HA MORT L’ENRIC BARBAT
L’Ibañez Escofet, va batejar el llibre on explicava les seva vida de gran periodista: La memòria és un gran cementiri.
Vaig en camí d’anar retrobant part de la meva memòria al cementiri.
Avui rebo la notícia de la mort de l’Enric Barbat.
Els records, que mai tenen ni edat ni sexe, m’han fuetejat i m’han dut al cine de Llavaneres (el cine d’En Victu) , als anys 64 o 65 quan, amb en Joan Ramon Colomines i alguns altres, varem començar a programar unes matinals de cançó catalana. Després de la primera en varen venir algunes altres, amb en Serrat, en Guillem d’Efak i altres…. però la primera la recordo molt bé, massa bé. Havíem convidat els Setze Jutges… jo, creient-me un mil-homes, era un marrec que començava a entrellucar el món des de Llavaneres…. Llavaneres però, era massa lluny del món. A Llavaneres, però, per sort, els estiuejants no tots eren el “gobernador civil” i el “gobierno Militar” i en Porcioles i en Muñoz Grandes……… també teniem el Dr. Colomines, que portava en Triadú, en Claudi Martí, en Passola, i amb ell la seva filla Isona. I també les germanes Rueda, l’Eulàlia entre elles, la Montse Guixé…. i molts i molts d’altres… i aquest pòsit ens permetia poder entrellucar el que es començava fer al país… i amb el país la cançó… i amb tots ells, varem fer el primer recital de cançó…
Matí encalmat, jo, molt neguitós, havíem convingut que presentaria el recital … cercant informació de qui eren els components dels jutges… surten tots a l’escenari: En Quico, la Maria Amèlia Pedrerol, en Delfí Abella, l’Espinàs i un de desvergonyit: L’Enric Barbat... va cantar “el gamberret” …. I jo, petit pagerol de poble, copsava, bevent a glops, que la ironia, l’humor, era tan sa, com les cançons emblemàtiques d’en Raimon.
I ells, em van anar confegint un pòsit que sempre l’he portat amb mi. I ara, la dama endolada amb la dalla esmolada, em va prenent, a sacsejades, part de la meva motxilla.
Epour si muove!!
Ita Diis placuit!!!!
Si voleu, podeu escoltar el gamberret: