Raül Romeva i Rueda

Avui comença un cicle de conferències per tal de debatre, explicar i donar a conèixer el XX aniversari de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Econòmiques, i fer-ne balanç. La primera sessió tindrà lloc al Palau de la Generalitat, a les 19.00, amb Gil Carlos Rodríguez (Instituto Elcano), Simone Veil (Consell COnstitucional de França), Alberto Navarro (Sec. d’Estat per a la UE) i el MH Pasqual Maragall (President de la Generalitat). El programa del cicle, així com la resta d’activitats commemoratives del XX aniversari, es poden consultar al Patronat Català pro Europa.

Des del meu punt de vista, la mera existència de la Unió Europea és ja un èxit. Cal recordar que el motiu fonamental que en el seu moment va dur als pares i mares fundadors a apostar pel projecte era la necessitat de superar les seqüeles d’una de les guerres més cruentes que ha viscut el segle XX. …

…

En aquest context, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea fa vint anys, sobretot tenint en compte que sortíem d’una llarga dictadura i d’una difícil transició, va significar l’entrada d’Espanya en la modernitat, que llavors era sinònim d’europeitat.

Avui no podem sinó considerar, després d’aquests vint anys, que l’entrada a la UE ha resultat totalment positiva, tant per a Catalunya i Espanya, com per a la resta de membres de la Unió Europea, fins i tot per a aquells que, com França, en el seu moment van veure amb reticències aquesta ampliació. Però, encara que és evident que l’accés als fons europeus, que provenen dels i les contribuents dels països més avançats econòmicament de la Unió, ha estat fonamental al llarg d’aquests anys per a millorar en tots els sentits Espanya, cal dir també que les bondats de la nostra pertinença a la UE no han d’amidar-se solament en termes econòmics. Gràcies a la nostra pertinença a la Unió hem donat salts de gegant en qüestions socials, ambientals, de llibertats i de drets fonamentals, etc.

Tots aquests avenços esmentats es deuen al fet que sovint ens hem inspirat i hem copiat als nostres veïns europeus fins al punt de convertir-nos nosaltres mateixos a l’avantguarda en alguns aspectes, com per exemple els drets de matrimoni entre persones del mateix sexe, a la manera de fer front a la violència contra les dones.

No obstant això, el gran dèficit del projecte, per a mi, segueix essent el fet que es tracta fonamentalment d’una unió d’Estats i d’un mercat únic. Si volem seguir avançant en el camí de la modernitat hem de dur a terme un important canvi de paradigma. Fins a ara, a Catalunya, i al conjunt de l’Estat espanyol, hem estat europeistes, sí, però potser massa passivament europeistes. És a dir, ens semblava que simplement per ‘venir d’Europa’ certes propostes ja eren modernes, en el sentit de socialment i ambientalment justes i sostenibles. L’ampliació a 25 (i aviat 27) fa no obstant això que cada vegada sigui més difícil gestionar aquesta pluralitat d’interessos nacionals i de prioritats locals.

La resposta a aquest punt d’inflexió, per tant ha de trobar-se a donar un veritable salt cap endavant i apostar d’una vegada, i sense titubejos, per una Unió Política, que vol dir també per una Europa Social, ambientalment sostenible i que reconegui com un valor, i no com un problema, la gran diversitat de llengües, regions, nacions, cultures i, en definitiva, de maneres de sentir-se europeu desde la pròpia singularitat.

Avui és impossible donar resposta a reptes com a la immigració, la política exterior, la defensa de l’Estat del Benestar, o la promoció d’un desenvolupament sostenible si no es fa política en clau europea. I per a això són necessaris dos instruments: recursos financers, i institucions democràtiques fortes i pensades per a decidir i actuar a escala europea. Tot això implica una major generositat per part dels governs dels Estats membres que haurien d’assumir la necessitat de cedir competències i sobirania cap amunt, cap a les institucions europees, al mateix temps que han de garantir que aquells ens subestatals (nacions sense estat, regions o municipis) que ja tenen certes competències d’implementació de polítiques europees puguin aplicar-les i, a més, puguin participar en els espais on es tracten i decideixen aquestes polítiques.

En definitiva, el principal repte d’Europa per al futur, és la mateixa Europa, més Europa, millor Europa.