EL POEMA DE NADAL PER EN JOAN PERA.
I si us abelleix, podeu llegir la presentació que vaig fer a petició d’en Joan Pera, el desembre de 2006 al teatre Principal d’Arenys de Mar.
“Bona nit i bona hora i Bon Nadal quan sigui hora.
BON NADAL!!
Ai, aire d’aquesta nit
Quina sentida de rosa
Hi ha en l’aire gelat que es posa
Sobre el pols esfereït?.
I no, no sóc en Joan Pera, sóc en Ramon Verdaguer i Pous.
Ramon perquè és sant ferreny de la terra ferma. Sant no nat, no nascut, però si ho hagués estat, hauria nascut a secà.
Verdaguer, què voleu, de la plana de Vic. I el nom no és perquè si, Verdaguer ve de verdejar, i per tant, no puc pas dir que marinegi.
I Pous, més de terra ferma encara, de Setcases i del Sud de França. O sigui de l’interior de l’interior.
Amb aquests antecedents, per força, el rabadà que us parla havia de néixer terra endins…
Mireu: Mal m’està el dir-ho però sóc un arenyenc vingut de fora. Sóc un arenyenc de Sant Andreu de Llavaneres.
I ai las, què voleu, quan un ve de fora, et pot agradar la terra promesa, o et pot desplaure d’allò més. Però jo, en les meves etapes primerenques, vaig pujar pel fondo del cementiri, sí, pel Turó de la Pietat i al arribar al cimbell, allà on uns quants arenyencs a redós de la ingent vegetació d’aleshores el 3 de maig de 1599 van fundar Arenys de Mar, jo vaig descobrir, un matí de tardor que als meus peus hi havia una joia, una joia dins una clovella. Blanca com la neu, blava com el cel i el mar, entre mig de dos turons, el d’en Palom i el de la Pietat i jo, petit rabadà vingut de Llavaneres, em vaig enamorar d’ella. Ah! I en aquell instant el dia es deixondia i apareixia, per l’horitzó, la primera llum del dia que reflectia al port, com una pintura d’En Monet. Què voleu, les noies si son boniques enamoren més depressa.
Però mireu que és cas, ja pot ser bonica la noia, que si no t`ofereix res més ja pots cridar ja, que si l’ase no vol beure, l’amor, aquella estimació esbojarrada del principi es torna cendra, foc d’encenalls, es torna no res, i per això, potser els primers anys vaig veure com la tenia al costat i no em deia res….
Però quan ja la començo a conèixer i amb ella conec les persones, començo a conèixer el tarannà de la vila, me n’adono de dues coses: Mireu, què voleu que us digui, jo vinc de Llavaneres, i Llavaneres, que te moltes i moltes virtuts, la virtut de la parla ufanosa no era pas la que l’abellia més. Allà parlàvem com calia fer-ho: Escolta tu dallonses, vine cap aquí, agafa el daixonses, que farem allò i anirem cap allà.
I ja està, perquè esmerçar més paraules que les estrictament necessàries per fer entendre una acció?.
Però aquí a Sinera, no. Aquí m’adono que parlen un altre llenguatge. Conec a la Xon, qui avui és la meva dona, i ai las, com parla, com explica les coses, com les raona, les matisa, les abelleix amb paraules gràfiques… I com saben explicar coses, com parlen, amb claredat, amb prudència i amb riquesa, cada paraula te un sentit i un sentit per cada paraula. I és llavors que entro a Vida Parroquial, i allà ja era cosa de no dir. Com fluïen els pensaments en les boques d’en Ferran de Pol, d’en Fèlix Cucurull, d’en Fidel Soler, d’en Rafel Bertran, de l’Agustí Espriu, d’en Joan Enric Torrent, d’en Miquel Maresma, de la Teresa Bertran, presidits per Mn Martí Amagat ….. i no m‘en vull deixar cap. Allà vaig trobar la universitat. I un que no venia a les reunions, però era el mestre havia pontificat: ”però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa….”
Ep, la xicota, a més a més de ser bonica, sabia parlar, sabia trobar el seny just per expressar sentiments….
Jo, d’amagat, em vaig prometre que, quan seria gran volia deixar de ser rabadà i entrar al clos dels pastors del pessebre, o sigui, que coi!, volia ser arenyenc. Però mireu, encara em sento rabadà d’amagat del pessebre…
I a més a més, de saber parlar, sabien obrar, i amb tremp i altruisme, n’hi havia que perdien hores i les esmerçaven pels altres, es podien haver fet rics, es constituïren amb la millor promotora de pisos socials, Vivendes Santa Maria, un exemple de treball pels altres, En Josep Montmany, En Marià Salmeron, l’Antoni Doy, l’Andreu Bertran, en Frederic Quintana i en Joan Enric Garcia, ajudats per la Paquita Nicolau i presidits pels Mossens de Torn, Mossen Comas, Mn Xutglà i Mn. Martí. Quina gent…!
I les festes, què voleu que us en digui, Descobreixo que, per tenir, fins i tot tenen les festes pròpies. La fumadora (bé aquesta la tenim un xic tocadeta, els temps no li son propicis) i la batzarria i enjòlit, quina gatzara sentir els picarols de l’alegria guaridora de les almorratxes de Sant Roc, i el cerimonial de la Dansa, i la comunió de les Completes, i el Sant patrici que només el tenim a Arenys, pel nostre acolliment, i la bandereta signe antic de la nostra independència, i la crema de la bota per Sant Marçal, i la nit de naps i cols i…
I ja, per acabar-ho de farcir. M’adono que a més a més de tot el que us he explicat, aquella Sinera que vaig trobar fa molts anys, te ànima. I quina ànima!! l’ànima és diu Joan Pera i Serra, I com en sap aquest actor de mostrar-nos l’ànima del poble, saber fer viure les passions, els sentiments, l’amor, l’odi…. ell, corifeu d’aquest estol de gent del teatre, que ens apropen els clàssics,…. i amb ell tota la gent del teatre: La mà mestre d’en Jordi Pons… com saben transmetre, no només les paraules, sinó els sentiments, les sensacions, el seny, la rauxa , la bondat, bonhomia, en definitiva l’ànima en estat més pur……
Penso que algun dia, podré demanar, sense que se n’adonin massa els arenyencs que jo també vull ser un d’ells. Ep, però tot això no serà pas per sentir-nos cofois, d’un cofoisme anorreador, ni per esmerçar hores en disputes eixorques de si son naps o cols, “pitus” o flautes, raves o xirivies…. sinó que ens ha d’afermar aquest sentiment d’orgull de pertinença a banda armada. On les armes siguin les paraules, el seny (una mica de rauxa tampoc fa mal, eh!), la raó, el diàleg, la bonhomia ……
I tot amb tot:
Procurem ser una mica criatures,
amorosint el baladreig raspós
i criem Glòria a Deu a les altures
amb aquell to que ho deien els pastors
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla
i l’orgull de la nostra soledat
almenys aquesta nit fem el possible
per ser homes de bona voluntat.
I ara, tots nosaltres, rabadans i pastors, al darrera la cleda del pessebre, farem un silenci respectuós perquè sorgeixi la màgia del Poema de Nadal i us vull demanar un petit i darrer favor, escolteu i pareu esment: Arenys és integrador, avui podeu sentir els sons d’Arenys, però també de Llavaneres, de Santa Coloma de Queralt, de Setcases, de Vilanova i la Geltrú, de Sant Vicenç de Montalt, fins i tot alguna llapissada de Bèlgica….
Atents i a gaudir de l’ànima del Nadal….. “