PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

PERQUÈ LES NOSTRES CAMPANES NO CALLIN MAI

Arenys veïnat de Mar comença a tenir campanes ja en la primigènia Església de Sant Elm,  que es trobava ubicada al costat de la que tenim ara (i de la que se’n conserva una clau de volta al Carrer de la Torre) a l’any 1575. Després,  en construir-se la nova església a  l’any 1603, l’italià mestre Carmini va construir una nova campana… que inaugurà les que després anaren posant-se al nou campanar.

Podríem dir que les campanes han estat les  nostres primeres “periodistes”. Ens  han avisat i informat d’allò que la comunitat, que vivia a redós del campanar on les campanes tritllejaven, havia de saber. I  a través d’elles, sabíem, puntualment, de si hi havia hagut una defunció, car sentíem  la campana grossa, que mig ploriquejant ens ho anunciava…. Si la defunció era d’un home,  els tocs  de mort s’allargaven una mica més. Si eren de dona, s’escurçaven. I si eren d’un albat (nen o nena no batejats) es tocava amb la campana petita  un to planyívol que esfereïa.  Si el toc de morts es feia al  matí,  volia dir que l’enterrament era a la tarda del mateix dia, i si el toc es feia a la tarda sabíem que l’enterrament seria l’endemà.

I quan hi havia perill es tocava a “sometent” paraula que no vol dir altra cosa que (metent so) o sigui fent soroll. I si les campanes tocaven a sometent,  tothom es preparava per a defensar-se o potser, atacar…

I fins els nostres veïns de Sant Pol celebren des de fa uns anys  la commemoració dels fets de 1714 i ells han recordat  el 15 de febrer d’aquell any, on varen defensar-se de l’invasor borbònic. I la commemoració la  varen intitular desacomplexadament “Sant Pol quina hora és!”   i van fer molt i molt bé. El crit “Sant Pol quina hora és”, no es refereix a que haguessin posat un rellotge de sol a l’ombra, o l’haguessin embolicat amb una manta, com algú, burlescament ha anat dient durant molts i molts anys…. No! la frase correcta era “Sant Pol, la manta, gent berganta, quina hora és”  I aquesta frase prové dels fets del 15 de febrer de 1714, quan les tropes borbòniques varen delmar la població, van aterrar el campanar i amb ell la campana, car era la campana la que marcava les hores, que donava ànims als defensors i que repicava gràcies a uns vailets que la feien voleiar. I  un cop destruït el campanar,  destruïda la campana, i dominat tot el poble … els invasors  feien burla als santpolencs amb la frase de “Sant Pol quina hora és!.. Burla que solia  fer aquella  mala gent. I passat el temps, la gent la repetia sense saber perquè.

 Les campanes han estat presents en la nostra existència, ens han fet com a poble, ens han ajudat a configurar-nos com a comunitat. Comunitat d’acollida, de defensa, d’atac, de sentiment pels  morts, de festa en els bateigs  i fins i tot, el dia de mercat, amb tocs puntuals, ens informaven si aquell dia podríem trobar-hi carn, peix o verdures.

Nosaltres hem tingut campanes sempre, des de l’antiga església  a la nova, i des del  nostre campanar  han acompanyat  la nostra vida quotidiana. Inclusiu una campana a la capella del cementiri.

I al 1936 per mor de la guerra, van ser aterrades i no va ser fins el 31 de març de 1946 en que es van tornar a col·locar unes noves campanes, el nom de les quals trobareu a les imatges que s’acompanyen.

I amb  la seva companyia per durant tants i tants anys… que ningú, sota cap concepte les vulguin fer callar … No ho hem de permetre !!!

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de Juliol de 2020.

 

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en AGENDA REVISTA, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari