I AMB L’AMOR: LA TOMBA DE L’EMILIA A SINERA

Foto: Panteó dreçat a l’Emilia de Rovira i Presas, a Sinera prop del mar… amb flors de plàstic.

Els arenyencs, (com a tot arreu) a la diada de Tots Sants, anem a fer tat  al Cementiri: Però a quin Cementiri?: el d’Arenys?, el dels nostres estimats?, o el de Sinera, motiu de simbologia resplendent?. Ah! això és un misteri, però a Sinera tenim un símbol com a cementiri, i com a símbol, li devem un respecte. Com també li devem respecte al Cementiri d’Arenys.

I aquí ve la història:  L’any 1874 en Rafael Martínez Ortiz i López, amb 16 anyets tot just encetats, ve de Cuba a hostatjar-se a casa d’un seu parent a Arenys. Podrà aprofitar que ja teníem línia ferroviària i la proximitat de Barcelona, per cursar els estudis de medecina.

A redós del carrer de la Perera hi va conèixer l’Emília, filla d’un Procurador dels Tribunals i es van estimar amb aquell amor de jovenesa tant tendre i plaent. Els estudis s’acaben i en Rafael ha de tornar a Cuba: De ben segur que es juren amor etern: que s’escriuran, que ell treballarà per fer-se un lloc a la vida… i retornarà a Arenys … es  casaran…

Però ai las! que la vida és feixuga. I els familiars de l’Emília no s’estan de galindaines: ni fan arribar les cartes de l’Emília a la bústia, ni deixen que les d’en Rafael arribin a l’Emília…. I passen els anys i l’Emília es mor -tal volta de sentiment, d’enyorament, o de mort natural… tan se val…-
En Rafael, veient que la seva estimada l’havia oblidat, es casa,  arriba a diplomàtic, a ministre del govern cubà… i sembla que totes li ponguin.  Un dia, enviat pel seu govern,  va a un congrés a París, l’acompanya la seva esposa. I estant a París s’ arriba a Arenys a saber dels seus amics (i amiga) tan recordats.
A Arenys li donen la nova de la mort de l’Emília. En Rafael fa construir un panteó (el de la fotografia) de marbre negre, majestuós, amb un bust blanc, serè, formós. El rostre de l’Emilia te unes faccions d’una bellesa serena … Demana permís als familiars que restaven de l’Emilia per tal d’enterrar les despulles al panteó. Els familiars, dolguts, li deneguen el permís i en Rafael, abans de tancar la tomba, es treu la rosa que duia a l’ullal de l’americana i la llença dins la tomba en homenatge i recordança d’un amor no nat i perdut en les boires del temps… De llavors ençà, la rosa, encara amb uns gotims de rosada, es va mantenir ferma, fins que unes mans maldestres, (amb la connivència unànime  dels representants arenyencs a l’Ajuntament) varen voler, si vols per força, portar el cos (les cendres)  de l’Emilia a la tomba.

Oi que “d’Amantes de Teruel” n’hi ha a tots els cementiris? una història tan prosaica d’un amor no clos la podem trobar a qualsevulla cementiri? Però el d’Arenys tenia (per alguns el té encara) una rosa com el símbol excels d’un amor, un símbol de l’amor de tots aquells qui, estimant profundament,  la vida els va malmetre la passió i la companyia. I sí, és això: Sinera és un símbol. Continua essent un símbol, encara que algú va voler ignorar-ho.  Però tot amb tot: “Eppur si muove”:  A la tomba, encara avui, hi deu haver la rosa, símbol de l’amor excels!!

Addenda: Quan a la tomba hi va romandre només la rosa, gent  anònima hi portava flors naturals… Ara, com a molt, hi ha un tristoi test amb una flor de plàstic. Potser complim  la penitència…

(Article aparegut el mes de Desembre de 2018 a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar)

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari