I LA FI ÉS EL PRINCIPI

TEMPS VA SER TEMPS…… PASSATGE DE VIDA

Abatut abaixa les espatlles. Li han ensenyat que res es pot fer contra els designis divins. L’han sotraguejat al fons del cor. S’esberlen els sentiments. En Maties resta confós i es mira els pobres vailets que ronden l’era, ara erma i buida. La petita pluja fina de la plana va caient, talment com els seus somnis s’han anat esmicolant. Ho amara tot. La boirina que de bon matí embolcalla aquests camps que tantes suors hi va vessar. Les suors de pujar la nissaga. Les suors en contra de tot, de l’amo, de l’hereu. Ell, que ni a fadristern va arribar. Ell, que va haver d’escapolir-se de la casa pairal. No, de la casa pairal no, de la masoveria que de forma vergonyant li havia deixat el seu pare Ramon. Aquest pobre pare anorreat per les circumstàncies socials imposades. Aquest pobre pare que no podia aixecar el cap. Aquest pobre pare que bandejat per una dona valenta es va anar fonent. De primer va claudicar amb els estudis de la noia gran. Després va claudicar quan volia posar la granja lluny del mas, d’aquest mas, míser, que li varen encolomar. Va haver d’abaixar la testa quan, tímidament, ho va proposar a la dona.
— Ni pensaments. No serveixes per aquestes coses. No has servit mai. Tu al tros.
Cada mati al tros, a fangar, a destriar els terrossos de terra que arrapats a l’erm no es deixaven treballar.
— Només per això serveixes – et rebla la dona.
Pobre Ramon. I tu el senties i no et podies rebel·lar contra la tremenda injustícia que s’havia abatut damunt les seves espatlles. Aquestes espatlles que s’anaven arraulint, que s’anaven fonent. I un dia, i l’altra. I quan l’hereu campava per l’era, avui erma, passejava el seu orgull del gran, aquest orgull que fabricava hereus per anorrear cabalers. Que fabricava injustícies, perquè la justícia dels doblers triomfés. No hi havia altra manera de vetllar per la terra, la benaurada terra que deien els que manaven, però tu veies com el pare es doblegava lentament, però feixuga. La derrota del pobre. La derrota del vençut, la derrota del que la vida l’ha fet cabaler, l’ha fet fadristern. I et rebel·laves contra aquesta injustícia imposada. I després tu, Matíes, que et besllumava la coïssor dels ulls cada matí al mateix mas que arraulia la misèria de la teva gent, i després teu, el teu hereu, altra volta Ramon, com els hereus de la vostra malastruga nissaga.
I aquell vespre, plujós també, aquell vespre, en la llum, estintolada també cap a la posta. La mateixa llum que avui et venç. Aquesta mateixa llum fugissera que fa via cap a ponent, indolent i sense tastar el drama que ha atrapat aquesta desgraciada nissaga.
I ara, la jove, la Matilda morta. De poc. En el darrer part. D’aquest darrer infantament no nat, d’aquest darrer peatge pagat a la societat. A aquesta societat que es configura de no ningú i de tothom. Com la Laura de Comarquinal. El metge ho havia pronosticat, no podeu tenir més descendència: la Matilda està fluixa. La Matilda no podrà. Però els sants de Comarquinal així ho imposen. Aquesta societat dels sants ha beneit que s’ha de tenir els fills que Déu enviï. I Déu ara l’ha pres, i ha arrabassat, també, amb aquest pobre infantó tot just no nat, la mare. Aquesta Matilda, que era el puntal de la masia, aquesta mare que ho amarava tot. Aquesta mare que necessitaven els pobres quatre infants que despunten a la vida. A aquesta vida que, sense ells saber-ho ja els ha marcat. Cabalers sense fortuna, desheretats de la nissaga. Fadristerns sense futur. No tenen l’heretat per gaudir-la. Tenen el mas per treballar-lo, pels altres, per a les altres, per a les Sagramentaries, pel seu procurador, per l’hereu. I ara sense mare, què podran fer aquests infants?. Sí, es clar, hi ha el pare en Ramon, però aquest pobre noi t’ha sortit feble. No es el tauró que volies quan el vas engendrar, quan el vas guiar en els primers passos, Ja ho vas entrellucar al primer esguard. D’aquest no en farem res. Ho havies pronosticat. Però va trobar-la a ella. I amb ella van poder fer la viu viu, en aquest mas que els va arraulir. Les germanetes dels desemparats els deixaven estar al mas. No perdonaven la part. De quatre parts una. I el procurador vigilant. La una, la millor, la part més bona. Un mas sense futur, però les poques necessitats d’aquests benaventurats ja quedaran salvades per la minvada collita de cada temporada. Però ara saps que, sense dona, sense el puntal de la casa, el noi se’t fondrà. No ho podrà suportar. I tu penses en les quatre criatures, aquests néts que han estat sempre sang de la teva sang, vida de la teva vida. Aquestes criatures que has anat esguardant des que va començar a venir la primera. Sempre vas patir. Vas patir perquè el pare no el tenien valent. Però tenien valenta la mare. Aquesta dona valenta, que de tant valenta avui no ha pogut suportar l’esgarip del no naixement,.
D’aquest infantament no nat.
I ara….

I ara t’han cridat les germanetes, i vas a la trobada esporuguit. No esperes res de bo. Aquestes bruixes miraran pels seus interessos. Aquestes bruixes no pensaran en la mainada. Aquestes bruixes et rebentaran el cor. Ho saps, però arraulit dins la geca esmussada vas fent via cap el mas.
Arribes a la porta. Les monges no apareixen.
— Bones tinguem.
— Sí, aquest ruixim potser espavilarà els camps.
És el procurador que et ve a rebre. Mal averany. Aquesta guineu no et porta cap bon auguri.
Si les monges no vénen, pitjor.
Han donat ordres a aquesta fura. No es mourà ni un centímetre d’allò que porta ordenat. Només cavil·les que potser et salvarà la necessitat que tenen de tirar endavant el mas. Que no tenen temps de buscar altra solució. Tu ja ets molt gran. Vell, ja ets. No tens esma per salvar el que s’esfondra, però encara penses que podràs viure un parell o tres d’anys, i llavors el net gran, en Miquel ja tindrà catorze anys i podrà tirar endavant el mas. Les monges ho han de veure. No poden foragitar aquestes quatre animetes enllà d’enllà, a l’infern…. Vols, desitges, Penses que les monges han donat ordre al procurador de poder fer l’esforç de tirar endavant i de passar la masoveria de la gran extensió erma de terreny.
— Entrem. – que li fas al procurador.
— Oh, potser que encara no …. ..

—Mal averany et partís. Quina en penses, mala pècora.
I és llavors que t’adones que al darrera dels dos pallers, aquests dos pallers que hi ha al redós de l’entrada del mas, hi ha tot el parament de la llar. Entrelluques quatre draps. Un esglai et travessa el cel. No pot ser. No pots creure el que veuen els teus ull. No vols esperar que sigui cert el que estàs comprovant amb les teves poques forces que ja et quedaven.
T’acostes a la pila d’andròmines. En apropar-t’hi pots comprovar que la magnitud del que veus es més important del que has capit a primer cop d’ull. La calaixera, l’aixovar, les tovalles, aquelles tovalles farcides de randes que eren de la teva mare, els tovallons, la flassada, els coberts, les culleres, els cullerots, els estris del bestiar, fins els calemàstecs… què heu fet?… no pot ser. La veu no et surt, però. El crit, l’esgarip no et surt de la gola. Voldries girar el crit al cel. Rebotre el mal geni contra el cel, contra l’infern… contra…… Contra tot.

Les monges, les malaurades monges han consumat el que no volies ni preveure que podia passar. Ja ho han encarregat a uns altres. Mal averany, les pobres criatures sense mare. Morta, i amb el pare aclaparat per la pèrdua de la seva estimada Matilda, lluny del mas, reclòs al sanatori. Ja sen van donar manya de fer-ho depressa. Aquest home s’ha de cuidar.
I el van tancar allà d’enllà a la casa de salut. Que cony la casa de salut, al manicomi que el van tancar.
I la pobra mainada sols i erms. Ells si que estan erms de tot. D’estimació, d’amor. Els han arrabassat les il·lusions abans que algú els hagués pogut omplir el seu cove, el seu petit cove, d’unes engrunes de les necessàries il·lusions per afrontar al trista vida que ja els esperava..
— Miri, és que jo….
No sap que dir el procurador de les monges.
— És que ho ha d’entendre. Les Germanes necessiten la vianda que en surt dels camps. I no es poden quedar els rostos erms. Ho heu d’entendre.
— Entendre. I que cony voleu que entengui. Que no veieu les criatures.
I vosaltres, els nets. El Ton i els teus germans més grans estan darrera la taula del menjador. Només en queda la taula de la cuina a la vora del foc. De la lleixa, de l’escó que tantes i tantes hores havíeu romàs escoltant les històries dels avis.
I ara, de cop, us han arrabassat la mare, el pare, el mas, el futur, les il·lusions, la vida, només el teniu a ell, en Matíes, el vostre avi, que resta tan sols per poder explicar la història….
I és llavors que veus entrar els nous masovers. La fuetada es encara més gran, son els avis. Els altres, son els que han manifassejat amb les monges i els han dit que ells ja tindran cura de tot, del mas, de la mainada. De tot. Però saben que no ho faran.
Allà al redós de la taula. Aquesta taula de davantals, en la que en un calaix hi ha el pa llescat, el pa que llescava la mare, i a l’altra banda hi ha les tovalles i els tovallons. Qui llescarà el pa. Qui els posarà els tovallons a la taula.
Però sabeu que no tindran cura de la mainada. Els encabiran com podran. En Miquel, el gran, ja un homenet- Te dotze anys l’entaforaran a casa d’uns parents llunyans. A guardar el bestiar, a fer de vailet pels rostos. Els rostos veïns. Aquí no, que ja hi ha massa boques per omplir. La segona també a servir. Pobreta. Es bonica. Quins ullets. Uns ulls que ho esguarden tot. La Dolores, espavilada ho intueix tot. Veu com els castells se’n van. L’ensulsiada. Es la més llesta de tots. Bé. I el Ton, el petit, és llest però no té esma per a res. Pobric, amb quatre anyets no pot entendre res. I la Maria. La Matilde, a aquesta la posarem al convent. On lluirà d’allò més. La còfia serà la més bonica del convent. Ja ho veureu.
I quan s’ha repartit el botí, encara no han copsat la presència del petit. De cop s’adonen que en queda un per repartir.
— I d’aquest que en farem ?.
I el Ton sent les paraules com un cop. Les primeres paraules que es recorda de la seva vida. Aquí sí. Aquí les paraules el van marcar. Poques paraules. Només les justes per saber on encabiran l’andròmina que els molesta per acabar la gran traïció. I l’andròmina saps que és el petit.
— Aquest l’internarem al col·legi. Es molt petit i la caritat cristiana en prendrà cura.
— Ah no.
Ets dreces. La teva dignitat no pot permetre que al teu net preferit l’enterrin en vida. L’entaforin al col·legi dels rics, on ell, pobre com és, serà el criat dels senyors. Dels fills dels hereus i de les pubilles senyores. No, l’avi Matíes no ho permetrà pas.
D’una revolada prens el petit. l’enfilava al carretó, i el xarret, tota la propietat de la vostra nissaga cabia dins el carretó arrossegat pel xarret.
I la pluja, i aquella nit plujosa se t’ha arrapat al pit, se’t va esberlar al damunt. I la nit, i el repicar de les peüngles en els carrers humits de Comarquinal i el so compassat del xarret.
— On anirem avi, et diu el petit.
Ni ho saps.
La imatge ha rosegat tota la vida del Ton. La primera imatge, la que els altres recorden com la millor imatge. La que els altres tenen a la retina als ulls. La imatge que el lliga amb el passat. La imatge que el lliga amb la història. I el va lligar amb la desgràcia, amb l’enderroc de la vida, amb l’ensulsiada.
I aquella nit, En Matíes no va suportar més el pes de la càrrega feixuga que l’esclafia.
I la vida. On ets. Matíes. No els deixis. Avi. Va mormolar en Ton. I l’avi no et sent. Va tancar els ulls. Els seus ulls petitons tancats per sempre.
I el buit.
I els parents el tancaren al col·legi. On havia de servir als fills dels triomfadors.
Però el Ton no podia, de cap manera.
De nit s’escapolí per aquella barana que avui encara llueix al davant del col·legi.
Sol- De nit. Cap a l’estació. El primer tren que passi l’agafaràs. Els primer tren et durà al teu futur.
Sense parlar. Per que ?.
es paraules no serveixen.
I el tren el va dur al seu futur, al meu passat. A l’inici de l’inici. A l’inici del gran silenci. A l’inici de la incomunicació.
O no………

Per entrellucar un xic de la vida que relato a l’escrit, podeu veure Laura a la Ciutat dels Sants de la companyia teatral el Fènix.

Quant a ramonverdaguer

Si hagués de trobar un sol mot per definir-me, diria: aprenent. Aprenent de viure, d'estimar, d'escoltar, de donar, de fruir, de descobrir, de llegir, d'estudiar, de pensar, de parlar, d'escriure, de mirar, de sentir, ... Aprendre, sempre aprendre. I si em demaneu un lema, posaré la mà al sac d'en Salvat Papasseit i diré: Al llavi una flor i l'espasa ferma!
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari