen que moltes de les coses que s’han anat produint els últims anys són situacions provocades per un tancament de mires i un caràcter obtús de les institucions de l’Estat. També entenen que algunes de les coses que passen aquí no són culpa dels catalans, sinó responsabilitat de l’Estat. Molts em diuen: ‘això és un problema, jo no ho faria…però teniu dret a fer-ho’. A partir d’aquí, hi ha l’altra percepció. El món canvia, els Estats evolucionen, se’n creen, desapareixen, es reunifiquen…la qual cosa forma part de la dinàmica humana.

El que si que puc afirmar, de manera contundent i taxativa, és que és cert que la Unió Europa no preveu processos com el que es planteja des de Catalunya, però tampoc els prohibeix. La prova està en que, si a Escòcia hagués guanyat el sí en el referèndum del 2014, el mecanisme per entrar a la Unió Europea d’un Estat sorgit d’un altre Estat membre ja estava dissenyat. I no s’ha aplicat perquè no va guanyar el sí. Falten a la veritat aquells que diuen que això és impossible. És cert que no està previst, però tampoc està prohibit. A més a més, hi hauria pogut haver un precedent si Escòcia hagués guanyat el sí. Des del punt de vista català aquest és un escenari plausible.

L’altra qüestió, i això es veritat, és que en el cas escocès hi havia una premissa que aquí no hi és: l’acord amb el Regne Unit. Com que no tenim aquest acord amb el govern espanyol hem de fer les coses de manera diferent. D’entrada explicar que s’ha intentat tot. En la mesura que nosaltres fem les coses ben fetes i les expliquem bé, també hi ha una capacitat raonable d’entendre-ho. Ara, siguem clars, els Estats són aliats dels Estats. Catalunya en aquest procés no té aliats, això no vol dir que tingui adversaris. Pots no tenir aliats, però hem d’aconseguir no tenir adversaris, en la mesura que el que nosaltres volem fer no sigui un problema per als altres Estats. S’hauria d’aconseguir que, si passa el que a alguns ens agradaria que passés, és a dir obrir un procés constituent per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent, no només no ens posin traves sinó que ens ajudin. Això dependrà de com fem nosaltres les coses i com facin les coses a Madrid. L’escenari hi és i la possibilitat hi és. Europa és un projecte dinàmic i pragmàtic. Aquest discurs de la por, que ens faran fora, em sembla un conte de fades en el pitjor sentit del terme, és una enganyifa.

Creu que les eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari?
La meva impressió, cada vegada més, és que el 27S seran unes eleccions especialment importants. El caràcter plebiscitari o no li donarà la gent. Ni un president, ni un mitjà de comunicació. El que donarà un caràcter plebiscitari serà l’actitud de la gent a l’hora d’anar a votar, les raons per les quals voti una opció o una altra. Crec, i com jo molta gent, que el 27S serà l’oportunitat per iniciar un procés, que uns voldrien que fos un procés constituent. Per tant, necessitaríem que una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es posés d’acord per iniciar aquest procés constituent i obrir un camí que acabés amb una proposta referendària adreçada a la ciutadania. Un procés participatiu en que tothom –i subratllo tothom qui estigui a favor i en contra- pugui participar i construir conjuntament aquest escenari. Això és el que jo voldria, però perquè això passi necessitem que el 27S hagi una majoria clara. Això son plebiscitàries? Posa-li l’adjectiu que vulguis. M’és igual. El nom no fa la cosa. També penso que l’eix nacional no és l’únic, però en aquestes eleccions és determinant. Perquè si es guanya podrem començar a caminar i desbloquejar aquest debat. Si no es guanya ens mantindrà estancats en un debat estèril que l’únic que fa és impedir-nos fer altres coses que necessitem fer.

Què opina del full de ruta signat per CiU i ERC? Creu que pot iniciar-se el procés cap a la independència només amb una majoria parlamentària i sense un referèndum específic sobre el tema?
Legalment es pot començar el procés amb una majoria parlamentària. Altra cosa és si, fins i tot a nivell de missatge exterior, seria desitjable que tinguessin també una majoria social, vull dir en vots. Ara bé, si una majoria al Parlament aprova una resolució, és una majoria que permetria iniciar legalment el procés.

El full de ruta és una altra cosa que només està pactat per dos partits polítics. Això no vol dir que exclogui del pacte post27S a altres formacions. El full de ruta és un símptoma que fa que dues formacions polítiques tinguin un acord sobre com encarar el tema, però que no vol dir que algunes que no hi siguin puguin estar d’acord com s’ha d’encarar el tema. Penso, per exemple, en la CUP, en Procés Constituent, fins i tot dintre d’Iniciativa hi ha molta gent que està a favor de fer això, encara que formalment no s’estigui en el full de ruta. Alguns ho estarien si es donessin determinades circumstàncies. Hi ha moltes situacions diferents que, a l’hora de posar en marxar el procés, s’hauran de tenir en compte. Però si al 27S no hi ha una majoria clara, com a mínim a nivell d’escons, que comenci a caminar, a mi en fa un mica de por que continuarem estancats.

A les recents eleccions municipals les forces independentistes han tret uns resultats no massa brillants a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. És possible avançar cap a la independència sense el suport d’aquests sectors socials? Què respondria a qui afirmen que la sobirania és una qüestió de les classes mitjanes?
Nego la major. A les municipals hi ha hagut una clara majoria a favor de la independència. 1,4 milió de persones han votat per opcions independentistes. Després tenim gairebé 400.000 persones que han votat una opció que no és explícitament independentista, però que tampoc és anti i que es situen en el marc del que anomenem dret a decidir, com ara Barcelona en Comú i Iniciativa en general. Després tenim uns 900.000 votants que clarament han votat opcions que no ho són. És veritat que ara estem en un 50/50. En qualsevol cas, estem parlant d’unes eleccions municipals. A l’hora de votar en clau nacional catalana les coses canvien. Una cosa és votar pel teu consistori i una altra fer-ho en clau catalana.

Respecte a la implicació de les classes populars, la CUP ha triplicat els seus suports i a la CUP no se la pot acusar de partit burgès. A Escòcia qui va liderar el debat independentista va ser precisament l’esquerra molt mobilitzada en aquest tema. Crec que és possible mobilitzar a les classes populars en la mesura que aquestes formin part dels actors conductors del procés. Aquest és el repte. Per a mi el gran objectiu és que al 27S creem les condicions per què tothom –i evidentment les classes populars- puguin ser protagonistes d’aquest procés. Hem de crear l’espai per que aquest actors considerats passius, siguin actors proactius. Això només serà possible si existeixen espais per poder-ho fer. Quina enveja quan veus el debat que es va produir a Escòcia! I que parlaven de continguts. El que trobo a faltar és això. Estem sempre encallats en què si hem de poder votar, quan votarem, de quina manera…I crec que s’ha de parlar del per a què, de què voldríem fer. En el moment que entrem en aquest debat, en el que hauríem de entrar aviat, tot això canviarà. Deixarà de ser un procés de dalt a baix per ser un procés de baix a dalt. Si observes les mobilitzacions del 2010 fins ara és clarament un moviment de sota cap amunt.

L’obertura d’un hipotètic procés constituent a Espanya modificaria el seu punt de vista sobre la independència de Catalunya?
Això ho tinc molt clar. Soc escèptic. Hi tingut massa relació amb gent que suposadament volia construir una alternativa. En aquest sentit el marge de maniobra és molt petit. Ho és en el marc del que coneixem com el socialisme espanyol, però també en el marc del que s’anomenen forces emergents com ara Podemos. Des d’aquest punt de vista, com a mínim hi ha una diferència amb l’statu quo actual, és que aquestes forces no tenen al·lèrgia al dret a decidir. Ja m’està bé. Però una cosa és això i l’altre assumir la possibilitat que Catalunya pugui ser un Estat. El dret a decidir és el punt de partida sine qua non. Confio que un canvi d’status a Espanya ens permeti decidir, però no tinc tan clar que això faciliti les coses cap a un Estat independent. En qualsevol cas, si podem parlar amb algú amb que simplement es pugui dialogar ja serà un canvi molt substancial.

Fotos: David B.

 

Elogi del dubte (a l’ARA, 22 de maig de 2015)

1
Publicat el 22 de maig de 2015

Captura de pantalla 2015-05-22 a les 17.09.18

Elogi del dubte

Emergeix darrerament, en diversos àmbits, també en el del debat nacional, una categoria difusa, però molt buscada (fins i tot perseguida): la dels indecisos.

Advertia Bertrand Russell que el problema al món és que els estúpids estan segurs de si mateixos, mentre que els intel·ligents viuen carregats de dubtes. Per la seva banda, Arthur Conan Doyle defensava que qualsevol veritat és millor que el dubte indefinit. No són aforismes contradictoris, ans al contrari.

La síntesi la trobem en Sòcrates: “Només sé que no sé res”. En realitat, com és ben sabut, el filòsof grec expressa una certesa. No ens diu que no sàpiga res en absolut, sinó que no es pot arribar a saber mai res amb total i absoluta certesa, fins i tot en aquells casos en què creiem que estem del tot segurs.

Certesa no és igual a veritat absoluta. (es pot llegir l’article sencer a: http://www.ara.cat/opinio/Elogi-del-dubte_0_1361863857.html )

Proceso en modo ON (para Diario.es, 24/04/15)

0
Publicat el 24 d'abril de 2015

Captura de pantalla 2015-04-24 a les 11.46.28

 

 

Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

Proceso en modo ON (publicado en Catalunyaplural.cat, de Diario.es)

RAÜL ROMEVA I RUEDA

En un artículo publicado en El País el catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Valladolid, Fernando Rey, concluía que «el número de personas con ideas independentistas es más un bizcocho compacto de cierto grosor que algo frágil y pasajero. Y que aumentará si no se actúa con más inteligencia que la exhibida hasta el momento ». Lo resumía perfectamente en el título del artículo: Era un ‘plumcake’, no un ‘soufflé’. Desde entonces no parece que las cosas hayan cambiado demasiado, al menos a mejor: las amenazas continúan, el desprecio institucional persiste y las acusaciones infundadas (por ejemplo pretendiendo relacionar soberanismo y yihadismo) aparecen en forma de píldoras incendiarias en un relato visiblemente diseñado y ejecutado con voluntad de confundir e intoxicar.

La sensación que tengo es que ya hace tiempo que hemos cruzado el punto de no retorno. El número de gente que ve en la independencia una salida, la única que nos han dejado, no para de crecer. Demasiados agravios, demasiado reproches, demasiado heridas abiertas. La desconexión emocional es un hecho, desde hace tiempo. Por mucho que, eventualmente, un cambio de mayorías en el Estado hiciera posible un cambio en el tono y el discurso (cambio que por otra parte veo poco probable, a estas alturas), difícilmente el fondo de la cuestión se modificaría sustancialmente. Ya no es una cuestión de correlación de fuerzas, es un problema más estructural. Para mucha gente, sólo se percibe un escenario: la derrota (nuevamente) y la subsiguiente sumisión. En otras palabras: ya no hay margen para encontrar un encaje satisfactorio, y es una lástima, porque hace unos años, no demasiados, esta opción sí parecía que existía.

Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

La conclusión es obvia: el status quo ya no es una opción. Quedarnos como estamos no está en el menú. O bien avanzamos, o sino hay que reconocer (si actuamos de manera honesta) que damos por bueno retroceder, aún más, en todo tipo de derechos (sociales, políticos y ambientales).

Es por ello que, personalmente, entiendo el momento que vivimos con una gran dosis de ilusión por un hecho muy simple: supone una enorme ventana de oportunidad. Constato desde hace tiempo que mucha gente tiene ganas de que las cosas den un giro radical, de 180 grados. La política está demasiado desprestigiada, la economía secuestrada por élites y poderes corruptos y las ilusiones huérfanas de estandartes. La demanda por iniciar un proceso de cambio y regeneración política crece, y sólo disponemos de una herramienta que sea a la vez útil y aceptable: la Democracia.

El cualquier caso, en el Estado esta expectativa se nos ofrece incierta y enormemente difícil. En cambio, en Cataluña vivimos un momento singular en el que quien quiera empezar de nuevo un proyecto estimulante, quien desee establecer las bases de un marco nuevo, de un Estado moderno, propio del siglo XXI, tiene una gran oportunidad. Detecto, más que nunca, hambre de democracia, pero también de apoderamiento. La gente necesita, necesitamos, tener la sensación de que recuperamos las riendas de nuestro futuro. Ser soberanos de nuestro destino, a nivel individual y colectivo.

Del caso escocés aprendimos como el debate sobre el ejercicio del derecho a decidir en relación a las relaciones con el Reino Unido abrieron de manera subsidiaria muchos otros debates sobre la necesidad (y el derecho) a decidir sobre todo tipo de cuestiones. En definitiva tiene que ver con las soberanías (en plural) de las que se dota una ciudadanía cada vez más depauperada en términos democráticos.

La gran demostración de fuerza y vitalidad demostrada alrededor de la organización, el próximo 24 de abril, de un gran acto en el Palau Sant Jordi (y alrededores) demuestra que el espíritu es más vivo que nunca. ¿Dónde está el desencanto abanderado por unos y lamentado por otros? No lo veo por ninguna parte.

La campaña ‘Ara és l’hora’ (impulsada por el ANC y Òmnium Cultural) ha sido determinante para poner sobre la mesa la importancia del momento, y sin embargo se ha hecho mayor. Hemos pasado pantalla. El joven ya no es ninguna promesa, ahora es una realidad adulta. Entramos en un marco diferente: el de la madurez. Hora de construir. Ya no toca hablar de si hay que hacerlo, o no, sino de cómo lo haremos (siempre y cuando el 27S la mayoría, vía urnas, exprese esta voluntad de poner en marcha las máquinas). Hasta ahora hemos hablado del porqué, ahora toca encarar el para qué. Hablamos sin rodeos de regeneración democrática, de abrirnos al mundo, de bienestar, de justicia social, de innovación, de sostenibilidad, de equilibrio territorial, de solidaridad, de igualdad, de educación y cultura, de diversidad.

Para mí está más claro que nunca: la sociedad civil calienta motores. La cosa está en marcha. Veremos cómo se traduce esto en la proyección institucional, primero el 24 de mayo, a escala local, y sobre todo el 27S. Proceso en modo ON.

En marxa

17
Publicat el 16 d'abril de 2015

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal

(Foto d’Eva Vázquez / El País)

EN MARXA

En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas gaires, aquesta opció sí semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.

El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.

Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.

La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Velocitat de creuer (per a Tribuna.cat)

0
Publicat el 12 d'abril de 2015

Velocitat de creuer (publicat a Tribuna.cat)

Raül Romeva i Rueda

 

Tothom és conscient, crec, que el moment que estem vivint és singular. Hi ha qui el viu amb entusiasme i excitació, d’altres amb passiva preocupació, no falten els qui dubten, i per descomptat trobem, i trobarem sempre, qui l’afronta amb amargor i recança.

No existeixen manuals ni fulls d’instruccions que expliquin com s’ha de fer, pas per pas, això que una bona part de la ciutadania a Catalunya volem fer: esdevenir Estat. No és una empresa senzilla, ni tampoc serà un camí ràpid i planer.

Diguem-ho clar. Diguem-nos-ho sense por. Des que l’any 2012 més d’un milió de persones varen sortir al carrer demanant poder ser un Estat (europeu), el flux de gent que no hi veu alternativa no para de créixer. Els fets s’han esdevingut de manera vertiginosa els darrers anys, però posen de manifest que allò que vàrem veure, i viure, l’11S de 2012 no era cap soufflé, en tot cas era un plumcake.

No estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari”

Sí, ja sé que les darreres enquestes apunten un cert ‘refredament’, però les enquestes indiquen tendències, mirades parcials i circumstancials, no mostren mai realitats absolutes. El fet és, en qualsevol cas, que no conec ningú que hagi arribat a la conclusió que Catalunya ha d’esdevenir un Estat que se n’hagi desdit. Qui ha abandonat l’esperança de trobar un encaix dins l’Estat espanyol, ja sigui convertint aquest en un marc federal o confederal, difícilment pot trobar motius per recuperar-la.

Els darrers fets i declaracions, tant del govern espanyol com de les principals candidatures opositores o aspirants, han estat clares i diàfanes: no hi ha marge. L’administrador de finques ho ha repetit fins a la sacietat: com a molt podeu decidir el color de les habitacions, i encara gràcies.

La meva interpretació de tot plegat, per tant, és que no estem en cap cas en un moment de desencís, ans al contrari. Hem assolit ja fa temps velocitat de creuer i ara toca fer feina de màquines i estibar tot esperant que arribin les tempestats (que arribaran), per les quals ens convé estar preparats. Els eleccions municipals seran sens dubte un primer indicador de com anem.

Ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat”

Els ajuntaments són els responsables de la gestió més immediata i quotidiana de les necessitats i inquietuds de la gent. Són el primer graó en l’escala administrativa, la porta de les demandes, el telèfon de les queixes. Un Estat nou, modern, del segle XXI, que neixi amb voluntat de superar els problemes estructurals que pateixen els actuals Estats (alguns d’ells amb hàbits i dinàmiques més pròpies del XIX o del XX que dels temps moderns), ha de tenir la mirada fixa en les necessitats de l’àmbit local.

És aquí on més i millor es pot copsar la importància del moment que vivim. El 25M ja no parlarem d’enquestes, sinó de resultats quantificables. Serà llavors quan sabrem si estem a punt, de debò, pel 27S. Ens hi juguem molt, perquè, i amb això acabo, ens convé ser conscients que sí, que es pot guanyar, però en cap cas podem afirmar que això estigui guanyat. De feina per fer encara n’hi ha, i molta.

Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

84
Publicat el 2 de març de 2015

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Abans arribarà Godot, que una proposta de l’estat espanyol

0

41HD7YQBNFL

Preparant el puntCAT d’avui, dedicat a l’actualitat, i especialment a la possibilitat que hi hagi eleccions catalanes en el curt termini, recupero algunes de les reflexions que vaig fer ahir mateix, a Lleida, durant la presentació del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’.

Entre d’altres coses, vaig fer referència a si veig possible, o no, que de part de l’estat espanyol ens arribi alguna proposta interessant que puguem considerar com a alternativa al fet que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, és a dir, un Estat. La meva conclusió va ser, simplement, que ja no hi confio. Cada vegada tinc més la impressió que abans arribarà Godot, amb permís de Beckett, que una proposta d’aquestes característiques, per molts esforços que faci (que no dubto ni per un segon que els fa) l’amic Iceta.

D’un context com l’actual, amb el PP amb majoria absoluta, per descomptat que no en podem esperar res. Però és que tampoc no sóc capaç de visualitzar cap altra majoria o correlació de forces amb la voluntat i el convenciment necessaris per tal d’obrir una porta a l’entesa que sigui prou gran per fer-hi passar les aspiracions que actualment té una gran part de la gent a Catalunya.

En altres paraules: en relació al PP ho hem sabut sempre, que la porta estava tancada, i per tant ja no hem fet mai l’intent de creuar-la. El problema amb el PSOE, en canvi, és que contínuament han jugat a entreobrir-la, fent-nos creure que ens convidaven a creuar-la per, un cop al llindar, tancar-nos-la de cop als nostres nassos, sigui de maneres subtils o directament a cop de ribot. Finalment, la incògnita, ara, es diu Podemos, tot i que, de moment és només això, una incògnita.

Sigui com sigui, crec que és just recordar també que, ara com ara, només dues forces (l’esmentat Podemos i IU), han fet explícit el seu suport a que Catalunya pugui votar. No és poca cosa, però temo que no sigui suficient.

Hi ha hagut molt de temps, moltes oportunitats, moltes esteses de mà per fer ús d’aquesta eina. Però a l’altra banda mai no hi hem trobat contraparts interessades, ni tan sols, a parlar-ne.

Arribats a aquest punt sóc dels qui pensa que les successives mobilitzacions ciutadanes ho han deixat més que clar: les institucions del país, i els seus partits (almenys aquells que es manifesten defensors de l’exercici del Dret a Decidir), tenen ara un mandat que consisteix a encarar el camí cap a la construcció d’un estat.

És possible, només possible, que si encarem aquest camí, passi com va passar a Escòcia, quan David Cameron, veient com anaven les enquestes, va fer un darrer gest desesperat i va fer una oferta que va convèncer una part dels que estaven a punt de votar sí per tal que canviessin el vot, i acceptessin quedar-se al Regne Unit.

Tal i com veig la situació actual a l’estat espanyol, un oferta similar només arribarà, siguin quines siguin les majories al Parlament de l’Estat, si veuen de manera fefaent que ja hem emprès el camí cap a la independència. I fins i tot en aquest hipotètic cas, caldria veure quina és l’oferta, i fins a quin punt resulta convincent, almenys per una part dels qui, avui per avui, no veuen alternativa a la via sobiranista.

De moment, però, crec que després del 9N toca fer un pas més, bàsicament per no decebre les expectatives que tanta gent ha dipositat en els conductors del procés. I aquest pas, crec, comporta la celebració d’unes eleccions que determinin quines són les majories actualment existents a Catalunya, i per tant si és possible, o no, que el Parlament sortint (i per tant un nou govern) disposi d’un mandat clar en el sentit exposat més amunt, és a dir, per anar fent via cap a la creació d’un nou Estat.

 

Paraula de Fontana

Josep-Fontana-e1415565183295-680x489

Com a complement bibliogràfic i argumental, m’ha resultat molt il·luminador llegir i escoltar les reflexions d’algú que té prou coneixement sobre qui som, i d’on venim, com per poder donar-nos pistes prou sòlides sobre cap on hauríem d’anar. Em refereixo a l’historiador Josep Fontana, que amb motiu de la publicació de l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. Se’n pot llegir un fragment a Núvol .

Igualment suggerents són, també, les reflexions que Fontana va fer a El Matí de Catalunya Ràdio ahir, dimecres: “La gent no es pot desencisar a curt termini“.

O en aquesta entrevista que li van fer a Vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent'”.

 

La poció màgica

5

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.

Diumenge, la carpeta catalana s’inflarà encara més (i farà més incòmode seguir-la ignorant)

0

9788415961338

Un dels fets que fan que diumenge sigui tan important (parlo del nou9N, esclar) és, sens dubte, la lectura que en puguin fer determinats actors, lògicament espanyols, però també europeus. Des de l’11 de setembre de 2012, moment en què a escala europea es pren consciència real del ‘tema’ català, l’atenció europea per la qüestió no ha fet sinó que créixer. Haver arribat fins aquí suposa, per tant, una clara i contundent derrota de tots aquells que pretenien provocar un descarrilament o una descavalcada fent ús i abús del discurs de la por, la pobresa de les amenaces i la judicialització de la política, sense oblidar el recurs al clavagueram.

I és que, tal i com ho veig (la meva interpretació es basa només en les vivències que he tingut els darrers anys), la carpeta catalana s’ha anat fent un lloc en els escriptoris dels principals despatxos europeus malgrat els constants intents del govern espanyol per evitar-ho. És més, m’atreviria a dir que, si l’esmentada carpeta s’ha anat engruixint els darrers temps, fent-se cada vegada més incòmoda per a moltes capitals, és, precisament, degut a l’obcecació espanyola per fer veure que no existia, així com als seus galdosos intents per instar els altres actors europeus i internacionals a que l’estripessin, la llencessin a les escombraries o, almenys, la ignoressin. I ho han intentat, en dono fe, per terra, mar i aire. Ho explico a «Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa (Rosa dels vents)».

Sigui com sigui, ja fa temps que tinc assumit que això ja no té volta enrere (veure Carta a los amigos i amigas de España). No hi ha Pla B. No hi ha alternativa. No veig cap altre camí que seguir endavant, com fins ara: democràticament, escrupolosament pacífics i sobretot ferms.

La pregunta ja no és, crec, si Catalunya acabarà essent un Estat. La pregunta que es fa molta gent, dins i fora de Catalunya, és quan això passarà, i com. El 9N ha de servir per deixar clara, un cop més, la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Jo votaré Si-Sí, com molta d’altra gent, i ho faré convençut i sense renunciar ni un gram a la meva vocació d’esquerres i ecologista.

Sóc conscient que molta gent no ho veu igual. Animo aquesta gent a expressar-se, també, a través de les urnes: que voti Sí-No, si ho creu convenient, o fins i tot No. I que siguin les majories les que acabin marcant el camí, amb respecte mutu. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el resultat de diumenge, caldrà que continuem avançant comptant amb tothom, sense exclusions.

A favor d?una estratègia win-win-win

0
Publicat el 25 d'abril de 2014

(Aquest és un extracte d’un llibre que just acabo d’entregar i que actualment es troba en fase d’edició. Està previst que aparegui el proper setembre, gràcies a l’editorial “Rosa dels Vents”. L’avanço aquí amb l’única voluntat d’intervenir en el debat obert recentment sobre la validesa del concepte win-win)

 

Si bé és possible que, per a alguns interlocutors, l’argument de l’eventual eficiència econòmica d’una Catalunya independent pugui ser un factor que permeti recollir certes simpaties, la meva experiència personal és que aquest tipus d’argument més aviat genera recels.

El risc més important consisteix a reduir el procés a una mena de temptació ‘egoista’ que s’aprofita d’una situació de crisi econòmica i que, en conseqüència, instrumentalitza els sentiment col·lectiu en benefici d’un interès minoritari.

Aquest raonament, prou freqüent en la premsa internacional, acostuma a vincular el cas català amb, per exemple, el de la Padània italiana, i genera, per tant, un cert distanciament.

Si bé és evident que existeixen greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversió cap a Catalunya, aquest és un argument que s’ha de saber exposar en la dosi justa i complementar molt bé amb altres aspectes, ja que, si se serveix sol, és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra, especialment quan parlem amb determinats interl·locutors pels quals la solidaritat interterritorial i la redistribució de la renda són pilars ideològics bàsics i indefugibles, com és el cas dels entorns sociopolítics en els quals personalment m’ubico, és a dir, el de les famílies d’esquerres i ecologistes.

Precisament perquè considero que no hi ha cap argument que pugui qüestionar la, fins ara, evident dimensió solidària de Catalunya respecte la resta de l’Estat, crec que hem ser especialment prudents a l’hora de fer servir arguments econòmics o de greuge fiscal.

Per altra banda, tal i com desenvolupo més endavant, defenso sense matisos el fet que una Catalunya eventualment independent hauria de ser exemplar en la participació solidària amb la defensa de l’Estat del benestar col·lectiu, igual com ho hauria de ser en relació a les polítiques de cooperació i solidaritat.

Així mateix, tampoc sóc gens partidari de posar més llenya al foc de la ja de per sí tensa contraposició Catalunya-Espanya, i això tant per motius emocionals, com pràctics.

En quant als motius emocionals, primer, crec que és fonamental ser conscients que tenim prou arguments de pes per defensar la legitimitat de dur a terme un procés d’autodeterminació sense necessitat de carregar les tintes en les relacions personals.

És evident que en un procés d’aquestes característiques hi ha moltes susceptibilitats, però, almenys pel que fa a mi, no tinc res personal en contra d’Espanya, ni de la gent que se sent espanyola ni, fins i tot, d’aquella que s’oposa visceralment, dins i fora de Catalunya, al procés. Hi tenen tot el dret. Només faltaria. A més, el meu anhel és que sigui quin sigui el resultat del procés, en el projecte de país que construïm hi ha de cabre absolutament tothom. Si perdem de vista aquest principi, per a mi determinant, cometrien un greu error.

En segon lloc, però, hi ha també un motiu eminentment pràctic per a no fer-ho. Assumint de manera incontornable el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera corresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (diga-li deute), constato, per exemple, que més que estar preocupada per la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, a molta gent arreu d’Europa (fins i tot entre les veus més d’esquerres i ecologistes) els inquieta sobretot saber com quedaria la resta Espanya sense Catalunya (li traiem el 19% del PIB, que no és poca cosa), i sobretot qui se n’hauria de fer càrrec. Col·legues alemanys m’han arribat a dir, i no una ni dues, sinó diverses vegades, que Alemanya no acceptaria de cap manera que Catalunya se n’anés d’Espanya, si això comportés que haurà de ser la resta de la UE (i en essència Alemanya) qui s’hagi de fer càrrec del ‘problema’ econòmic espanyol. En altres paraules:

–Espanya és el vostre problema. Feu-vos-en càrrec –em diuen.– No ens passeu el mort a nosaltres.

Vagi per endavant que, davant d’aquest raonament, responc que personalment no tinc cap dubte que Espanya, fins i tot sense Catalunya, és un país perfectament capaç de sortir-se’n. El problema, en tot cas, no és de país, sinó de polítiques econòmiques i d’elits governants. I aquest no és un problema que afecti, només, a Espanya, sinó que també toca a Catalunya, on també tenim els nostres problemes de mala/pèssima gestió administrativa, així com de decisions territorials de dubtosa racionalitat econòmica, social i ambiental. I, és clar, si fem esment de la corrupció, malauradament hem de concloure que aquesta és un problema a Espanya, cert, però també a Catalunya, i fins i tot a Alemanya.

Dit això, constato també que existeix una evident preocupació en relació, per exemple, a què passaria amb el deute públic en cas de secessió. Val a dir, però, que els principals alimentadors d’aquesta preocupació han estat els mateixos dirigents espanyols, com el ministre Ruiz Gallardón, quan davant del Cercle d’Economia va afirmar davant dels empresaris que, si Catalunya sortia d’Espanya, Espanya (no Catalunya) hauria de sortir de l’euro. Un cop més, reitero que aquesta mena de preocupacions, per bé que legítimes, reclamen d’un debat i una aproximació serena i racional, ben documentada i, sobretot, sensible amb les necessitats de la població més necessitada.

Des d’un altra perspectiva, convé tenir ben present, a més, que a curt i mig termini, el principal aliat de Catalunya en el si de la UE, i a escala internacional, hauria d’acabar essent, per lògica, l’Estat espanyol. I a la inversa. I això tan per raons geoestratègiques i econòmiques, com de trajectòria política però, sobretot, pels enormes vincles personals establerts. No dic que aquesta aliança sigui immediata ni fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen una tendències ‘naturals’ a confiar en els més afins i propers. Això, lògicament, exigirà d’un temps de maduració i, per descomptat, estarà totalment condicionat a com es desenvolupin els fets. Allò que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per manca de voluntat nostra que això no pugui ser.

Per últim, també tinc la tesi que a la Unió Europea sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejants de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, i en els nombrosos, incòmodes i sovint desagradables debats que aquestes disputes han comportat).

En suma: tant per motius emocionals com estratègics crec que ens convé una aproximació triplement positiva, que podríem anomenar win-win-win. Hi guanyaria Catalunya, per descomptat, però també hi podria guanyar l’Estat espanyol (que comptaria amb un soci i aliat privilegiat en el si de les institucions europees) i fins i tot hi guanyaria la UE, ja que una Catalunya que no hagués d’estar pendent de les seves eternes disputes polítiques i competencials amb l’Estat espanyol hauria de poder ser (almenys així ho defenso) molt més proactiva en la defensa del projecte europeu.

 

Foto: Clàssica imatge usada sovint en ‘Educació per la pau’ per posar en valor la cooperació com a oposició al conflicte.

La pregunta com a oportunitat, per RAÜL ROMEVA I RUEDA, a l?ARA, 16/11/2013

1

La pregunta com a oportunitat, per RAÜL ROMEVA I RUEDA, a l’ARA, 16/11/2013

 

La dimensió còmica de la situació que estem vivint com a país és inqüestionable. Polònia s’encarrega contínuament de mostrar-nos-la en un exercici de sana i necessària autocrítica. Si volem ser un país normal, creïble i respectat hem de saber riure’ns de nosaltres mateixos, fins i tot en moments tan crucials i tensos com l’actual.

Però si bé l’humor és necessari per destensar, la flexibilitat i la capacitat d’empatia són crucials per construir.

Són les dues cares d’una mateixa moneda, el yin i el yang d’un moment històric que, per bé o per mal, ja s’ha guanyat un lloc en els manuals que estudiaran els nostres infants, amb permís (o no) del ministre Wert.

Fa temps que en Toni Soler demostra que combinar aquestes dues facetes és possible. Diumenge passat, per exemple, feia una lúcida reflexió en aquest mateix mitjà sobre la necessitat d’acordar una pregunta clara i directa que representi al màxim les diverses sensibilitats de qui s’ha mostrat favorable a exercir el dret a decidir, independentment del sentit del seu vot, i alhora permeti una lectura diàfana dels resultats (“Per un sí inevitable“, ARA, 10/11/13).

Toni Soler s’atreveix, fins i tot, a proposar-ne un text: “¿Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent que pugui decidir lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea?”

Igual com ell (no ho diu, però ho dedueixo del seu escrit), jo també crec que és reiterativa. Personalment en tindria prou posant el signe d’interrogant darrere l’adjectiu “independent”, ja que entenc que la segona part de la pregunta (a partir de “que pugui”) hi va implícita. La raó és simple: la independència pot encabir el federalisme, mentre que a l’inrevés no.

Però també constato que en l’anomenat procés , cadascú té les seves circumstàncies personals, familiars i històriques. És inqüestionable que som una majoria creixent aquelles i aquells que trobem que l’uniforme que portem (altrament anomenat statu quo ) no ens agrada i ens en volem desfer. Alguna gent perquè el considera imposat per una direcció a qui no reconeix com a tal, d’altra simplement perquè creu que ja no li escau, li va petit, s’ha fet vell o està ple d’estrips.

Tant en un cas com en l’altre, les ganes de treure’ns-el són evidents. No obstant, si arriba el cas que ens alliberem de l’incòmode vestit, tindrem un dilema: haurem d’escollir entre practicar el nudisme internacional, o bé, conscients que en aquest món globalitzat fa massa fred per anar sempre a pèl, haurem d’escollir una cobertura que ens aporti escalfor: estat federat (amb Espanya), de blau europeu (al costat d’Espanya) o d’estat associat (amb qui ho vulgui).

A aquestes altures, la simple menció que hi ha diferents escenaris possibles genera recels, i fins i tot urticàries. I, no obstant, no podem negar que el debat existeix, i que aquest debat condiciona la redacció mateixa de la pregunta. Així doncs, la qüestió, per a mi, és si com a país sabrem convertir aquesta circumstància en una oportunitat.

Per això és tan important que en la formulació de la pregunta s’hi pugui sentir inclosa tota aquella persona que, independentment del temps que hagi trigat a arribar a aquesta conclusió, del seu sentiment nacional o nacionalista, de la seva procedència o de la seva llengua, entengui que cal redefinir les regles del joc.

El mateix Toni Soler accepta que una pregunta com la que proposa possiblement no satisfaci plenament a ningú. Alguna gent podem trobar-la innecessàriament llarga i complexa, i d’altres, al contrari, massa determinista. La qüestió és si satisfà prou una clara majoria de manera que provoqui una gran participació, i que la resposta que en surti permeti treure’n un missatge clar. I sí, crec que la proposta compleix amb aquest objectiu.

Estem en un moment en què tan important és tenir altura de mires, com cintura, per esmentar dos dels conceptes que proliferen sovint en el debat, almenys en el virtual.

Es tracta, entenc, de fer explícit quin és el subjecte sobirà que la majoria de Catalunya desitja esdevenir per encarar una negociació, la que sigui. Aquest és el comú denominador que hauria de permetre que tant la gent independentista (sigui europeista o euroescèptica) com la partidària d’una opció federalista o confederalista poguessin votar sí amb tota comoditat, i sense notar picors ni estretors en el vestit.

En síntesi, sóc dels qui pensa que ara, més que mai, la fortalesa del sí rau en la seva diversitat. El monolitisme, crec, el condemnaria.

 

Font foto: Lamartarile / ARA

Sortiríem, o no, de la UE? Recupero l’informe Avery, sobre el cas escocès.

1

HC 643 The foreign policy implications of and for a separate Scotland (també existeix versió traduida al CATALÀ, gràcies a Vilaweb)

Graham Avery, Senior Member of St. Antony’s College, Oxford University, Senior Adviser at the European Policy Centre, Brussels, and Honorary Director-General of the European Commission

1. The object of this note is to clarify the procedure by which, following a referendum in which the Scottish people vote in favour of independence, Scotland could become a member of the European Union. Although the note touches on wider issues such as the terms of Scotland’s membership and the attitude of the EU member states and institutions, it focuses on the question of the procedure for Scotland’s accession.

2. In the debate on Scottish independence it is natural that opponents tend to exaggerate the difficulties of EU membership, while proponents tend to minimise them. This note tries to address the subject as objectively as possible. In summary it argues that:

· Arrangements for Scotland’s EU membership would need to be in place simultaneously with independence

· Scotland’s 5 million people, having been members of the EU for 40 years; have acquired rights as European citizens

· For practical and political reasons they could not be asked to leave the EU and apply for readmission

· Negotiations on the terms of membership would take place in the period between the referendum and the planned date of independence

· The EU would adopt a simplified procedure for the negotiations, not the traditional procedure followed for the accession of non-member countries

3. The author a Senior Member of St. Antony’s College, Oxford, Senior Adviser at the European Policy Centre, Brussels, and Honorary Director-General of the European Commission. He worked for 40 years as a senior official in Whitehall and Brussels, and took part in successive negotiations for EU enlargement (see biographical note at end).

4. The EU has no historical precedent for dealing with Scottish independence. The following cases are relevant, but hardly constitute precedents:

· Greenland joined the EU in 1973 as part of Denmark. Later it obtained home rule and voted to leave the EU. This led to a decision of the EU in 1989 removing Greenland from the EU’s customs territory and legal framework.

· In March 1990 the German Democratic Republic elected a new government committed to reunification; in October 1990, when it joined the German Federal Republic, its 16 million people became members of the EU.

· As a result of Czechoslovakia’s ‘velvet divorce’ the Czech Republic and Slovakia became independent states in 1993. Slovakia applied for EU membership in 1995, the Czech Republic in 1996, and they both became members in 2004.

5. German reunification represents in some ways the opposite of Scottish independence: it was enlargement without accession, whereas Scottish independence would be accession without enlargement. Nevertheless it is pertinent for the Scottish case from the point of view of procedure. Under pressure of the date for reunification, the EU adopted a simplified procedure for negotiation under which the Commission explored with Bonn and Berlin the changes needed in EU legislation, and its proposals were approved rapidly by the Council of Ministers and European Parliament. No EU intergovernmental conference was necessary because there was no modification of the EU Treaties.

6. However, for Scotland a modification of the EU Treaties would be necessary, if only to provide for Scottish representation in the EU institutions (number of members of European Parliament, number of votes in Council of Ministers, etc.).

7. At this point we need to consider the timing and procedure for such Treaty changes. Scotland’s EU membership would need to be in place simultaneously with Scottish independence. For practical and political reasons the idea of Scotland leaving the EU, and subsequently applying to join it, is not feasible. From the practical point of view, it would require complicated temporary arrangements for a new relationship between the EU (including the rest of the UK) and Scotland (outside the EU) including the possibility of controls at the frontier with England. Neither the EU (including the rest of the UK.) nor Scotland would have an interest in creating such an anomaly.

8. From the political point of view, Scotland has been in the EU for 40 years; and its people have acquired rights as European citizens. If they wish to remain in the EU, they could hardly be asked to leave and then reapply for membership in the same way as the people of a non-member country such as Turkey. The point can be illustrated by considering another example: if a break-up of Belgium were agreed between Wallonia and Flanders, it is inconceivable that other EU members would require 11 million people to leave the EU and then reapply for membership.

9. It follows that negotiations on the terms of Scottish membership would take place in the period between the referendum and the planned date of independence. We do not know at this stage how long that period would be; complicated negotiations between Edinburgh and London would have to take place; but we may guess that not more than one or two years be needed.

10. The main parties in negotiations for Scottish accession to the EU would be the member states (28 members after Croatia’s accession in 2013) and the Scottish government (as constituted under pre-independence arrangements). It may be noted that in this situation the government of Scotland – not yet an independent state – could not in fact submit an application for EU membership under Article 49 of the Treaty. But it could indicate its wish for Scotland to remain in the EU, and this would lead to negotiations in an appropriate framework to prepare the necessary modification of the Treaties. Proposals would be submitted for approval to the EU institutions and the Parliaments of 28 member states and of Scotland, and would come into force on the date of Scottish independence.

11. As in the case of German reunification, the EU would adopt a simplified procedure under which the Commission would be asked to conduct exploratory talks with Edinburgh, London and other capitals, and submit proposals. Although an intergovernmental conference would be needed, it would not be of the kind that handles accession negotiations with non-member countries. A protracted accession procedure of that type, with detailed scrutiny of 35 chapters of the EU’s acquis, would not be necessary in the case of Scotland, which has applied the EU’s policies and legislation for 40 years.

12. Let us return to the question of the changes in EU legislation necessary for Scottish membership. We need to distinguish here between changes in the EU Treaties (primary legislation) and changes in EU regulations, directives, decisions etc. (secondary legislation). The changes in the basic Treaties for institutional reasons should not be problematic: for Scotland they could easily be calculated by reference to member states of comparable size (Denmark, Finland & Slovakia have populations of 5-6 million). The number of votes in the Council for the remainder of the United Kingdom would not need to be adjusted (with 60 million it would still be comparable to France & Italy) although its members of Parliament might need to be reduced in number in order to respect the Parliament’s limit of members.

13. In accession negotiations with non-member countries the EU has always strongly resisted other changes or opt-outs from the basic Treaties; at this stage it remains to be seen what might be requested by Scottish representatives concerning the euro or the Schengen area of free movement of persons. Without embarking here on a discussion of the implications for Scotland of these policies, we may note that although new member states are required to accept them in principle, they do not become members of the eurozone or Schengen immediately on accession, and are not permitted to do so. Joining the euro or Schengen depends on a series of criteria that are examined in the years following accession.

14. Let us turn now to the secondary legislation. Although a large number of technical adaptations would be needed in order for Scotland to implement EU law, the vast majority of these would be uncontroversial since they would be based on the existing situation. In respect of EU policies and legislation, Scotland’s citizens have a legitimate expectation of the maintenance of the status quo in terms of economic and social conditions. There should be no need, for example, to re-negotiate Scotland’s application of European policies in fields such as environment; transport, agriculture, etc.: it would suffice to transpose mutatis mutandis the situation that already exists for Scotland within the U.K. Since the rest of the U.K. could be affected, that process would require discussion and clarification with London, but it would have little interest for other member states who would be content to consider the question of secondary legislation on the basis of a report and proposals from the Commission.

15. Here again, it remains to be seen whether Scottish representatives would request changes in the application of EU rules and policies, for example the fisheries policy or payments into the EU budget. In general one would expect these matters to be solved on a temporary basis by means of a roll-over mutatis mutandis of existing arrangements for the U.K. until the relevant EU rules come up for revision, for example the renegotiation of fishing quotas, or the multi-annual budgetary framework. Such solutions would, in fact, be in Scotland’s interest since it could expect to obtain a better deal as a member state with a full voice and vote in the EU than in the pre-independence period. However, the adaptation of the British budgetary rebate could require difficult negotiations between Edinburgh and London as well as with Brussels.

Biographical note

Graham Avery is Senior Member of St. Antony’s College, Oxford University, Senior Adviser at the European Policy Centre, Brussels, and Honorary Director-General of the European Commission. He has given evidence on a number of occasions to Committees of the House of Commons and the House of Lords

In the Ministry of Agriculture, Fisheries and Food in London (1965-72) he headed the unit responsible for negotiations for accession to the EC, and later (1976) served as Private Secretary to two Ministers. In the European Commission in Brussels (1973-2006) he worked in agricultural policy, foreign affairs, and the cabinets of the President and other Commissioners, and took part in successive negotiations that enlarged the EU to 27 members. His last post was as Director for Strategy, Coordination and Analysis in the Directorate General for External Relations

He has been Fellow at the Center for International Affairs, Harvard University, Fellow at the Robert Schuman Centre for Advanced Studies of the European University Institute, Florence,

Visiting Professor at the College of Europe, and Secretary General of the Trans European Policy Studies Association

In the Queen’s New Year Honours 2012 he was appointed Companion of the Order of St. Michael and St. George (CMG) for services to European affairs.

24 September 2012

©Parliamentary copyright

Prepared 17th October 2012

 

Foto: Graham Avery

Hora de posar fil a l?agulla

16
Dimecres no vaig veure, ni de bon tros, desafecció en la política. Ans al contrari, vaig veure-hi gana, molta gana, de política. No necessàriament contra els partits, però sí clarament al marge, davant, darrere, per sobre, per sota. En definitiva, superant-los per totes bandes, transcendint-los.

Si avaluem la història, almenys la més recent, les grans revoltes/revolucions no les han liderades els partits polítics. Des de l’àmbit global fins al local, han estat mobilitzacions que, assumint el rol que antigament sí jugaven aquells, han concentrat i canalitzat les inquietuds i els anhels de milers, milions, de persones en pro d’un objectiu concret. És un signe dels nostres temps, un exemple més de com els partits, essent actors per a mi claus i indispensables en democràcia, ja no són suficients per garantir que tingui lloc una transformació social.

No obstant això, no em sembla pas que sigui un fet que els hagi de preocupar, sempre i quan el sàpiguen llegir. Simplement es tracta d’una evidència.

I és que els partits -diga-li partits, diga-li formacions polítiques, tant és- són imprescindibles. El cas és que, una vegada les mobilitzacions, cíviques i ciutadanes, han aconseguit situar un tema en l’agenda política, els partits, almenys aquells que aspiren a ser part activa en la transformació social i col·lectiva, no se’n poden inhibir.

Ens ho mirem com ens ho mirem, 1,6 milions de persones dient de manera alta, clara i pacífica, que volen que el país es pugui expressar, i, més encara, que pugui encaminar-se cap a un esdevenidor en forma d’Estat (els crits d’Independència eren clarament majoritaris, sinó unànimes, tot al llarg de la cadena humana), és un missatge que no es pot obviar, negar ni menystenir. (Nota personal: sóc dels qui m’hi vaig sumar per reclamar poder votar, i per poder votar ‘sí’. No me n’amago. Però també perquè qui vulgui votar ‘no’, ho pugui fer. Què hi ha, de més democràtic que això?)

És legítim pensar que hi ha uns temes més urgents, o fins i tot més importants, que d’altres, però al cap i a la fi un partit està cridat a canalitzar, via les institucions (sigui al govern o a l’oposició) les demandes socials. El preu per no fer-ho, en democràcia, és l’ostracisme.

Esclar que a molta gent ens agradaria que aquesta capacitat de mobilització es produís, també, cap a d’altres causes que entenem igualment nobles i necessàries (i fins i tot prioritàries): en el meu cas, per exemple, l’ecologia i la lluita per la igualtat social, els drets i les llibertats. Però això no ens ha d’impedir adonar-nos de l’enorme rellevància que té actualment centrar-nos en el fet nacional. Sense abandonar-ne cap d’altre, d’acord, però entenent que el protagonisme que el fet nacional ha adquirit en els darrers temps ens obliga a posar la qüestió en el cim més alt de la nostra pila de prioritats.

En els darrers vint anys he viscut dues experiències que, de manera indubtable, condicionen molt aquesta visió que tinc de la gestió dels temps polítics. Una és haver treballat durant anys sobre el conflicte als Balcans, i especialment a Bòsnia i Herzegovina (vivint-hi, estudiant-lo, fent-ne objecte, fins i tot, de la meva tesi doctoral). L’altra són els gairebé deu anys que fa que em moc en el si de les institucions europees.

De les dues vivències n’he extret una conclusió: hi ha moments en què, simplement, toca posar fil a l’agulla, i que no fer-ho pot suposar que les tensions existents, polítiques i socials, derivin envers una escalada de conseqüències del tot imprevisibles, i per descomptat indesitjables. Saber llegir la realitat és el primer pas per encarar-ho de manera correcta.

Ahir, un col·lega del Parlament Europeu, del PSOE, em reconeixia que malgrat haver estat sempre contrari a que Catalunya exercís el seu dret a decidir, entenia que la mobilització de dimecres exigia, almenys, afrontar la qüestió políticament, i amb un diàleg que, almenys fins ara no s’havia donat, i fins i tot s’havia negat. Hem passat, doncs, del ‘mai de la vida’, al ‘parlem-ne’. D’això es tractava.

I segurament en vindran molts més, de pronunciaments en aquesta línia: potser no hem estat prou justos amb Catalunya,… potser hauríem hagut de prendre’ns més seriosament la plurinacionalitat de l’Estat,… potser, al cap i a la fi, tot plegat no és una deriva il·luminada d’en Mas, sinó que aquest s’hi ha vist arrossegat…, potser hem menystingut el sentiment col·lectiu de tanta gent…

Benvinguts siguin els matisos, i les rebaixes de to i d’agressivitat. Els hem d’agrair, i fins i tot aplaudir –quan es donin, esclar, si és que de debò es donen-. Tot i així, la resposta, si volem ser honestos i no defraudar les expectatives de tanta gent, ha de ser, tan educada i empàtica com calgui, però a la vegada ferma i inamovible: ha arribat l’hora de votar. I, més encara, d’assumir les conseqüències del resultat d’aquesta votació.

Per descomptat que aquest camí ens toca fer-lo al costat d’estranyes, i fins i tot incòmodes, companyies. Evidentment altres pensaran el mateix respecte de nosaltres. I hi tenen tot el dret. Però això tampoc no hauria de ser un problema, ja que el camí té un recorregut molt determinat i un destí molt concret. Un cop hi arribem, cadascú prendrà la direcció que consideri més pertinent, i s’entendrà amb qui més li convingui.

I és que, en determinats moments de confusió, sovint preludi de la clarividència, ens pot ser útil recordar el següent:

Hi ha qui ho vol, i ho vol així. I qui, volent-ho també, ho vol aixà.
Hi ha qui no ho vol, perquè hi és aquell, o aquella. I qui ho vol, però no amb tu, o amb mi. Jo sóc on sóc, igual com tu, igual com ell, o ella. I vull ser-hi tal i com sóc.
Perquè no per ser-hi, jo sóc ella, ni ell. Però és que tu, no per no ser-hi, deixes de ser com jo, ni com ell, ni com ella.  

Font foto: freepick.com

Assemblea d’ICV: cal sumar per transformar, sí, però també transformar-nos, per poder sumar

3
Publicat el 22 d'abril de 2013

D’entre les moltes coses que cal destacar de l’Assemblea (la X) d’ICV, celebrada aquest cap de setmana a Viladecans, una de les que més interès ha suscitat de portes enfora ha estat el de les resolucions, i concretament una, la que té a veure amb l’exercici del dret a decidir. No és, en absolut, un fet casual, sinó que denota el moment d’extrema sensibilitat i complexitat que vivim.

Aquesta resolució no és el text més important de l’Assemblea. Aquest títol, el de text més significatiu, recau sens dubte en la ponència política, on s’aborden els grans eixos polítics i estratègics d’ICV pels propers anys, inclòs el fet nacional, però en què de manera clara diàfana, valenta i innovadora s’aborden també altres aspectes estructurals, de canvi de model i de sistema, de maneres d’organitzar-se i de construir sinergies, de reptes assolits i de fites per aconseguir. D’això ha anat, sobretot, l’Assemblea.

Si he de resumir el conjunt dels tres dies en una frase, seria la següent: Una Assemblea que ha servit per carregar-nos (encara més) d’arguments, per assumir els propis límits organitzatius, i per constatar que, per transformar, cal sumar, sí, però que per poder sumar ens hem de transformar.

En Joan Herrera ha fet un bon resum dels debats, aquest matí, a l’entrevista que li ha fet l’Ariadna Oltra, a Els Matins:

És cert, també, que el debat sobre el fet nacional no és el més central dins de l’ADN de la formació. D’altres qüestions, moltes d’elles singularitzades en nombroses resolucions, 27 en total, així ho posen de manifest. Aquestes mocions aborden necessitats -urgents- com la lluita contra la privatització de l’aigua o el fracking, la necessitat de tancar les centrals nuclears, la defensa dels serveis públics, la construcció d’una Europa més democràtica a partir d’un nou procés constituent, l’oposició a la reforma laboral, la necessitat d’una renda garantida ciutadana, o el suport al poble saharaui, entre d’altres.

I, tanmateix, la resolució realtiva a l’exercici del dret a decidir significa clarament un pas més en el compromís, inqüestionable, d’ICV per abandonar l’statuo quo actual, i d’avançar, sense tancar cap porta però deixant clar quins són els passos que entenem que cal seguir per fer-ho: i aquests comencen amb la celebració d’una consulta que deixi ben clar si el poble de Catalunya vol (o no) que l’ara país esdevingui un estat.

Aquest ha estat, sens dubte, un dels temes que més debat han provocat al llarg dels darrers mesos, dins i a l’entorn de l’organització. En qualsevol cas, el text, resultat de les converses i de les aportacions provinents de diversos sectors i sensibilitats, és un molt bon exemple del procés, complexe però inexorable, en favor de l’exercici del dret a decidir.

En aquest sentit vull destacar la gran voluntat d’acord que, majoritàriament, hi ha hagut en el procés pre-Assembleari, i Assembleari, tal i com posa de manifest el fet que el text hagi estat votat per una inqüestionable majoria (més de 800 vots a favor, per només 11 vots en contra i 43 abstencions).

I com que crec que el tema es mereix algun cosa més que un tuit, o un titular, aquí deixo el text finalment adoptat:

 

RESOLUCIO SOBRE L’EXERCICI DEL DRET A DECIDIR adoptada per la X Assemblea d’ICV, 21 d’abril de 2013, a Viladecans

ICV s’ha pronunciat sempre a favor del dret de Catalunya a l’autogovern i a l’autodeterminació. El PSUC i l’ENE varen lluitar per les llibertats nacionals durant la dictadura i, posteriorment ja en democràcia, varen treballar per aconseguir el màxim nivell d’autogovern possible en cada situació històrica, donant suport i sent determinants en l’Estatut de 1979. Posteriorment ICV va contribuir a elaborar l’Estatut de 2006 que pretenia un nou acord d’inspiració federal amb l’Estat.

La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va desnaturalitzar l’Estatut elaborat pel Parlament de Catalunya, pactat i reformat a la baixa a les Corts espanyoles, i amb el suport ampli en referèndum pel poble català l’any 2006.

Les polítiques de recentralització dels governs del PSOE i del PP han demostrat la seva nul·la voluntat de satisfer les aspiracions de la major part del nostre poble. Com a conseqüència, Catalunya s’ha manifestat a favor del dret a decidir en les mobilitzacions del 10 de juliol de 2010 i de l’11 de setembre de 2012 i ha expressat el seu suport a aquest dret en les eleccions del 25 de novembre del 2012.

Ara és necessària una consulta per conèixer la voluntat del nostre poble, per tal que pugui decidir el seu futur en plena llibertat. Per això ICV va donar suport a les declaracions del Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2012 i del 23 de gener i el 13 de març de 2013, aprovades per àmplies majories parlamentàries. D’altra banda, un procés nítidament democràtic i pacífic és essencial i alhora pot ajudar a obtenir la comprensió internacional que podrà possibilitar trobar vies de diàleg i de solució i posarà en evidència la intransigència i el sectarisme del govern espanyol que vol impedir allò que a Escòcia, dins el Regne Unit, o al Quebec, dins el Canadà, és possible i normal. 

Tenint en compte que la consecució de l’Estat propi, en un estat federal, confederal o en el marc de la UE, va ser una de les trenta prioritats aprovades en la Convenció de la coalició, que va elaborar el Programa electoral per a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, és el punt de trobada i de major consens entre les diferents concepcions de relació amb l’Estat espanyol, tan en el si d’ICV com en la societat catalana en general, i després de constatar que l’estatus quo actual és insostenible, la consulta ha de donar resposta a si la voluntat dels catalans i les catalanes és constituir o no Catalunya en un Estat propi que pugui decidir lliurament la seva relació amb l’Estat espanyol.

Per tot això ICV expressa:

1. La seva radical oposició a l’actitud antidemocràtica del govern del PP i denuncia la mentida flagrant del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que ha afirmat que el referèndum o la consulta no són possibles dins la legalitat vigent, opinió que xoca amb les expressades per destacats constitucionalistes que avalen que la consulta es pot realitzar dins el marc legal actual sense necessitat de reformar la Constitució.

2. En el procés cap a la consulta, ICV ha de ser actora i jugar un paper proactiu, fent arribar a la resta de forces polítiques i a tota la societat catalana les seves propostes, amb la voluntat de construir àmplies majories i aconseguir que el procés sigui rigorós, seriós i basat en el màxim consens polític i social.

3. La necessitat de reconduir a Catalunya el procés cap a la consulta constituint dos marcs indispensables per al seu correcte desenvolupament:

a) Una comissió parlamentària sobre el dret a decidir, com a concreció de la decisió de que és el Parlament la institució que ha de dirigir el procés i adoptar les decisions rellevants (propostes a aprovar al Parlament, negociació amb el govern central, contactes internacionals, data de la consulta, pregunta, accions posteriors a la consulta, etc.).

b) Un pacte o acord nacional pel dret a decidir que integri govern, grups parlamentaris i representació àmplia i plural de la societat civil, com a marc de debat i discussió sobre les decisions a adoptar.

4. Consegüentment amb la voluntat de tenir un paper actiu en l’exercici del dret a decidir, constituirem en el marc d’ICV un grup de treball sobre l’exercici del dret a decidir, que haurà d’elaborar i concretar les propostes que ICV haurà d’exposar i defensar en el marc de la comissió parlamentaria i del pacte nacional, com a conseqüència lògica de la voluntat de la nostra organització de jugar un paper d’impuls de la consulta i de recerca del consens, similar al que ICV va exercir en el procés d’elaboració de l’Estatut de 2006. El grup de treball haurà d’elaborar, entre d’altres qüestions, una proposta de pregunta per a la consulta que haurà de ser clara i inequívoca i que posteriorment haurà de ser pactada amb la resta de forces parlamentàries i la societat civil.

5. Finalment, ICV reafirma la seva voluntat de contribuir a un procés basat en el respecte al debat plural de totes les posicions i en la decisió que el referèndum o la consulta han de tenir lloc durant aquesta legislatura. Un cop coneguda la pregunta oficial, ICV celebrarà una consulta interna, tal i com preveuen els seus Estatuts, per fixar la posició de la nostra organització.

ICV durant aquest procés vincularà la seva defensa del dret a l’autodeterminació a una lluita radical contra les retallades de l’Estat de Benestar i contra la corrupció, com a expressió de la nostra concepció que els drets nacionals i els drets socials són indestriables.

Font foto: Arqueòleg Glamurós.

La Generalitat té alternatives (VICENÇ NAVARRO a ARA, 11/04/2013)

0
Publicat el 11 d'abril de 2013

La Generalitat té alternatives (VICENÇ NAVARRO a ARA, 11/04/2013)

Una postura bastant generalitzada en centres financers i econòmics de Catalunya, que es reprodueix també en mitjans d’informació propers a les opcions polítiques de sensibilitat conservadora i liberal, és que el govern de la Generalitat ja ha esgotat, a la pràctica, la possibilitat de generar més recursos a través d’impostos. Es diu i s’escriu amb gran freqüència que l’única sortida que li queda per assolir l’objectiu de dèficit públic és retallar la despesa pública, incloent-hi la despesa pública social, que ja ha assolit uns nivells tan baixos que estan afectant molt seriosament la mateixa viabilitat dels serveis públics del ja escassament finançat estat del benestar.

Les dades, però, no avalen aquesta postura. Vegem-ho impost per impost, començant per l’impost de successions i donacions. Les diferents reformes que aquest impost (sobre el qual la Generalitat té plena potestat) ha experimentat han causat una reducció dels ingressos de la Generalitat des de 1.000 milions d’euros (que representen el 0,47% del PIB de Catalunya) l’any 2008 fins a 400 milions (el 0,19% del PIB de Catalunya) l’any 2011. Això vol dir que s’han reduït els ingressos del govern català per una quantitat de 600 milions d’euros, que podrien recuperar-se any rere any si les retallades d’aquests impostos es revertissin. No cal dir que els grups més afavorits per aquestes retallades van ser les persones amb més propietats, que serien les més afectades si les retallades es revertissin.

També es va reduir l’impost del patrimoni, una reducció que com és natural va beneficiar especialment les persones que en tenen més. Aquesta reducció (que a la pràctica va equivaldre a l’eliminació de l’impost) va significar, l’any en què va tenir lloc la reforma, la pèrdua de 500 milions d’euros de recaptació (una xifra que representava el 0,25% del PIB de Catalunya). Aquests fons podrien recuperar-se si la reforma del 2008 es revertís i s’apliquessin els mateixos tipus i exempcions que s’aplicaven abans.

Una altra font d’ingressos podria ser l’augment de l’impost sobre els viatges en avió. Segons Aena, la companyia pública gestora dels aeroports a Catalunya, els aeroports catalans el 2012 van tenir un trànsit de 38.874.897 passatgers (sortides i entrades dels aeroports de Catalunya). Si cada passatger pagués 3 euros d’impost, la Generalitat podria cobrar 116 milions d’euros més dels que obté. I si fossin 5 euros, la recaptació seria de 190 milions d’euros. L’experiència internacional mostra que aquesta mesura no té impacte significatiu en el trànsit aeri com a resultat de l’escàs impacte en la factura, ja que representa un percentatge molt baix del cost total per al viatger (una situació semblant passa pel que fa a la pernoctació en els hotels, un àmbit en què es poden recuperar quantitats fins i tot superiors).

Una altra font d’ingressos poc desenvolupada a Catalunya i a Espanya són els impostos ecològics, que a Espanya representen un percentatge sobre el PIB (1,65%) molt per sota de la mitjana de la Unió Europea dels 27 (2,37%). Si Catalunya igualés tal mitjana, la Generalitat de Catalunya ingressaria 1.200 milions d’euros addicionals. En realitat, si Catalunya recaptés en impostos ecològics el mateix que alguns dels països de la UE que tenen un nivell semblant de riquesa (mesurat pel PIB per càpita), els ingressos gairebé doblarien la xifra anterior.

Un altre impost que hauria generat grans ingressos a la Generalitat de Catalunya hauria estat el gravamen sobre el valor afegit de les transaccions financeres, que, segons el Fons Monetari Internacional, representa el 5,3% del PIB per a Espanya. Les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) mostren que aquesta dada és molt similar per a Catalunya. Si aquestes transaccions es gravessin com es grava el consum (al tipus de l’IVA reduït, és a dir, un 10%), es podrien haver recaptat 1.110 milions d’euros més el 2011. La Generalitat de Catalunya, seguint l’exemple d’altres comunitats autònomes, va intentar iniciar aquest camí gravant els dipòsits bancaris, la qual cosa va ser anul·lada pel govern central pel procediment de crear aquest impost a tipus zero, una imposició instaurada per evitar que les comunitats autònomes utilitzessin aquesta via per generar recursos. Aquest intent, però, no hauria de frenar altres alternatives en aquesta línia. Fins i tot el Fons Monetari Internacional (en general gran defensor dels interessos financers) ha assenyalat que és una via d’ingressos per a les administracions, tant centrals com autonòmiques i locals.

Una altra via és, com ha fet el Canadà, crear un impost finalista, encaminat a generar recursos per a la sanitat. Seguint aquesta política fiscal, Catalunya podria ingressar més de 1.000 milions d’euros, que podrien substituir o complementar els sistemes de copagaments. Totes les enquestes assenyalen que la popularitat o impopularitat dels pagaments del ciutadà a l’estat depèn del fi al qual es destina aquesta recaptació i també de la progressivitat que tingui. Com a sistema de finançament de la sanitat, la imposició fiscal progressiva és més popular, o menys impopular, que el sistema de pagament o copagament de l’usuari en el moment d’utilització del servei.

Altres fonts, com determinar les multes i sancions segons el nivell d’ingressos del sancionat, tal com es fa a Finlàndia, podrien generar també considerables recursos. Una estimació inicial seria de 150 milions d’euros.

Tots aquests són exemples de mesures que podrien augmentar els ingressos a la Generalitat de Catalunya. Que es duguin a terme o no depèn de la seva voluntat política.

No cal dir que la Generalitat hauria de pressionar (com han fet tots els governs de la institució) l’estat central perquè assumeixi una part més gran de les retallades, ja que han estat les comunitats autònomes (que són responsables dels serveis públics de l’estat del benestar) les que han portat la càrrega principal de la reducció. Però això no és suficient, perquè els ingressos generats per la Generalitat sempre han estat més baixos del que li correspon pel seu nivell de riquesa. Aquesta és la realitat.