MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

 Imatge: Santa Maria de Queralt i el funicular franquista.

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

Mn. Josep Maria Ballarin i Monset (ACS) va morir  el 18 de març de 2016 (aquest mes en farà 4 anys).

A les beceroles de la nostra vida de casats (agost 1973), amb la meva dona i amb els bons oficis del meu germà Josep que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per a conèixer Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit. En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!

Ell, a hora foscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc. No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament, llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa. El sopar, (de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics), va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.

Fillets de Maria! Quins tres savis de futbol! (la parella i el mossèn). Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, alguna trapelleria (més d’una eh!)  d’algun jugador, en fi, nosaltres astorats i amatents. Poca cosa hi podíem dir… A les petites, la parella va  acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell i nosaltres dos.

Però de Mossèn Ballarin en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.

1.- La història del funicular contada en detall: obra franquista que, per aquelles dates, només havia  funcionat una vegada. Només havia pujat al temple un representant del “Régimen” i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, deien que feia nosa per col·locar  la via, que havia de ser arrencat per fer pas a la baluerna  franquista. Ell, amb la seva bonhomia, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. El pobre funcionari va quedar enfarfegat amb una lligamanega important: L’arbret es va quedar i la via es va canviar lleugerament ! (A l’any 2015 es va desballestar definitivament aquest funicular.)

2.- L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers espirituals  que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia:

‑Ah i per anar a Arenys, passava  sempre per “la catedral”

Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria… i ca! ell ens explicava que la carretera que uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen als pobres humans que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostres ànimes… Sempre més (i han estat moltes vegades) quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i admiro, astorat, la nostrada catedral natural.

3.- I ja a les acaballes de la conversa ens fa:

—I vosaltres, a la vida, què feu?

La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori. I jo que li faig que de dia treballo de bosquerol. I que junts, a les vesprades, estudiem dret:

Ens fa una fugissera llambregada i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:

—Féu cara de bona gent … Patireu molt… Massa…

Bona nit Mossèn Ballarín.

Amb el mossèn no vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats. Només ens vàrem veure aquell dia. Però la seva empremta ha durat tota la vida …I quanta raó que teníeu, amb això de ser advocats i de patir!!!

No descanseu mai! Allà on heu anat  vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres. Ah! I saludeu a Mn. Martí Amagat amb qui, de ben segur us trobareu al cel !

Fins sempre, Mossèn Tronxo!!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de març de 2020.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en AGENDA REVISTA, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari