APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps. Sembla però que la nit de naps va néixer a les primeries del  segle XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i amb protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Reculat en el temps no he trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del segle XX  quan una colla de galifardeus,  (tots fills de “casa bona”) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen tenir la “original” idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de foravila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven  com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

Per sort,  i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta i seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari arenyenc i es va modificant. Es passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més goig al napaire.

Podríem dir, fent un xic de tabola, que vàrem veure canviar  l’expressió de les mares de les noies que rebien el present:

 A .- En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent comentari: “ Noia, t’han penjat un nap! Anem malament!

 B.- Més ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no trobava cap “present”, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia que no hi ha cap nap! potser no ens casarem eh!!!

I en temps actuals les penjades ja no son exclusivament de naps, sinó que les noies ara surten a penjar cols als vailets que els fan patxoca…

Tot amb tot  l’inici del costum de penjar naps podria tenir l’origen en els nomenats “esquellots”

Per a qui no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Els  joves del lloc organitzaven els esquellots. Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, on  la gatzara pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a so d’esquellots del bestiar.

Els joves organitzaven una cercavila  en la que,  amb  carro i cavall s’anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia, sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins a obtenir que el futur nuvi,  els pagués la ronda i la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi no pagava, continuaven inclús després del dia del casori, però quan el nuvi feia un  gest i “afluixava la mosca”  deixaven ja de fer els esquellots i la festa tocava al seu fi.

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el gener de 2019.

 

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari