SERMÓ DE Mn. MARTÍ AMAGAT AL FUNERAL DE SALVADOR ESPRIU

RETRATS DE SALVADOR ESPRIU I MN. MARTÍ AMAGAT

El 22 de febrer de 1985 a les 2 de la tarda, Salvador Espriu mor a Barcelona. Tenia 72 anys. L’enterrament i funeral es va fer el dissabte dia 23 de febrer a la vila de Sinera. Enguany fa 35 anys de la seva mort.

 Mn MARTÍ AMAGAT  rector de la petita pàtria de Salvador Espriu –“Sinera”, bon amic del poeta, adreçà als assistents al funeral les següents paraules curulles de sentit cristià i profunditat poètica:

Preguem – Un nou cel i una nova terra

 “Des de la meva simpatia per aquest home que regalimava arenyisme pels quatre costats del seu cor:

Des de la meva admiració sense reserves per aquest home de primera fila -home d’una bondat respectuosa i delicada i d’un sentit permanent del deure; des del meu agraïment de català per aquest home que tant ha treballat i lluitat pel nostre país; des de la meva fe cristiana; que em fa veure un germà en cada home, deixeu-me convidar-vos a tots aquells que d’acord amb les vostres conviccions pugueu compartir-les, a unes pregàries pel Salvador Espriu que ha fet traspàs.

Reforcen la meva petició unes paraules que ell mateix m’escrivia fa poc temps; aquestes:

“Moltes gràcies –em deia- moltes gràcies sobretot per l’inapreciable oferiment de les seves oracions, que prou que les necessito”.

Preguem, doncs, i fem-ho manllevant aquella humilitat que presidia tothora la conducta del Sr. Salvador Espriu. Preguem des d’aquella humilitat que ens porti a reconèixer que en realitat no saben on comença la mort i on acaba la vida, on comença Déu i on acabem nosaltres, on acaba la terra i on comença el cel.

Preguem tanmateix, convençuts que la gran catedral del silenci “la petita pàtria que encercla el cementiri” –com deia el poeta- ressona amb música d’esperances i que la promesa d’una futura i eterna  primavera davalli a les tombes.

 Preguem, demanant que es desperti a uns nous cels i una nova terra: aquella  on l’ànima no pateix de temor, on  es pot portar sempre el cap ben dret, on la mentida no entaca mai els mots, on les fonts de l’amor no es perden pels deserts del costum i la rutina i on, finalment, hom pot estimar a cor obert i sentir-se estimat de veritat.

 Preguem, perquè hagi aconseguit el que cantava en els seus versos de la seva “Cançó de la mort resplendent”

“Lluny, enllà/ de paraules amargues,/ una mort resplendent/ vaig trobar.”

Al funeral, en moments únics, difícilment reproduïbles, i quan l’església anava esdevenint poc a poc, un mercat de Calaf, la veu nítida de la Montserrat Roig, s’aixecà i de forma potent digué “Això és un enterrament, no un mercat.”

Amén…

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Novembre de 2019

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari