LA PARAULA “TURISTA” SE LA VAN INVENTAR STENDHAL I MISS DOWNING (o sigui, la Senyora Xifré) .

Foto: Stendhal.

LA PARAULA “TURISTA” SE LA VAN INVENTAR STENDHAL I MISS DOWNING (o sigui, la Senyora Xifré) .

En Josep Xifré i Casas, i la seva jovenívola esposa Judith Downing es van casar quan ell tenia  41 anys i ella  17 anys. De primer, tot bé… però quan es van cansar de viure a Cuba, varen venir cap a Europa…. la Sra. Downing i el fill Joselito  van fixar la seva residència a París i en Josep Xifré vingué a Barcelona…

La senyora, de tant en tant venia a veure’l, nogensmenys per passar comptes i entornar-se’n amb l’armilla farcida…

Quan venia, alguna vegada havia de tenir cura del seu marit, ja d’una edat provecta i amb una salut un xic malmesa. Llavors venia acompanyada d’alguns dels seus amics i entre ells l’escriptor Stendhal. A l’estada a Barcelona, Stendhal  era obvi que no podia acompanyar a l’amistançada al pis principal dels porxos d’en Xifré… la moralitat no ho hauria permès…Per entretenir les llargues tardes de soledat, l’Stendhal va fixar la seva residència a l’Hotel Cuatro Naciones (avui encara el podeu trobar al capdavall de la Rambla).

I ja, per aprofitar l’estada, l’escriptor portava entre mans la confecció d’un llibre de memòries de viatges. No li acabava de sortir rodó. S’amoïnava per qualsevulla fotesa. Però havia d’acabar el llibre com fos… Les hores que tenia de lleure (o sigui, quan  no passejaven (sic) amb la Júlia) treballava en una part de les seves memòries…. I fou així que, quan les  tingué acabades,  li va sortir un títol rodó i les va acabar titulant “Mémoires d’un touriste”

Voilà!  aquí teniu la troballa!… va ser empaitant les faldilles d’una arenyenca… i aprofitant les hores lliures, no només acaba el llibre, sinó que s’inventa un nom: “Turista”

I ara, qualsevulla arenyenc que digui  la paraula “turista” tan escampada arreu, que recordi que tot fou possible gràcies a una arenyenca consort, que, arrastrant “l’amic” a Barcelona, aquest va trobar la tranquil·litat necessària per a inventar-se un nom tan sonor i amb tanta vida….

Ah! I va tenir temps també  de descobrir el caràcter català, que va plasmar al llibre. Fixeu-vos quin ull tenia. Diu en un passatge del llibre :

“Cal assenyalar que a Barcelona prediquen la virtut més pura, el benefici general i que alhora volen tenir un privilegi: una contradicció divertida. El cas dels catalans em sembla el cas dels mestres de forja francesos. Aquests senyors volen lleis justes, a excepció de la llei de duana, que s’ha de fer al seu gust. Els catalans demanen que tot espanyol que fa ús de teles de cotó pagui 4 francs a l’any, pel sol fet d’existir Catalunya. Per exemple, cal que l’espanyol de Granada, de La Corunya o de Màlaga no compri els productes britànics de cotó, que són excel·lents i que costen un franc la unitat, però que utilitzi els productes de cotó de Catalunya, molt inferiors, i que costen tres francs la unitat. Amb aquesta excepció, aquesta gent són de fons republicà i grans admiradors del Contracte Social de Jean-Jacques Rousseau. Diuen estimar el que és útil i odiar la injustícia que beneficia a uns pocs. és a dir, estan farts dels privilegis d’una classe noble que no tenen, però volen seguir gaudint dels privilegis comercials que amb la seva influència van aconseguir extorsionar fa temps a la monarquia absoluta. els catalans són liberals com el poeta Alfieri, que era comte i detestava els reis, però considerava sagrats els privilegis de la noblesa.”

Fixeu-vos quina mirada més sorneguera i reflexiva de l’Stendhal. Sorneguera, reflexiva i brillant. És una mirada profunda, potser certa, però descarregada d’odi… només de reflexió…

Ja veieu si en va donar de joc la vinguda de la Sra. Judith (llavors ja es deia Júlia) Downing a Barcelona, acompanyada d’un “xarmant” escriptor francès Henry Beyle altrament conegut com Sthendal, i a l’ensems l’inventor de la paraula TURISTA!

Vive la France !!    i Sinera prop del mar…!!

Article, que no el títol, que apareix a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de juny de 2019.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari