9 de maig, Dia d’Europa (o què volen dir, quan diuen creixement?)
El 9 de maig de 1950, Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d’una Europa organitzada, requisit indispensable per al manteniment de relacions pacífiques. La “Declaració Schuman” es considera el germen de la creació la Unió Europea i per això avui es commemora el Dia d’Europa.
Schuman deia: “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt, es farà gràcies a realitzacions concretes, i a partir d’una solidaritat de fet”. Des de 1950 la construcció europea ha avançat notablement, fins arribar a un punt d’inflexió crucial amb la introducció de l’euro. Però avui ens trobem en un perillós procés en què les accions concretes estan destruint la solidaritat de fet entre els estats. L’actuació des del primer rescat a Grècia, i la gestió de la crisi basada en la recepta incomprensible d’austeritat i reformes estructurals neoliberals, no deixen clara quina és la veritat solidaritat entre els estats membres.
L’Estat espanyol ha decidit celebrar sota el lema “Junts som més forts”, una crida a la unitat que certament toca, en moments com l’actual, especialment de cara a la cimera extraordinària del Consell Europeu per parlar de Creixement el pròxim 23 de maig. És evident que Espanya i l’Eurozona necessiten d’una política fiscal expansiva per reactivar la seva economia, a més de resoldre d’una vegada per totes la crisi del sistema bancari.
Tanmateix, cal ser conscients que quan Draghi o Merkel parlen de creixement, parlen de reformes estructurals, i no necessàriament d’estímul fiscal o d’una política monetària més adequada a les necessitats de liquiditat de les economies del sud d’Europa. Per la seva banda, la Comissió s’atreveix a parlar de plans d’inversions europeus, d’ús dels fons de cohesió o altres vies, com el Banc d’Inversions Europeu, per invertir des d’Europa i seguir amb l’austeritat des dels Estats.
El dilema, doncs, és evident: quin és el tipus de creixement i de solidaritat que volem?
De fet, són els estats i les seves administracions les que fixen la política de salaris i els que han de garantir l’accés a drets fonamentals com l’educació i la sanitat. És a dir, si bé l’economia, de forma agregada, podria reactivar via inversions europees, està clar que si se segueix destruint a aquest ritme l’estat del benestar, el resultat és que els pobres a Europa seran encara més pobres.
Per tant, el pacte de creixement serà un pacte injust socialment si es mantenen els objectius d’austeritat a nivell estatal. Davant d’això, l’única manera d’aconseguir una sortida de la crisi econòmica solidària i justa és amb Banc Central Europeu que actuï com prestador d’última instància, que respongui a les necessitats d’una crisi bancària en un mercat integrat en l’eurozona i es permeti que la inversió europea es destinen al pagament de serveis bàsics com l’educació, la salut, la dependència, aquestes inversions socials que són el veritable capital humà d’Europa.
Però no veig clar el plantejament del Raül que la inversió “extra”, se suposa, d’Europa, si ho he entès bé, hagi d’anar tot i només a educació, salut i dependència, almenys en aquest moment. Vull dir que, si no dinamitzem l’economia, stricto senso, la indústria, els serveis bàsics, la ID…, difícilment es recaptaran els recursos per assegurar a la llarga el funcionament dels serveis bàsics d’un Estat del benestar.
Salut.
I ningú pot dubar que altres grans corporacions i empreses espanyoles amb els professionals del sector que s’en beneficien de la dependència. Hi tenen un gran interés com a ‘bons espanyols’ en beneficiar-s’en de la dependència i de les arques de l’Estat.
I altres s’han beneficiat o volgut beneficiar d’un determinat ‘Estado del bienestar’.
I és que en l’indústria mèdica, l’indústria de serveis públics i l’indústria d’un determinat benestar i els interessos dels respectius ‘lobbys’ professionals també formen part d’aquest mercat que ens ofega i d’aquest negoci que s’en beneficia de les misèries de la població i la precaritza encara més.