SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

SETANTA ANYS

 

De l’inici al present: a l’esquerra el “gros de cal ferrer”, o sigui, un servidor. I a la dreta la Júlia.

L’inici de l’inici, la primera fotografia. És la primera que tinc  tot sol. N’hi ha una altra, a braços de la  mare… però sol, sol, és aquesta.

Si es mira bé, veureu que estic amb un martell a la mà esquerra i unes tenalles a la mà dreta. Ben brut de seu, com volia el pare que era ferrer… i al darrera, una reixa. Si ho voleu saber, era un encàrrec de la guàrdia civil de Mataró. Aquesta foto, penso que marca, en part,  el meu futur. A les mans les eines de les que pugui disposar, els peus descalços tocant al terra ben afermats, i al darrera, una reixa… (mai no recular, ni  fugir!) De ben segur que al davant hi havia una vida per estrenar… Com una mà estesa al meu davant, però al darrera  un reixa que no et permet recular ni fugir.

Sense saber què em donaria la vida… I la vida m’ha donat… millor dit, hi ha persones molt estimades que m’ho han regalat. I de molt a prop la meva esposa… la Xon. Quin goig haver-la trobat i compartir la vida amb ella! … I una cançó de jovenesa.

Dóna’m la mà.     Un poema de Salvat Papasseit que vaig musicar i posar veu..

I després  els fills: l’Ariadna i en Xavier, un regal!, la Cristina un altre regal. Amics, i persones estimades que han volgut fer-nos companyia. I les amigues Mercè! la Fina i molts d’altres  i  alguns molt estimats que ja no hi son… En Quim, en Joan i Mn. Martí, padrí d’en Xavier.

 I sí ! Gràcies a la vida que ens ha donat tantes coses… i l’amic

 Mn Martí Amagat  que ens va regalar la seva amistat i una cançó. Tu risa.

 

I  avui, que en faig setanta,  i la vida ens ha regalat  un present immens:

Aquest  futur que ens està regalant a mans besades: la nostra néta Júlia. I us ho vull dir. La foto de la Júlia la va fer el seu pare, el nostre fill Xavier. I quan la vaig veure em vaig emocionar … els peus a la sorra, ben afermada al terra, a la sorra que l’ha vist néixer, a la platja de la vila. Es mira les mans, alguna cosa tragina… se la mira, de segur que li és plaent. Però al davant hi te tot el futur. Un futur que haurà de fer, de caminar,  anant cap a un futur diàfan, net, .. Fixeu-vos, al cel unes escadusseres llapissades, i un petit fil blanc a la seva esquerra que sembla que li marqui el futur: cap enllà, sempre avant!.

Es així! El futur, aquesta paraula que no existeix, si no ha existit un passat, i sí,  aquest passat  l’hem construït tots, nosaltres i els altres, amb estima, amb goig. I continuem construint-lo també tots …

Gràcies !

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.