SERRALLONGA

“MADAME BOVARY C’EST MOI!”, DEIA EN FLAUBERT…. PERÒ…  SI  MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR!!

Un dia, amb la meva esposa, ens va abellir anar al Liceu; feien Carmen de Merimée. Fuetejada a la memòria: Escoltant l’òpera, vaig recordar un passatge d’un article  que el Sr Josep Maria Pons i Guri havia fet sobre Josep Xifré, i que va publicar  a Vida Parroquial, quan jo n’era cap de redacció, al numero 351-mes de març de 1976.  Més o menys deia:

”…fou llavors que Mr Bayle, que escrivia amb pseudònim Stendhal, també en Flaubert i sobretot Pròsper Merimée estableixen una gran amistat amb Júlia Xifré, l’esposa del nostre particular Indià. I si les relacions dels dos no eren correctes… tampoc no haurien passat de platòniques…“ (Sic)

I de cop vaig pensar… mira que si Carmen (de Merimée) està inspirada amb la senyora Júlia Downing (la dona d’en Xifré, o senyora Casas com la coneixien)?… I no vaig trobar res de res… No podia ser d’altra manera… la senyora Downing era una noieta fleuma, blanca i consentida  i la Carmen de Merimée era un terratrèmol amb faldilles.

Però mireu que és cas! Al cap d’un temps va caure a les meves mans un exemplar de Madame Bovary de Flaubert ! I allí vaig trobar una pista que em va cridar l’atenció.

Veieu sinó el passatge de Mm. Bovary:

“Por la diversidad de su humor, alternativamente místico o alegre, charlatán, taciturno, exaltado o indolente, ella iba despertando en él mil deseos evocando instintos o reminiscencias. Era la enamorada de todas las novelas, la heroína de todos los dramas, la vaga «ella» de todos los libros de versos. Encontraba en
sus hombros el color ámbar de la Odalisca en el baño (1); tenía el  largo corpiño de las castellanas feudales; se parecía también a la Mujer pálida de Barcelona (2), pero por encima de todo era un ángel.

I  al peu de pàgina el llibre indica:

(1. …..

2. Mujer pálida de Barcelona. Cuadro de Courbet (1819-1877), pintor contemporáneo de Flaubert. Este cuadro fue pintado en Lyon en 1854. Se llama también Retrato de una española. Figura en la portada de Madame Bovary, ed. de Poche.)

I aquesta dama pàl·lida no era altra que la Sra. Júlia  Downing, (coneguda per Senyora Casas)  pintada per un despitat Gustave Courbet que es va molestar d’allò més quan Merimée es va riure d’ell quan va pintar “Les banyistes”.

Davant de la ofensa (i tota vegada que la venjança és un plat que es menja fred), en Courbet  va agafar un quadre que ja tenia pintat, li esborrà la cara i li pintà la cara de Madame Xifré. El quadre “retrato de mujer española”, és un quadre misteriós: la dama surt lletja, cosa de no dir, però te un cert misteri… El quadre està al Philadelphia Museum of Art: John G. Johnson Collection, 1917.

Vegeu sinó una petita llambregada a un article de Xavier Theros que va publicar al diari El País el dia 21 de novembre de 2007, i on diu :

Si la historia fue así, Courbet habría pintado el retrato de una norteamericana, casada con un prócer catalán, amante de dos genios de la literatura francesa y en la que se habría inspirado Gustave Flaubert para su Emma Bovary. Lo cual -esté o no en lo cierto- bien merece una visita a los Porxos d’en Xifré. ¿No les parece?

I ai las! ja teniu com, la Senyora Casas, esposa de “l’indiano” Josep Xifré, inspirà la gran novel·la de Flaubert…

Ep! I si us abelleix, al proper número explicarem una altra facècia de la Senyora  Casas, però prenent com a “partenaire”, l’Stendhal, pseudònim de Henri Beyle

Se non è vero, è ben trovato

Ramon Verdaguer i Pous

(article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Mes  d’Abril de 2019)