SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

EL DRAMA D’UNA NIT D’ESTIU -CASTELLDEFELS- UNA VISIÓ JURÍDICA

Foto: El
crit de Munch.

Quina
desgràcia immensa, la de la nit de Sant Joan!. Veure vides segades de cop, per
un mal fat del destí!!, és un esglai que no te cap explicació plausible. De
cop, es confabulen els fats divins i, ai las! la desgràcia es vessa al damunt
de massa famílies.

Però avui
permeteu-me que faci una reflexió a l’entorn de dret. En aquest bloc, mai parlo
de la meva professió. Però avui permeteu-me un apunt.

Des del
punt de vista jurídic, el que va passar la nit de Sant Joan te una vessant jurídica
que, tot i els encertats comentaris que he llegit, no l’he vist reflectida
enlloc.

Els fets s’han
d’emmarcar dins el que s’anomena “responsabilitat patrimonial”. O sigui la
responsabilitat que es deriva del funcionament “normal o anormal” de l’administració.

El que diu
la informació dels mitjans és que els noiets i noietes van travessar la via per
un lloc prohibit i per tant, la responsabilitat era d’ells. I sí, sembla que no
hi cabria cap més explicació : que el que va passar era culpa seva i per tant,
ells i només ells , en serien els responsables.

Però aquí cal que mirem els fets a llum del dret.

Fins l’any 1992, en que
apareix la regulació de la responsabilitat patrimonial com a  figura autònoma,
només hi havia l’article 1902 del Codi Civil espanyol que deia:

El que por acción u  omisión
cause daño  a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a
reparar el daño causado.

Fixeu-vos que la dicció de l’article ja pressuposa que hi ha d’haver
una acció o omissió d’algú per tal que neixi la responsabilitat. Si no hi ha
aquesta acció, no neix la restauració dels  dany.

I encara aquest article era de mal casar
amb el funcionament de l’administració, només era aplicable a les relacions
dels particulars. Si l’accident hagués ocorregut abans de l’any 1992,
qualsevulla reclamació que es pogués fer a l’administració,  hauria d’estar
basada en la llei d’expropiacions (molt complexe i ara no ve al cas).

Però a partir de l’any
1992, apareix la Llei de regim juridic i procediment administratiu comú, que,
al seu article 139, etziva:

 Artículo 139. Principios de la
responsabilidad

1. Los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por las
Administraciones Públicas correspondientes, de toda lesión que sufran en
cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor,
siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de
los servicios públicos.

 

Fixeu-vos
en l’expressió “funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos”. I
aquí va ser un desori: el funcionament anormal era lógic que fos punible i punit… però… el funcionament normal també?..  La conseqüència fou que l’administració havia de fer front a alló que passava
als ciutadans,  fos per la seva culpa o no, sempre que hi hagués
intervingut el funcionament normal o anormal dels serveis públics…. i aquí les
reclamacions es van disparar. Que una persona era lleugerament tocada per una
fulla que queia de forma parsimoniosa d’un arbre al carrer i aixó li feia
perdre l’atenció i perdent l’equilibrei, queia: l’administració s’havia de fer responsable dels
danys de la caiguda.

Aquest fet
va propiciar que les administracions no tinguèssin qui les volgués assegurar,
amb el problema que això va plantejar a les finances municipals.

 El
temps, remeier inexorable, ha fet que la jurisprudència vagi posant matisos a
la responsabilitat administrativa, però queda la llei que no s’ha tocat.

Si ho
mirem així, veurem que el funcionament normal o anormal que diu la llei, dóna
molt de joc en l’accident de Castelldefels…  El pas soterrani era massa
estret… el pas elevat era tancat… i així infinites preguntes que acabaran
aportant llum sobre l’actuació no només dels vailets i vailetes que creuaven la
via, sino de l’administració responsable del lloc. Inclusiu donarà joc en
saber quina administració és la responsable: Renfe era la titular del soterrani
(sembla), però la rampa tancada que creuava la carretera potser no és
responsabilitat de Renfe i ho és de l’administració titular de la carretera o
autovia. Oimés m’ha semblat llegir que una regidora opinava dels problemes que
generaria el pas soterrat. Fet que vol indicar que l’administració local va
opinar sobre el soterrani. I pot també tenir la seva responsabilitat…

 En fi. Un
drama massa gran perquè no hi fem una ullada des del punt de vista del dret. La
resolució judicial d’aquest tema ens ilustrarà en el futur de les
responsabilitats administratives. Això ho veiem sovint els que ens dediquem al
dret, però aquesta desgràcia ha estat massa gran i els mitjans hi fixaran molt
la seva atenció…. I la justícia també!

I
perdoneu-me, però m’ha semblat que, per opinar, cal tenir presents tots els
punts de vista que ens ofereix aquest mon tan poliedric que ens ha tocat viure.

I
deixeu-me acabar amb una oració per l’ànima de totes les víctimes i un silènci
de solidaritat amb les families delmades per aquest drama.

Amén.

 

 

 

 

 


  1. El que han infringit la norma i han causat gravíssims danys psicològics al conductor, no en són resposables?. No haurian d’indemnitzar al conductor ells, si són vius, o els seus familiars si han mort?.

Respon a Manuel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.